TRADUCCIÓ (2): “El Terror” de Manuel Rivas i “La impunitat del franquisme” de José Saramago et alii.
Recomanats per l’amic Àngel Canet en els seus “Articles de repom” vam trobar aquests dos que us traduïm hui. Van ser publicats pel diari el País els dies 12 i 16 del present mes de setembre, i com que el dos fan referència a l’assetjament que per part del PP s’està fent del jutge Baltasar Garzón, hem considerat la conveniència de publicar-los ensems.
I ací teniu un altre apunt d’aquest bloc que parla de la memòria històrica, la xerrada que ens va fer Empar Salvador del libre “El genocidi franquista a València”.
Dintre hi teniu els dos articles… que passeu un bon diumenge… i pensem què podem fer per a que la justícia faça cas, com ho fa per a altres països (Argentina, Xile…) i restablir la dignitat a les víctimes de la dictadura franquista.
El terror
MANUEL RIVAS 12/09/2009
Hi hagué un temps en què el filòsof
Cioran va estar molt de moda en l’estat espanyol, coincidint més o menys amb l’anomenat
Desencant. El llegíem amb l’alegria compungida de qui segueix les peripècies d’un
sublim trencapilotes. Ara es reedita el seu primer llibre, escrit el 1933, a
Transilvània, abans de marxar a França i a la fama. Cioran féu cas d’un cambrer
i titulà l’obra En las cims de la desesperació. Els cambrers tenen un
olfacte especial per a detectar als genis, als bojos i als qui no valen res
(“pufistas” -sic-), que de vegades són la santíssima trinitat. George Steiner,
menys pacient que el cambrer transilvà, captrencà en The New Yorker al nostre
simpàtic nihilista: “En la totalitat de les jeremiades de Cioran hi ha una
facilitat de mal averany”. Crec que algú ha esmunyit alguna cita de Cioran
en una de les innombrables butxaques de Francisco Camps. Eixe seria l’origen del
seu últim aforisme: “El PSOE intenta instal·lar un règim de terror”.
En principi, pensí que es tractava d’un lapse i que el que havia volgut dir el
president valencià, després de la seua resurrecció, és que vivíem en “un
règim d’error”. Però no. Tots els mitjans coincidien. Camps profetitzà l’adveniment
d’un règim de Terror. Home, terroritzats ja estem. Terroritzats de que solte semblant
jeremiada i els seus caps li aplaudisquen. Terroritzats per la propagació
durant anys d’un feroç anticatalanisme que ha cercat rebentar l’Estatut i la
convivència en l’estat espanyol. Terroritzats perquè el seu poderós partit promoga
la desobediència de les lleis, com ha esdevingut amb l’Educació per a la Ciutadania
i esdevé amb la retirada dels símbols feixistes. Terroritzats per l’esperpent
de veure com s’esmunyen dels tribunals alguns figurins, enardits per elits
canalles, mentre Baltasar Garzón, un just, un heroi de la democràcia, és
conduït en vendetta al patíbul
virtual. Quin error i quin terror.
La notícia en altres webs
TRIBUNA: JOSÉ SARAMAGO
La impunitat
del franquisme
JOSÉ SARAMAGO 16/09/2009
Són 114.266 persones las qui, segons
l’auto dictat pel jutge Garzón el 16 d’octubre de 2008, desaparegueren, en el
context de crims contra la humanitat, entre juliol de 1936 i desembre de 1951,
en el curs de la Guerra Civil espanyola i, ulteriorment, durant la dictadura feixista
de Franco.
La Recuperació de la
Memòria Històrica
La notícia en altres webs
Baltasar Garzón, que ha complert amb
el seu deure amb afecció a la llei, es troba imputat.
L’estat espanyol ignora a les seues
pròpies víctimes i turmenta als seus familiars.
La violació dels drets humans ha estat
una desgraciada realitat al llarg de la història de la humanitat; els seus
autors, en la immensa majoria de les ocasions, han quedat impunes, i a les
víctimes i als seus familiars, en altres tantes, se’ls ha privat de la necessària
tutela judicial en els tribunals interns.
Per açò, la comunitat internacional
ha anat establint diferents compromisos, ineludibles per a tots els Estats, a
fi de garantir la recerca de la veritat, la reparació a les víctimes i el càstig
dels autors dels més greus crims contra la humanitat. És a dir, garantir el dret
de les víctimes i dels seus familiars a la justícia, com a garantia del
principi essencial, del què deu prevaler-se tot Estat, de no repetició dels crims.
Respecte dels familiars –com ho ha
reiterat la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans del 16 de juliol de
2009 en el cas Karimov contra Rússia– l’absència de recerca oficial dels
desapareguts suposa un tracte cruel i inhumà. Dit d’una altra forma, els
familiars dels desapareguts sense resposta oficial són víctimes de tortura.
Des de la Convenció de Ginebra de
1864 sobre lleis i costums de la guerra, al Pacte Internacional de Drets Civils
i Polítics de 1966, passant per la Declaració Universal dels Drets Humans de
1948 o els recents Principis o Directrius de Nacions Unides sobre els Drets de
les Víctimes de Violacions de Drets Humans adoptats l’any 2005, és indubtable
el deure, moral i jurídic, de tota la comunitat internacional i de cada un dels
Estats que la componen, de perseguir greus crims contra la integritat i dignitat
humana.
Les desaparicions forçades, han sigut
qualificades per las Nacions Unides com un ultratge a la dignitat humana,
reconeixent el dret a un recurs judicial ràpid i eficaç, com a mitjà per a
determinar el parador de les persones privades de llibertat o el seu estat de
salut, o d’identificar a l’autoritat que ordenà la privació de llibertat o la féu
efectiva. Com altres crims semblants, considerats de lesa humanitat, no són
amnistiables ni prescriptibles segons l’evolució del Dret Penal Internacional
des dels principis de Núremberg.
Eixa obligació de perseguir i
castigar els més greus atemptats contra la humanitat és aplicada només per
alguns Estats, i de forma interessada. I l’estat espanyol ha d’entonar per
desgràcia, i amb gran vergonya, el mea culpa.
L’estat espanyol que es congratulava
en ser un dels pioners en l’aplicació del principi de justícia universal, hui
desgraciadament en entredit, ignora a les seues pròpies víctimes, sotmet a turments
(segons la indicada doctrina del Tribunal Europeu) als seus familiars i no
escolta les obligacions contractuals internacionals dimanants de tractats i
convenis subscrits i incorporats al seu ordenament jurídic.
Recentment, el Comitè de Drets
Humans, en el seu període de sessions d’octubre de 2008, examinant els informes
presentats pels diferents Estats, i abans que es declarés l’Audiència Nacional
incompetent per a reconèixer les desaparicions que es produïren durant i després
de la Guerra Civil, assenyalà que “està preocupat pel manteniment en vigor
de la Llei d’Amnistia de 1977”, i recordà que “els delictes de lesa
humanitat són imprescriptibles i encara que pren nota amb satisfacció de les
garanties donades per l’Estat en el sentit que la Llei de la Memòria Històrica
preveu que s’aclarisca la sort que corregueren els desapareguts, observa amb
preocupació les informacions sobre els obstacles amb que han ensopegat les famílies
en les seues gestions judicials i administratives per a obtenir l’exhumació de
les restes i la identificació de las persones desaparegudes”.
El comitè recomanà no només la
derogació de la Llei d’Amnistia, sinó l’autèntic restabliment de la veritat
històrica sobre totes les violacions -es produïssin per qui es produïssin- dels
drets humans comeses durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, afegint que
ha de permetre’s a les famílies que identifiquen i exhumen els cossos de les víctimes
i, en el seu cas, indemnitzar-les.
La naturalesa de crim de lesa humanitat
que suposa la desaparició forçada de persones és, per tant, indiscutida, en particular
quan es comet de forma greu o sistemàtica contra la població civil. Ho assenyalava
també la Convenció de 2006 sobre Protecció de totes les Persones contra les
Desaparicions Forçades, determinant l’obligació dels Estats d’investigar els fets
i jutjar als culpables.
Han transcorregut més de 12 anys des
que, el 28 de març de 1996, la Unió Progressista de Fiscals interposés la
primera denúncia pels crims comesos pels responsables de la dictadura militar
argentina en els anys 1976 a 1983. A partir d’aleshores, s’han succeït en l’Audiència
Nacional espanyola, com a òrgan competent per a la instrucció i enjudiciament
dels crims acollits sota la jurisdicció universal, diverses denúncies per crims
internacionals ocorreguts en diferents països que han portat a un ampli debat
sobre el principi de jurisdicció universal.
No obstant això, més de 70 anys després
dels fets, en l’estat espanyol se segueix sense conèixer què passà, qui ordenà
les execucions, qui practicà les detencions, i què va ocórrer amb els, almenys,
114.266 desapareguts que s’han documentat judicialment.
L’obligació d’investigar, jutjar,
castigar i reparar s’ha obviat, de forma incoherent, en l’estat espanyol. Pitjor
encara, l’únic jutge, Baltasar Garzón, que ha complert, amb afecció a la llei,
coherència, valentia i riscos evidents amb el deure de contribuir a satisfer les
demandes de les víctimes, es troba qüestionat i imputat pels qui tindrien el deure
ineludible de propiciar que l’estat espanyol honore les seues obligacions
internacionals en matèria de drets humans.
Assenyalava, el relator de Nacions
Unides, Louis Joinet que “per a passar pàgina, cal haver-la llegit abans”.
No oblidem a eixos 114.266, amb els seus
noms, cognoms i històries. Amb les seues mares, germanes o fills. No continuem
tolerant que es torture a les seues famílies. L’oblit i la impunitat no és
solament font de dolor per a les víctimes, és una ferida oberta que lesiona la
democràcia. Bé digué Francisco de Quevedo: “Menys mal fan els delinqüents,
que un mal jutge”.
Signen aquest article José
Saramago, Premi Nobel; José Jiménez Villarejo, ex president de la
Sala Segona del Tribunal Suprem; Enrique Gimbernat Ordeig, catedràtic de
Dret Penal; Javier Moscoso del Prado y Muñoz, ex fiscal general de l’Estat;
Luis Guillermo Pérez, secretari general de la Federació Internacional de
Drets Humans, i Hernán Hormazábal Malaree, catedràtic.