NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

La crisi del sistema.

Hem passat dos dies de moltes activitats, per això no hem pogut penjar
res fins ara, encara que ja siga una mica tard. “Gaudim del Corral” ha
estat una experiència inoblidable, que tornarem a repetir. (Més
informació a l’enllaç Amics del Corral de Rafel). Com no tenim gaires ganes de
treballar, donarem pas a un colaborador de luxe. Ara sí que som + de
tres físicament. El company Òscar ens ha enviat el text que llegiu al
títol, afegint-se (de manera esporàdica) al quefer d’aquests que
escriuen en aquest bloc. Ja us ho havíem anunciat en passats apunts,
finalment, després d’aprovar-nos la seua publicació, ací el teniu.

Dit açò, comminar-vos a que aneu a dormir, com anem a fer nosal3, que ja va sent hora… això si, després de llegir-vos-el.

LA CRISI DEL SISTEMA ECONÒMIC:
UNA OPORTUNITAT

 

 

            La humanitat sembla haver entrat des
de fa uns mesos en un estat de debat permanent. Des d’arreu del món s’emeten o es
reben opinions, estadístiques i possibles solucions a la crisi ocasionada per
la desfeta del sistema econòmic que ha governat la nostra existència en els
darrers temps.

            Aquesta nova situació – nova per a
la majoria de nosaltres i encara no assimilada- ha generat i genera tota mena
de sentiments entre els membres de les diferents capes socials: des de l’horror
al desempar, des d’una certa satisfacció interior a l’angoixa més absoluta.

            Mentre els que controlen els fils
del sistema es reuneixen i arriben a acords per reflotar el vaixell enfonsat,
la resta de la població reacciona a les primeres conseqüències d’aquesta nova
escena: milers es manifesten tot assenyalant amb justícia qui ha de pagar els
plats trencats, milions observen, amb una passivitat, potser provocada per la
perplexitat, el fet de veure com els diners públics s’han tornat la possible
salvació d’aquells que abans l’únic que compartien públicament eren les xifres
dels seus sempre creixents beneficis.

             Des del punt de vista de les classes
treballadora i mitjana, aquesta darrera observació hauria de generar un enuig
considerable i al meu parer molt comprensible. En els inicis de la implantació
del capitalisme, allà en l’Amèrica jacksoniana del segle XIX, nombrosos bancs
foren assaltats i cremats perquè representaven la punta de llança d’una
imposició injusta i intolerable ( The Market Economy- Charles Sellers), en
forma d’un nou model de relacions econòmiques què en conseqüència, instaurà una
manera de viure. Ara però, llevat potser d’aquells segments de la població més
políticament actius i conscienciats, la reacció és ben tèbia i no va més enllà
del comentari i de la impotència. Es pot argumentar que tal vegada siga millor
així: a pesar de tot, cap ciutadà dels privilegiats estats del primer món voldria
sacrificar el seu estatus en ares d’un supossat canvi revolucionari i per tant,
encara que un puga riure entre dents en constatar l’evidència d’un fracàs
anunciat, en general ni s’enyora ni es desitja l’arribada de nous periodes de
violència similars al terribles episodis del segle passat. Potser, la percepció
generalitzada que, de moment, no hi ha altra manera de funcionar ni recanvi
sense dolor siga l’element que ha determinat aquesta conducta.

            De tota manera, m’agradaria
puntualitzar la situació d’aquells que compten amb menys defenses des del punt
de vista de la supervivència econòmica. Durant l’etapa de creixement desmesurat
i irracional no foren pocs els treballadors i petits empresaris que actuant amb
una, fins a cert punt, comprensible intenció de millorar la seua economia – en
uns casos- o portats per l’avaricia i la fam de donar una imatge d’opulència i
luxe – els més- en altres, utilitzaren els recursos que el sistema els oferia
per mirar d’omplir al màxim les seues butxaques. Invertir en propietat immobiliaria
amb l’objectiu d’explotar-la econòmicament es va convertir en un fet quotidià.
Qui tenia alguns diners els posava a 
treballar i qui no els  demanava
als bancs, sempre tan disposats a augmentar la clientela. No tots els
treballadors però, optaren per aquesta via. Foren molts els què a pesar de
l’atractiu aspecte de la bombolla no es van deixar seduir, van mantenir la
prudència de no jugar amb cartes que no tenien. Ara tots dos tipus però,
pateixen les conseqüències de la destrucció de llocs de treball i de la manca
d’oportunitats. En resum, pateixen una situació desfavorable que perceben molt
negativament i els crea incertesa i inquietud. Tots dos es queixen en veure com
els nostres governants aproven ajudes públiques de xifres marejants per
continuar servint més del mateix, i no obstant això, es pot afirmar clarament
que qui actuà amb avaricia, dintre del seu limitat camp d’acció, és tan
culpable com aquells capitostos de qui es queixa, mentre l’altre cas és el de qui
havent-s’hi comportat de manera contraria, paga igualment les conseqüències.

            El treballador que es troba de sobte
sense feina o fins i tot, el que albira que no podrà mantenir en el futur
l’estatus econòmic del qual gaudia abans, s’hi sent angoixat. Si es dona el cas
que malgrat els repetits intents de buscar feina remunerada no en troba, de
l’angoixa pot passar directament a la desesperació. Pel que fa al cas de
l’individu  especulador del qual he
parlat, no en tinc gens, de compassió. Si de cas només desitge que n’haja aprés
alguna cosa. És l’altre tipus, precisament perquè durant l’anterior etapa va actuar
amb racionalitat, qui voldria que considerara aquesta aparentment negativa
situació com una oportunitat.

            Un clam generalitzat s’esten per
reclamar tot aquell que té el poder, responsabilitat i solucions. L’urgència
demana una actuació pràctica que proporcione amb rapidesa nous llocs de treball
i oportunitats per tornar a la situació anterior d’abundància. En aquest sentit
però, sembla que això no serà possible. Tanmateix, la responsabilitat de
governants, grans financers i en resum, de tot aquell que té cap mena de poder
decisori, va més enllà de les solucions pràctiques. El treballador que ara es
troba a l’atur forma part d’una classe social programada per omplir la seua
vida amb una determinada tasca remunerada. De generació en generació, s’ha trasmès
un codi ètic de treball i sacrifici, per davall del qual no és respectable
funcionar. El gran èxit d’aquesta mena de programació mental és que són els
mateixos elements integrants de la classe obrera qui s’encarreguen d’aplicar i
conservar aquest codi, actuant amb els seus iguals, si més no fins ara, com una
espècie de “policia del pensament” que menysprea i aparta qui gosa posar en
dubte aquesta mena d’existència o rebutge el seu destí. En perdre el seu lloc
de treball, aquest fill de fills d’honrats treballadors perd també la pedra
angular sobre la qual estructurava la seua vida i, en major o menor mesura, la
seua existència perd sentit: trobar-s’hi de sobte amb temps en les mans el
trastorna perquè ni ell ni els seus avantpassats foren educats -programats- per
gaudir de temps ni de tot el que d’aquest fet se’n deriva.            Paradoxalment, la nova situació de
llibertat de moviment i abundància de lleure -dues mancances de les que es
queixava sovint quan trevallava- es torna una llosa que pesa i enfonsa cada dia
més aquest individu. La llibertat, com el temps, s’ha d’aprendre a gestionar.
Hom la desitja, però aquella es torna monstre quan un no té els recursos
necessaris per administrar-la, perquè mai no ha tingut l’oportunitat real de
desenvolupar-los. Aleshores, quan el sistema ha fallat a suministrar-li la raó
de la seua programació, suren a la consciència els subproductes de la seua
educació: sentiments de culpabilitat o d’indignitat per citar-n’hi dos.

            En compte de menjar d’aquest darrer
plat, el que propose és aprofitar l’oportunitat per deprogramar-s’hi i encetar
una nova etapa al final de la qual l’adaptabilitat a un nou règim d’existència
fins ara desconegut, acabe imposant-s’hi. Aquest procés requereix valentia i
decisió. La primera per enfrontar-se a un entorn  que sens dubte intentarà desmuntar qualsevol
mena de coartada per fer que l’individu en qüestió no camine lliure. La segona
per deixar enrere tan aviat com es puga la càrrega de sentiments com els que he
nomenat anteriorment i d’altres, – això és en essència la deprogramació-  i passar a una etapa en la qual gaudir de la
vida en un sentit més ampli.

            Acceptar que els béns materials que
un posseix són suficients. Deslliurar-se’n de la influència de judicis aliens
sobre la nova conducta. Entendre el treball dins d’un contexte de creixement,
realització i creativitat. Assimilar la temporalitat de tot plegat com a estat
natural de les coses, en contraposició a les veritats permanents en les que ens
van educar, han de ser necessàriament, alguns dels trets que caracteritzen
aquesta nova etapa.

            Sens dubte, la supervivència
econòmica continuarà sent una necessitat que, qui no té grans deutes, podria
cobrir amb treball temporal, però l’assimilació de les anteriors premises i
encara d’altres, amb tota seguretat ha de servir per expandir l’horitzó i
percebre la realitat des d’un altre punt de vista, més d’acord amb els
interessos pròpis que no amb els d’aquells que controlen els fils i assignen
papers permanents. Ja que vida només en visquem una, per tot aquell que
s’atrevisca a moure fitxa la recompensa no és poca.  

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.