NOSAL3 en som + de tres

      Encara ens queden apunts per passar en net i publicar, però com que tenim molta feina retardada en altres afers, estem dedicant-nos (en estones entre una cosa i altra) a traduir articles de premsa, cosa en la qual no ens cal invertir molt de temps. La resta ja vindrà. El text de hui, “pescat” del bloc de l’amic Àngel Canet, ens va cridar l’atenció i el vam descarregar per a traduir-lo en una estona com la que tenim ara. Afegim un enllaç ací que tracta el mateix tema, una entrevista amb el professor Joan Solà on també es parla de la necessitat d’un estat plurilingüe, i també un altre article de Sebastià Alzamora publicats ambdós en aquest bloc.

Dintre hi teniu l’article traduït.

 ¿Es pot falar euskaraz en el
Senado? 

ÁNGEL LÓPEZ GARCÍA-MOLINS 
EL PAÍS  –  Opinión –
24-06-2010

         Setmanes enrere, les portades dels mitjans
ens impactaven amb la imatge de Montilla parlant en el Senat mentre Chaves l’escoltava
amb els auriculars posats. Esperpèntic, postil·laren molts. I en efecte, ho és, només que no deixa de ser l’estrambot d’un
país en el que els diputats no poden parlar en la llengua de l’Estat que millor
els semble. No podem gastar-nos ni un euro en traduir parlaments a altres llengües,
però no per economia, sinó perquè no devem fer-ho. No s’ha de traduir d’una llengua
a una altra, el que s’ha de fer és convertir-les a totes en mitjà habitual d’expressió
dels senadors.

         Si
el Senat és la Cambra de representació territorial i es tracta de llengües de l’Estat
espanyol, em sembla insultant que les traduïsquen. Ja sé el que em van a dir:
que l’Estat espanyol no és un país plurilingüe com Bèlgica o Suïssa, que no
consta de regions de llengua mútuament inintel·ligible, sinó que existeix una llengua comuna que es parla i entén en tot el
seu territori i que, per consegüent, el cohesiona. Miren, el primer és cert; el
segon, per a què enganyar-nos, no ho és. En les regions bilingües hi ha molts
ciutadans que es mouen perfectament en castellà, però que no acaben de sentir-se
plenament espanyols per raons lingüístiques, i altres que, en tindre com a matern
l’idioma oficial, es veuen mirats amb sospita.

         El
problema -o, millor: l’excusa- per a no canviar neix de la Constitució de 1978,
la qual distingeix entre llengua oficial -el castellà-, llengües cooficials en la
seua comunitat autònoma i altres llengües. No tota llengua històrica parlada en
l’Estat espanyol és d’interés general, altres són regionals, però les tres llengües
cooficials sí ho són. Permetin-me que els recorde algunes obvietats. El català
era l’idioma majoritari de la Corona d’Aragó, l’Estat que donà lloc a l’Estat
espanyol en unir-se a Castella en temps dels Reis Catòlics: o siga que si el castellà
es la llengua de l’Estat espanyol per ser la d’un dels dos regnes fundacionals,
el català hauria de ser-ho per la mateixa raó. El gallec fou l’origen del
portugués, la llengua de l’altre Estat peninsular, i constitueix el pont
natural per a garantir qualsevol apropament iberista en el futur. Quant a l’euskera,
s’ha vingut considerant durant segles com el símbol de la Península Ibèrica per
ser la llengua dels seus primers pobladores. I no em vinguen amb el conte que es
tracta de llengües minoritàries: el català té més usuaris que mitja dotzena de
llengües oficials de la UE; ¿com volen que els seus parlants es conformen? Al
gallec i al basc, encara que en menor mesura, els succeeix el mateix.

         Caldrà
canviar la Constitució algun dia, en aquest com en altres aspectes. De moment només
es reclama la pluralitat lingüística en el Senat. No és molt demanar que els nostres
senadors monolingües facen l’esforç d’entendre les altres llengües de l’Estat
espanyol, almenys les romàniques, cosa que milions d’immigrants aconseguiren en
un parell de mesos a pèl. I si no són capaços d’aprendre-les, que es dediquen a
una altra cosa.

         He
dit de moment. Allò del Senat hauria de ser tan sols el primer pas cap a la
convivència plurilingüe dels ciutadans de l’Estat espanyol, encara que, quan un
llegeix objeccions com la que diu que estant la seu a Madrid, només pot usar-se
el castellà, li entren ganes d’exiliar-se o de contestar irònicament que, si aquest
és el problema, que la posen en una ciutat bilingüe i tot arreglat (ben mirat,
és una idea). I els següents passos darrere del pluralisme lingüístic, ¿no seran
una volta més de cargol cap a la disgregació? Doncs no, ans al contrari, són mesures
que reforçarien la cohesió dels ciutadans de l’Estat espanyol, actualment
bastant alacaiguda.

         No
estic propugnant que les quatre llengües siguen oficials en tot l’Estat: açò
tal vegada fóra el just, però és inviable i el camí de l’infern està sembrat de
bons propòsits. El que sí crec que podria aconseguir-se en un parell de
generacions és que la presència del català i del gallec en els mitjans de
comunicació i d’aquestes dues llengües juntament amb l’euskera en l’ensenyament
de tot l’Estat espanyol s’anés incrementant progressivament fins assolir que quan
un polític parla en català o una escriptora és entrevistada en gallec tots els ciutadans
de l’Estat els entenguen sense més, que l’euskera torne a ser el símbol de l’especificitat
peninsular, com reclamava Astarlos, i que els castellanoparlants de les comunitats
bilingües deixen de ser els bocs expiatoris de les culpes del Govern central.

         Però
per aconseguir-ho cal emprendre accions decidides avalades pel consens
de tots els grups polítics. Amb les coses de menjar no es juga i amb
les emocions, tampoc. Posar en marxa unes mesures de normalització lingüística o
una llei de llengües, que sabem que van a ser derogades quan el poder canvie de
mans, és sacsejar desconsideradament els ciutadans d’aquest Estat. I ja que ens
hem tornat pobres, almenys deixeu-nos ser feliços amb les nostres llengües.