NOSAL3 en som + de tres

I no és que el coneguerem gaire, però l’article que ens ha remés Paco Sanz ens sembla una manera molt digna d’afrontar al mort. Hem traduït tota la pàgina del web on es donava la noticia, on hi ha l’obituari, escrit per ell mateix quatre dies abans de morir, i un article de El Mundo del dia 14 d’abril de 1995.

   Que ho passes bé a Jamaica Javier!

   Hem posat en un tipus diferent de lletra i entre parèntesi els petits problemes de traducció que hem hagut d’afrontar, si veieu o sabeu com quedaria millor, us preguem ens ho feu arribar i ho modificarem.

2009/04/28

06:00:00 GMT+2

Somnio amb Jamaica

Javier Ortiz
ha mort aquesta matinada.

Estarem avui
dimarts 28 en el Tanatori Nord de Madrid (C/ Valdegovia, 8-10. 28034 Madrid) fins
la seua incineració, el dimecres 29 pel matí en el Cementiri de l’Almudena.

__________________________________

Deixà escrit
el seu propi obituari (24 de gener de 2007).

OBITUARI

Javier
Ortiz, columnista

            Va morir ahir de parada
cardio-respiratòria l’escriptor i periodista Javier Ortiz. Es una cosa que ell
mateix, autor d’aquestes línies, sabia molt bé que esdevindria, i que per això
va poder pronosticar, perquè no hi ha res més inevitable que morir de parada
cardio-respiratòria. Si continues respirant i el cor te bat, no et donen per mort.

Així que
així estem (bo, ell ja no).

            Javier Ortiz fou el sisè fill d’una
mestra d’Irún, María Estévez Sáez, i d’un gestor administratiu madrileny, José
María Ortiz Crouselles. Els seus avis foren, respectivament, un senyor de
Granada amb aspecte de policia -el que tal vegada es justifiqui considerant el fet
que era policia-, una senyora molt agradable i culta amb allure i cognom
del Rosselló, un honrat i discret carrabiner orensà amb habilitats de
pendolista (“aquell que escriu amb
molt bona lletra”, no sabem si hi ha correspondència catalana) i una vídua d’Haro casada en segones
núpcies amb el recent mencionat, Javier Estévez Cartelle, del qui es derivà el
nom de pila del nostre recent difunt. Si algun interès tenen tots aquests esdeveniments,
cosa que està lluny de quedar clara, és el de demostrar que, en contra del que
se sol pretendre, l’encreuament de races no millora el producte. (Observin quina
gran varietat de procedències es posà en joc per acabar fabricant a un basc calb
i baixet.)

            La infantesa de Javier Ortiz transcorregué
en Sant Sebastià, ciutat que li venia molt a mà, perquè va nàixer allà. Es dedicà
bàsicament a mirar el que hi havia pels seus voltants, en particular el pit de
les senyores -ara que ja està mort podem descobrir eixe innocent secret seu-, i
a estudiar coses tan peregrines com les ciutats costaneres del Perú, de las que
no aconseguí oblidar-se’n fins el seu darrer alè. Els jesuïtes tractaren d’encarrilar-lo
pel bon camí, però ell descobrí molt aviat que era comunista. Això frustrà del
tot la seu carrera religiosa, ja de per si poc prometedora, sobretot des que
notà amb desagrado l’interès que alguns sacerdots posaven en les seues parts
pudendes.

            El seu primer treball com a “escribidor”
(sic), aparegut en una pàgina del periòdic del col·legi, fou,
curiosament, una necrològica, amb el que cabria dir que la seua carrera com a
periodista ha resultat cap-i-cua, singular circumstància de la qual molt pocs
podrien presumir, encara en l’improbable cas que ho pretengueren.

            Als 15 anys, fastiguejat de las injustícies
humanes -algunes de les quals continuaven tenint com a referència obsessiva els
pits femenins-, decidí fer-se marxista-leninista. Els anys següents hagué d’usar-los
en esbrinar què era això que acabava de fer-se, al que contribuïren decisivament
alguns esforçats membres de la Policia política franquista.

            A partir d’aquí, es dedicà amb gran
entusiasme a cultivar el noble gènere del pamflet. Sense parar. A diari. Any rere
any. Fou canviant de punt de residència, no sempre per voluntat pròpia -ahí
mereixen especial menció les seues estades carceràries i el seu exili, primer a
Burdeos, després a París-, però jamai varià el seu infrangible afany d’agitador
polític, que ell pretenia haver adquirit, per absurd que sembli -i siga, de fet-,
en la lectura de “Els documents pòstums del Club Pickwick, d’en Carles
Dickens, i de les Aventures, invents i mistificacions de Silvestre Padarox, d’en
Pius Baroja.

            Burdeos, París, Barcelona, Madrid,
Bilbao, Aigües, Santander… Recorregué incomptables llocs i trepitjà innúmers
paratges sense parar d’escriure, erra que erra. Zutik!, Servir al Pueblo,
Saida, Liberación –i Mar, i Mediterranean Magazine-  i El
Mundo, y una dotzena de llibres, i diverses ràdios, i algunes
televisions… Per escriure, fins i tot escriví per a altres, exercint de negre
en moments de particular penúria. També ho féu de vegades per amistat.

            Mogut per la lectura del Seleccions
de Reader’s Digest i altres publicacions estadounidenques tan afeccionades
a eixe gènere d’operacions, un dia decidí calcular quants quilòmetres cobririen
el seus escrits, en el cas de col·locar-los tots en una sola llarguíssima línia
de cos 12. El resultat de l’estimació fou concloent: ocuparien la tira.

            En matèria d’amors (de la que seria
injust dir que manqués d’alguna experiència), també fou cap-i-cua. Deia que les
millors dones, les més afectuoses i les més nobles amb les qui compartí els seus
dies (sense desdenyar dogmàticament a cap altra), li resultaren la primera i l’última.
Encara que la favorita li aparegués pel mig: la seua filla Ane.

            I tot per acabar amb quelcom tan
vulgar com la mort. Per parada cardio-respiratòria, com queda dit. En fi, un altre
lloc de treball disponible. (Algo es algo). Encara com…

______

 Javier
Ortiz, escriptor i
columnista, naixé en Donostia-Sant Sebastià el 24 de gener de 1948 i va
morir el 28 d’abril en Aigües (Alacant), després de deixar escrit el present
obituari.

http://www.javierortiz.net/jor/apuntes/obituario

 _______________________________________

I, entre moltes
altres, aquesta declaració de principis:

Somnio amb
Jamaica

            Somnio amb Jamaica. Estic assegut darrere
d’una taula negra, envoltat de papers, davant d’una paret de la que pengen
fotografies de desolació i soledat, entre projectes d’articles i piles d’opinió
que em reclamen. I estic volant cap a Jamaica.

            La pantalla de fòsfor verd em mira
adusta. M’està demanant impacient la seua ració quotidiana de formats i de
claus. Però avui -¿què em passa?- només veig en ella reflexos d’ escuma blanca
sobre un mar d’un blau intens. Un mar sota el sol: sota eixe feréstec sol de
passió que il·lumina eternament el port de Kingston, en Jamaica.

            Somnio amb Jamaica. Jamaica és una illa
(no sé per què us ho conto, si ja ho sabeu); Jamaica és una illa primitiva,
anàrquica i bellíssima, amb cases de llauna que desemboquen en llargues platges
de sorra fina i blanca. En Jamaica tot està per fer, i un pot viure amb l’esperança
en la punta dels dits, pensant que tot és encara possible i que el futur existeix.
I la gent és senzilla, i els seus sentiments, espontanis i directes, i fins els
assassins són capaços d’explicar el que fan sense recórrer a teories sociològiques
o assenyats estudis de mercat: maten -ja veieu, quines coses-, i maten perquè
odien i perquè estimen, i això és tot, i ningú li pega més voltes.

            En Jamaica, el temps no compta a
penes res. La gent és tranquil·la i impuntual, i molt pocs són els qui admeten
que els imposen una cita: ells queden i, al final, apareixen, però no miren el
rellotge ni es preocupen per horaris.

            Somnio amb Jamaica, i en la Jamaica
en la qual jo somnio ningú s’alça la veu, i el soroll és només algaravia de
carrer, i els policies no fan por, encara que espanten un poc amb els sorollosos
pirops que llancen a les noies que circulen en bicicleta i a les que l’aire aixeca
les seues faldilles de mil colors.

            Tal vegada eixa Jamaica en la qual
estic somniant no existisca. Tal vegada açò que us estic contant siga només el
fruit de pel·lícules i cartells de turisme guaitant pels aparadors de les
agències de viatge.

            Mai he estat a Jamaica, i és
probable que mai la vegi. Me´s igual. Millor que siga així.

            La meua Jamaica, aquesta Jamaica en
la qual avui somnio, em val perquè és quimera, perquè ocupa l’espai del
no-aquí, perquè m’ajuda a imaginar que podríem ser altres.

            I somnio, i me’n vaig a Jamaica per a
millor sentir la meua distància davant el que veig: carrers grisos, gent
trista. I somnio amb Jamaica per a reclamar de mi més alegria, per a pensar que
tots podem trencar amb tot, que som capaços de no acudir puntuals a les cites,
de riure’ns dels estudis sociològics que expliquen la mort, de creure que l’avenir
que ens espera no està condemnat a ser de per vida un temps per al plor.

Jamaica o mort.
Vencerem.

__________________________________

 (Publicat
en El Mundo el 14 d’abril de 1995)

__________________________________

 Tres
tristos terços

            Des de fa mesos, no pocs politòlegs
(d’alguna manera hi haurà d’anomenar-nos) venim insistint en que les pròximes
eleccions europees no van a decidir qui és capaç de governar millor Europa,
sinó qui podria fer-ho d’una manera que fóra menys dolenta per a cada votant
que la dels seus adversaris. És com si cadascú només pensés en el mode en el
que les coses vagin a anar de la forma menys desastrosa possible: no de cap que
podés ésser qualificada d’acceptablement bona. Són els dos terços que pensen: “Qualsevol
cosa menys el PP”, o bé: “Qualsevol cosa menys el PSOE”. L’últim terç el formen
els qui no es donen per concernits. Dintre d’aquests, uns se senten superiors,
altres inferiors i altres indiferents.

            En realitat van a ser les eleccions
europees més pobletanes.

            No hi ha una vertadera visió
continental d’allò que les eleccions teòricament pretenen. Hi ha, com pot veure’s,
tres terços, però cap està a la altura de las circumstàncies.

            Escolto i llegeixo a Rajoy, Montoro i
altres aspirants a tornar a la Moncloa que, si els socialistes continuen
decidint sobre la política econòmica europea, Espanya es va a morir d’inanició.
Els d’enfront responen tres quarts del mateix aportant la mateixa quantitat i
el mateix pes en argumentació a l’hora de donar suport a  les seues paraules: cap.

            Aposto triple contra senzill a que
Mayor Oreja seguirà amb les seues monografies sobre ETA, a que Jáuregui entrarà
al drap i a que als altres no ens quedarà sinó aguantar-los a tots. A tots, llevat
de a nosaltres mateixos que, per suposat, continuarem tenint raó.

__________________________

(Publicat en
Público el 28 d’abril de 2009)

 __________________________