NOSAL3 en som + de tres

                Al fil de l’anterior apunt de
Lectures, hem pensat fer un comentari sobre el llibre de poesia “L’usdefruit
encara” d’Eduard Ramírez.

                Novament, la manera d’arribar
aquest llibre a les nos3 mans ha estat diferent: ens el va regalar l’amic Òscar
en el nostre darrer aniversari. Si els llibres per llegir els triem i solem
encertar, els que ens regalen els amics, que ens conéixen i volen sorprendre’ns
encara són millors. No som gaire donats a la lectura de poesia -Joan Brossa,
Salvat-Papasseit i poc més- però aquesta proposta poètica de Ramírez ens ha
sobtat pel seu llenguatge directe, on la rima es deixa una mica de banda i es
centra més en despertar sentiments i sensacions mitjançant les imatges
evocades.

                Hem copiat l’entrada – o pròleg,
o presentació, o com vulgueu dir-li – del llibre, escrita per Enric Sòria, que
s’explica millor que nosal3.

   Com sabem que ens
ha semblat a poc, adjuntem alguns enllaços. Els dos primers, sorprenents, amb
poesis d’Eduard Ramírez, d’un web que es diu interromania.com, l’haurem de
resseguir, ja que sembla lloc interessant, la tercera és l’apartat del web dels
escriptors en català dedicat a Eduard Ramírez.

http://www.interromania.com/literatura/puesia/scritticatalani/ramirez/aparenza.htm

http://www.interromania.com/literatura/puesia/scritticatalani/ramirez/saps_tampoc.htm

http://www.escriptors.cat/?q=galeusca_2008_ramirez

     …I encara afegirem (de Proa i ed. 62):

     Eduard Ramírez és un paio encantador. Això diu ell, almenys.
Amb l’esperança probable d’introduir el tema entre els continguts del discurs.
O en la perspectiva del diàleg, que com ja implica la vostra interlocució,
resta encara oberta. D’altra banda, Ramírez Comeig nasqué dignament a la ciutat
de València l’any 1972. Més tard, entre bregues i il·lusions rodaires, es
llicencià en filosofia per la Universitat de València. A més a més, és germà
fundador de la Confraria del Bon Beure, i ha participat d’altres iniciatives
associatives. Pel que fa a publicacions, té els poemaris Del renou i del
descans (2001) i Trànsits Nord (2005), així com la coordinació
del llibre Els estudiants prenem part: associacionisme i voluntariat a la
UVEG (2002). També ha estat inclòs en algunes antologies, i col·labora al
suplement Posdata (del diari Levante-EMV), les revistes Lletres
Valencianes, El Temps, Pensat i fet, Universitar
i d’altres.

Des de l’afany

                El diccionari defineix el terme usdefruit com a “dret real de gaudiment
sobre cosa d’altri, que atorga a l’usdefructuari les facultats de posseir la
cosa, usar-la i percebre’n tots els fruits”. El que aquesta definició subratlla
és que allò que usdefructuem o usdefruitem no és del tot nostre; no ens pertany
en plena propietat, tot i que posseïm i en disfrutem dels fruits, temporalment, d’una manera plena. Ara,
si volem saber per què Eduard Ramírez ha posat 
aquest títol, L’usdefruit encara,
al seu tercer llibre de poemes, no ens caldrà més que llegir les tres citacions
que l’obrin: en la primera, Czeslaw Milosz ens fa saber que la seua goluda,
famolenca ànsia d’amarar-se del món no en tindria prou ni amb mil anys que
visquera; en la segona, Ian Anderson, el líder de Jethro Tull, canta que ningú
és massa vell per al rock’n’roll si és massa jove per a morir; la tercera és
lapidària i fastuosament sintètica, com sol ser-ho Ausiàs Marc: “No em
conselleu si no em consellau viure/saber no em plau lo jorn de ma aspra fi”.
Per descomptat, l’usdefruit de què aquest llibre ens parla no és altre que el
de la vida.

                Que la nostra manera de viure la
vida siga la d’un usdefruit, i no la de la plena possessió, no pretén més que
assenyalar-ne la transitorietat. “L’aspra fi” arriba, tard o d’hora, tant si
ens plau saber-ho com si no (i és obvi que no). Aquest saber amarg matisa  de provisionalitat el gaudi de la vida, però
també l’enfondeix. En el fons d’aquest llibre, com en un baix continu, hi ha
una poètica de la fugacitat, transmutada en afirmació intensificadora de
l’instant. Davant l’ombra ominosa de l’envelliment o de la rutina, de tot allò
que esmussa el que hi ha d’irrepetible i únic -de viu, en estat pur- en
l’instant, el poeta ha de dir el gran sí. L’instant ple, l’instant viu, és i ha
de ser efímer, però el seu afany, com sabia Nietzsche i Ramírez ens recorda, és
infinit. Fins i tot en la profunda mitjanit, tot plaer vol eternitat.

                Més important encara que això,
per al llibre que ens ocupa, és el dret
real al gaudiment que l’usdefruit ens proporciona: aquesta “facultat  de percebre’n tots els fruits”, perquè és
obvi que la veu que ens parla en aquests versos és tan golafre, com a mínim,
com la de Milosz i no vol deixar escapar-ne ni cap ni un. Qui haja llegit els
seus anteriors llibres, Del renou i del
descans (2001) i Trànsit nord (2005), ja deu saber que
Eduard Ramírez és un poeta vitalista, i ací ho és d’una manera pertinaç, de cap
a cap. El seu no és un vitalisme sensualista, o almenys no es perd en molt
expressives descripcions d’aquest món que vol fruir tant com es puga. Més aviat
és un vitalisme declaratiu, provocador, que vol beure la copa fins als solls
amb gest agosarat, però també ha d’esforçar-se a acceptar de viure en un món
que no és precisament cap paradís. Tant com afirmatiu, i exaltat, el de l’autor
és un vitalisme crític, pugnaç.

                Potser per això, la seua és una
poesia més aviat poc hedonista, és seca, abrupta i molt sovint irònica. Només
en un dels poemes finals fa alguna concessió a un ideal de maduresa horaciana,
amb els seus somnis “de rada i àncora, calma guanyada i païda”. Més sovint és
una poesia combativa, contra la decepció, la desídia, la submissió, la
sordidesa i la rutina que s’instal·la 
pertot en la ciutat, microcosmos del món, en què viu. El poeta ha de
lluitar per arrapar llavors d’estima i és un “guerriller de l’alegria”, un
militant del goig. La seua és una lluita en part col·lectiva, perquè com
l’amor, el gran sí a la vida només es pot sostenir en companyia, però és sobretot
individual, com ho ha de ser, cada vegada, l’afirmació mateixa, i més encara la
disposició que la permet: la impaciència que no deixa créixer arrels, la
perseverança en la rebel·lia, la mirada i l’esperança alerta. Potser per això,
els poemes amorosos de Ramírez són més aviat reticents, mentre que aquells en
què es deixa sentir la ràbia, el refús o la perplexitat davant l’esmorteïdora
realitat omnipresent assoleixen una notable contundència expressiva. Amb
l’acumulació aparentment atzarosa d’imatges esmicolades i la urgència de les
seues metàfores tallants, l’autor sap expressar molt bé la desolació i el
desconcert del món que vivim  -“ulls
encallats en un mar d’analgèsics” davant d’aquesta aparença estàtica que “sempre
ha estat la coartada dels terratrèmols” – i, sobretot, sap oposar-s’hi, amb un
amor avariciós que pugna per il·luminar les opacitats, mentre la vida passa. No
és solament per això, però és també per això que cal llegir amb molta atenció
els versos d’aquest poeta (encara) jove que lluita, entre l’himne i la
invectiva, per dir la vida a mos redó.

Enric Sòria.