NOSAL3 en som + de tres

        Al fil del text ressenyat per
valldalbaidi el seu bloc, el qual dóna títol a aquest apunt
i que us reproduïm dintre, ens han vingut al cap altres casos on la llengua en
la qual s’expressa l’autor no és o no deuria ser la que utilitzés per als seus
escrits.

         El primer cas, i per nosal3, més flagrant, és el de José
Protasio Rizal-Mercado y Alonso Realonda (Filipines 1861-1896), que entre
moltes altres coses i ocupacions de la seua curta vida, es va convertir en
heroi nacional filipí. Criticà amb clara valentia el deficient i teocràctic
govern colonial espanyol. La seua primera obra (i les que vindran després),
“Noli me tangere” va ser cabdal per l’afermament del nacionalisme filipí… en
la llengua de l’opressor!. (Per cert, els dos enllaços que us faig també són en
castellà, la viquipèdia encara no coneix aquest autor i la seua obra).

         El segon, conegut de tothom (fins i tot per la viquipèdia) i
del qual no crec que la meua aportació puga dir res de nou, ni descobrir aquest
autor internacional a ningú, us l’enllace amb el seu nom i quan el legiu ho
entendreu: Vladimir Nabokov, rus de naixença, acabà escrivint les seues millors
obres en anglès.

         Amin Maaoluf: tampoc crec que faça falta dir gaires coses
d’ell, hi teniu l’enllaç per esbrinar-les. El seu cas és més especial, ja que
la seua procedència (dels seus pares) és molt variada i el seu lloc de naixença
encara arrossega una guerra encoberta, on es mesclen religions, llengües,
polítiques, territoris… Beirut. (La viquipèdia també el coneix).

         Tahar Ben Jelloun, marroquí que escriu en francès. Ha
guanyat diversos premis, entre ells el Goncourt. L’enllaç és a la wiquipèdia,
ja que en la “viqui” no el coneixen tampoc.

         Per suposat que en deuen haver més, però aquest són els qui
nosal3 coneixíem i ens ha semblat que compartir-los no pot fer mal a ningú.

Bon dia.

LA FORMA I LA DIMENSIÓ INTERNA DE LA
VIDA

La llengua, l ‘amor

Joan F. Mira / Escriptor

            En un
llibre del 1996, Le monolinguisme de l’autre, el gran, peculiar i
discutit filòsof Jacques Derrida es presentava ell mateix, no sé si irònicament
o seriosament, com “el darrer defensor i il·lustrador de la llengua
francesa”. I en una entrevista publicada pocs mesos abans de morir, el
2004, afirmava que aquesta és una llengua, “que no em pertany, tot i que
és l’única que tinc a la meua disposició, i encara!”. Derrida, l’inventor
del desconstructivisme, el teòric del postestructuralisme (qualssevol que
siguen o signifiquen aquestes doctrines, o matèries o mètodes, que no se sap
del cert), probablement el pensador francès més llegit universalment, sobretot
a les universitats nord-americanes, possiblement un dels últims grans
“mestres de pensar”, com en diuen a França, Derrida, doncs, ha
omplert pàgines i pàgines expressant la intensitat de la seua passió per la
llengua francesa. La passió d’un home que no era francès “de soca” ni
de naixement, ni de terra i, segons com, tampoc d’història. Però era francès de
llengua, i això pot ser més fort que qualsevol altra raó de ser.

            “L’EXPERIÈNCIA
DE LA LLENGUA és vital, no cal dir-ho”, ens recorda: “Mortal, i
doncs, en això no hi ha res d’original.” Bé, segurament no hi ha res
d’original, però és una idea, una realitat, un fet, que en alguns països, i els
parlants i escrivents en certes llengües (com ara en llengua catalana, i no
vull ser indiscret ni imprudent), sembla que fa temps que han oblidat, o que
ignoren i menyspreen: l’experiència de la llengua és vital, i mortal. Ho és per
a qui la parla, la llegeix, l’escriu, és a dir per a qui la viu, sobretot si
viu amb consciència de viure-la: per a qui fa de la llengua no solament un
mitjà de locució i de comunicació ordinàries, sinó el mitjà i el vehicle i la
forma de les idees, de les sensacions, de l’art de parlar i d’escriure
expressant, si pot ser amb un punt d’estètica, el propi món, el món dels altres
o, simplement, “el món”. Llavors una llengua és també la forma i la
dimensió interna de la vida, i això no és patriotisme barat, és una altra cosa
més completa i seriosa.

            DERRIDA,
PER CONTINGÈNCIES de la geografia i de la història, era un jueu francès
d’Algèria, de la generació nascuda abans de la independència. Una singularitat
complexa, dins de la qual havia d’optar, si és que això era possible. En Le
monolinguisme de l’autre, explica la relació gairebé inexpressable d’un
jueu algerià amb la llengua francesa: l’única llengua seua, estimada amb passió
i amb respecte, però que, en tant que algerià i que jueu, era “la llengua
de l’altre”, la dels francesos que la imposaven com a única, la que feia
impossible que el jove Jacques poguera emprar o sentir com a pròpia la llengua
pròpia del país on va nàixer, l’àrab dels carrers i dels pobles, l’idioma dels
seus veïns i compatriotes. Ens podem preguntar què era, com es definia o s’identificava,
un jueu nord-africà a mitjan segle XIX. Per la geografia, potser com a
marroquí, algerià o tunisià. Per la religió (i per tradició, per memòria,
família, i més coses) com a jueu. Per la vida social i econòmica, per relacions
molt antigues, com a part del món àrab. ¿I en què i a través de què es podia
identificar amb els francesos colonials, com podia convertir-se en
“francès”?

            ELS
SEUS BESAVIS, RECORDA, eren encara molt propers als àrabs, per llengua i per
costums; certament no eren europeus, ni francesos. Però l’àvia, a finals del
segle XIX, ja educava les filles com a burgesetes parisenques, amb bones
maneres i lliçons de piano. I dues generacions després, el jove Jacques -com la
major part dels jueus d’Algèria, ja molts d’ells professors, metges, advocats,
professionals- hagué de mudar-se a França. No sé si es pot dir que aquells
jueus algerians de mitjan segle XX ja “eren” i se sentien
“francesos”, segurament sí. En tot cas, era la vida que els havia
tocat, era la història, i era una identitat assumida, que tampoc no sé si se’n
pot dir nacional. “I de la mateixa manera que estime la vida -assegura
Derrida- i la meua vida, estime allò que m’ha constituït, que té la llengua com
a element propi, aquesta llengua francesa que és l’única llengua que em van
ensenyar a cultivar, l’única també, doncs, de la qual jo em puga dir més o
menys responsable”.

            ¿I
QUÈ HA DE FER ALGÚ QUE TÉ una llengua com a substància i element bàsic de la
pròpia experiència de viure? Doncs l’ha de tractar “d’una manera no diria
perversa, però sí una mica violenta.” “Per amor,” diu Derrida.
“L’amor en general passa per l’amor a la llengua, que no és ni
nacionalista ni conservador, però que exigeix proves, i superar proves. No es
pot fer qualsevol cosa amb la llengua, que ens preexisteix, que ens sobreviu.
Si hom afecta la llengua d’alguna forma, ho ha de fer de manera refinada,
respectant, en la falta de respecte, la seua llei secreta. És això, la
fidelitat infidel…”. Em semblen unes ratlles bellíssimes (en francès són
encara més belles: és natural…), i em sembla una idea, una actitud, una
ètica, que els escriptors i els parlants públics en llengua catalana haurien de
meditar seriosament: l’amor, la lleialtat, un cert refinament. I un sentir-se’n
responsable, que té una càrrega d’ètica personal i compartida.

            “JO
VISC D’AQUESTA PASSIÓ -conclou Derrida- si no per França, almenys per alguna
cosa que la llengua francesa ha incorporat des de fa segles. Supose que si
estime aquesta llengua com estime la vida, i de vegades més de com l’estima
aquest o aquell francès d’origen, és perquè jo l’estime com un estrany que hi
ha estat acollit, que s’ha apropiat d’aquesta llengua com la seua única
possibilitat”. ¿Què hauríem de dir o d’afegir els qui, com jo mateix i els
meus companys de generació, i els d’abans i també molts de després, hem hagut
de fer nostra, amb el mateix amor, una llengua que no ens van “ensenyar a
cultivar”, una llengua que era pròpia i no ho era, al costat i per sota
d’una altra que era l’única que sí que ens ensenyaven a cultivar com a pròpia
sense ser pròpia? ¿I què hem de fer si patim, encara, aquesta forma perversa de
“monolingüisme de l’altre”? No sé si amb amor, lleialtat, i una
delicadesa refinada en tindrem prou. Estic segur, però, que sense molt de tot això,
no tindrem res.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Dissabte,
30 de maig del 2009