La Lluna en un Cove. Número 12. FELICITACIONS! Un any publicant!
Detalls del contingut:
El pou. Ramon Pros – El pou s’havia assecat anys enrere i el
cubell actualment no servia absolutament per a res, però l’Anna
considerava que era un element decoratiu essencial. Sempre deia que un pou sense
cubell no era un pou “autèntic”. Emprenyada, va llençar
la cendra dins el pou amb un moviment brusc. Observà com aquesta queia
flotant cap a la negror. Llavors alguna cosa li cridà l’atenció.
S’apropà a la boca del pou i esperà que els ulls se li
acostumessin a la foscor. Llavors ho va apreciar amb més claredat. Al
fons del pou hi havia alguna cosa. Alguna cosa grossa. Segur que es tractava
d’un altre “regalet” dels fotuts estudiants. No podia reconèixer
la forma exacta d’allò que estava mirant, però era força
voluminós. Provablement aquell parell havien fet servir el pou de
contenidor d’escombraries. De sobte el cor li va fer un bot dins el pit. Estava
segura que aquella cosa s’havia mogut.
El menjador, Albert Sorribas – En un intent ple de bones
intencions, el pare havia intentat feia uns anys convèncer els veïns
per a fer obres i compartir el menjador mitjançant una mampara mòbil
que, en el dia assenyalat, es pogués obrir per a donar cabuda a la nostra
creixent família. No cal dir que la qüestió va portar grans
discussions.
Això és Internet. Limon & Juli Vert –
Relat en vinyetes.
Fora de cartellera: Una visió particular sobre algunes pel.lícules
que susciten interès més enllà del seu moment en
cartellera. En aquest número: El festí de Babette. Anna
M. Villalonga
La terra que el temps oblidà, cap. 3. E. R. Burroughs
– Tercera part d’aquesta novel.la de ciència-ficció que arranca de
l’escenari bèl.lic de la Primera Guerra Mundial. L’obra ha estat objecte
de diverses adaptacions cinematogràfiques.
L’altra cara de la lluna: una secció que t’esborronarà, de la
mà d’Emili Gil. En aquest número: Erszébet Bàthory:
l’obsessió per la bellesa, a qualsevol preu
Suposat retrat de la comtessa Erszébet Bàthory
Fi de la Història, Xavier V. Inglada – No hi ha cap
mena de dubte que la coincidència institucional més destacada per
al meu escrit de comiat és la profunda contradicció que suposa
haver d’escriure un discurs precisament parlant de la fi del fet d’escriure. Per
a mi, el fet d’haver participat en tot el procés d’eliminació de
la possibilitat d’escriure qualsevol cosa més en el futur, procés
que justament avui finalitza, ha suposat una maduresa intel.lectual i humana que
em porta a afirmar i a defensar la crema de qualsevol estri relacionat amb
l’Escriptura: llapis, bolígrafs, plomes, màquines d’escriure,
ordinadors, Olivettis, etc…
Casa amb celler, Pere Màrtir Anton – No és que |
En Joan i la seva cadira. Carme Osan – Li he dit que tu em
dius que no hi vagi, que em faig pesat… Però, veus com no mama? Em diu
que no… que així li faig companyia… perquè així xerra
una estona. Perquè encara que tot el dia és fora de casa, jo crec
que no té molts amics. Avui l’he acompanyat pel carrer i no ha parat en
tota l’estona a parlar amb ningú, nomès amb mí. Li he
preguntat per què no es parava, si no coneixia a ningú, i m’ha dit
que tots eren uns pesats i una mica ximples, i no tenia ganes de veure gent
ximple. I, llavors, li he preguntat això que tu m’havies dit, que jo era
un pesat, i m’ha dit que jo no, que jo era divertit i que el feia riure. Jo sóc
divertit mama? A tu també et faig riure de vegades, oi que sí? A
mi m’agrada el Joan (sabies que es diu Joan?) perquè mai no em fa callar.
Però de vegades està molt seriós i no m’es-colta… perquè
jo li dic una cosa i no em contesta o no em diu res i només em mira rar
com si no entengués el que li dic, i el que passa és que no
m’estava escoltant, com tu de vegades que tampoc no m’escoltes.
Maquillatge. Eva Bussalleu – S’aixeca com cada matí,
a les set. Només cinc minuts es permet de mandra. Es dirigeix al lavabo,
es renta la cara inflada i fa un pipí mentre obri l’aixeta perquè
en comenci a sortir l’aigua calenta. Pren una dutxa; sentir l’aigua tèbia
regalimant pel seu cos l’acaba de despertar. Tampoc no és que hagi dormit
gaire, seguint la tònica dels últims mesos. Es vesteix, es fa el
llit i deixa una mica de pinso al gat, que se li passeja per entre les cames
mentre ella es pren un cafè amb llet. Abans de marxar es fa el llit i es
maquilla a consciència…
Per Christum Dominum nostrum. Jordi Sebastià – Un
mormoleig cada cop més proper inundava de so l’amagatall. El frare,
neguitós, agenollat sobre els parracs que el mal vestien, s’apressava per
a enllestir la seva darrera cerimònia. Ja res no els podria aturar en la
seva follia i ell ho sabia. “Placeat tibi Sancta Trinita… Per
Christum Dominum nostrum. Amen.” Tremolós, dibuixà en
l’aire el senyal de la creu alhora que aferrà amb força el cofret
de fusta guarnida que tenia al davant. Després, alçant-se
sobtadament, va endinsar-se encara més en la foscor de la cova. Corria
l’any del senyor de 1408 sota el mandat del molt noble comte rei Martí I
l’Humà o l’Eclesiàstic. Dit així potser perquè
frissava per aconseguir que el summe pontífex Benet XIII, llum i guia de
tots els fidels, convertís Montserrat en abadia.
Dormir al sofà. Tomàs Bosch
“He
trucat a la feina i avui no teníeu cap reunió”, li descobreix
la dona, com qui treu un conill de dins una xistera.
“Però tu de
què vas? Qui t’has cregut que ets per a ficar-te en les meves coses? He
estat amb un client. Hem anat a veure uns terrenys que vol comprar.”
“Amb
un client que nom Irene, potser?”. La indirecta és més
violenta que una puntada de peu a l’os de la cama. Definitivament, han començat
les hostilitats.
“Irene? -s’envia saliva, desconcertat-. Nooo, i ara?”
De
cada vegada li costa més empassar-se el menjar gola avall. Se sent
acorralat, entre l’espasa i la paret. Duu clarament les de perdre. Ja no hi
valen més mentides perquè no n’hi ha cap que pugui fer callar la
veu de la veritat: “Ell té una amant”.
Els follets que viuen sota els cotxes aparcats. Juli Vert –
A aquells els ulls dels quals hagen per bona o mala fortuna trobat aquest meu
tractat; a aquells que un qualsevol esdeveniment atzarós els haja fet
vindre a raure al davant d’aquestes pàgines impresses; a aquells que,
potser en contra de la seua voluntat, o allunyant-se dels seus interessos o de
les seues inclinacions, hagen pervingut davant d’aquest objecte que vehicularà
i alhora guardarà allò que tinc voluntat d’explicar; a aquells,
dic, jo els vull abans que res advertir que a continuació seran exposades
coses encara no oïdes, ni escrites, ni contades de cap manera, per més
impossible que això semble, donat que allò que ho motiva viu
immers amb nosaltres, en companyia nostra, en la quotidianitat dels nostres dies
i de les nostres nits. Pareu esment, doncs, vosaltres, lectors, si la vostra
paciència us ha permès anar més enllà del primer paràgraf.
Vosaltres, sens dubte avesats a allò que procedeix del Regne de la Ficció,
ço és, acostumats com esteu a les històries més
inversemblants, deveu estar en disposició de rebre sense escarafalls allò
que ací serà exposat; voldria, tanmateix, que sabéreu
assumir aquesta meua dissertació com a expressió narrativa, i,
alhora, com a punt de partida d’un estudi aproximatiu, d’una cosa tan certa i
tan real com qualsevol d’aquelles la referència a les quals forneix de
nodriment les enciclopèdies, els diccionaris, els manuals.
Sobre els autors:
Ramon Pros (Barcelona, 1974). Sóc llicenciat en Inter-pretació |
Carme Osan (Barcelona, 1958). Llicenciada en Història. |
Albert Sorribas. Vaig néixer a Barcelona a finals de 1955 i sóc |
Pere Màrtir Anton. Nascut a Barcelona el 1973, sóc |
Eva Bussalleu (La Cellera de Ter, 1980). Doctora en Biologia per la |
Em dic Xavier V. Inglada i sóc llicenciat en Psicologia i |
Jordi Sebastià (Terrassa, 1956). Doctor Enginyer Industrial. |
Tomàs Bosch (Manacor, 1978). És llicenciat en Biologia |
Seccions fixes:
Fora de cartellera: Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959). Llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica. Es dedica professionalment a la docència, i és escriptora i crítica de cinema. http://elracodelanna.blogspot.com Actualització (1 de desembre): Anna Maria Villalonga intervindrà en el II Simposi Internacional d’Arts Escèniques (200 aniversari del naixement de Josep Bernat i Baldoví). “Teatre breu: procediments, formes i contextos“. Universitat d’Alacant/Sueca, 10-12 de desembre de 2009. Casa de Cultura, carrer de la Mare de Déu, 2, Sueca (València). Anna M. Villalonga intervindrà el dia 10 a les 5 de la tarda i la seva ponència serà: “El diàleg dramàtic en el primer terç del segle XIX“. Informació: 965 909 329 inst.filovalen@ua.es |
La terra que el temps oblidà (novel.la): Edgar Rice Burroughs (Chicago, 1875 – Encino, Texas, 1950). Prolífic novellista nord-americà, un dels capdavanters en la seva època del gènere de la ciència-ficció. Creador de la popular sèrie de Tarzan, que va iniciar el 1914 amb l’obra titulada Tarzan of the apes. |
Limon & Juli Vert (relat en vinyetes): Daniel S. Limon (Lloret de Mar, 1976). Llicenciat en l’Escola Llotja com a illustrador, collabora en diversos mitjans de premsa escrita. En La Lluna en un Cove, s’encarrega de les illustracions dels relats, de les caràtules de les seccions fixes, i del còmic. http://www.danilimon.blogspot.com |
L’altra cara de la lluna: Emili Gil (La Sénia, 1969). Escriptor, periodista i traductor. Secretari tècnic de l’AJELC fins a l’any 2000. Coeditor de la revista Lovecraft Magazine. Ha traduït obres clàssiques de terror al català, i és, al mateix temps, autor de diversos llibres d’aquest mateix gènere i de temàtica fantàstica. La seva web personal és http://personal.telefonica.terra.es/web/emili-gil |
|
|
M’afegisc a la felicitació ! I també a vosaltres per haver estat qui m’heu fet conèixer aquesta ”Lluna en un Cove”. Ara em cal temps per anar aprofondint i cercar els texts ……
Bona tarda Antoni !