NOSAL3 en som + de tres

Un altre article, que ens envia el nostre amic Òscar una altra vegada de Juan José Millás al diari Levante-EMV i que traduïm per a gaudi de l’afició.

   També ens ha enviat un article seu, que us el penjarem més endavant i amb el seu permís, per suposat.

Levante EMV, 15 d’abril

 Juan José Millás

            Quan vaig començar a escriure per a
la premsa, m’encarregaven els articles per folis. Envia’m quatre folis sobre “La
bombona de butà”, o tres folis sobre “Els brasers de carbó”, deia el redactor en
cap. I u s’asseia a la taula i martellejava la màquina d’escriure fins arribar al
tercer foli, o fins el quart, segons la demanda. Et pagaven també per folis, és
clar. Quan escrivies tres i mig, arrodonien cap a dalt o cap a baix en virtut
de consideracions que ningú, mai, m’explicà. Però un dia ens aixecàrem del llit,
sonà el telèfon, i ens demanaren un article de “x” paraules. Déu meu, u no tenia
ni idea de quantes paraules entraven en un foli, com no tenia ni idea dels
percebes que entraven en un quilo. Durant una època de la meua vida ni tan sols
sabia que existien els percebes (ni les paraules). De manera que u començà a fer
equacions o regles de tres fins que trobà amb la relació existent entre una
cosa i l’altra.
            Passà el temps i un dimarts qualsevol
sonà el telèfon i et demanaren l’article en caràcters. ¿En caràcters?, preguntares
incrèdul. Sí, senyor, en caràcters. ¿Però com pretens que compte els caràcters,
que és pitjor que comptar llenties?, vas insistir. Aleshores de l’altra banda
del telèfon t’explicaren que hi havia en l’ordinador una ferramenta que s’encarregava
de comptar-los. L’ordinador, al qual t’acabaves d’incorporar, era una andròmina
plena de racons desconeguts, de raconades, de secrets. ¿A qui se li anava a ocórrer
que tenia també eixa capacitat obsessiva de comptar les lletres i els signes de
puntuació? Doncs la tenia perquè així era el seu temperament. Al principi d’aquesta
nova etapa, u comptava els caràcters sense tenir en compte els espais, doncs
consideràvem que el buit mancava de valor. Però, vés per on, un dia et trucà el
redactor en cap i et va dir que els espais també es tenien en compte. Com en la
música, on els silencis són allò realment important.
            Amb els percebes, ja citats,
ocorregué un procés semblant. Es començaren a comprar per quilos, després per quartes
i estem a punto de comprar-los d’un en un. Però això és perquè els percebes s’han
posat pels núvols. Les paraules, no obstant, i malgrat administrar-les en
caràcters, valen cada dia menys.