NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

Traducció: EL PAÍS ? La crònica ? Francisco González Ledesma. 25 d?abril.

La Roser Giner (Chào ong Viet Nam, aquí a Mesvilaweb) s’ha afegit a aquests que ens anomenem nosal3, fent-nos arribar un article del diari EL PAÍS del dia 25 d’abril. En obrir-lo, de primeres ens quedàrem una mica decebuts, ja que per a eixe dia pensàvem que podria ser un article sobre les llibertats perdudes allà pel 1707. En llegir-lo, però, ens adonàrem que era un molt bon tema, ja encetat per l’amic Òscar amb el seu escrit “La crisi de sistema”, així que ens hem decidit a traduir-lo. Va per tu Roser, i gràcies!.

   Com creiem que la Roser deu ser de més amunt que nosal3, hem utilitzat un registre de la llengua que s’apropa més a les vos3 maneres de parlar.

Pare, pare, mare, mare.

                Tinc un
amic, abans ple d’il·usions, que ja no sembla albergar cap il·lusió. En
quedar-se sense ocupació i no poder pagar la hipoteca del pis, és a dir, en no
poder pagar la seua esperança, ha hagut de mudar-se a la vella casa dels seus
pares, emportant-se amb ell les runes sentimentals: el llit matrimonial, la
vaixella de la boda, alguns llibres que marcaren la seua vida i no sap on
ficarà. L’han acompanyat, és clar, les més netes realitats sentimentals: la
dona, els fills i l’únic animal que dormí amb ells, és a dir, el gat. Per cert
que el gat, fidel als seus records, no volia moure’s de la casa.

                A aquest
cas, que no és únic, s’uneixen altres dos: són molts els fills ja majors que no
s’emancipen perquè l’economia exterior no sembla oferir-los res, excepte por. I
són molts els fills majors que mengen cada dia a casa dels seus pares,
senzillament perquè ells no poden pagar-se un plat. Per tant, em permet exposar
una primera realitat: hi ha una generació de pares majors que a la força ha de
mantenir-se en forma, encara que les empreses pugnen per jubilar-los quan més
aviat, millor. I una segona realitat: aquesta és segurament la primera generació
de la història en què els fills viuen pitjor de com vivien els seus pares.

                Per suposat,
qualsevol lector em pot desmentir. “Vegi vostè”, em diran per exemple, “si els
xiquets de la quinta del biberó, que
moriren a la batalla de l’Ebre o es doblaren de fam en la Barcelona de la postguerra,
no vivien pitjor que els seus pares, qui, de qualsevol bandera que fossin,
tingueren almenys treball, pa i esperança”. Això és cert, i Espanya no recuperà
fins a finals dels cinquanta el nivell de 1935, però en l’entremig hi hagué una
guerra que ho va destruir tot, i les guerres enfonsen les estadístiques, encara
que aixequen algunes banderes.

                No vaig
a oblidar -entre altres coses perquè les vaig viure- èpoques d’una Barcelona paorosa:
racionament, gana, tuberculosi i xiquetes que es prostituïen per un dinar. Perquè
a Barcelona, com hui, també hi havia molta gent rica que a més, com ara, solia
rebre ajudes de l’Estat per a que el país “surés” (ja saben vostès la frase “si
jo dec un milió, tinc un problema; si en dec mil milions, el té algun altre”). I
tampoc oblido la gent sense pis i els rellogats amb dret a cuina, és a dir, amb
assegurança de batussa.

                Molta gent
jove esperava a la sortida de les estacions per a portar maletes, o a les
portes dels hotels per baixar-les del taxi. Estic disposat a anar més lluny en
aquesta escala de calamitats i pensaments dolents: en el París dels cotxes de
cavalls també hi havia molta gent a les estacions esperant poder carregar els
equipatges, i els qui es quedaven amb les mans buides suplicaven al cotxer que
els diguessin on anaven, per a així poder descarregar l’equipatge a l’arribada.
Açò significa córrer tot París a peu, darrere el cotxe.

                Però els
pares que hagueren de fer això veieren -almenys la vida els donà alguna cosa-
que els seus fills no havien de fer-ho: al contrari, els fills els podien
mantenir a la seua vellesa. Eren una mena d’assegurança de vida. Durant segles,
la gent del camp posà en els fills la mateixa esperança que havia posat en la
terra, sabent que continuarien el treball que ells no anaven a poder fer. Durant
la història de la humanitat, llevant les èpoques de guerra, cada generació ha
anat pujant un esglaó més que l’altra.

                Ara és
tot el contrari: la nostra generació de joves és la que ha baixat un esglaó,
senyal de que alguna cosa estem fent malament, molt malament, en aquest país on
cada quatre anys hi ha un partit disposat a salvar-nos la vida. Amb l’agreujant
de que alguna cosa comencem a fer malament els pares: haver donat als nostres
fills una educació hedonista, segurs que tot anava a anar bé i convençuts -això
és bo- de que el cor ha de ser gran.

                Tot està
sortint al revés del que manen el progrés i fins i tot la lògica, de forma que d’alguna
manera seguim sense fer-ho bé. Pel contrari, hi ha qui aprofita per acomiadar
personal, prejubilar-lo (i deixar-lo mort, davant un televisor) i demanar que l’Estat
sigui el seu client i li compri blocs de pisos. Tal vegada estem en un món
esgotat que comença a retrocedir, de manera que fan falta idees. Confesso que,
després de després de rumiar-m’ho molt, no en tinc cap, i si en tinc alguna va
contra la llei. Tal vegada, vostè, amic, pensant, en tingui alguna, d’idea;
però això sí, demani abans que el facin ministre.

  1. L’article es llegeix molt millor en la nostra llengua ! I … disculpeu si us vaig decebre ..
    Crec que en aquest món de blocaires s’ha escrit i molt, i molt bé, de les llibertats perdudes l’any 1707 i jo pens que hem de ser realistes i tocar de peus a terra i anar llegint i llegint i escoltar idees i respostes … on anem ? 
    La traducció, emocionant i meravellosa. Gràcies. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.