Sanitat pública ens mans privades…
Una història llarga que encara no ha acabat. Passeu i ja ens direu…
Ja hi ha desenllaç…
Com funciona la
sanitat pública gestionada per una empresa privada?
La història és
llarga, encara no s’ha acabat i anem a
contar-vos-la. Anirem afegint els nous entrebancs que ens aniran (ens temem)
posant, total per donar hora per a optometria.
Fa un parell
d’anys, notàvem que la vista ja no la teníem com abans, que ens costava llegir
la lletra menuda, cosa que mai ens havia passat. En preguntar pel procediment
per a demanar cita per a una revisió, ens digueren que s’havia de demanar torn
per al metge de capçalera i després aquest ens donava el torn per a
l’especialista. Uff què llarg. Ens informaren que si volíem, podíem trucar a un
número de telèfon de l’hospital d’Alzira on ens donarien dia i hora. Perfecte!,
no cal fer cua. Truquem, diverses vegades, fins que ens l’agafen. Demanem per a
fer la revisió i ens diuen que per a… finals d’octubre! (eren a març, com ara, sis mesos comptats!).
Bé, ens resignàrem i com no corria massa pressa, doncs ens
esperàrem fins a octubre 2007. Ens augmentaren les ulleres de prop (fins
aleshores amb unes ens apanyàvem per a lluny i per a prop).
Últimament, notem
que tenim problemes per a veure de lluny, així que ens diem: “anem a demanar
torn, aquesta vegada al metge, per veure si ho fa més curt”. El dimarts passat,
17 de març, anem a demanar torn per al metge, davall de l’ambulatori de
l’Alcúdia, que segons tenim entès, depèn de l’hospital d’Alzira, de gestió
privada. Ens el donen per al divendres a les 19 hores, ens atengueren a les
19:30. La metgessa, el metge que ens correspon no hi és, no sabem on és, ens fa
un paper i ens diu que abaixem baix, on ens donaren el torn per a la visita del
metge i allà ens donaran dia i hora per a l’especialista. Baixem i allà no hi
havia ningú, clar, a aquelles hores!. Per què hem de passar pel metge i després
qui ens dóna l’hora no ha fa abans? Què
cobren per cada visita? Pensem que sí.
Li preguntem a qui
estava de guàrdia d’emergències i ens diu que passem demà, dissabte i que ens
ho donaran. Anem hui, dissabte i la dona que atén ens diu que això s’ha de fer
entre setmana, que els caps de setmana no ho poden fer!
I ací estem
escrivint açò i renegant en veu baixa. El dilluns treballem pel matí (de
carter, quan a l’Alcúdia una altra vegada) i no sabem perquè, però en anar per
la vesprada ens diran que de vesprada no poden donar torn, que tornem de matí.
Esperem que no! Si és així, fins el dimecres no podrem anar de matí, ja que el
dimarts també treballem. Ja us direm com queda la cosa. Només falta que ens
donen la cita per a d’ací sis mesos! Ja seria per a no torcar-se!.
El dilluns seguirem
amb el “culebron”.
El dimenge a la nit, comentant-ho amb un bon amic, ens va dir que ell hi aniria hui dilluns pel matí a demanar-nos els torn. Ens va renyar una mica, ja que, segons ell, les coses no es fan així… i com es fan? Ens han donat torn per al 12 de maig (mes i mig!, què bé) i perquè li’l donaven per a juliol, però ell, avesat a aquests tràmits, els ha dit que no podria anar-hi en eixes dates (s’ha fet passar per nosal3) i li l’han donat per al 12 de maig.
Per què les coses les fan ( o les fem, ja no sabem què pensar…) tan difícils?. Si no hagués tingut un amic tan desinteressat, m’haurien donat torna hui per la vesprada? Si treballem, com podem fer per demanar aquestes revisions? Si nosal3 des de casa podem demanar hora per la vesprada, per què no ens la poden donar ells? Pregunets sense resposta hi ha un munt.
Això és tot.
El problema no és si públic, concertat o privat.
El problema és, certament, d’organització, però, sobre tot, de responsabilitat. Estem construint la societat dels drets sense deures – dret del bidell a no saber res més enllà d’on abasta la seva vista, dret del metge a sentir-se ultratjat si li parleu de problemes administratius, dret del gerent no mèdic a examinar només xifres i pressupostos, dret de l’informador a limitar-se a dir el que li diuen que ha de dir, i així anar fent.
La responsabilitat és, per damunt de tot, una actitud personal i col·lectiva i mentre les instàncies públiques i privades no s’adonin de la urgència de fomentar-la, anirem de mal borràs.
Això sí, amb la mirada posada en el notre melic i albirant borrosament les puntes dels propis peus, podrem anar dient que la culpa és – sempre – dels altres i, en especial, de la mundialització, del capitalisme, de Bolonya o no sé de què.