NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

La resta de la setmana passada.

                La feina s’amuntega i hauren d’anar fent via.

         Dimecres passat vam gaudir de l’espectacle que ens va
representar Batà al teatre la Clau de l’Alcúdia, on desgranaren les peces del
seu disc “Cançons de butxaca”, el qual van abandonar per  fer un repàs de diferents expressions culturals
populars des de cant d’estil valencià, a sirtaki grec, fins un fado portugués realment
impressionants. I l’escalforeta que hi ha al teatre la Clau no es pot comparar.
Hi actuaren en grup reduït Carles Llinares, veu i guitarra; Carles Tur, violí i
altres;  i  Rebeca Santjoan, veu i cors. A l’altra ja ho
sabeu, se’n veniu, ho veieu, i no vos ho conten. Per cert el disc el tenim de
fons mentre escrivim açò.


Batà ~ Fado Toninho

La Clau | Vídeo MySpace

 

         Apunt de classe Gèneres Literaris IV: Assaig, literatura d’idees:
“XERRADA: l’ordre no és important. Expressen estats d’ànim. Exposició senzilla,
planera… No han de ser llargues…”]. Doncs bé, dijous teníem la reunió amb
Toni Cucarella i el grup de lectura del Bloc Jaume I de l’Alcúdia, i llevat del
darrer punt de l’apunt de classe, es va complir sobradament: la conversa amb
Toni Cucarella va allargar-se fins les 12 i escaig.

         En donar-li la paraula, després de les presentacions, va
començar a dir què no diu la novel·la, almenys explícitament. Ho podem
comprendre pel títol “Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts”. Perduts en
aquest cas es refereix a deixats anar, sense tindre cura d’ells, de com es van
morint a poc a poc, i de com resisteixen… igual que nosal3, la nostra cultura,
la nostra llengua, els nos3 trets identitaris. Els valencians ens estem morint.
El bilingüísme no existeix en un territori, només individualment. El seu
veritable nom és conflicte lingüístic. El procés de mort de les llengües, dels
països, té un procés gradual que passa per una ACULTURACIÓ, un DETERIORAMENT DE
LA LLENGUA, per acabar amb la SUBSTITUCIÓ.

          La novel·la està, en
part feta de ficció, i en part feta de l’experiència pròpia per explicar l’extinció
de la nostra llengua. La lenta agonia dels ametlers és la nostra pròpia agonia.
I si, com als ametlers, hi tenim cura, encara podem recuperar la nostra
cultura. Però açò no ho estem fent i va a desaparéixer. Intenta recuperar un
món de màgia, de tradicions, de frases fetes, que a poc a poc van perdent-se en
la foscor de l’aculturació. Açò és el que realment vol expressar a la novel·la contant
una història.

         Contar la destrucció de la pròpia cultura no és res nou, és
una constant universal, afavorida per la globalització. Mestissatge i clonació.
L’educació que pot clonar-nos és la que ens ha de fer por. El mercat fa que la literatura
haja de ser cosmopolita, allò “local” no té cabuda.

         En ser preguntat pel final de Vicent de la tassonà, va dir
que no entra a valorar, simplement ho presenta al lector per a que aquest
decidisca, adopte la seua pròpia opinió.

         La novel·la està estructurada en tres parts i dues visions. Els morts i els vius ens presenta la visió del
narrador, Joan. L’autor retorna als seus orígens per enterrar un món que ja ha
desaparegut. Quina lenta agonia ens presenta una
visió d’un narrador extraheterodiegètic. La visió  més dura i més lúcida, la del Pepiu que es
mira el seu món amb un avisió descarnada de la seua societat de la qual ell
també és esclau.

         La tecnologia, la ciència, ens han tallat un cordó –umbilical-
amb el sobrenatural. La seua àvia contant-los històries de com va curar de
trencadura a tres menuts passant-los per una branca de figuera trencada i
relligada i recitant una oració. El lligam amb l’altre món s’ha trencat perquè
ja no hi creiem. El dimoni, finalment apareix a la novel·la… per a que li
peguen una pedrada. La destrucció de l’imaginari col·lectiu, de tot açò parla
la novel·la. Toni Cucarella no vol fer un repàs sentimental, de lamentar allò
que hem perdut, intenta prendre distanciament i exposar-ho a la decisió del
lector.

         Divendres no vam poder assistir a l’acte (dels molts que
havien arreu del País Valencià) del Tirant de Cançó a l’octubre CCC -El petit
de cal Eril- ni a cap altre –Òscar a Gandia-… tot no pot ser.

         El dissabte estiguérem a l’homenatge a Josep Lluís Bausset
(veure anterior apunt).

 

         Diumenge pujàrem novament al Corral de Rafel a esmorzar i a
plantar la resta de pinets que quedava. I ahir començà a ploure i ens alegrem
perquè hi haurà més possibilitats que arrelen.

 

         Tenim un apunt a mitges de darreres lectures, però com no
ens posem prompte l’haurem de partir en dos també.

 

Ara si u que jo me sé, m’enviés alguna foto, podriem afegir-la…

  1. hi ha a la nostra societat valenciana… anem fent (vull pensar-ho així). I quan, com dissabte, veus un home senzill i fidel al poble i que arriba als cent anys… penses que no pot ser que ens vaja tan malament. O almenys això vull pensar.

Respon a valldalbaidi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.