NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

“El Método 5. La humanidad de la Humanidad. La identidad humana” Edgar Morin

Aquest assaig ens el vam llegir al llarg dels mesos octubre a desembre 2008, i finalment us presentem una primera aproximació (no sabem si hi haurà més però), traduïda del castellà. Demanem des d’ací que alguna editorial es faça endavant per traduir i publicar a la nostra llengua més textos d’aquest gran pensador del segle XX.




Preliminars. Pp.
16-17

                <

                La meva
empresa és concebuda com a integració reflexiva dels diversos coneixements que
concerneixen a l’ésser humà. No es tracta d’addicionar-los, sinó unir-los,
articular-los i interpretar-los. No té la intenció de limitar el coneixement
d’allò humà només a les ciències. Considera literatura, poesia i arts no
solament com a mitjans d’expressió estètica, sinó també com a mitjans de
coneixement. Té la plena voluntat d’integrar la reflexió filosòfica en allò
humà, però alimentant-la dels assoliments científics, cosa que Heidegger
ignorà. Per això, la integració mútua de la filosofia i la ciència ha de
comportar que tornen a ser pensades.

                El
coneixement d’allò humà ha d’incloure una part introspectiva: si és cert, com
digué Montaigne, que cada individu singular “porta la forma sencera de la
humana condició”, ha d’animar a cadascú, i per tant a l’autor d’aquestes
línies, a treure veritats de valor universalment humà. Però totes les veritats
adquirides a partir de les fonts objectives i la font subjectiva han de passar
per l’examen epistemològic, l’únic que aporta la mirada sobre els pressupòsits
dels diversos modes de coneixement, inclòs el seu propi, i l’únic que considera
les possibilitats i límits del coneixement humà.

                El
coneixement d’allò humà ha de ser a la vegada molt més científic, molt més
filosòfic i fins i tot més poètic del que ho és. El seu camp d’observació i de
reflexió és un laboratori molt extens, el planeta Terra, en la seva totalitat,
el seu passat, el seu devenir i també la seva finitud, amb els seus documents
humans que comencen fa sis milions d’anys (sic).
La Terra constitueix el laboratori únic on, en el temps i en l’espai, s’han
manifestat les constàncies i les variacions humanes –individuals, culturals,
socials: totes les variacions són significatives, totes les constàncies
fonamentals. Els casos extrems com Buda, Jesús i Mahoma, Hitler i talin,
permeten comprendre millor l’ésser humà. L’esclavitud, el camp de concentració,
el genocidi, i finalment totes les inhumanitats, són reveladores d’humanitat.
>>

La humanitat del
llenguatge
. Pp. 40-42

                Cada
llengua obeeix a les seves pròpies regles de gramàtica i sintaxi, té el seu
vocabulari propi, que constitueix la seva singularitat, però aquestes regles
pròpies obeeixen a estructures profundes comunes a totes.

                Aquest
llenguatge de doble articulació, que constitueix la seva originalitat i
superioritat sobre els llenguatges animals, en absolut és nou en la vida, ja
que el codi genètic disposa de la mateixa estructura. Però, mentre que aquesta
fa que es comuniquen molècules i cèl·lules, el nostre llenguatge fa que es comuniquen
les ments. Presenta una infinitud de combinacions sintàctiques i gramaticals,
permet un enriquiment il·limitat del vocabulari. Apareguda en les
civilitzacions històriques, l’escriptura va oferir la possibilitat d’una
inscripció més enllà de la memòria individual, i un augment indefinit dels
coneixements.

                El
llenguatge és una màquina en el sentit que hem definit al “Método 1. La
naturaleza de la Naturaleza”. Funciona fent funcionar altres màquines que a la
seva vegada la fan funcionar. D’aquest mode, és engranada en la maquinària
cerebral dels individus i en la maquinària cultural de la societat. És una
màquina autònoma-depenent en una polimàquina. Depèn d’una societat, d’una
cultura, dels éssers humans que, per a realitzar-se, depenen del llenguatge.
Siga quina siga la llengua, en cada enunciat hi ha un Jo Implícit o explícit
(el locutor), dos Ells (la maquinària lingüística i la maquinària cerebral), un
Se (la maquinària cultural). Jo, Ell, Se, parlen al mateix temps.

                És a
dir, que el llenguatge és el disc giratori essencial entre allò biològic, allò
humà, allò cultural, allò social. El llenguatge és una part de la totalitat
humana, però la totalitat humana es troba continguda en el llenguatge.

                Una
llengua viu de forma sorprenent. Les paraules naixen, es desplacen,
s’ennobleixen, decauen, es perverteixen, pereixen, perduren. Les llengües
evolucionen, modificant no només el vocabulari, sinó també les seves formes
gramaticals, i en ocasions les sintàctiques. La llengua viu com un gran arbre,
les arrels del qual estan en el rerefons de la vida social i de la vida
cerebral, el fullatge del qual assoleix la seva plenitud en el cel de les idees
o mites, i les fulles del qual remoregen en miríades de converses. La vida del
llenguatge és molt intensa en els argots i en les poesies, on les paraules
s’acoblen, gaudeixen, s’embriaguen amb les connotacions que evoquen i invoquen,
on esclaten les metàfores, on les analogies alcen el vol, on les frases
sacsegen les seves cadenes gramaticals i s’agiten amb llibertat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.