NOSAL3 en som + de tres

Esperant que ens envien la foto (o fotos, no ho sabem) de la trobada amb Urbà Lozano, us enganxem el resum que n’hem fet. Quan ens envien la foto ja la penjarem. Què hi farem!
 A dintre hi teniu el text.

Grup de Lectura del Bloc
Jaume I de l’Alcúdia.

Reunió del 28 de maig de
2009.

Urbà Lozano ens parla de
“Plagis”.

         A les 22 hores, i després d’una breu
introducció feta pel soci Josep Lluís Millo, Urbà Lozano començà com han
començat gairebé tots als autors que han vingut i als quals hem pogut assistir,
dient que està molt satisfet de la novel·la, que s’està venent bastant bé, etc.
(és bastant normal que els autors comencen així la seua intervenció…). 

         La novel·la, va comentar, li va eixir
d’una tirada, no li va costar d’escriure, i tot i així, també va haver de fer
servir  molts artificis, la literatura (acumulada)
se li va anar vessant al text, va gastar molta “pólvora” escrivint-la.

         La mescla de gèneres, la successió de
capítols dialògics fa que la novel·la funcione a base de contrapesos. Cada
element que la compon té la seua contrapartida. Quan s’escriu és per dir alguna
cosa, si no tenim res a dir, no cal que ho fem.

         També ens digué que ha intentat que la història
tingués diverses lectures possibles, i que el motiu últim i menys “visible” és
la denuncia del sectarisme imperant en la nostra societat, en la nostra
política. Li han comentat, allà on ha anat a parlar de la novel·la que ataca a
tothom. Alguns li diuen que és molt política, tot i que ell en cap moment fa
cap menció a sigles de partits, doncs així i tot, alguns s’han vist reflectits
a l’obra: per què serà?. És el lector qui veu aquestes connexions que ell tan
sols esbossa, sense, com hem dit, anomenar a ningú. També ens continua parlant
de sectarisme social, de que la societat valenciana està bipolaritzada, que és
una de les poblacions més bipolaritzades de l’estat espanyol. Se’ns pretén
vendre que, o estem amb Camps o som antivalencians!.

         Com es centra l’autor per escriure?
Digué que s’ha de fer una narració, escriure una història per, primer de res
entretenir, i si algú no arriba a copsar les segones o terceres intencions, les
denúncies que es fan, almenys que s’ho passe bé llegint-la. No li interessava,
en escriure aquesta novel·la, fer una història d’intriga, i per això no estava
gaire content amb la portada i la ressenya de la contraportada, ja que dona
tota la impressió que és una novel·la de “lladres i serenos”. Li interessava
més l’estructura narrativa de “vides creuades”, d’agafar un personatge i en un
cert moment, abandonar-lo per un altre que es creua amb ell, i així anar
desenvolupant la trama.

         Fa temps, va dir, que no la llig (els
autors solen fer-ho diverses vegades després de publicar la seua novel·la, i
abans no diguem!). Quan la va llegir impresa per primera vegada, pel setembre
del 2008, diu que i va canviar molt la perspectiva i el resultat li va semblar
satisfactori. Totes les crítiques (i per primera vegada n’ha tingut moltes, no
així en anteriors treballs: “La màquina ronca” i “Femení singular”) han estat
positives i la seua petita part de vanitat s’ha vist satisfeta.

         Després ja passàrem a parlar del procés
de creació en general, comentant que alguns (la majoria) dels escriptors
s’estan de 5 a 6 anys per anar confegint una novel·la, amb diferents parts
escampades pels calaixos. La data de publicació no ens pot donar amb
fiabilitat, el temps que ha costat, o si es va acabar en eixa mateixa data,
potser només quedava repassar-la des de molt de temps enrere. Mentre l’obra
està entre les seues mans, li costa soltar-la, no és fàcil dir: ja està
acabada!. Sempre sembla que s’hi puguen fer retocs, sovint llevar alguna coma o
afegir un mot. Quant a “Plagis”, la seua “carcassa” (estructura) la tenia ja
escrita un any abans de presentar-la al concurs que guanyà, el Premi de
Narrativa en valencià Constantí Llombart València 2007. L’escriptura d’aquesta
obra l’ha ajudat a disciplinar-se com a escriptor. “T’autoimposes moltes coses
que no vas a poder fer” va dir parlant de l’acte de posar-se a escriure. La
primera novel·la, “La màquina ronca”, es pot considerar una espècie
d’autobiografia, els personatges secundaris de la qual van servir per escriure
el recull de contes “Femení singular”. A “Plagis” ha volgut utilitzar el recurs
de “vides creuades” que ja hem comentat, i això no és fàcil. El títol d’aquesta
obra és l’únic que ha posat ell directament. “La màquina ronca” es deia “Un
home de profit” títol que l’editor va descartar, i que després ens va comentar
que amb eixe títol, una autora catalana guanyà un premi… coses que passen!.
El recull de contes s’havia de dir “26 contes” i finalment va eixir publicat
com “Femení singular”.

         A la pregunta (que per cert, sempre sol
eixir en aquest tipus de reunions…) de què hi ha d’autobiogràfic a l’obra,
l’autor ens va dir que sempre hi ha alguna cosa de l’autobiografia d’un en allò
que escriu, i la principal raó que hi donà és que és molt còmode per a la
documentació. Si saps i coneixes d’allò de què vas a escriure, no et fa falta
anar a cercar-ho a altres llocs, i què vas a conéixer millor que la teua vida. 

         Un cúmul de casualitats li van aportar
la novel·la. Va fer un viatje a Sóller, amb els alumnes, i en pujar al tren (li
agraden molt els trens, el viatges fets amb ells) va veure que aquell tren hi
tenia un conte amagat. En tornar a casa, l’intenta escriure, i el tenia a
l’ordinador… i un dia es troba amb el conte de Santiago Rossinyol què és
exacte al seu! I de l’escriptura d’aquest conte fa cent anys!. El va escriure i
després el va passar a alguns amics per a que li donaren la seua opinió. “Massa
carrincló, antic, passat”, d’estil modernista (anacrònic), li deien.

         El registre mallorquí el va haver de
consultar amb una xica de mallorca, que per cert ballava en un grup de dansa
d’allà, i que després vingué a l’Alcúdia, a una Mostra de Dansa, i va exigir
que la protagonista es digués Xesca, com ella. Estiguérem parlant de les
casualitats de la vida, que moltes vegades, a les novel·les ens semblem massa
forçades i a la vida, de vegades ho són encara més.

         Encara parlàrem una bona estona més,
però com podeu suposar, un es cansa d’anar apuntant-ho tot, i també vol
participar-hi, i tot no potser. Haurem de fer-nos amb un gravador mp3 i engegar-lo,
per després anar transcrivint tranquil·lament, tot escoltant-ho una altra
vegada i així no tindrem tants problemes per entendre què hi hem escrit al
paper, o què es va dir exactament en aquell moment.

         Des d’ací agraïm, una vegada més a Urbà
Lozano, la seua bona predisposició a vindre a comentar-nos la seua obra.