NOSAL3 en som + de tres

Levante-EMV.  29 de maig 2009

Semblem  zombis

Juan José Millás

            Vivim instal·lats en l’exterioritat,
en l’escorça, en la clofolla. Ens ocorre a tothom, encara que als polítics i als
mossens més que als altres. Els escoltes una estona i no parlen més que de la
façana de la realitat. I de la façana cal parlar, és clar, però també ens
interessa saber quantes habitacions té eixa realitat i quantes cambres de bany i
la grandària de la cuina i si està enrajolada fins el sostre… La interioritat
ha desaparegut i, amb ella, s’ha esfumat l’ànima (amb perdó). Imaginen una porta
que s’obre a un mur de maó. Doncs a això s’obren els seus discursos, que no
permeten anar més enllà.
           

            -Escolti, que vull anar al
lavabo.
            -Aquest discurs no té lavabo.
           

            La manca de conductes que
permetin viatjar al centre de les frases les converteix en frases literals, és a
dir, en frases mortes. Els polítics i els mossens pronuncien tot el temps
frases mortes. El problema és que eixes frases mortes maten tot el que toquen.
Si parlen, no sé, de la indústria de l’automòbil, un veu un cementiri d’automòbils.
¿Què vas a veure darrere eixa successió de paraules difuntes, d’oracions amortallades,
de sintaxi momificada? El problema és que els usuaris d’aquestes frases acabem
també contagiats por la seua manca de vida i caminem como zombis.
           

            -Posi’m una quarta de
mortadel·la.
            -¿De Bolonya?
            -Del que sigui, només que
estigui morta.
           

            Estar mort té els seus
pros i els seus contres, que diria ma mare, però estar mort en vida és un espant.
L’altre dia vaig assistir a un debat televisat entre López Aguilar i Mayor
Oreja i em semblava que allò havia succeït feia un milió d’anys. No és possible,
em vaig dir, i vaig canviar de canal, on hi havia no sé qui fent un mitin del segle
XIX. Em vaig tocar el cos, em vaig pessigar, em girí, vaig veure a la meua dona.
¿Estem vius?, li vaig preguntar. De miracle, va dir ella. I aleshores vaig comprendre
que vivíem, sí, però sense interioritat, como si estiguéssim fets res més que
de clofolla, d’escorça, com si fórem beines massises, compactes, opaques. Facin
vostès alguna cosa, per favor.