NOSAL3 en som + de tres

Entre ahir i hui hem traduït l’article publicat pel diari El País el passat 22 de març en la seua secció de cultura, i que ens parla de l’autor Roberto Bolaño. Ens ha servit per a conéixer una mica millor a aquest autor, mort el 2003 i per a entrenar-nos en la traducció del castellà (una vegada més).

   Esperem que gaudiu tant llegint-lo com nosal3 traduïnt-lo.

L’ENIGMA UNIVERSAL DE ROBERTO BOLAÑO.

Noves obres
exploten l’èxit
planetari de l’autor xilé, mort el 2003.

ELS PAÍS diumenge 22 de març de 2009

Lola Galán-Madrid

            A Roberto Bolaño no el canvià
l’èxit. No li arribà a temps. Quan va morir als 50 anys, víctima d’una cirrosi
hepàtica, el 15 de juliol del 2003, tenia una desena d’obres de culte que li
permetien, a tot estirar, viure desahogadament de la literatura. Ara, sis anys
després de la seua mort, el seu nom d’escriptor està en boca de tothom. Es
reediten els seus llibres, se li dediquen assaigs i articles, s’adapten les
seues novel·les per a teatre, s’estudien com a possibles guions de films. És
l’èxit en majúscules. Un vendaval que ho ha trastocat tot, encara que al seu
principal responsable ja no pot afectar-lo.

            Ja ho va assaborir una mica abans de
la seua mort, apreciat per la crítica, consagrat, fins i tot, com a millor
escriptor latinoamericà de la seua generació, fou una celeritat a escala
humana. La seua novel·la “Los detectives
salvajes”, teixida amb els vímets de la seua experiència juvenil a Mèxic,
havia estat la clau d’aquest ascens, a partir del 1998, que es va traduir en
dos premis importants, l’Herralde i
el Rómulo Gallegos. Això li va
proporcionar molts més lectors i un compte bancari sanejat, després d’una
dècada de penúria econòmica i mil oficis de sudaca
que diria ell.

            L’èxit amb majúscules, la seua
inscripció en una lliga superior d’autors, en la que només caben noms com el
Gabriel García Márquez o Jorge Luís Borges, entre els latinoamericans, li
arribaria amb la seua obra pòstuma “2666”
. O, millor dit, amb la seua edició nordamericana, la qual arribà a les
llibreries l’any passat. Una obra monumental, la més ambiciosa i complexa,
segons els crítics, que li ha obert les portes de la celeritat.

            La seua traductora, Natasha Wimmer,
tardà anys a vessar-la a l’anglès. Preguntada per la dificultat del llenguatge
de Bolaño, crescut a Mèxic, Wimmer, responia al magazine del New York Times:
“Va viure vint-i-tants anys a Espanya, i s’aprecia molt bé la influència del
l’espanyol castellà, almenys tant com la de Mèxic”.

            Novel·la de l’any per a la revista Time, ponderada per l’arxifamosa Oprah
Winfrey, “2666” ha estat elegit
millor llibre de ficció pel prestigiós Cercle Nacional de Crítics Literaris
d’Estats Units.

            Juan Villoro escriu en el prefaci
d’un llibre d’entrevistes sobre l’autor, publicat a Xile: “Com tants grans,
Roberto Bolaño corre el risc de convertir-se en mite pop”. Del que no hi ha
dubte és de que és un fenomen literari generador de milions de dòlars. Una mina
d’or susceptible de ser explotada. Perquè si l’èxit no va poder canviar a
Bolaño, ha canviat almenys el món que envoltà l’escriptor, nascut el 28 d’abril
de 1953 a Santiago de Xile, i establert a Espanya a partir del 1977.

            El seu llegat literari, a mans de la
seua vídua, Carolina López, ha passat a ser gestionat pel totpoderós Andrew
Wylie, l’agent més famós, i més temut, del panorama literari mundial. Wylie
està inventariant l’arxiu de l’escriptor, a la recerca de noves joies. De
moment, s’ha anunciat ja la publicació d’un llibre, “El Tercer Reich”, i es parla d’altres dues [novel·les] noves, “Diorama” i “Los sinsabores del verdadero policia” o “Asesinos de Sonora”.

            El seu marmessor oficiós, el crític
Ignacio Echevarría, amic íntim de Bolaño, creu, no obstant, que les obres en
paper, el material que està sent examinat ara per la vídua de l’escriptor i per
Wylie, “és una part arqueològica” de la seua obra. “Res d’allò nou que es
publique va a sumar a l’escriptor que és ja”, diu. Òbviament, no opina el
mateix la seua vídua, que viu encara a Blanes, amb el dos fills de la parella,
Láutaro, de 18 anys, i Añexandra, de 8. López declina parlar amb aquest
periòdic. En un correu electrònic explica que necessita preservar la intimitat
dels seus fills. No vol entrar en qüestions personals. A qui pot importar-li
que abans de morir Bolaño, la parella estigués pràcticament separada?. I, no
obstant, interessa. La revista xilena
“Quèpasa” dedicà recentment un
reportatge a la “companya final” de l’escriptor, la catalana Carmen Pérez de
Vega.

            La vida i obra de Bolaño apassionen
a un públic cada vegada més ampli, a mesura que la seua obra escala en la
llista de supervendes. I les seues novel·les són font d’inspiració. El Teatre
Lluire presentà l’any passat una versió dramatitzada de “2666″. I es parla d’una possible adaptació al cinema. “2666″, un relat dividit en cinc parts,
on es mescla l’humor amb la fantasia desbordant, i l’inventari detallat dels
assassinats de dones a Ciudad Juárez, conté tots els ingredients necessaris per
a interessar al setè art. Si “Los
detectives salvajes” “canvià el paradigma de l’escriptor latinoamericà”,
segons Echevarría, “2666″ la novel·la
del mal, ha provocat una vertadera deflagració en la societat estadounidenca.

            Jorge Herralde, director i fundador
d’Anagrama, l’editorial que ha publicat sistemàticament l’obra de Bolaño a
partir de 1996, s’explica l’èxit de l’autor per un conjunt de factors. “Susan
Sontag descobrí “Estrella distante”,
editada per New Direction en 2004, i no cessà d’alabar-la. Sontag era una
entusiasta de la literatura i una propiciadora de grans triomfs”, diu l’editor.
“Ahí començà l’ona Bolaño, que amb “Los detectives…” va fer un salt
enorme, perquè fou designada novel·la de l’any, i amb “2666″ arribà al màxim, a l’apoteosi, editada per Farrar, Straus i
Giroux. La força, la profunditat de Bolaño, la seua prosa addictiva i el seu
“mordaç examen del mal”, segons la crítica estadounidenca, “han fet la resta”.
La fascinació de Bolaño per la relació entre crim i art, el seu interés per la
investigació detectivesca, la seua curiositat de forense davant l’horror i el
mal, ha portat a crítics a comparar-lo amb Cormac McCarthy.

            Però
si eixe era el Bolaño escriptor, el Bolaño real, nét de gallegs, era, en canvi,
una persona tímida que creia en la bondat del bon escriptor. Apassionat lector,
devorador de cinema i de programes de televisió – sempre millor la tele que un best seller, solia dir -, conreador d’un cert talant rebel. En més
d’una entrevista, Bolaño recomanava als seus lectors joves que robessin els
llibres, sense més.

            Sobre els seus anys a Mèxic, on la
família es traslladà des de Xile, quan ell només tenia 15 anys, creà gairebé
una llegenda. Els elements més vívids d’aquella etapa, han quedat atrapats en “Los detectives salvajes” una novel·la
per la que deambula l’autor, convertit en Arturo Belano, i el seu amic Mario
Santiago, transmutat en Ulises Lima. Bolaño reconegué un deute profund amb
Mèxic, on va sentir la crida de l’escritura, i es va fer poeta.

            Bruno Montané Krebs el va conéixer
en eixe país, el 1974, i es feren amics. Montané apareix a Detectives, convertit en Felipe Müller. “En l’obra de Roberto no hi
haurà més d’un 30% de material real, la resta és pura invenció. Convé tenir-ho
en compte”, diu el poeta xilé, resident a Barcelona. “A Roberto el vaig
freqüentar a Barcelona. Quan es traslladà a Blanes (a començament dels anys
huitanta), ja ens vèiem menys. Però parlàvem molt per telèfon. Roberto era un
excel·lent conversador per telèfon, sobretot quan trucava ell”.

            Herralde i Echevarria li recorden
com un tipus amb gran sentit de l’humor, molt divertit. Treballava en un estudi
bastant modest, a Blanes, a la Costa Brava. En horari nocturn. Amb un paquet de
cigarretes a mà i empassant-se litres d’infusions amb mel, “perquè no podia
beure una altra cosa”. A Bolaño l’inspirava la música, però res d’autors
clàssics. Solia escoltar rock dur a través els auriculars.

            Roberto Bolaño pertanyia a una
generació que va créixer esperançada amb la revolució cubana i com a xilé, va
veure un horrible horitzó de canvi en el govern de Salvador Allende. El 1973
travessà Amèrica, de Mèxic a Santiago, en autobús i en autoestop, motxilla al
muscle, per a contribuir amb el seu granet de sorra a aquella revolució
pacífica. Però a Santiago el pillà el colp de Pinochet i fou detingut. Un
encontre amb dos vells companys d’estudis convertits en policies li va permetre
ésser alliberat huit dies després. I tornar a Mèxic en avió. Allà va recomençar
la seua carrera i fundà l’infrarealisme. Un experiment de rebel·lia literària,
inspirat en el dadaisme, radicalment contrari als grans escriptors
institucionals, als santons del règim. “Detestàvem a Octavio Paz”, declarava
Bolaño en una entrevista a la televisió xilena, en 1999, “però és un gran poeta
i un assagista dels més lúcids”.

            Aquella etapa li va servir a Bolaño
per a construir el seu propi mite. “La major part del que conta és veritat,
encara que no està clar quan de temps va estar detingut a Xile”, corrobora
Montané. Després de tot, Bolaño adorava a Borges, un mestre de la recreació
inventada. Havia llegit dues vegades tota la seua obra, i gairebé tots els
llibres publicats sobre ell. Però distingia els trucs i les trampes en la seua
personalitat. Adorava el maleïtisme
de poetes adolescents com Rimbaud i Lautreamont, però tenia clar que eren vides
extremes que no volia per al seu fill.

            De la fauna literària no tenia una
bona opinió. “L’escriptura és un ofici poblat de canalles i de babaus, que no
s’adonen de l’efímer que és”, declara en la mateixa entrevista de la televisió
xilena, realitzada en el seu primer viatge a la pàtria, després de 25 anys
d’absència.

            Fou una ocasió perfecta per a opinar
de tot, especialment de literatura, i d’autors xilens. Bolaño, que admirava a
Nicanor Parra, fou bastant dur amb els seus compatriotes. Es despatxà a gust
contra alguns dels més destacats. Ja ho havia fet amb els autors del famós boom i, sobretot, amb la llarga seqüela
dels qui transitaren eixos camins trillats amb enorme fortuna. Les seus
declaracions menyspreatives no foren passades per alt. “És curiós que llevat de
Jorge Edwards i, molt més tard, Vargas Llosa, cap dels autors del boom hagen dit una paraula sobre
Bolaño”, comenta Herralde.

            Enrique Vila-Matas, que freqüentà el
xilé a partir del 1995, diu que es va adonar de la grandesa de Bolaño, “quan
vaig llegir “Estrella distante” i “Los detectives salvajes”. Juntament a
Jorge Edwards vaig presentar aquest darrer llibre a Barcelona, el 1999, i allà
ja vaig exposar per escrit la meua percepció d’estar davant d’un geni de la
literatura”. Per això no oculta la seua estranyesa davant d’un altre fenomen
lligat a l’autor xilé. “Sempre m’ha cridat l’atenció el poc interés que ha
despertat Bolaño entre una gran part dels escriptors espanyols. És una
indiferència que s’ha d’enquadrar dintre d’eixa manca d’interés que senten
normalment els escriptors espanyols cap als seus propis col·legues, i més
encara si són latinoamericans”.

            Pot ser. Tampoc Roberto Bolaño va
anar amb moltes diplomàcies. Criticà a molts autors consagrats sense importa-li
el més mínim fer-se enemics. Què pensaria ara d’aquesta consagració global? Com
jutjaria les noves obres que té en cartera el seu agent nord-americà?
Segurament amb satisfacció, pensant al fi i a al cap en la seguretat econòmica
dels seus fills.    

ANAGRAMA EDITARÀ “EL TERCER REICH”

Carles Geli-Barcelona.

            El llegat Bolaño té diversos fronts.
Al sonor canvi d’agent literari (de la totpoderosa oficina de Carmen Balcells a
la del xacal Andy Wylie), s’afegeix
la ja hui irresoluble polèmica sobre si l’autor, detallista fins a allò
malaltís, hagués permès que la seua vídua anés desempolsant manuscrits dels
seus calaixos.

            El primer resultat d’eixa recerca es
donà en la passada Fira del Llibre de Fràncfort, on el catàleg de The Wylie Agency destacava “El Tercer Reich”, una novel·la
“completa” mecanografiada “però meticulosament corregida a mà”. És pur Bolaño
perquè hi ha una espècie de detectiu literari, personatges extravagants i un
sens fi de referències literàries. A saber: Udo Berger, que volia ser un gran
escriptor però que s’ha de  conformar amb
ser el campió de jocs de guerra de Stuttgart, decideix anar a l’hotel Del Mar
de la Costa Brava juntament amb un nou amor, Ingeborg, per a estrenar-se amb un
nou joc, El Tercer Reich, i preparar així un torneig internacional. Tot
correcte fins que el marit de la parella alemanya que acaben de conéixer
desapareix.

            Després
de set mesos d’àrdues negociacions, Jorge Herralde, editor d’Anagrama i que ha
publicat a Bolaño a Espanya, firmarà la setmana pròxima el contracte d’edició
de l’obra, que llençarà el gener del 2010. “És anterior a les seues dues grans
novel·les”, ubica Heralde, que diu, gairebé alleujat no saber res de les altres
dues obres inèdites, com demanant temps, sabedor de que la literatura és la
literatura… i les seues circumstàncies.