NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

Javier Cercas: “Fanàtics del real, fanàtics del simbòlic” 17-05-09 EL PAÍS.

Aquest text creiem que sí que és d’Àngel ( de qui si no?) i ens ha semblat interessant traduir-lo. En ell, Javier Cercas lliga el comentari d’un article del mateix diari (d’un altre senyor) amb una reflexió al ministre d’Educació, pensem que d’una manera molt ben trabada.

   Hui ja hem treballat (ja feia, ja, que no…!) a València, repartint correu. Hem pogut tornar a agafar el trenet i llegir a cor què vols fins arribar a València (1 hora des de l’Alcúdia fins Àngel Guimerà!, després fem transbordament per anar… uff!) i només per això paga la pena. Tornant una altra, d’hora… Ja tenim llibres per comentar una altra vegada, a veure si demà tenim ganes i comencem amb “Plagis” d’Urbà Lozano, que per cert, es passarà el proper dia 28 pel local del Bloc Jaume I de l’Alcúdia (ja sabeu on està, i si no, a l’enllaç d’ací la dreta) per comentar aquesta novel·la i el que es presente…

   També dir-vos que el proper dia 27 de maig (o no! el Barça juga la final!!! Us foteu! Gran part de tots els mals d’aquesta societat arrenquen del futbol -teoria nostra-. Ho sentim per aquells que els agradi), bé, al que anàvem… el dia 27 de maig a les 22 hores, al carrer Sant Pere de l’Alcúdia, on nidifica el Teatre La Clau, actuarà HUGO MAS!!! (Després no direu que no us hem avisat.).

   Afegit el 27 a les 18:38. Els del futbol heu guanyat! L’actuació d’Hugo Mas es farà el següent dimecres, 3 de juny. Sí que té poder el futbol, sí.

Bé, i ara, dintre l’article.

JAVIER CERCAS – – – PALOS DE CIEGO

Fanàtics del real, fanàtics del simbòlic.

JAVIER CERCAS 17/05/2009         EL
PAÍS

 

         1.-
 Un dels articles més interessants que he
llegit en els darrers mesos es titula Senyors polítics, continuen gesticulant,
per favor.
El va publicar aquest periòdic, el seu autor és Antonio Núñez
López i signa com a “estratega de la comunicació”. No tinc ni idea de què es un
estratega de la comunicació, i tampoc tinc el gust de conèixer al senyor Núñez
López, però, com tal vegada algun de vostès no va llegir el seu article, a
continuació em permet glossar-lo i discutir-lo.

        “El simbòlic sense el real és pura bagatel·la;
el real sense el simbòlic acaba sent ineficaç”

         La tesi central de Núñez López és que
un polític deu sortir en la foto, i sobretot deu sortir bé. Açò pot semblar una
provocació (o una bajanada); en certa manera ho és, Encara que aquí està la gràcia.
Núñez López discrepa dels “fanàtics del real”, aquells què consideren que els
gestos i les fotos dels polítics estan al servei de les seues vanitats personals,
“quan no directament de la manipulació i l’engany”; afirma que les imatges governen
el món, que han deixat de ser la il·lustració de la notícia per a convertir-se
en la notícia mateixa; addueix un exemple: segons ell, el major èxit mundial
des de que començà la crisi econòmica fou la cimera del G?20, i una foto ho va sintetitzar
millor que totes les paraules que durant aquells dies pronunciaren els dirigents
polítics: la foto de Michelle Obama i la reina d’Anglaterra agafades per la
cintura. “Dues dones líders, no dos homes”, escriu Núñez López. “Dues races abans
enfrontades. Dos bressols ben distints. Dos potències mundials, la vella Europa
i el jove Estats Units. Dues formes d’entendre la diplomàcia i la política. Dues
icones globals”. I conclou: “El grumoll de recels, prejudicis i protocols caducs,
que tant havia embussat la coordinació mundial de les mesures anticrisi, dissolt
gràcies a la voluntat d’entendre’s, tolerar cultures distintes i treballar units
per a superar la situació”.

         Si rebaixem una mica (o un molt) el triomfalisme,
no li falta raó a Núñez López; al meu judici, tampoc li’n sobra. Ningú gosa del
privilegi de prescindir de la realitat, i menys que ningú un polític, a qui paguem
per a que l’administri i la millori; i si són les imatges les què governen la
realitat -cosa gens fàcil de desmentir a aquestes altures-, aleshores el
polític deu mimar les imatges. Nogensmenys, no conec cap polític al qui no li agradi
sortir a la foto; si existeix, cal sospitar seriosament que és un mal polític.
Però el problema no és el polític al qui li agrada sortir a la foto, sinó el
polític al qui només li agrada sortir a la foto; aquest no és un mal
polític: és un polític pèssim, un mamarratxo afligit de mediopatia al qui, pel
bé de la política -o siga, pel bé de vostè i de mi, amable lector-, convé tirar
el més aviat i a patacades de la política. Front al fanàtic del real, el
fanàtic del simbòlic: el simbòlic sense el real és pura bajanada; el real sense
el simbòlic acaba sent ineficaç, que és una altra forma de la bajanada. Jo crec
que els polítics tenen l’obligació de no obligar-nos a elegir entre eixos dos
fanatismes.

         2.- Tothom desitgem que no ens obligui
a elegir entre ells el nou ministre d’Educació, Ángel Gabilondo. Malgrat ser
catedràtic de metafísica, Gabilondo sembla un home amb els peus ben plantats al
sòl, almenys si atenem al seu lema: “Les conviccions, als pressupostos”. Està molt
bé. Des de fa més de dos segles se sap que el principal problema d’aquest país
és l’educació: el menyspreu pels valors del treball i el coneixement i la manca
de respecte pels qui tracten d’inculcar-los; això al principi només ho deia l’esquerra
il·lustrada, però d’un temps ençà també ho diu la dreta. No obstant, a jutjar pels
resultats dels estudis que periòdicament llegim en la premsa -i que
periòdicament ens situen a la cua dels països del nostre entorn en matèria
educativa-, no sembla que hagi servit de molt; la raó és que una cosa és el que
es diu i una altra el que es fa; o, el que és el mateix: la raó és que, ja que
en política les conviccions són poc més que símbols i els pressupostos són la
realitat, en matèria educativa els nostres polítics han tendit a actuar com a
fanàtics del simbòlic. No hi ha dubte de que les conviccions del nou ministre
són excel·lents: vindica l’esforç i la disciplina, clama per un pacte que no
obligui a canviar de model educatiu cada vegada que canvia el Govern, pretén
remeiar la insuficiència de mitjans d’escoles i universitats. Excel·lent: ara només
falta convertir eixes conviccions en pressupostos, eixos símbols en realitat.
Si el ministre ho aconsegueix, serà una revolució colossal. Els entesos asseguren
que d’aquesta crisi econòmica sortirem: trigarem un any, o dos, o tres, però sortirem;
de la crisi educativa no hem sortit mai, i no es beslluma quan anem a fer-ho. Els
nostres polítics d’esquerra solen dir que la seua primera prioritat és la
política educativa; si ho és -si el que diuen no és mera gesticulació-, aleshores
deurien donar més diners a les escoles que a les empreses. Bona sort, ministre.

 

  1. dius Toni que gran part dels mals d’aquesta societat arrenquen del futbol. no estic d’acord tal com ho has plantejat però, més que contradir-te em sembla un tema complex que donaria per un interesant debat.  les fòbies i odis contra els veïns es manifesten i s’han manifestat sempre. mirant-ho de forma positiva avui almenys es clava la masa a l’estadi i allà escridassen i reneguen el que volen: millor això que la guerra en masa. espectacles de mases als quals se’ls dona una importància desmesurada hi ha molts, el futbol el primer. no deixa de ser una forma d’escapisme.  per tots aquells que els encisa parlar d’identitats i les creuen tan necessàries la identificació amb un equip determinat s’ha demostrat molt més poderosa que els postulats de la majoria d’intelectuals, molt per damunt de la línia on s’acaba la racionalitat. dintre del món del futbol hi ha de tot: una gran masa forofa, altra gent que sap quan n’hi ha prou i gent que estima el joc i no es deixa portar ni per grans eufòries ni per “tragèdies terribles”. també periodistes – poquets però hi ha-  que saben fer un article sobre futbol i mostrar que també els interesen les arts i la cultura. potser com que mai t’agradat ho ignores.
    visquem a l’època on s’han enderrocat tota mena de tòtems. el de la suposada superioritat de la intelectualitat no se’n ha lliurat tampoc

Respon a brisco Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.