“El salze sec i la dona adormida” de Murakami i “El discurs del Mètode” de Descartes.
Aquest apunt estava previst que el publicàrem ahir, però per problemes tècnics haguèrem de deixar-ho estar, així doncs, cal entendre el començament i l’acabament del text.
Després d’un temps sense aportar cap cosa nova a les vos3 mirades, sembla que ja va sent hora de posar-nos a escriure. Ens hem encoratjat en veure que les visites segueixent pujant (cosa que no passa amb els comentaris…) així que sembla que encara teniu ganes de saber què llegim i què fem.
En aquest apunt hi ha dos comentaris de lectures ja passades (ara per ara en portem dues més gairebé acabades, així que la feina se’ns acumula) i alguns altres esdeveniments futurs que pensem poden interessar-vos. Anem per parts:
La primera lectura que us recomanem, i que il•lustra la portada d’ací al costat, és el recull de contes de Haruki Murakami (el de “Tòkio Blues” i “Kafka a la platja”) anomenat “El salze sec i la dona adormida” i del qual us copiem la ressenya de la contraportada que pensem molt encertada:
“ “El salze sec i la dona adormida” és una obra mestra construïda a partir de petites perles que són les vint-i-quatre narracions que conté. Després d’un pròleg que és tota una declaración d’intencions de l’autor, on advoca per l’art de construir un relat, els contes són en ells mateixos petites càpsules del món de Murakami: oníric, proper i capaç d’equilibrar amb mestria la tendresa, l’horror i l’angoixa de viure, les desgràcies que ens reseva la vida amb una sensibilitat optimista i vital. Entre personatges estrambòtics, com corbs animats, un mico criminal o un home de gel, el lector sabrà reconèixer els somnis i els desitjos que els éssers humans integrem en el més profund del nostre jo. Ja sigui en una trobada a Itàlia, un exili romàntic a Grècia, unes vacances a Hawaii o immersos en el dia a dia més convencional, els personatges de Murakami afronten problemas i sensacions com la pèrdua, la distancia o les inhibicions sexuals, tan habituals i comunes com difícils d’exterioritzar”.
Haurem de llegir els títols abans referenciats (“Tòkio Blues” i “Kafka a la platja”) per comprovar la validesa com a escriptor que li hem atorgat al l’autor en aquest recull de contes-narracions.
De l’altra lectura, l’assaig “Discurs del Mètode”, com ja deveu saber de René Descartes, hem de dir que és una lectura que portàvem temps volent fer, i que finalment hem aconseguit acabar-la. Pensem (una altra vegada, que per a això llegim, per a pensar) que més que els discurs que ens engega Descartes en aquest text, el que més es trova a faltar és la manca de llibertat per expresar-se; tot allò que no diu per por (pensem que la condemna a Galileu va ser coetània i Descartes sembla no voler ser passat per la foguera). Va obrir unes noves formes de pensament que fins aleshores no existien, conjugant ciencia i filosofía, però es nota que no acaba de dir tot allò que arriba a pensar. Per cert, les proves per a demostrar l’existència de Déu són d’allò més complaents per l’esglèsia católica d’aleshores (la por, sempre la por a ser cremat per un no-res). En arxius adjunts us mostrem la portada d’Edicions 62, per cert, bastant assequible
Seguidament un recull de propostes variades per a lluitar contra la pobresa, … (cal anar a l’apunt del dia d’ahir, com ja hem dit al començament)
Sigau bons i llegiu…