NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

TRADUCCIÓ: Atemptat Cultural – La SGAE ataca de nou de José Luís Sampedro.


Atemptat Cultural – La SGAE ataca de nou

    Es pretén obligar a les biblioteques públiques a pagar 20 cèntims per
cada llibre prestat en concepte de cànon per ‘rescabalar’ als autors.
Mentre la majoria de la gent, amb treballs arriba a finals de mes, els ja
milionaris es folren a compte nostre. No hem de consentir aquest atemptat
contra la cultura i passem aquest missatge a tots els nos3 amics i amigues.

PEL PLAER DE LA LECTURA:

La SGAE (Sociedad General de Autores) ataca de nou.

Escrit i signat per José Luis Sampedro, escriptor.

PER LA LECTURA

    Quan jo era un jove, a l’Espanya de 1931, vivia a Aranjuez un
Mestre Nacional anomenat D. Justo G. Escudero Lezamit. A punt de
jubilar-se, acudia a l’escola fins i tot els dissabtes pel matí encara que
no tenia classes perquè allí, en un despatxet que li havien cedit,
atenia la seua biblioteca circulant. Era seua perquè la havia creat ell
sol, amb llibres donats per amics, institucions i pares d’alumnes.

Els seues ‘clients’ érem joves i adults, homes i dones als qui
només cobrava cinquanta cèntims al mes per deixar a cadascú un llibre
a la setmana. Allí vaig descobrir a Dickens i a Baroja, Vaig llegir a Salgari i a Karl May.

    Molts anys després vaig fer una visita a un bibliotequeta d’un poble
madrileny. No semblava haver estat molt freqüentada, però s’havia fet
càrrec recentment una jove titulada què havia ideat crear un racó exclusiu per als xiquets amb un tros de moqueta per a asseure’ls.

Al principi les mares acolliren la idea amb simpatia perquè els servia de guarderia. Després de recollir els seus fills al col•legi els deixaven allí una estona mentre acabaven de fer les seues compres, però quan tornaven a per ells, no era estrany que els xiquets, intrigats pel final, demanaren quedar-se una estoneta més fins acabar el conte que estaven llegint. Durant l’espera, les mares tafanejaven, agafaven algun llibre, el fullejaven i de vegades també elles quedaven captivades.
Temps després m’assabentí que l’experiència havia donat els seus fruits: algunes lectores eren dones que mai havien llegit abans que una simple moqueta en mans d’una jove bibliotecària els descobrís altres móns.

    I encara uns anys després vaig descobrir un altre prodigi en un gran hospital de València. La biblioteca d’atenció al pacient, amb la qual mitiguen les llargues esperes i angunies, tant de familiars com dels mateixos malalts, fou creada per iniciativa i voluntarisme d’una empleada. Amb un carret del supermercat carregat de llibres donats,
passejant-se per les distintes plantes, amb llargues peregrinacions i lluites amb l’administració intentant convèncer a buròcrates i metges, no sempre oberts a altres consideracions, que el coneixement i el plaer que proporciona la lectura pot contribuir a la curació, al cap dels anys ha aconseguit dotar l’hospital i els seus
usuaris d’una biblioteca amb un servei de préstecs i unes activitats que li han valgut, a més del prestigi i admiració de quants hems passat per allà, un premi del gremi de llibreters en reconeixement al seu treball en favor del llibre.

    Evoco ara aquests tres, entre els molts exemples de tenacitat bibliotecària, en assabentar-me de que ressorgeix l’amenaça del préstec de pagament. Es pretén obligar a les biblioteques a pagar 20 cèntims per cada llibre deixat en concepte de cànon per a rescabalar -això diuen- als autors del desgast del préstec.

Em quedo confús i no entenc res.
    En la vida corrent el que paga una suma és perquè:

    a) Obté alguna cosa a canvi.

    b) És objecte d’una sanció.

    I jo em pregunto: ¿què obté una biblioteca pública, una vegada pagada l’adquisició del llibre per a prestar-lo? ¿O és que deu ser multada per
complir amb la seua missió, que és precisament eixa, la de prestar llibres i
fomentar la lectura?

D’altra banda, ¿què se’ls desgasta als autores en l’operació?.¿Tal vegada deixaren de cobrar pel llibre?. ¿Se’ls llegirà menys per ser lectures prestades?.¿Vendran menys o els servirà de publicitat el préstec com quan una fàbrica regala mostres dels seus productes?
    Però, sobretot: ¿Es vol fomentar la lectura? ¿Europa prefereix autors més rics però menys llegits? No entenc a eixa Europa mercantil. Personalment prefereixo que em llegeixen i sóc jo qui se sent deutor amb la llavor bibliotecària en la difusió de la meua obra.

Que ho sàpiguen els qui, sense preguntar-me, pretenen defensar els meus interessos d’autor carregant-se a les biblioteques.

    He signat en contra d’eixa mesura en diferents ocasions i m’uneixo novament a la campanya.

¡NO AL PRÉSTEC DE PAGAMENT EN BIBLIOTEQUES!

José Luis Sampedro

Si estàs d’acord, passa’l. Pel plaer de la lectura.
L’amic brisco ens ha enviat aquest correu amb un text de José Luís Sampedro en el que, després de donar-nos exemples de les virtuts del plaer de llegir, ens convoca a protestar pel cànon a les biblioteques. No ens ha indicat si és un article de premsa o va circulant per Internet… ara el teniu ací en la nostra llengua també.

  1. Jo visc en un país on totes les biblioteques paguen un cànon per prestec, on les perruqueries i les llars d’infants paguen un cànon per cada peça musical que posen en públic, on a l’escola paguem drets d’autor per les cançons del festival de fi de curs…
    Als futlletons publicitaris del poble el primer que hi apareix són els creadors del poble (escriptors, compositors..), i n’hi han uns quants que aconsegueixen sobreviure i millorar.
    Al país on visc, els diners dels drets d’autor serveixen per protegir als autors.

    La majoria dels meus antics alumnes de música catalans han hagut de marxar a viure fora (EEUU, Alemanya, i un a Polònia) degut a la desprotecció fins i tot persecució que patien a Catalunya.

    Feu-vos’ho mirar!

  2. El titular em sembla excesiu i manipul.lador, molt típic de la corrent majoritària que actualment considera l’SGAE com la societat privada més odiada. Es diuen moltes burrades de l’SGAE, es parla molt amb desconeixement – fins i tot la majoria de músics, precisament perquè la majoria funciona al marge del mercat laboral, un altre tema tot plegat- però, s’ha de recordar: actuen dintre de la llei i – amb la millora continua dels seus recursos de recaptació- en tots els àmbits en els què la llei els permet actuar. Una altra cosa és que la llei siga una merda, que no ho negue ni ho afirme. Dit senzillament, de l’SGAE qui més cobra és qui més toca, qui més discos ven, qui més sona en la ràdio i en la televisió. Per eixes raons de percentatge, els mateixos són també qui més vots tenen a l’hora de decidir els llocs de poder en una empresa, que no ho oblidem, és privada.
    Tanmateix, intentar treure diners d’àmbits tals com la biblioteca, la perruqueria, les sales de bodes, el taxi, etc. em sembla com fer una casa començant pel terrat: parlem d’una societat on el valor de la cultura és continuament denostat i menyspreat per la clase política i  la empresarial,  la qual cosa – com tot el que fan, donat que són un dels espills en el què la societat es mira- permea en el col.lectiu i canalitza actituds a favor o en contra. En el cas de la cultura, encara, és una minoria la que és conscient d’aquest valor i n’està disposada a pagar no sols per mantenir-lo sinò també per extendre’l, sobretot si ho comparem amb països del nostre àmbit. La gran masa no estat acostumada a pagar per res que no siga un objecte material. Ací la mentalitat de l’aprofitós, del “pícaro”, del que a casa ho té tot net però caga i emmerda sense problemes de consciència allò que és públic, de tots teoricament, és la que prima.
    Per tant, sí, cura amb manifestar opinions extremades contra la recaptació de drets d’autor però, també sensibilitat i bon tacte a l’hora de recaptar tot tenint en compte què és i com és la gent del lloc on es viu.
    Personalment, com molts pense, n’estic ben fart de regulacions de tot tipus, de tributs, de taxes…sobretot tenint en compte a què s’hi destinen després. En resum éstic ben fart de que ens controlen tant. I la cosa va en augment…   

  3. El titular em sembla excesiu i manipul.lador, molt típic de la corrent majoritària que actualment considera l’SGAE com la societat privada més odiada. Es diuen moltes burrades de l’SGAE, es parla molt amb desconeixement – fins i tot la majoria de músics, precisament perquè la majoria funciona al marge del mercat laboral, un altre tema tot plegat- però, s’ha de recordar: actuen dintre de la llei i – amb la millora continua dels seus recursos de recaptació- en tots els àmbits en els què la llei els permet actuar. Una altra cosa és que la llei siga una merda, que no ho negue ni ho afirme. Dit senzillament, de l’SGAE qui més cobra és qui més toca, qui més discos ven, qui més sona en la ràdio i en la televisió. Per eixes raons de percentatge, els mateixos són també qui més vots tenen a l’hora de decidir els llocs de poder en una empresa, que no ho oblidem, és privada.
    Tanmateix, intentar treure diners d’àmbits tals com la biblioteca, la perruqueria, les sales de bodes, el taxi, etc. em sembla com fer una casa començant pel terrat: parlem d’una societat on el valor de la cultura és continuament denostat i menyspreat per la clase política i  la empresarial,  la qual cosa – com tot el que fan, donat que són un dels espills en el què la societat es mira- permea en el col.lectiu i canalitza actituds a favor o en contra. En el cas de la cultura, encara, és una minoria la que és conscient d’aquest valor i n’està disposada a pagar no sols per mantenir-lo sinò també per extendre’l, sobretot si ho comparem amb països del nostre àmbit. La gran masa no estat acostumada a pagar per res que no siga un objecte material. Ací la mentalitat de l’aprofitós, del “pícaro”, del que a casa ho té tot net però caga i emmerda sense problemes de consciència allò que és públic, de tots teoricament, és la que prima.
    Per tant, sí, cura amb manifestar opinions extremades contra la recaptació de drets d’autor però, també sensibilitat i bon tacte a l’hora de recaptar tot tenint en compte què és i com és la gent del lloc on es viu.
    Personalment, com molts pense, n’estic ben fart de regulacions de tot tipus, de tributs, de taxes…sobretot tenint en compte a què s’hi destinen després. En resum éstic ben fart de que ens controlen tant. I la cosa va en augment…   

  4. És molt clar. Els capitostos de la SGAE es comporten com uns mafiosos. S’enriqueixen a costa dels autors i a aquests només els arriben les escorrialles. La cultura ha de circular lliurament. I una cosa: qui llegeix en les biblioteques també compra llibres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.