Ja fa temps que us vam prometre que parlaríem d’un autor que
de sempre ens ha sorprés: Georges Perec. Com que ens agrada tant la seua forma
d’escriure i de contar/comptar les coses, hem fet un recull de diferents
aproximacions, i fins i tot una traducció d’un article del diari EL PAÍS on
descobrirem a Roberto Bolaño, publicat el 24 de maig del 2008. En un article on
es parla de tantes coses i autors, el nom de Bolaño ens va pasar per alt, però
en la reunió del grup de lectura que tingué lloc el 29 de maig d’aquell mateix
any, amb Ferran Torrent, aquest va fer menció a “Los detectives salvajes” com la millor novel·la que havia llegit en
anys (per cert, a l’endemà començàvem amb aquest bloc).

                Nosal3
ens quedàrem pensant, de què ens sona aquest Roberto Bolaño? Finalment vam
recuperar l’article i férem la descoberta. Quins viaranys més enrevessats ens
porten a joies tan especials! 

                Ara, en
posar-nos a parlar de Perec, hem intentat recuperar aquell article, però, clar,
el diari ja no el tenim, així que hem recorregut als arxius de EL PAÍS, i no ha
estat fàcil, però finalment el trobàrem i ací teniu la traducció.

                El
vídeo que teniu a l’entradeta està traduït pel nostre nebot Jordi, que resideix
a França i nosal3 l’hem polit, per a que qui no sàpiga gaire francés, puga
copsar-ne el sentit. Dintre hi ha un altre vídeo que us deixarà, com a nosal3,
sense paruales (aquest està subtitulat en anglés, així practiquem tothom una
mica).

                Esperem
que passeu una bona estona descobrint o augmentant els coneixements sobre
aquest autor.

 

 

Ací teniu la “traducció” que hem pogut fer d’aquest vídeo entre nosal3 (correcció en català) i el nostre nebot (del francés), haurem d’aprendre francés també!:

“L’homme qui dort” de Georges Perec.

            La meua habitació és una de les més
belles illes desertes; París és un desert que mai ningú no ha travessat.

            No tens necessitat de res més que la
calma, el silenci, del son que és la seua turpitud.

            Que els dies comencen i que els dies
s’acaben, que els músculs del teu bescoll, barbeta i madíbula es relaxen. Que
solament l’elevació de la teua caixa toràcica i el batre del teu cor siguen
testimonis de la teua passió per la vida.

            No voler res, esperar que no hi ha
res que esperar, no fer res, dormir, deixar-te portar per la multitud, pels
carrers. Seguir els albellons de les voreres del carrer, arran dels murs.

            Perdre el teu temps, sortir de tota
impaciència, de tot projecte. Sense desig, sense revolta, sense despit, això
serà el primer de tot en el fil del temps. Una vida immòbil, sense crisi, sense
desordre. Cap aspror, cap desequilibri, un minut després d’un altre minut,
després d’un altre; un dia darrere un altre dia; estació després d’una altra estació.

            Alguna cosa va començar que no
acabarà mai: la vida vegetal, la vida anul·lada.

 

   
I a veure si s’animen les editorials a editar més coses en català d’aquest autor, que ja va sent hora!

EL PAÍS, 24 de maig del 2008.

PERFIL: FERIA DEL LIBRO DE MADRID – Perfil

Café Perec

ENRIQUE
VILA-MATAS 24/05/2008

 

            “La vida: manual d’ús” fou per a molts l’últim
esdeveniment de la novel·la moderna. Bolaño recollí el guant llençat per l’autor
francès.

            Què succeeix quan la gent no té el mateix
sentit de l’humor? No reaccionen adequadament entre sí. És el que acaba de passar-me
amb el cambrer d’aquest Café Tabac de la plaça de Saint-Sulpice, café Perec per
a alguns. Deia Wittgenstein que, quan la gent no comparteix el mateix humor, és
com si entre certs individus existís el costum de que una persona llencés un
baló a una altra, i s’establís que l’altra persona havia d’atrapar-lo y tornar-lo,
i que alguns, en lloc de tornar-lo, se’l ficaren a la butxaca. Decideixo oblidar-me
del cambrer d’humor distint i miro cap a l’església de Saint-Sulpice. Estic en
el mateix lloc d’observació des del qual Georges Perec, en els setantes, es
dedicava a catalogar aquesta plaça i anotar molt especialment “el que generalment
no s’anota, el que se nota, allò que no té importància, allò que passa quan no
passa res, llevat del temps, gent, autos i núvols”. Ací escriví “Temptativa
d’esgotar un lloc parisí”, un llibre que consistia en una meticulosa llarga
llista del que havia vist en la plaça al llarg de diferents dies. En el seu
moment el vaig llegir amb infinita diversió. Allà havia anotat Perec tot el que
passava quan no passava res i havia exclòs de la seua llista només allò que pogués
resultar massa transcendent, y sobretot el que ja estava “suficientment
catalogat, inventariat, fotografiat, comptat o enumerat”.

            Apure el meu café i tinc un record per
a ‘El salt en paracaigudes’, un breu
text genial, inclòs en “Naixí”. Quan encara era un tendre principiant, vers
1959, al final d’una reunió del grup de la revista Arguments, Perec demanà
la paraula, i la seua intervenció algú va tenir l’ocurrència de gravar-la. Feliç
ocurrència. Perec contà de forma tan inspirada como quequejant una experiència
molt personal (“la conte perquè estic una mica… perquè he begut una mica”),
una aventura del seu breu pas pel paracaigudisme i la història de com arribà a
comprendre que, en la literatura i en la vida, era absolutament necessari llançar-se,
saltar al buit, “per a persuadir-se de que això podria tal vegada tindre
un sentit que fins i tot un mateix ignorés”.

            D’entre els llibres de primera hora
que em canviaren la vida estigueren sempre els de Perec, llibres que recorde haver
llegit fascinat, tornant-li a l’autor, pàgina a pàgina, cadascun dels eufòrics
balons que llençava. Des del primer moment, vaig veure que Perec era
inseparable de Roussel y de Kafka, precisament els altres dos escriptors que aleshores
més m’interessaven, doncs m’havien demostrat que en novel·la era possible fer
coses molt distintes de les que es predicaven en la meua terra. En aquells dies,
pel que fos, tot a vegades es produïa de la forma més senzilla. I així Kafka,
Roussel i Perec arribaren a mi amb la màxima naturalitat, gairebé junts, i després
ho feren llibres també decisius com l’assaig novel·lat Maupassant i “l’altre”,
on Alberto Savinio, amb el pretext de parlar de Maupassant, acabava parlant de
tot, i per això li bastava amb associar qualsevol idea amb el tema central, en
realitat absent. O llibres com “El mite tràgic” de “L’Àngelus”
de Millet, de Salvador Dalí, l’atractiu mètode de treball del qual, allunyat
de tots els dogmes sobre la novel·la, es basava també en associacions d’idees,
associacions que es desplegaven en un tapís que, en disparar-se en tots els
itineraris possibles, acabava per convertir-se en inesgotable.

            Passa un autobús de la línia 63, i ho
anote – com tot – meticulosament. Passa després un de la línia 96, que va a
Montparnasse. Fred sec, cel gris. Passa una dona elegant portant tiges en alt,
un gran ram de flors. El 96 és el mateix autobús que Perec atrapés en els seus
apunts, i el mateix que després em traslladarà al meu hotel aquí en París, el
Littré. Un raig de sol. Vent. Un mehari verd. Llunyà vol de coloms. Instants de
buit. Cap cotxe. Després cinc. Després un. “La trama és una vulgaritat
burgesa”. Li adjudique la frase a Nabokov. “L’estil avança fent triomfals
gambades, la trama camina darrere arrossegant els peus”, recorde que
respongué John Banville en una entrevista.

            Es possible que aquestes dues cites
siguen com llançar un baló que no van a tornar-nos mai tots aquells que tenen encara
l’humor de situar la trama decimonònica en un pedestal absolut. La novel·la del
futur veurà eixa trama com una ximpleria que va fer furor en certa època i es
riurà d’un tòpic que m’esclafà durant la meua primera joventut, eixa idea de
que la novel·la -“com bé saben en el món anglosaxó”- ha de
privilegiar sempre la trama. Hui m’alegre d’haver vist aviat que aquella idea
britànica sobre la novel·la, com esdevenia amb tantes altres, no tenia perquè
considerar-la una regla inamovible. Em moria de riure el dia en què l’escoltí a
Kurt Vonnegut dir que las trames en realitat eren només unes quantes i no era
necessari donar-los massa importància, bastava amb incorporar -gairebé a
l’atzar- una qualsevol d’elles al llibre que estiguérem escrivint i d’aquesta
forma disposar de més temps per a la forja del que realment hauria d’importar-nos:
l’estil.

            I quines eren eixes trames? Vonnegut
se les sabia de memòria, tenia una llista molt perecquiana: “Algú es fica
en un embolic i després ix d’ell; algú perd alguna cosa i la recupera; algú és
víctima d’una injustícia i es revenja; el cas commovedor de Ventafocs; algú comença
a anar costa a baix i així continua; dos s’enamoren, i molta altra gent s’entreposa;
una persona virtuosa és acusada falsament d’haver pecat o d’haver comés un
crim; una persona s’enfronta a un desafiament amb valentia, i té èxit o fracassa;
algú inicia una investigació per a conéixer la veritat d’un assumpte…”.

            I què succeeix quan no ocorre res?
Que acaba un de vegades per recordar-se dels orígens de la seua fascinació per
les trames no convencionals i recorda quan descobrí que es podien construir llibres
lliures, d’estructures inèdites, amb associacions i cavil·lacions entorn a
centres absents… Són les dotze i dotze del matí. Passa un camió Printemps
Brumell. Vent. Pense en mètodes construïts amb hiperassociacions d’ idees que  – com en llibres de Savinio o Dalí – no esgoten
mai el tema en estudi i observació. Sens dubte, una obra mestra absoluta d’eixe
nou gènere fou la hipernovel·la “La vida Manual d’ús”, on es donaven
cita totes les trames de Vonnegut, que de pas eren dinamitades, en una operació
semblant a la de Flaubert quan en “Madame Bovary” acabà amb el realisme
a base de portar-lo fins als seu extrem màxim i ser el més realista de tots.
Pense en els vint-i-nou anys i onze mesos que s’acompleixen des que aparegué “La
vida Manual d’ús”, un llibre al que Italo Calvino, per variades raons
-“el compendi d’una sèrie de sabers que donen forma a una imatge del món,
el sentit de hui que està també fet d’acumulació del passat i de vertigen del buit”-
considerava com l’últim verdader esdeveniment en la història de la novel·la: puzle
en el que el propi puzle dóna al llibre el tema de la trama i el model formal, i
on el projecte estructural i la poesia més alta conviuen amb sorprenent
naturalitat.

            De fet, durant un llarg temps “La
vida Manual d’ús” fou per a molts, en efecte, l’últim verdader esdeveniment
de la novel·la moderna. Després, vindria un gran llibre de Roberto Bolaño, “Los
detectives salvajes”, que recollia amb extraordinària gosadia i talent el
guant llançat por Perec. Dia de cel gris, fred sec. Vent. Passa un senyor amb
aspecte de secretari “provisionalment definitiu” d’alguna societat
secreta d’inventors d’aforismes. Sembla eixit d’una de les pàgines més
divertides de “Pensar / Clasificar”. Podria anomenar-se perfectament
Bénabou. Passa un altre autobús de la línia 63. Passa el 96. Lassitud dels ulls.
Riures sufocats. Distints humors. Vaig anotant. Algú mou una cortineta. Sons de
la campana de Saint-Sulpice. S’acumula el passat i al mateix temps el vertigen
d’un buit, el que també anote degudament.

Llibres
esmentats a l’article (publicats en castellà):

Georges
Perec: Pensar /
Clasificar (Gedisa). La vida instrucciones de uso (Anagrama). Nací
(Abada) Me acuerdo (Berenice). El viaje de invierno (Abada). Roberto
Bolaño: Los detectives salvajes (Anagrama).

Llibres
publicats en català:

Perec, Georges. La vida, manual d’ús [ La
vie, mode d’emploi ]. Traducció de Ramon Lladó i Annie Bats. Barcelona:
Edicions Proa, 1998.

Perec, Georges. Les coses . [ Les choses
]. Traducció de Ramon Lladó i Pascale Bardoulaud. Barcelona: Edicions Proa,
1988.

Altres
llibres i documents:

Perec, Georges
L´art et la manière d´aborder son
chef de service pour lui demander une augmentation

Perec, Georges
Les films de Georges Perec, vol.1:
Récits d´Ellis Island. Les Lieux d´une fugue (2 dvds)

Perec, Georges
Petit traité invitant a la decouverte
de l´art subtil du go
Perec, Georges
Entretiens et
conférences 2: 1979 – 1981

Perec, Georges
Especies de espacios

Perec, Georges
W o el recuerdo de
la infancia

Perec, Georges
Entretiens et
conférences 1: 1956-1978

Perec, Georges
Perec, Georges
Romans et récits

Perec, Georges
Jeux intéressants

Perec, Georges
L.G. : une aventure
des années soixante

 

De la vikipèdia:

            Georges Perec (1936–1982) va ser un dels
escriptors més famosos de la literatura francesa del segle XX. Membre del
Oulipo i abanderat del Nouveau roman, basava les seves obres en
l’experimentació i en les limitacions formals.

Perec va néixer al si d’una família obrera que va patir la persecució nazi. Els seus oncles
el van adoptar després de la desaparició dels seus pares. Va treballar com a
professor, col·laborador a diverses revistes i arxiver. Una de les influències
principals en el seu estil és la de Raymond
Queneau, qui li va descobrir el gust pel joc
de paraules i la forma dels mots.

Els seus llibres més coneguts són:

• La
  disparition: És una novel·la
  d’intriga on no apareix ni una vegada la lletra E, la vocal més freqüent
  en francès (marca de femení, per exemple). Les traduccions d’aquesta obra
  respecten la restricció, així la versió castellana (anomenada El
  secuestro) no inclou la lletra A, per ser la lletra més usada en
  aquest idioma.

• Les
  revenentes: Obra que actua com a contrapunt de l’anterior, ja que
  només usa la vocal E

• Alphabets:
  Aquí no podia repetir una consonant abans d’haver usat totes les altres de
  l’alfabet.

• La vie, mode d’emploi: Explica la vida
  dels habitants d’un edifici (els actuals i els anteriors) usant per a
  moure’s d’un pis a l’altre els moviments del cavall dels escacs.
  Aquesta figura estructura tota la trama. Predominen les descripcions
  naturalistes i l’acció sembla congelada en el temps.

• Je me
  souviens: Llista de coses entranyables per al record de la seva
  generació

 

Finalment, una aproximació a la figura de
Georges Perec per Montse Samper.

Georges Perec

Georges Perec (1936-1982), és considerat un dels escriptors més
interessants i imaginatius del segle XX. A més d’ésser creador dels mots
encreuats setmanals de la revista Le Point de París, escrigué guions
cinematogràfics, diverses novel·les, poesia, assaigs literaris i grans obres
teatrals. Tot i que ha servit d’inspiració per altres autors, i ha estat
traduïda a quinze llengües, l’obra de Perec és encara pràcticament desconeguda
pel gran públic.

Al 1965, l’escriptor publica la seva primera obra, Les coses, amb la qual
guanya el premi Renaudot. Dos anys més tard, de la mà de Raymond Queneau i el
matemàtic Françoise Le Lionnais, formà OULIPO, un taller de literatura
potencial format per figures com ara Noël Arnaud, Marcel Duchamp o Luc Étienne,
entre d’altres. L’objectiu del grup era explorar el potencial combinatori de la
gramàtica i les regles d’estil buscant, en tot moment, l’expansió de les
possibilitats narratives respectant les regles convencionals de la literatura.
És gràcies als experiments realitzats en aquest taller que Perec presenta La
disparition (1969), una obra que, entre moltes altres coses, gira entorn
del segrest o desaparició de la lletra “e” tan comunament utilitzada en
francès. Com a contrapunt d’aquesta última obra, el 1969 escriu Les Revenentes,
tot un text en què l’única vocal que apareix és la “e”. Sis anys després arribà
W o el record de la infància, però realment la seva obra més llarga i
aquella que resumeix totes les seves explotacions literàries és La vida,
manual d’ús, producte de vuit anys de feina i gràcies a la qual rep el
premi Médicis l’any 1978.

Per Montse Samper