NOSAL3 en som + de tres

Ja feia temps que no publicàvem a la categoria de Lectures, i hem agafat aquesta història del munt que tenim encara per comentar… hi ha coses més urgents. Estem enfrascats en la traducció de la tercera xerrada de Xúquer Viu dintre del cicle “El fil daurat” i ja portem tres dies (són quinze pàgines). Esperem que al llarg d’aquesta setmana puguem oferir-vos-la, ja que és força interessant allò que diu sobre el territori.
   El comentari a dins:

     Després de
moltes recomanacions per a que ens llegírem alguna cosa d’aquest autor per part
d’amics, el passat mes de febrer ho férem llegint-nos la darrera novel·la
(millor dir-li relat curt) d’Ian McEwan. La història que conta a A la platja
de Chesil  és tendra, però molt depriment i opressiva: a principis
dels anys 60 a Òxford, una parella de joves cultes (o això se suposa, tenen
estudis, però no saben massa coses de la Vida, entre elles, una de molt
important: el sexe) s’acaba de casar, tots dos són verges, tots dos
s’estimen i es preparen per a viure la seua nit de noces.

         El temps de l’acció corre paral·lel a
la seua lectura: les hores prèvies a l’hora en què consumaran el matrimoni. El
narrador en tercera persona ens dissecciona i descobreix les capes superposades
de diferents moments que, junts, conformen la vida de cadascun d’ells. Ens
conta la seua infantesa i la seua joventut. Ens explica qui són, què fan i de
què viuen els seues pares. Com es van conèixer. Què pensava cadascun dels joves
el dia que es van veure per primera vegada.

         El relat és breu, molt tens. No hi
sobra cap frase, ni cap adjectiu. Tot suma. Tot fa avançar la història  i
ens destapa les personalitats complicades de dues persones que amb prou feines
es coneixen, i que són incapaces de sincronitzar els seues rellotges vitals.
McEwan sap dominar els temps, la dosificació de cada detall, de cada informació
necessària per a que el lector sigui capaç de construir uns personatges que, a
la primera pàgina del llibre estan desmuntats, com si fossin peces d’un puzle.

         El final, veient com van les coses al
llarg de la vesprada, ens deixa un regust amargant, i ens fa adonar-nos de la
incomunicació que poden arribar a patir dues persones que s’estimen, sí, però
que encara s’amaguen escrúpols, dèries i fàstics, tot gràcies a la “bona educació” rebuda.