NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

Última referència al “Manifiesto”. “L’últim patriarca” de Najat El Hachmi

Ja n’hi ha prou de parlar del “Manifiesto”, què no veiéreu ahir “El intermedio”?.

Per fi, el comentari del darrer llibre que acabàrem el 9 de juliol.

Benvinguts, passeu, passeu…

Ahir a “El intermedio”, el Wyoming (llegir “Guajomin”) va fer referència al Manifiesto que està escarotant el galliner i ens adonàrem que no hi ha per tant. Quant més en parlem, més temps podran estar insistint-hi. Va dir que els que ho han muntat tot (Pedro J. El Mundo i la COPE), com que ja no els queden 11-M’s, ni conspiracions, i a més el darrer campionat d’això que anomenen esport (futbol) ha escalfat l’amor “patrio”, s’han inventat açò del Manifiesto per a això: que ens revoltem i ells tenir excuses per anar contra nosal3. També va fer referència a persones que de primeres es van adherir i quan s’han adonat del merder que està alçant, s’han esborrat de la llista (Antonio Gamoneda, darrer premi Cervantes de Literatura, Luz Casal…). Ja per acabar una enllaç amb un recull d’articles per si voleu indagar més: http://ginjol.blogspot.com/2008/07/compendi-de-textos-al-voltant-del.html
… i ja n’hi ha prou, d’aquest color!!!. No pensem fer cap més referència i preguem que no ho feu vosal3 tampoc.

Quant a la novel·la de Najat El Hachmi, “L’ultim patriarca”, premi Ramon Llull 2008, ens ha confirmat allò que sabíem d’algun que altre home marroquí.
La manera tan diferent d’entendre l’amor, el matrimoni, l’honor de la família, amb una lògica (il·lògica per a nosal3, no així per a ells) que pot arribar a fer riure dins de la gravetat del què suposen… Si tot allò que ens conta a la novel·la és autobiogràfic, cal felicitar-la per haver aguantat tant, i per haver pogut eixir-se’n del jou de “l’últim patriarca”. Recomanable per a aquest estiu.

  1. Elias Canetti deia que la millor definició de pàtria és una bona biblioteca. Pel que sembla, L’últim patriarca podria formar part d’aquesta biblioteca. També inclouria a John Banville o Benjamin Black.
    Acabe de llegir l’última novel·la negra d’aquest irlandés, L’altre nom de Laura, i és deliciosa per assaborir durant l’estiu si us agrada el gènere i l’estil intel·ligent de l’autor per introduir-nos en un món amb uns personatges i un ambient entre marginal i selecte, on es barregen el misteri, la mort i el plaer de viure fins a l’extrem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.