NOSAL3 en som + de tres

Anit ens acabàrem el darrer llibre de Màrius Serra, “Quiet” i en intentar comentar-lo, ens hem quedat sense paraules. Per això, i perquè teníem l’article (sense llegir-lo, ho volíem fer quan acabéssim el llibre) hem donat veu en la nostra lengua a Javier Cercas, qui publicà una ressenya a El País el passat 31 de maig, per a que ens parle d’ell.

   El dimecres, casualitats de la vida, vaig recuperar un llibre que ja donava per perdut, “El món groc” d’Albert Espinós, i en veure la data de lectura (sempre apuntem quan ens llegim els llibres a la primera pàgina) 21 d’abril de 2008, tota una sèrie de connexions cerebral es posaren en marxa. Poc temps després de llegir “El món groc” començàrem a pensar en fer aquest bloc. I el 30 de maig ho ferem. I és que tots dos llibres ens encoratgen a encarar la vida amb la força que dona l’estima. Ens ensenyen a valorar realment les coses i les persones que ens envolten. Ens ajuden a comprendre que res no som si no ens estimem, ajuden, comprenem, parlem, creixem junts,….   paga la pena llegir tots dos llibres, i si pot ser seguits, millor.

Un home invulnerable

JAVIER CERCAS 31/05/2009

            Aquest
home ha entrat quasi per casualitat amb el seu fill en la basílica de Sant Pere,
en el Vaticà. Té trenta set anys; el seu fill, set mesos. És un home normal; el
seu fill, no: li diuen Llullu i pateix una paràlisi cerebral que l’incapacita per
a gairebé tot, inclòs qualsevol aguait  de
comunicació amb son pare. L’home camina per la basílica amb el seu fill enganxat
al pit en una motxilla; parla amb ell; de colp es deté i li exigeix al seu fill
que faci un senyal inequívoc de que l’està escoltant, l’adverteix que és capaç
de qualsevol cosa si li respon, afegeix: “De qualsevol cosa, Llullu”. El fill roman
impertèrrit; aleshores, el pare alça els ulls i topa amb algunes de las imatges
sagrades que poblen la basílica; és un perfecte agnòstic, però en eixe moment
concep una idea insensata. “Si ara mateix m’envies un senyal, creuré en Déu per
a sempre”, li diu al seu fill. “Em tornaré a apuntar a l’Església, aniré a missa
els diumenges, resaré cada nit”. Parla seriosament; en realitat, no ha parlat
més seriosament en tota sa vida; com si volgués demostrar-ho al seu fill, el treu
de la motxilla, l’agafa en braços i l’alça en l’aire: “Te juro per Déu que si
ara em respons faré el que siga, Llullu”, li diu mirant-lo als ulls. “Envia’m
un senyal i creuré en Déu per a sempre i observaré totes les lleis de l’Església
catòlica i…”. En eixe moment arriba el senyal, un senyal inconfusible: l’olor
de la merda del seu fill, que acaba de cagar-se.

 “Un pare intenta comprendre el món d’un fill
que no comprèn res”

            Amb
tots vostès Màrius Serra. A Catalunya, Serra no necessita presentació; en la
resta d’Espanya, sí, em tem. A Catalunya, Serra és un escriptor molt conegut;
en la resta d’Espanya, no, per a desgràcia de la resta d’Espanya. He mentit:
Màrius Serra no és un escriptor; és un espectacle humà: autor de deu llibres de
narrativa, de milers d’articles i mots encreuats, de tres tractats de
ludolingüística, Serra és també un as dels jocs de paraules i d’ingeni, col·labora
en la ràdio, presentà un programa de televisió i és un dels oradors més
brillants, divertits i persuasius que puga escoltar-se per aquests indrets. No
he mentit: abans que qualsevol d’aquestes coses -abans fins i tot que un espectacle
humà-, Serra és un escriptor. Fa uns anys vaig saber que havia tingut un fill
amb una paràlisi cerebral; el vaig compadir: no el vaig compadir per haver tingut
un fill amb una paràlisi cerebral -un fet que ni tan sols sabia imaginar-, sinó
perquè, ja que per a un escriptor de veritat només és del tot veritat el que
escriu, vaig pensar que a partir d’aquell moment Serra estava condemnat a
intentar escriure un llibre sobre el seu fill; també pensí que eixe era un llibre
gairebé impossible i que, malgrat tot, a menys que l’escrigués Serra no arribaria
a ser de veritat el pare del seu fill.

            L’ha
escrit. Es titula Quiet  i és
contundent: conté tones de sentiment i ni un gram de sentimentalisme; conté
tones d’humor i ni un gram de rancúnia; conté tones de dolor i ni una sola queixa;
conté, sobre tot, una ferotge declaració d’amor al seu fill i una ferotge
declaració d’amor a la vida: ferotge perquè és omnívora, caníbal, sense distinguos
ni condicions. Com tots els llibres de Serra, aquest és un experiment, només
que es tracta de l’experiment més radical que Serra ha emprés jamai: aferrat al
manillar de la cadira de rodes del seu fill com un capità aferrat al timó del seu
vaixell en mig d’una tempesta, mitjançant una sèrie d’instantànies viatgeres
-instantànies de Gènova i de Canadà, de Venècia i de Hawaii, de París i de
Finlàndia-, Serra ens mostra el món a través dels ulls al·lucinats d’un pare
que intenta comprendre el món d’un fill que no comprèn res i on només hi ha lloc
per a un moment de feblesa, el moment en que, una nit, en un càmping de l’Empordà,
veu córrer al seu nebot amb uns amics i comprèn que, a menys que esdevingui un
miracle, el seu fill no correrà mai. Com tots els homes valents, Serra assegura
que no és un hombre valent; cita a Kenzaburo Oé, que és un escriptor de veritat
i no obstant no es defineix com a escriptor de veritat, sinó com a pare d’un fill
discapacitat: “Tenir un fill tan vulnerable em fa invulnerable a molts contratemps
que abans de conèixer-lo em podien amargar l’existència. És tan radical la seua
feblesa que per força m’impregna de poder (…). En la seua companyia sóc
invulnerable”.

            Al
final, el miracle es produeix. No es produeix en la basílica de Sant Pere, ni
en Canadà ni en Hawaii ni en Finlàndia; es produeix en l’únic lloc on poden
produir-se els miracles: en un llibre. En les últimes pàgines de Quiet, Llullu
corre. Corre gràcies al seu pare, que ha construït un foliscopi que permet veure
al seu fill en moviment, un foliscopi que és també una espècie de llarg poema
visual en el que el fill contesta imaginàriament al pare, i que conclou així:

“Qui no recorda, no oblida.

Qui no oblida, recorda.

Qui recorda oblida.

Qui oblida, no recorda.

Qui no recorda, no oblida.

Estimo, però no ho recordo.

M’estimen i no ho oblido.

Mai no cauré en l’oblit.”

            Al final el miracle es produeix, i
Serra aconsegueix deixar de ser un espectacle humà i un escriptor de veritat per
a ser del tot el que és: el pare del seu fill.