NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

La Lluna en un Cove. Número 12. FELICITACIONS! Un any publicant!

Número 12

El pou, per Ramon Pros
El
menjador, per Albert Sorribas
Això és Internet, per Limon &
Juli Vert
Fora de cartellera: El festí de Babette, per Anna M.
Villalonga
La terra que el temps oblidà, per E. R. Burroughs
L’altra
cara de la lluna: Erzsébet Bàthory: l’obsessió per la
bellesa, a qualsevol preu.
Casa amb celler, per Pere Màrtir Anton
En
Joan i la seva cadira, per Carme Osan
Maquillatge, per Eva Bussalleu
Fi
de la història, per Xavier V. Inglada
Per Christum Dominum nostrum,
per Jordi Sebastià
Dormir al sofà, Tomàs Bosch
Els
follets que viuen sota els cotxes aparcats, per Juli Vert

Format: 14 x
21 cm. / Enquadernació rústega amb solapes / Tapa flexible
plastificada
110 pàgines

PVP: 8 Euros


Detalls del contingut:

El pou. Ramon Pros – El pou s’havia assecat anys enrere i el
cubell actualment no servia absolutament per a res, però l’Anna
considerava que era un element decoratiu essencial. Sempre deia que un pou sense
cubell no era un pou “autèntic”. Emprenyada, va llençar
la cendra dins el pou amb un moviment brusc. Observà com aquesta queia
flotant cap a la negror. Llavors alguna cosa li cridà l’atenció.
S’apropà a la boca del pou i esperà que els ulls se li
acostumessin a la foscor. Llavors ho va apreciar amb més claredat. Al
fons del pou hi havia alguna cosa. Alguna cosa grossa. Segur que es tractava
d’un altre “regalet” dels fotuts estudiants. No podia reconèixer
la forma exacta d’allò que estava mirant, però era força
voluminós. Provablement aquell parell havien fet servir el pou de
contenidor d’escombraries. De sobte el cor li va fer un bot dins el pit. Estava
segura que aquella cosa s’havia mogut.

El menjador, Albert Sorribas – En un intent ple de bones
intencions, el pare havia intentat feia uns anys convèncer els veïns
per a fer obres i compartir el menjador mitjançant una mampara mòbil
que, en el dia assenyalat, es pogués obrir per a donar cabuda a la nostra
creixent família. No cal dir que la qüestió va portar grans
discussions.

Això és Internet. Limon & Juli Vert
Relat en vinyetes.

Fora de cartellera: Una visió particular sobre algunes pel.lícules
que susciten interès més enllà del seu moment en
cartellera. En aquest número: El festí de Babette. Anna
M. Villalonga

La terra que el temps oblidà, cap. 3. E. R. Burroughs
– Tercera part d’aquesta novel.la de ciència-ficció que arranca de
l’escenari bèl.lic de la Primera Guerra Mundial. L’obra ha estat objecte
de diverses adaptacions cinematogràfiques.

L’altra cara de la lluna: una secció que t’esborronarà, de la
mà d’Emili Gil. En aquest número: Erszébet Bàthory:
l’obsessió per la bellesa, a qualsevol preu

Erszébet Bàthory

Suposat retrat de la comtessa Erszébet Bàthory

Fi de la Història, Xavier V. Inglada – No hi ha cap
mena de dubte que la coincidència institucional més destacada per
al meu escrit de comiat és la profunda contradicció que suposa
haver d’escriure un discurs precisament parlant de la fi del fet d’escriure. Per
a mi, el fet d’haver participat en tot el procés d’eliminació de
la possibilitat d’escriure qualsevol cosa més en el futur, procés
que justament avui finalitza, ha suposat una maduresa intel.lectual i humana que
em porta a afirmar i a defensar la crema de qualsevol estri relacionat amb
l’Escriptura: llapis, bolígrafs, plomes, màquines d’escriure,
ordinadors, Olivettis, etc…

Casa amb celler, Pere Màrtir Anton – No és que
sigui classista ni res per l’estil, però de sempre que he volgut tenir un
celler. Ja veus, no m’importen coses com ara el nombre de banys que tinc, ara
que estan tant de moda (he sentit a dir que a llocs llunyans n’hi ha que tenen més
lavabos que habitacions!); però el fet de tenir celler et dona un aire
senyorial com del segle XVI que em fa estarrufar. I és que heu d’estar
d’acord amb mi que no és el mateix veure’t en una revista com a “casa
de poble 2 hab. dob., 1 lav. comp., menj. gran, c. office i jardí 45 m.”,
que si al final de tot t’hi afegeixen la paraula “celler”. Us heu
fixat que de tras., gar., gal. i sot. n’hi ha a patades (a part que totes són
abreviatures, mentre que “celler” s’escriu sencer)? En canvi, de
cellers només se’n veuen comptats, i tots en cases amb caràcter,
amb història, senyorials… Vaja, el que s’anomena una senyora casa!

En Joan i la seva cadira. Carme Osan – Li he dit que tu em
dius que no hi vagi, que em faig pesat… Però, veus com no mama? Em diu
que no… que així li faig companyia… perquè així xerra
una estona. Perquè encara que tot el dia és fora de casa, jo crec
que no té molts amics. Avui l’he acompanyat pel carrer i no ha parat en
tota l’estona a parlar amb ningú, nomès amb mí. Li he
preguntat per què no es parava, si no coneixia a ningú, i m’ha dit
que tots eren uns pesats i una mica ximples, i no tenia ganes de veure gent
ximple. I, llavors, li he preguntat això que tu m’havies dit, que jo era
un pesat, i m’ha dit que jo no, que jo era divertit i que el feia riure. Jo sóc
divertit mama? A tu també et faig riure de vegades, oi que sí? A
mi m’agrada el Joan (sabies que es diu Joan?) perquè mai no em fa callar.
Però de vegades està molt seriós i no m’es-colta… perquè
jo li dic una cosa i no em contesta o no em diu res i només em mira rar
com si no entengués el que li dic, i el que passa és que no
m’estava escoltant, com tu de vegades que tampoc no m’escoltes.

Maquillatge. Eva Bussalleu – S’aixeca com cada matí,
a les set. Només cinc minuts es permet de mandra. Es dirigeix al lavabo,
es renta la cara inflada i fa un pipí mentre obri l’aixeta perquè
en comenci a sortir l’aigua calenta. Pren una dutxa; sentir l’aigua tèbia
regalimant pel seu cos l’acaba de despertar. Tampoc no és que hagi dormit
gaire, seguint la tònica dels últims mesos. Es vesteix, es fa el
llit i deixa una mica de pinso al gat, que se li passeja per entre les cames
mentre ella es pren un cafè amb llet. Abans de marxar es fa el llit i es
maquilla a consciència…

Per Christum Dominum nostrum. Jordi Sebastià – Un
mormoleig cada cop més proper inundava de so l’amagatall. El frare,
neguitós, agenollat sobre els parracs que el mal vestien, s’apressava per
a enllestir la seva darrera cerimònia. Ja res no els podria aturar en la
seva follia i ell ho sabia. “Placeat tibi Sancta Trinita… Per
Christum Dominum nostrum. Amen.
” Tremolós, dibuixà en
l’aire el senyal de la creu alhora que aferrà amb força el cofret
de fusta guarnida que tenia al davant. Després, alçant-se
sobtadament, va endinsar-se encara més en la foscor de la cova. Corria
l’any del senyor de 1408 sota el mandat del molt noble comte rei Martí I
l’Humà o l’Eclesiàstic. Dit així potser perquè
frissava per aconseguir que el summe pontífex Benet XIII, llum i guia de
tots els fidels, convertís Montserrat en abadia.

Dormir al sofà. Tomàs Bosch
“He
trucat a la feina i avui no teníeu cap reunió”, li descobreix
la dona, com qui treu un conill de dins una xistera.
“Però tu de
què vas? Qui t’has cregut que ets per a ficar-te en les meves coses? He
estat amb un client. Hem anat a veure uns terrenys que vol comprar.”
“Amb
un client que nom Irene, potser?”. La indirecta és més
violenta que una puntada de peu a l’os de la cama. Definitivament, han començat
les hostilitats.
“Irene? -s’envia saliva, desconcertat-. Nooo, i ara?”
De
cada vegada li costa més empassar-se el menjar gola avall. Se sent
acorralat, entre l’espasa i la paret. Duu clarament les de perdre. Ja no hi
valen més mentides perquè no n’hi ha cap que pugui fer callar la
veu de la veritat: “Ell té una amant”.

Els follets que viuen sota els cotxes aparcats. Juli Vert
A aquells els ulls dels quals hagen per bona o mala fortuna trobat aquest meu
tractat; a aquells que un qualsevol esdeveniment atzarós els haja fet
vindre a raure al davant d’aquestes pàgines impresses; a aquells que,
potser en contra de la seua voluntat, o allunyant-se dels seus interessos o de
les seues inclinacions, hagen pervingut davant d’aquest objecte que vehicularà
i alhora guardarà allò que tinc voluntat d’explicar; a aquells,
dic, jo els vull abans que res advertir que a continuació seran exposades
coses encara no oïdes, ni escrites, ni contades de cap manera, per més
impossible que això semble, donat que allò que ho motiva viu
immers amb nosaltres, en companyia nostra, en la quotidianitat dels nostres dies
i de les nostres nits. Pareu esment, doncs, vosaltres, lectors, si la vostra
paciència us ha permès anar més enllà del primer paràgraf.
Vosaltres, sens dubte avesats a allò que procedeix del Regne de la Ficció,
ço és, acostumats com esteu a les històries més
inversemblants, deveu estar en disposició de rebre sense escarafalls allò
que ací serà exposat; voldria, tanmateix, que sabéreu
assumir aquesta meua dissertació com a expressió narrativa, i,
alhora, com a punt de partida d’un estudi aproximatiu, d’una cosa tan certa i
tan real com qualsevol d’aquelles la referència a les quals forneix de
nodriment les enciclopèdies, els diccionaris, els manuals.

Sobre els autors:

Ramon Pros (Barcelona, 1974). Sóc llicenciat en Inter-pretació
a l’Institut del Teatre, on també vaig cursar algunes assignatures de
dramatúrgia. La resta de formació literària ha estat un
curs breu a l’associació Òmnium Cultural sobre estils narratius, i
la meva part autodidacta a base d’escriure regularment i de llegir multitud de
novel.les, contes i obres de teatre. He treballat com a actor i director escènic
en obres de petit format, he escrit guions de curmetratges així com també
una obra de text titulada Els has vistos els peixos a les peixeres? que
espero poder posar aviat en escena.

Carme Osan (Barcelona, 1958). Llicenciada en Història.
M’encanta l’art en totes les seves manifestacions però, posats a triar,
el meu punt feble és el teatre i la pintura. Quant a literatura, la
novel.la i la poesia ocupen un lloc destacat per a mi. Un llibre que mai no
cremaria? No podria cremar mai cap llibre. Formo part de la cultura que els mima
i els cuida com precioses obres… Encara els folro abans de llegir-los, i odio
deixar-los a persones darrere de les quals sé que hauré d’anar per
a recuperar-los; els llibres són com fills dels quals no em puc
desprendre. Les meves aficions? Dins del món artístic m’hi
desenvolupo bé, però, fa un temps, he descobert aquesta gran vàlvula
d’escapament que és l’escriptura: escriure sobre allò que sóc
i allò que m’envolta, em fa deixar la pell de mica en mica i m’omple de
satisfacció.

Albert Sorribas. Vaig néixer a Barcelona a finals de 1955 i sóc
biòleg i Catedràtic d’Estadística i Investigació
Operativa a la Universitat de Lleida. Treballo en modelització matemàtica
de processos biològics en el camp que es coneix com a biologia de
sistemes. Després de publicar treballs científics durant molts
anys, sempre m’havia quedat el cuquet de provar sort en altres camps.
Influenciat per escriptors tan diversos com Asimov, Pere Calders, Stephan J.
Gould, Grabriel García Márquez, Larsson, Sabina, i molts altres,
tan casolans com forans, aquest és el primer escrit no científic
que em publiquen.

Pere Màrtir Anton. Nascut a Barcelona el 1973, sóc
matemàtic de carrera i informàtic de professió. D’afició:
les matemàtiques i l’escriptura; les dues coses, ara per ara, només
quan les meves dues filles, una de 3 anys i l’altra de gairebé 6 mesos,
em deixen temps lliure, que no és massa sovint (i no me’n queixo!).
Escric des de fa un munt d’anys, però és només recentment
que m’he decidit a presentar alguns dels meus escrits. Escric perquè és
la manera de plasmar totes les idees boges (i no tan boges) que em passen pel
cap. M’agraden les històries que em sorprenen. Vaig fer un curs
d’escriptura creativa en català a la Escuela de Escritores, i allà
vaig poder publicar el meu primer relat: Vaixell resplendent (El sueño
del gato
, maig de 2008). Divideixo el meu temps de lectura en llibres de
divulgació científica (principalment matemàtiques) i
reculls de contes de diversos autors, i, esporàdicament, alguna novel.la.

Eva Bussalleu (La Cellera de Ter, 1980). Doctora en Biologia per la
Universitat de Girona, treballa com a professora en aquesta mateixa universitat.
Interessada des de ben petita pel món de la literatura, escriu poesia i
sobretot contes sobre diferents temàtiques: des de relats de problemes
socials, passant per l’inextricable món dels sentiments, i acabant amb el
seductor món de l’erotisme.

Em dic Xavier V. Inglada i sóc llicenciat en Psicologia i
Filosofia. En el món de la literatura m’agrada definir-me com un simple
operari de la creació. Entre els reconeixements obtinguts en la meva
curta carrera literària destacaria haver estat finalista del premi de
novel.la de Joescric.com l’any 2007 amb l’obra L’últim Walden,
encara inèdita. En el camp audiovisual, he escrit, dirigit i interpretat
amb l’ajuda de dos grans amics el curtmetratge Ikea on me, que es
proclamà guanyador del premi jurat del Fastcurt 2009 i segon classificat
en el premi del públic. També he publicat alguns contes breus i
amb l’assaig Passió i mort de la democràcia representativa,
vaig ser guardonat amb l’accèssit del Premi Pensa 2006,
organitzat per la Universitat de Barcelona i publicat a la seva pàgina
web. La meva intenció és seguir fabricant productes útils
per a ser llegits en aquesta immensa fàbrica que s’anomena Literatura.

Jordi Sebastià (Terrassa, 1956). Doctor Enginyer Industrial.
Viu a Viladecavalls i passa temporades a Xiva de Morella, al País Valencià.
Al llarg de la seva vida ha treballat de moltes coses, des de bomber fins a
col.laborador en projectes per a l’Agència Espacial Europea, encara que
actualment es dedica a la docència. L’escriptura és una de les
seves aficions, tot i que també li agrada la música, la
fotografia, l’aviació, i els viatges i les activitats d’aventura. En l’àmbit
de la ficció ha autoeditat tres llibrets de contes i relats breus i fins
i tot té una novel.la a mitges. Algunes de les seves narracions han estat
publicades per l’ajuntament de Viladecavalls, la revista El Xafarder (d’àmbit
veïnal) i el butlletí mensual del Centre Excursionista de Terrassa.
Ha guanyat diversos cops els Jocs Florals de Viladecavalls en l’apartat de
narrativa per a adults.

Tomàs Bosch (Manacor, 1978). És llicenciat en Biologia
per la Universitat de les Illes Balears. El 2007 va rebre el Premi Vila de
Teulada de Narrativa Breu pel llibre de relats No subestimeu el poder dels
karaokes
, publicat per leditorial Bromera. Ha participat en el volum
de contes Mosaic de lletres i col.labora regularment en la pàgina web de
crítica literària de la llibreria Món de llibres (http://fausto.balearweb.net).
En La Lluna en un Cove ha collaborat amb les obres Un pern i tal (núm.
4), Abocats al món-infern (núm. 5) i La culpa és
del temps, que tot ho compon
(núm. 7).

Seccions fixes:

Fora de cartellera: Anna Maria Villalonga (Barcelona,
1959). Llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica. Es dedica
professionalment a la docència, i és escriptora i crítica
de cinema. http://elracodelanna.blogspot.com
Actualització (1
de desembre): Anna Maria Villalonga intervindrà en el II Simposi
Internacional d’Arts Escèniques
(200 aniversari del naixement de
Josep Bernat i Baldoví). “Teatre breu: procediments, formes i
contextos
“. Universitat d’Alacant/Sueca, 10-12 de desembre de 2009.
Casa de Cultura, carrer de la Mare de Déu, 2, Sueca (València).
Anna M. Villalonga intervindrà el dia 10 a les 5 de la tarda i la seva
ponència serà: “El diàleg dramàtic en el
primer terç del segle XIX
“. Informació: 965 909 329
inst.filovalen@ua.es
La terra que el temps oblidà (novel.la): Edgar Rice
Burroughs
(Chicago, 1875 – Encino, Texas, 1950). Prolífic novellista
nord-americà, un dels capdavanters en la seva època del gènere
de la ciència-ficció. Creador de la popular sèrie de
Tarzan, que va iniciar el 1914 amb l’obra titulada Tarzan of the apes.
Limon & Juli Vert (relat en vinyetes): Daniel S. Limon
(Lloret de Mar, 1976). Llicenciat en l’Escola Llotja com a illustrador,
collabora en diversos mitjans de premsa escrita. En La Lluna en un Cove,
s’encarrega de les illustracions dels relats, de les caràtules de les
seccions fixes, i del còmic. http://www.danilimon.blogspot.com
L’altra cara de la lluna: Emili Gil (La Sénia,
1969). Escriptor, periodista i traductor. Secretari tècnic de l’AJELC
fins a l’any 2000. Coeditor de la revista Lovecraft Magazine. Ha traduït
obres clàssiques de terror al català, i és, al mateix
temps, autor de diversos llibres d’aquest mateix gènere i de temàtica
fantàstica. La seva web personal és
http://personal.telefonica.terra.es/web/emili-gil

Número 12

El pou, per Ramon Pros
El
menjador, per Albert Sorribas
Això és Internet, per Limon &
Juli Vert
Fora de cartellera: El festí de Babette, per Anna M.
Villalonga
La terra que el temps oblidà, per E. R. Burroughs
L’altra
cara de la lluna: Erzsébet Bàthory: l’obsessió per la
bellesa, a qualsevol preu.
Casa amb celler, per Pere Màrtir Anton
En
Joan i la seva cadira, per Carme Osan
Maquillatge, per Eva Bussalleu
Fi
de la història, per Xavier V. Inglada
Per Christum Dominum nostrum,
per Jordi Sebastià
Dormir al sofà, Tomàs Bosch
Els
follets que viuen sota els cotxes aparcats, per Juli Vert

Format: 14 x
21 cm. / Enquadernació rústega amb solapes / Tapa flexible
plastificada
110 pàgines

PVP: 8 Euros Accedir a la web

  1. M’afegisc a la felicitació ! I també a vosaltres per haver estat qui m’heu fet conèixer aquesta ”Lluna en un Cove”. Ara em cal temps per anar aprofondint i cercar els texts ……
    Bona tarda Antoni ! 

Respon a rginer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.