TRADUCCIÓ: “El poder està en les ments” entrevista a Manuel Castells al Magazine de El País 17-01-2010
17/01/2010
Manuel Castells
“El poder està en les
ments”
Text d’Álex Rodríguez
Foto d’ Àlex Garcia
El sociòleg
Manuel Castells, catedràtic emèrit en Berkeley (Califòrnia) i director del
Internet Interdisciplinary Institute en la UOC (Barcelona), ha dedicat la major
part de la seua obra a l’estudi de la societat de la informació, analitzant els
canvis econòmics, socials i culturals que estan transformant el món a gran
velocitat.
“Internet té un
efecte profilàctic, ens impedeix mentir-nos-en a nosaltres com a societat, i per
això molta gent té por a Internet, perquè es té por a si mateixa”
Sempre
s’ha dit que la premsa, a la qual hui gairebé tothom veu amb un futur incert, és
el quart poder. Ho és? El sociòleg Manuel Castells (Hellín, Albacete, 1942),
que aborda aquesta qüestió en el seu últim llibre, titulat “Comunicación y
poder” (Alianza Editorial), analitza durant dues hores aquesta i altres moltes qüestions
en una conversa mantinguda amb Magazine.
Què és comunicació i què és poder?
Comunicació és compartir
significat a través de l’intercanvi d’informació, i poder és la capacitat d’algunes
persones, organitzacions o institucions de fer que altres actuen de forma que afavorisca
els interessos i els valors dels qui tenen el poder.
El poder vol apropiar-se de la
comunicació?
El poder s’exerceix a través de
la comunicació. El poder és una relació, no és una cosa, no és un ens. No hi ha
el poder desencarnat, hi ha gents, institucions que estableixen una relació de
poder, no és que el poder controle la comunicació o els mitjans de comunicació.
Però s’exerceix a través de l’espai de la comunicació.
Com?
El poder, fonamentalment, té dues
formes que se solen combinar. Una, la coacció, l’obligar legalment o il·legal per
la possibilitat d’exercir violència o intimidació. L’altra es influir les
ments, influir en el que pensem perquè determina el que fem. Ço és, el poder
està en les ments. En les nostres societats és aquesta segona forma de poder la
que és decisiva. Tot depèn de com pensem, dels senyals que rebem en el nostre cervell i com els processem. I aquests
senyals ens arriben de l’entorn de comunicació. Els mitjans de comunicació són l’instrument
per a organitzar eixe entorn de comunicació. Qui siga capaç de dissenyar i fer
funcionar en un sentit o altre el procés de comunicació socialitzat –la
comunicació que puga arribar a tothom- té una de les claus del poder.
El control de les ments… pot arribar a
ser inquietant. És alguna cosa del que va poder ocórrer durant la guerra d’Iraq,
on tota una nació responia en funció d’un doble missatge: la por al terror i el
patriotisme?
Exacte.
És molt inquietant que algú puga
controlar els ressorts de la ment d’un país sencer i que el puga conduir a
actuar como vol.
Absolutament. Però, és clar, es va
poder actuar així perquè la por està ja en les nostres ments. No és només que ens
inciten la por. És que si tu has patit un atemptat terrorista, t’han volat el
centre de la teua ciutat més important i han mort 3.000 persones, tens por. I
si després et diuen que et van a exterminar, enverinar…, doncs tens por. En
acabant hi ha una manipulació política, clarament documentada ara, que afecta
en part als mitjans de comunicació que reben i publiquen històries que no són
vertaderes. Açò activa els mecanismes de por en la ment de les persones i la possibilitat
de ser manipulades. Però l’interessant de les societats és que els processos són
oberts; també es poden activar altres mecanismes: l’esperit crític, l’esperança,
la solidaritat, etcètera. I com els processos són oberts, a més del cas de la
guerra d’Iraq, també podem assenyalar altres casos; per exemple, que un règim
aparentment controlat i indestructible com el dels ajatolàs en Iran és posat en
qüestió i trontolla per la mobilització espontània de xarxes de comunicació a
través d’Internet. És un moviment que, òbviament, no derroca un règim repressiu,
però el posa en qüestió. Per tant, jo diria que la capacitat d’intervenir en les
ments de les persones es extraordinària en el món de la comunicació digital,
multimodal i omnipresent.
Dos exemples radicalment diferents. Què
val més, el bé per assolir o el mal que es puga generar?
Independentment de l’avaluació
que puguem fer, eixe és el nostre món. Vivim en eixe món de comunicació i de xarxes
de poder que s’organitzen a través dels sistemes de comunicació. Una qüestió és
què podem pensar i com ens podem situar en eixe fenomen i una altra cosa és
reconèixer el fenomen, perquè hui per hui la gent pensa que rep tota la
informació i després decideix. Açò és irreal. La neurociència ha demostrat que
treballem a partir d’emocions i sentiments. Per exemple, hi ha cinc vegades més
probabilitat d’enregistrar una informació que coincideix amb el que ja pensem
que una informació que contradiu el que ja pensem.
El poder vigila la gent, però ara també
se’l pot vigilar a ell.
Sí, però no el poder, els
poderosos: són persones, són organitzacions, no és quelcom abstracte anomenat
el poder.
Qui té el poder? Té nom i cognoms o és
alguna cosa abstracta?
No, tot és molt concret, són els
que tenen major capacitat d’intervenció en l’espai de la comunicació i de vegades
són àmplies xarxes espontànies per mòbils o per Internet. Per exemple, en el
cas de l’11-M del 2004, en realitat del 12 i 13 de març del 2004, els qui canviaren
les relacions de poder foren les persones que construïren i organitzaren
manifestacions i protestes espontànies denunciant el que ells percebien com a
mentida… Tenien més poder que tota la televisió pública, perquè canviaren el
sentit del vot. És un bon exemple per a mostrar que no és sempre el poder
vertical.
És Internet una ferramenta d’obertura i
democratització?
D’increment de la llibertat, perquè no s’ha
de mitificar Internet. Internet és una plataforma de comunicació lliure i molt
difícil de controlar. Però els usos de la llibertat no depenen d’Internet. Es pot
utilitzar la llibertat per a subvertir la llibertat. Per exemple, la idea de
que les empreses mediàtiques controlen Internet perquè posseeixen YouTube,
MySpace, Facebook… en realitat no és tan així, perquè les plataformes són de
comunicació lliure, i si les empreses tallen eixa comunicació lliure, la gent
se’n va a la del costat, a una altra plataforma de comunicació o creen una altra
de nova. MySpace i YouTube han de permetre una gran llibertat en l’espai de
comunicació perquè, si no, perden usuaris. Es tracta d’una comercialització de
la llibertat. Vendre possibilitat de comunicació lliure. El que la gent siga lliure
al comunicar no garanteix el que la gent va a fer amb eixa llibertat. Un dels
temes més interessants d’Internet és que ens obliga a descobrir qui som
realment perquè el que fem en Internet és el que realment la societat és. És el
nostre espill en la història.
Qui som?
En Internet hi ha de tot: gent
heroica disposada a lluitar i a morir per la llibertat i la solidaritat amb els
altres i gent disposada a organitzar una banda racista o un yihad islàmic. Som
àngels i dimonis. I en quina proporció, depèn dels moments. Ningú està lliure
en un moment donat de ser xenòfob. Ningú és racista, però quan et pregunten si et
dona igual que la teua filla es case amb un àrab, aleshores molta gent respon
que no. En eixe sentit, Internet té un efecte profilàctic perquè ens impedeix
mentir-nos-en a nosaltres com a societat, i per això molta gent té por a Internet,
perquè es tenen por a si mateixa.
Sosté que l’únic risc d’Internet som les
persones perquè es viu en un món superdesenvolupat tecnològicament però subdesenvolupat
èticament. Una tecnologia sense ètica és molt perillosa.
Sí, però el que passa és que el
geni ha eixit de l’ampolla. La tecnologia no l’anem a parar ni l’anem a canviar.
Millor ens reparem nosaltres mateixos.
Però, efectivament, ha hagut un deteriorament ètic. Ha hagut una individualització
total dels projectes personals i un afebliment de les institucions tradicionals
de control social sense que n’hagen sorgit de noves. No és que jo vaja a defensar
la família tradicional, la religió tradicional o l’Estat tradicional…, però
tot això s’ha afeblit. La globalització ha afeblit en la pràctica el poder dels
estats nacionals, el procés de secularització en el nostre àmbit ha minvat els
controls d’una moral religiosa, la crisi del patriarcat en la família ha fet
que hi haja una gran inseguretat en les relacions personals i una ruptura real
de la disciplina tranquil·la i sistemàtica dels xiquets i dels joves dintre de
la família. Totes les institucions que asseguraven una certa estabilitat han deixat
pas a una individualització: jo i el món. Jo amb les xarxes que jo em construïsc
en el món.
Hi ha una trencament.
S’han trencat en certa manera els
llaços comunitaris de les societats. En aquest sentit, el que pot ser una ètica
individual ja no és ètica, perquè ètica és la referència a uns principis comuns
que s’accepten. Açò ha estat amplificat enormement per un model de creixement
econòmic i d’organització econòmica que la gent anomena capitalisme, però que jo
crec que és insuficient perquè hi ha molts tipus de capitalismes. La història
de que el capitalisme en general perverteix els valors ètics és una història
totalment ideològica, però el que sí ocorre és que el tipus de model d’organització
econòmica que hem viscut en els últims 15 o 20 anys sí que maximitza la idea de
que tot m’està permès amb tal de guanyar diners, independentment del que li passe
a l’empresa. I als clients. La criminalització d’una part del capitalisme també
és fonamental. S’han constituït multinacionals del crim, en part lligades a la
descomposició de sistemes com el soviètic, en part lligades a la reacció en molts
països pobres on es considera que l’únic negocio possible és el crim, la
prostitució o la tracta de xiquets. A partir d’ahí es genera un tot val, i si a
eixe tot val li endollem una tecnologia tan potent com és Internet, la capacitat
de connexió mòbil en el món sencer, una xarxa global de transport aeri, una xarxa
de comerç marítim informatitzat que comunica totes les economies…, tindrem un
problema molt seriós. I açò no se soluciona controlant Internet. Primer, perquè
no es pot controlar, i segon, perquè seria perdre l’instrument bàsic sobre el
qual funcionen la societat de la informació i l’economia del coneixement. Seria
com intentar controlar les barrabassades del capitalisme o de l’estatisme soviètic
tallant l’electricitat. El rearmament moral tant de l’empresa com de la
política és més important que mai perquè la capacitat tecnològica de desenvolupar
projectes potents és tan enorme que sense un control estem anant cap a la
desintegració del teixit social.
Quina seria la seua recepta per
a evitar-ho?
Per a començar, s’ha parlat molt malament
dels governs i de la política, i alguna cosa hauran fet…
… i de com el poder s’aprofita d’ell per a controlar-nos: Anatomia de la por de José Antonio Marina… per si no l’heu vist encara.