“Com parlar dels llibres que no hem llegit” de Pierre Bayard (SEGONA -i darrera- PART)
Anem a
veure si podem acabar amb els comentaris i transcripció de l’Epíleg de “Com
parlar dels llibres que no hem llegit”, de Pierre Bayard.
Que no infereixin
els alumnes del que ja hem dit, que aquesta lectura els va a dispensar d’haver
de llegir per a poder fer comentaris de llibres que no hem llegit. En cap
moment ens diu Pierre Bayard que per a poder parlar de llibres que no hem
llegit, hem de deixar de fer-ho. La prova és que per entrar en matèria, ell
mateix fa servir altres llibres i novel·les per explicar per què moltes vegades
és contraproduent llegir-se un text sencer. Alguns exemples d’obres, escriptors,
crítics, etc. que fa servir Pierre
Bayard per explicar tot açò són: “L’home sense qualitats” de Musil; l’heroi Monsieur Teste, de Paul Valéry; “El
nom de la rosa”, d’Umberto Eco; els “Essais”
de Montaigne; “El tercer home” de Graham Greene; la interpretació que del “Hamlet”
de Shakesperare fan els tivs (a l’anterior apunt hi ha un enllaç per saber d’aquest
poble i la seua llengua); “Ferdinaud Céline” (res a veure amb Ferdinand
Céline), novel·la de Pierre Siniac; fins i tot pel·lícules (que ens semblaven
intranscendents fins ara) com “El dia de la marmota”, amb Bill Murray; les
novel·les de David Lodge; alguna obra poètica (Les margarides”) i novel·la
històrica (L’arquer de Carles IX” de Balzac; la novel·la “Sóc un gat” de
Natsume Söseki; el text al qual fèiem referència a l’anterior apunt d’Òscar
Wilde…
Com molt bé diu al text, cada lectura d’un text és diferent
a una altra, i el que puguem dir del text pot i deu variar, to depenent de les
circumstàncies que ens envolten. No hem de tenir por de la cultura, no hem de
tenir por de crear la nostra pròpia visió del món.
La
Taula del llibre és la següent:
Pròleg.
MANERES
DE NO LLEGIR
I.-
Els llibres que desconeixem.
II.-
Els llibres que fullegem.
III.-
Els llibres dels quals hem sentit a parlar.
IV.-
Els llibres que hem oblidat.
SITUACIONS
DE DIÀLEG
I.-
En la vida mundana.
II.-
Davant un professor.
III.-
Davant un escriptor.
IV.-
Amb l’ésser estimat.
MANERES
DE COMPORTAR-SE
I.-
No tenir vergonya.
II.-
Imposar les pròpies idees.
III.-
Inventar els llibres.
IV.-
Parlar d’un mateix.
Epíleg.
Finalment,
us copiem l’Epíleg per a que acabeu d’entendre que aquesta lectura és
imprescindible per a tots aquells a qui els agrada i han de treballar amb la
literatura.
EPÍLEG
La
idea que sobresurt del conjunt de situacions delicades que hem analitzat al
llarg d’aquest assaig ens diu que, per afrontar-les, cal que siguem conscients
de l’evolució psicològica que això implica. No es tracta d’un simple aprenentatge
per saber mantenir la calma, sinó que aquesta evolució demana una transformació
profunda de les relacions que mantenim amb els llibres.
D’entrada,
hem de deslliurar-nos de les prohibicions – sovint inconscients – que pesen
sobre les representacions que ens fem dels llibres. Aquestes són les
responsables del sentiment de culpa que ens fueteja cada cop que els modifiquem
i del fet que, des que vam començar l’escola, els hàgim vist com objectes intangibles.
Si
no ens desfem d’aquestes prohibicions, mai no podrem escoltar la veu dels
textos literaris, uns objectes mòbils per definició que muden de naturalesa en
funció de la conversa on se’ls anomena o del text on apareixen citats. Però,
per escoltar la seva veu, també caldrà que desenvolupem una sensibilitat
especial envers les peculiaritats de cada text, sobretot les que adquireixen en
cada situació concreta.
Treballar
en aquesta direcció també ens indicarà el camí que hem de seguir per escoltar
la nostra pròpia veu, un doll de creativitat que ens remetrà als racons més
íntims del nostre ésser i de la nostra història personal. Així doncs, qualsevol
conversa sobre llibres no llegits ens serà d’allò més enriquidora, perquè farà
sortir la inspiració del nostre interior més profund.
Escoltar
aquestes dues veus – la dels textos i la pròpia – em fa recordar que encara en
podem escoltar una altra. Em refereixo a la psicoanàlisi. No debades, el seu
primer objectiu consisteix a alliberar el pacient dels seus bloqueigs interiors
per eixamplar, tot seguit, les seves possibilitats de creació en un itinerari
personal i únic.
*
Convertir-se
en creador. És cap aquí on s’encaminen el conjunt de constatacions que hem fet
servint-nos dels exemples que acabem de veure. Com a fita, és accessible a
tothom sempre que aconseguim alliberar-nos de qualsevol sentiment de culpa
mitjançant un recorregut interior individual.
Parlar
de llibres no llegits és una activitat creativa tan digna com qualsevol altra
que gaudeixi de més reconeixement social. L’atenció que dediquem a les
activitats artístiques tradicionals ens ha fet negligir – o, fins i tot,
ignorar – altres formes d’expressió menys valorades, que se solen donar en una
forma o altra de clandestinitat.
¿Com
podem negar que parlar dels llibres no llegits constitueixi un veritable acte
creatiu si demana les mateixes habilitats que la resta d’arts? Pensar en tot
allò que hem de dominar ens ajudarà a compartir aquest punt de vista. Per parlar
de llibres no llegits hem de ser capaços de copsar les característiques de l’obra,
analitzar el context on s’inscriu, parar
atenció a les reaccions que provoca i,
evidentment, imaginar un comentari captivador.
Però
aquest esdevenir creador no només se centra en els comentaris sobre llibres no
llegits. En un nivell superior i independentment del seu objecte, és la creació
per ella mateixa allò que implica un cert distanciament respecte als llibres. Com
bé indica Wilde, entre la lectura i la creació hi ha una forma d’antinòmia que
fa que qualsevol lector, perdut en el llibre d’un altre, corri el risc d’allunyar-se
del seu univers personal. I, si el comentari sobre els llibres no llegits és
una forma de creació, la creació, a l’inrevés,
implica no encantar-se gaire amb els llibres.
Quan
un mateix es converteixi en creador d’obres personals és la prolongació lògica
i desitjable de l’aprenentatge del discurs sobre els llibres no llegits. Aquesta
creació s’alça com un pas més en la pròpia conquesta i en l’alliberament del
llast de la cultura, que sovint es converteix en un impediment creatiu per a
tothom a qui no se li ha ensenyat a dominar-la.
*
Si
aprendre a parlar dels llibres no llegits constitueix la primera presa de
contacte amb les exigències de la creació, també podem afirmar que la
responsabilitat de dignificar aquesta pràctica recau sobre els professors,
perquè, per al seva experiència personal, són els que es troben més ben situats
per transmetre-la.
No
obstant això, si durant l’escolarització els estudiants s’inicien en l’art de
llegir i, fins i tot, en el parlar de llibres, el de donar el seu parer sobre
llibres que no han llegit no figura als currículums, com si mai no es
qüestionés el postulat segons el qual cal haver llegit un llibre per poder-ne
parlar. Així doncs, ¿com ens pot sorprendre el seu desconcert quan, en un
examen, es mostren incapaços de trobar en ells mateixos els recursos necessaris
per donar la seva opinió després de llegir una pregunta sobre un llibre que no “coneixen”?
Com
que l’escola no desacralitza la cultura – un paper que també hauria de ser el
seu – els estudiants no es permeten la llicència d’inventar els llibres. Més aviat perden la seva capacitat interior d’evasió
i, en els moments en què els seria més útil, es prohibeixen recórrer a la seva
imaginació. Aquest és el resultat del respecte que infonen els textos,
especialment als estudiants, que no els poden modificar i que sovint s’han d’aprendre
de memòria o saber allò que “contenen”.
Ensenyar-los
que un llibre es reinventa en cada lectura equival a donar-los eines per sortir
il·lesos, i fins i tot per treure profit, d’una multitud de situacions
difícils. I és que, al cap i a la fi, saber parlar amb perspicàcia d’allò que
desconeixem també serveix més enllà del món dels llibres. Com ens ho il·lustren
molts escriptors, la cultura en bloc s’obre a qualsevol persona capaç de parlar
d’ella mateixa un cop s’ha desfet dels lligams que uneixen objecte i discurs.
Per
sobre de tot, es tracta d’obrir-nos al món de la creació, que és allò que
realment és essencial. ¿Quin regal més bonic podem oferir a un estudiant que
sensibilitzar-lo a l’art de la invenció, és a dir, a la invenció d’ell mateix? Qualsevol
ensenyament hauria de tendir a ajudar els alumnes a adquirir la llibertat
suficient respecte a les obres perquè es poguessin convertir en escriptors o
artistes.
*
Així
doncs, per totes les raons que he indicat en aquest assaig, seguiré parlant
dels llibres que no he llegit amb constància, serenitat i sense deixar que les
crítiques em desviïn de la fita que m’he marcat.
Si
actués d’una altra manera i formés part de la munió de lectors passius, em
trairia a mi mateix per la deslleialtat que infringiria a l’ambient d’on
provinc, al camí que he hagut de recórrer submergit entre els llibres per
arribar a crear, i al deure que sento avui dia d’ajudar els altres a vèncer la
por de la cultura i a gosar que se’n deslliurin per començar a escriure.