NOSAL3 en som + de tres

La llengua, en el divan

Parlar en
valencià
causa estrés

            Els psicòlegs
Ferran Suay i Gemma Sanginés, de la Societat Valenciana de Psicologia, analitzen
en un estudi “l’estrés afegit” que suporten els valencianoparlants en
resistir-se a canviar d’idioma quan interactuen amb parlants de la llengua
dominant, el castellà. En el seu llibre “Sortir de l’armari
lingüístic” proposen consells per a rebaixar aquesta tensió personal i
sentir-se bé en triar la llengua pròpia. 

PACO CERDÀ 
       Tal vegada perquè l’anòmala situació del
valencià desborda els camps de la filologia o la sociolingüística, o perquè la seua
situació és directament de psiquiatra, els psicòlegs Ferran Suay i Gemma
Sanginés han gitat en el divan a la llengua d’Ausiàs March. L’objectiu era
descobrir, des de la psicologia social, les dificultats que pateixen els valencianoparlants
en el seu estat de minorització lingüística, especialment notòria en el País
Valencià i les seues grans urbs. El resultat, publicat en el llibre “Sortir de
l’armari lingüístic” (Angle Editorial), és doble. D’una banda, els autors
revelen un sorprenent diagnòstic: parlar en valencià comporta “un estrés
afegit” en les situacions comunicatives. D’altra banda, l’obra facilita
una guia pràctica de consells per a aprendre a viure en valencià “sense
traumes i amb comoditat”.

         La clau inicial de la qüestió
resideix en el transvestisme lingüístic de tants valencianoparlants. “La
majoria de nosaltres -expliquen els dos psicòlegs- girem al castellà amb  una gran facilitat, sense necessitat de cap
gran força coercitiva que ens obligue”. Uns es passen al castellà en adreçar-se
a qualsevol que no tinga aspecte de parlar en valencià. Altres canvien d’idioma
des que l’interlocutor manifesta no entendre el missatge. Hi ha qui només deixen
la seua llengua habitual quan el proïsme es disculpa per no parlar en valencià.
I pràcticament tothom canvia d’idioma quan l’interlocutor afirma que “no
entiende el valenciano” i demana explícitament que se li parle en castellà. 
        

         No obstant això, encara queda
un reduït grup de resistents que segueixen parlant en valencià malgrat l’estrés
que se’n deriva. Aquest combat quotidià, fruit d’n compromís lingüístic en molts
casos, és una tasca “molt fatigosa” que comporta “un cost
personal bastant elevat”: “els perjudica l’estat d’ànim i els provoca
malestar”. 

“Incerteses” i “amenaça”
         Els autors del llibre expliquen que les
tres característiques comunes a tot allò que provoca estrés (“incertesa,
control relatiu de la situació i amenaça”) s’abaten sobre els valencianoparlants
en qualsevol situació comunicativa. “Aquesta dosi extra d’estrés deriva de
la percepció més elevada d’incertesa respecte al curs que seguirà la interacció
comunicativa, del fet que la responsabilitat -o el control de la situació- recau
fonamentalment en ells, i de la sensació que -en última instància-, tenim les
de perdre”, precisen.

         Pocs parlants resisteixen la pressió
diària, constant, d’aquestes condicions tan adverses com inconscients. Val desprendre’s
d’aquest estrés suplementari. Per aconseguir-ho (i fins que es complete la
normalització del valencià en la seua pròpia terra), Suay i Sanginés aporten en
el seu llibre una sèrie de consells per a modificar la forma en la qual els
valencianoparlants afronten les interaccions amb els parlants d’una llengua
normalitzada, com és el castellà, amb la fi de sentir-se més còmodes.

         El primer suggeriment és
“mantindre” habitualment el valencià. Al menys, fins que l’interlocutor
afirme explícitament que no ho entén. Que diga que no el parla o no sap parlar-lo,
doncs, no seria suficient. Per acostumar-se a les converses bilingües, recomana
l’assaig, s’h de tindre “paciència”, “no donar justificacions del
teu comportament” i “evitar les discussions en termes ideològics,
històrics o de drets”. 

“Tècniques de defensa”
         Cas de rebre ataques o crítiques, com  “radical” o “maleducat” per
resistir en l’ús de la llengua pròpia, els psicòlegs Suay i Sanginés proposen quatre
“tècniques de defensa”. Una, la del Banc de Boira, consisteix en
respondre “pot ser” o “és possible” per desactivar les
crítiques. Una altra és l’opció del Disc ratllat: “Entenc el teu argument,
però seguiré parlant valencià”. Una tercera, la cansada tècnica de l’Operacionalització,
es basa en que l’interlocutor definisca que entén per “obsessió”,
“radicalisme”, “matraca” o qualsevol quina siga la seua acusació,
fins que es canse. La quarta tècnica proposada, el Reforç de la Crítica,
consisteix simplement en donar la raó sense fer cas. 

         Són estratègies per a
neutralitzar els atacs i contrarestar les desqualificacions. Si no funcionen,
subratllen els autors, sempre es pot recórrer als arguments més sòlids i senzills
: “Parle en valencià perquè m’agrada”, “perquè m’és més
còmode” o, en últim extrem, “perquè vull”. No es tracta, en fi,
de poder parlar valencià en qualsevol context. Sinó de fer-ho sense estrés afegit
ni culpabilitat.

No sé si ho heu notat, però la llengua la tenim una mica rovellada i l’hem de potenciar entre tothom. D’ací un nou enfocament del bloc, perquè tot en aquesta vida evoluciona, i finalment és la situació en la que es troba la nostra llengua, la que ens preocupa i la que fa que invertim més hores en la seua normalització. 

I de les retallades al sistema educatiu en valencià, ni parlem, la xarxa en va plena.