Cucarella

Bé, ara que a Esquerra l’han facturada amb bitllet de gos
del Govern de la Generalitat potser tornarà a recuperar el tarannà
independentista. Estaven massa “obnubilats” amb el poder que tocaven,
pintant-se-les de ser socis preferencials de Zapatero, però no tenien prou mans
per apagar els focs amb què els piròmans de la sucursal catalana del PSOE han
intentat, fins que ho han aconseguit, incendiar El Pacte del Tinell, bella
galera que havia de solcar mars d’esperança i d’il·lusió. Però no calia esperar
res de bo si el més incendiari de tots era el capità del trist vaixell. Trist
vaixell ara, per més que hi ha hagut ocasions en què s’ha assemblat prou al
destarifat camarot dels Germans Marx. I encara que les “maragallades” tenien un
punt d’humor surrealista és clar que Maragall no té la gràcia, ni l’enginy
intel·ligent, d’en Groucho Marx. Ni tan tan sols li trobaríem punt de
comparança amb el mític mut de la botzina.

Bé, doncs, s’ha acabat el xavo. Després de mesos de patir
les embestides de la catalanofòbia aguda dels espanyols, de comprovar que el
bambi de la Moncloa amagava dots rasputíniques que l’han mostrat capaç fins i
tot de mentir, d’haver patit amenaces de colp d’estat i d’invasió militar,
d’haver suportat el menyspreu de la cúpula del poder judicial espanyol, d’haver
hagut d’empassar-nos diàriament la merda i el verí de la Brunete Mediàtica Espanyola (tots,
des dels més rancis als més progres, alumnes avantatjats del nazi Goebbels), de
haver hagut d’escoltar de nou les burles i l’escarni de l’ultrafalangista
Alfonso Guerra, després de tota aquesta porga en dejú, ara seria arribada
l’hora d’enviar-los a tots ells a fregar el bací.

Tanmateix, tinc els meus dubtes si la direcció
d’Esquerra, malgrat haver parlat aquestes darreres hores amb la boca calenta
pels queixals en flames, no tornarà a pecar de “possibilista”, i a l’hora de la
veritat, en comptes de reemprendre el discurs -i el rumb- conseqüent que havia
abandonat “per responsabilitats de govern”, plantege la campanya del referèndum
deixant de banda que és un partit independentista. Seria decebedor si feia
campanya pensant de tornar al Govern, també en minoria, per assaciar un
imprudent i inservible desig d’escarni i revenja.

De la manera com Esquerra ha estat expulsada del Govern,
i les múltiples raons per les quals l’han feta fora, no li queda cap altra
opció coherent -i serà l’opció lògica- que fer una campanya potent a favor de
la independència. El procés estatutari catalunyès ha regalat molts arguments
per mostrar què és Espanya i com és de curt el regle que mesura la seua corda
democràtica. Mai no ens havien donat en safata tan bons arguments per predicar
les bondats, i la necessitat, de la independència. I caldria no desaprofitar-ho.
Però no confie gens en les intencions de la direcció d’Esquerra. Fet i fet, si
no arriba a ser perquè bona part de la militància d’Esquerra és independentista
de pedra picada i ha optat pel no a l’estatut encara que els caiguen pedres en
punta, avui la direcció d’Esquerra encara intentaria altres funambulismes al
circ de Maragall. De fet, qui ha estat conseqüent amb la ideologia d’Esquerra
no ha estat la seua direcció, sinó la militància que l’ha esmenada i corregida,
i l’ha abocada a assumir, de grat o per força, l’opció del NO clar i català.

I no cal patir pels quatre gats del PP i el grapat de
ratolins del cau de Boadella amb els quals es coincidirà demanant el no. Si a
la campanya se li dóna una clara orientació independentista, la faena la
tindran ells per a no esdevenir “còmplices” d’una possible derrota d’Espanya.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!