Entrades més
visitades aquest mes

• Dos articles de Gran Wyoming a Público. Quines grans
  veritats que diu! (94 visites)
• “Quiet” de Màrius Serra. Traducció de
  l’article de Javier Cercas el 31 de maig a El País. (83
  visites)
• Resum de la reunió del Grup de Lectura.
  “Plagis” d’Urbà Lozano. (Finalment, el 23 de juny, afegim les
  fotos, cortesia de Lluís Llapissera.. (77 visites)
• TRADUCCIÓ: “Aprende a Esperar” de Ramon Besa
  a El País, 10 de juny (65 visites)
• “HOMERSEA” de Biel Mesquida. Una experiència
  única (com totes, si ens fixem bé). (55 visites)
• No a la corrupció, Camps dimissió. Ahir a la plaça
  Manises de València. (51 visites)
• TRADUCCIÓ: “El sexe perd al Vaticà”,
  reportatge de El País del 31 de maig. (51 visites)
• Un any després, tornen les mobilitzacions contra la
  fórmula 1. (Ampliat 19 juny) (49 visites)
• “Un home a les fosques” de Paul Auster.
  (44 visites)
• TRADUCCIÓ: “Tinc un raonament” Javier Marías.
  El País, 31 de maig. (44 visites)

Observem que hi ha empat a quatre entre els “Articles (traduïts) de premsa” i les “Lectures”. “Alter activitas” té dos apunts col·locats en el top 10 d’aquest bloquet.

I aquesta nit anirem al lluirament dels premis Ovidi a La Societat Coral El Micalet. Ja veure’m si podem fer-vos-en cinc cèntims de com ha anat. Bona vesprada/nit!

Us adjuntem un correu, que ja el teníem pegant bacs per l’ordinador fins que s’aproximessin les dades, i hui ja li anem a donar solta.

Suposem que ens enviaran més informació conforme es vagin acostant els dies, 16, 17 i 18 de juliol, i així, ens comprometem a anar ampliant el present apunt amb allò que rebam.

     Torna el Rebrot, l’Aplec de Joves dels Països
Catalans

[el Berguedà, 15/04/2009]

     Després de l’aturada de l’any passat, torna el Rebrot,
l’aplec dejoves dels Països Catalans. I torna a Berga després de
l’estada a Argentona (el Maresme) el 2007.

     Un aplec que, per primera vegada, serà totalment
gratuït. Un aplec farcit d’actuacions musicals, de cultura popular, de
tallers i d’activitats polítiques, que centrarem en la lluita
del jovent contra les crisis del sistema i cap a la creació d’alternatives.
Un aplec en què, per primera vegada, se celebrarà un certamen
literari, de narrativa i poesia de temàtica social, a més del
concurs de grups joves dels Països Catalans, l’Esclat.

     Un aplec que, en definitiva, convertirà en Berga
durant aquest cap de setmana de juliol en un espai de trobada, de festa i
també de lluita, d’intercanvi d’idees i experiències entre joves
vinguts d’arreu dels Països Catalans. Un espai de llibertat per a capgirar
tot allò que ens han imposat, un punt més des d’on seguir avançant en
la independència i la revolució!

Us hi esperem a totes!

    El festival «Serenates al Claustre», que
tindrà lloc del 26 de juny al 4 de juliol, a La Nau, ha esdevingut des de fa
uns quants anys un fòrum on grups i solistes valencians presenten els últims
treballs, a més d’una plataforma de difusió per a les unitats artístiques
vinculades a la Universitat de València.

          El cicle comprèn set concerts amb una
atenció especial a la música contemporània. Enguany destaquen entre d’altres l’Orfeó
Universitari de Valencia, l’Orquestra Filharmònica de la U.V., Amores
Grup de Percussió i Al Tall que presentarà el seu últim treball “Vergonya,
caballers vergonya”. Els concerts se celebraran al Claustre de
La Nau, a les 22.30 hores, amb entrada gratuïta, limitada a la capacitat
del espai.

http://www.uv.es/cultura/v/docs/actmusica.htm

Sí, ja sabem que començà el 26 de juny… però què voleu? Això de tenir tants correus, i algun que només l’obris una vegada a la setmana porta aquestes coses. L’acabem d’obrir ara, el correu era del dijous 25. Haurem de fer el repàs a tot cada dia, si no se’ns escaparan coses com aquestes… Perdó i que encara puguem gaudir de les “Serenates al Claustre fins el proper dia 4 de juliol…

Bon dia!

Levante 4 de
juny

Les víctimes del metro molesten

L’Ajuntament de València emet un informe desfavorable
a l’ús de megafonia en els actes del tercer aniversari de l’accident.

Las famílies
de Maria José, Laura o Hipólito els recordaren davant la porta dels Apòstols. Foto:
Manuel Molines.

L. BALLESTER BENEYTO – VALENCIA

            Tres anys després de l’accident del metro més greu de
la història de l’Estat espanyol i el cinquè d’Europa, la insistència de les
víctimes del sinistre en exigir “respostes, dimissions i més seguretat en
el transport” incomoda a les autoritats. Les famílies dels 43 morts i dels
47 ferits no han cessat, des de novembre de 2006, de concentrar-se el dia 3 de
cada mes per a recordar als seus éssers estimats i denunciar “l’espiral de
silenci amb la que s’ha intentat embolicar les circumstàncies del sinistre”.
I aquesta insistència irrita.

 
            És l’explicació que es fan les
famílies que, a un mes del tercer aniversari, s’han trobat amb dues negatives.
D’una part amb un informe negatiu de l’Ajuntament de València per a poder
celebrar els seus actes a la Plaça de la Mare de Déu. D’altra, amb que l’arquebisbe
de València, Carlos Osoro, també al·lega “altres compromisos”, com féu
el seu antecessor, per a declinar oficiar la missa en memòria de les víctimes.
Durant els últims anys, explicava ahir la presidenta de l’entitat, Beatriz
Garrote, “l’ajuntament no havia posat cap objecció” a les activitats
que s’han organitzat cada 3 de juliol a la Plaça de la Mare de Déu. Es guarda
silenci, es llegeixen poemes o s’interpreten cançons per a recordar a les
víctimes. I utilitzen un sistema de megafonia per a que els centenars de
persones que acudeixen eixe dia puguen escoltar el que se diu.
            No obstant això, aquest any,
des de la Delegació de Festes de l’Ajuntament de València se’ls ha informat
“verbalment” que “es denega la instal·lació d’un equip de so perquè
molesta als turistes i als actes litúrgics” de la Catedral, segons
explicaren ahir per un megàfon al finalitzar la concentració. L’associació compta
amb l’autorització de la Delegació del Govern pel que esperen “que, quan ens
conteste l’ajuntament ens donen el permís com en altres anys”.
            Des de l’Ajuntament de València
fonts de la Regidoria de Relacions amb els Mitjans asseguraren que l’informe
negatiu correspon a la Policia Local, però que es tracta d’un escrit
“burocràtic, més que altra cosa” en el que sistemàticament “es
denega que se celebre qualsevol acte en la Plaza de la Mare de Déu que no siga
oficial ni institucional”. No obstant, aquest informe “no és
vinculant. La Policia Local ni prohibeix ni desautoritza”, expliquen, perquè
també informa negativament d’”algunes manifestacions pel centre que s’acaben
realitzant”. D’ací que, previsiblement, les víctimes del metro puguen rebre
la seua autorització.

            Sobre la missa del proper 3 de
juliol, que se celebrarà a les 18 hores en la capella del Sant Calze des de l’associació
recorden que s’ha convidat per cortesia a l’arquebisbe, que ha declinat la
invitació al·legant altres ocupacions.

            Encara que mentre els uns els giren
l’esquena, d’altres ja han anunciat que els arroparan amb la seua presència el
pròxim mes. Al Tall, Tonino i Pau Alabajos han confirmat la seua presència el 3
de juliol en la Plaça de la Mare de Déu. Ahir, també els acompanyaren mig
centenar de persones en els seus cinc minuts de silenci davant la porta dels
Apòstols. Entre ells, Enric Morera i Carmen Alborch, que anunciaren el seu suport
en les Corts i al ple de València a la moció que presenten les víctimes del
metro per a “exigir dimissions, una auditoria i més seguretat en el
metro”.

                No
sabem si l’ajuntament ja haurà autoritzat o no l’acte per celebrar el tercer
aniversari de la catàstrofe per poder seguir reclamant dimissions, auditories i
més seguretat al metro. L’article és del dia 4 de juny. Com a usuaris de la
línia 1 de FGV, també ens adherim, com a afectats directament.

                Els
hem de dir als organitzadors que a la concentració del passat 18 de juny
d’Escola Valenciana també se’n va prohibir l’ús de megafonia, i tot i que
estava ple de policia, la férem servir i no ens digueren res… així que…
endavant, no us talleu!

                Quant
a l’arquebisbe…? Què ha de fer l’home! Mossegar la mà que li dóna el menjar?
No. Tot el meu respecte per a les famílies creients que tenen tot el dret a
retre homenatge als seus desapareguts a l’església.

                I
l’Ajuntament, vol dir que la música molesta els turistes? I les “ofrenes”? No
molesten? Ah!, que això són les falles, tota una institució! (Quin
malbaratament de recursos!) .

                Rebeu
des d’aquest humil lloc. El nostre suport, i ja ho sabeu, si el proper dia 3 de
juliol esteu per València, passeu-vos un moment per la plaça de la Mare de Déu
i doneu-los el vostre suport també. Nosal3 si hi anem ens passarem segur.

ENTREVISTA A
JOAN SOLÁ

“L’estat
espanyol ha de ser plurilingüe d’una vegada”

Premi d`Honor de les Lletres
Catalanes. El catedràtic és un lingüista heterodox, sense pèls en la llengua i
crític amb els puristes

A la foto de
l’apunt: El catedràtic en la Universitat de Barcelona. – MANU
FERNÁNDEZ

DAVID MIRÓ – BARCELONA – 21/06/2009 08:00

            El
catedràtic Joan Solà (Bell-lloc d’Urgell, 1940) sempre ha estat un lingüista
heterodox, sense pèls en la llengua i crític amb els puristes. Però d’un temps ençà
treballa en la nova gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis
Catalans, que actualitzarà a la Pompeu Fabra de 1912. No en va és una de les
persones que millor coneix la llengua, les seues interioritats, però també els
perills que la sotgen. La seua obra ingent li ha valgut la màxima distinció
literària d’Òmnium Cultural. Durant l’entrevista, en el seu despatx de la
Universitat de Barcelona, no para de rebre felicitacions dels col·legues.

            Existeix
un perill real de divorci entre el model de llengua que defenen les acadèmies i
la que es parla al carrer?

            Sí. Eixe
perill pot existir. La gent ara també aplica el concepte de llibertat
individual a la llengua i et diuen, escolti, jo parlo com vull. Això és evident
en el llenguatge dels xats o els SMS, és una invasió de la massa parlant en un
terreny que fins fa ben poc era propietat dels acadèmics. I arribarà un dia en
que els acadèmics tindran una funció nul·la, o decorativa.

            Fins
a quin punt està lligada la pervivència d’una llengua a la qualitat dels seus codis
normatius?

            El
futur d’una llengua no depèn dels codis normatius. Sense ells tal vegada no és
possible que el tingui, però una bona normativa no garanteix res. El català ha arribat
a un punt de coneixement tècnic molt bo. Tenim unes obres lexicogràfiques i
gramaticals de primer ordre. Però la gent la utilitzarà o no, a pesar de que el
diccionari Fabra sigui molt bo o molt dolent.

            La
producció de llibres que tracten sobre el català en totes les seues diverses
facetes és molt elevada. Els seus articles en “Avui” són molt comentats. ¿Estem
obsessionats amb la llengua?

            Probablement,
però és molt explicable per la situació sociopolítica que vivim des de fa segles
i que ens toca patir. Tenim una llengua que socialment no és reconeguda en l’Estat
espanyol. Quan surts de Catalunya sempre estàs amb el dubte de si et miraran
malament. I després quan parles en català no saps si el que dius és correcte o
no, tenim una enorme inseguretat. Som un
poble que viu malalt, i d’ací eixa sensació de gran interès per la llengua.
Però si vas a Londres o Nova York també veus la quantitat immensa de
diccionaris que tenen.

            Aquesta
inseguretat lingüística que tenim és atribuïble a la interferència del castellà,
al fe de tenir dues llengües en permanent contacte?

            El
català i el castellà són llengües que s’assemblen i que històricament han conviscut
molt, i per això s’han anat aproximant, desafortunadament sempre en el mateix
sentit, la petita s’assimila a la gran. Això explica el malestar dels catalans amb
la llengua. Arriba un moment en que eixa assimilació fa que no tinguis una llengua
autònoma, sinó una subllengua, i això té un nom: patois.

            Hi
ha un perill real de desaparició per la via de l’assimilació?

            No és
que siga un perill és que és una realitat des de fa segles. El català ha anat
adoptant modismes del castellà, i els refranys pràcticament han desaparegut, tots
són en castellà. I l’argot també s’ha perdut. A principis del segle XX hi havia
argot en Barcelona, però ara no.

            Ha
resolt el català la tensió entre les seues variants territorials i l’estàndard?

            En el
diccionari s’ha corregit l’excessiu pes de la variant barcelonina i ara estem
en la Gramàtica, en la sintaxi, on sempre s’havia dit que no hi havia grans
diferències i això s’ha revelat absolutament fals. Hi ha una quantitat enorme
de fets lingüístics amb fortes variacions. Estem modernitzant el codi en eixe
punt per a que siga més pancatalà, per a posar en pla d’igualtat fets
remarcables siguin de la parla que siguin.

            Què
opina dels que critiquen el català que parla el president Montilla?

            A mi em
resulta indiferent que no parli una llengua genuïna. És més important l’exemple
que dóna al parlar i defensar la nostra llengua. És absurd pensar que com no pronuncia
les s sonores aquestes se van a perdre. No fa cap dany a ningú i els que
han parlat malament de Montilla i la seua llengua s’han equivocat. Criticar-lo
és de cretins. El senyor Montilla, dintre de l’ambient en el que ha viscut, crec
que ho ha fet molt bé. I parla una llengua bastant bona. No podem estar discutint
sobre això quan tenim problemes molt més importants.

            Vostè
culpa els polítics de la situació de la llengua.

            La
classe política mai s’ha cregut que el català hagi de ser considerat tan
important com el castellà, i la situació es degrada cada vegada més. Ens diuen
que no es per a tant, que les estadístiques diuen que el català es recupera,
que es fan tants cursos per a adults però la percepció del ciutadà no és eixa,
s’adona de que tot això és mentida. Però en compte de dir que estem vivint uns
anys molt difícils, en un món molt complex, en compte de reconèixer-ho i posar els
mitjans per a superar-lo el neguen perquè no es volen enfrontar al Govern
central. Només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política,
del nivell que siga, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort
per a defensar també la teua llengua. No ens enganyen ja amb la propaganda
televisiva i les estadístiques. Han de plantar cara. I l’Estat espanyol ha de ser
plurilingüe d’una vegada.

            S’ha
de continuar exigint l’ús del català en el Congrés?

            Jo veig
aquest problema des d’un punt de vista essencialista, en el sentit de veure les
arrels de l’assumpte. Per tant no podem perdre el temps en buscar una medecina
per a una fulla quan el que està malalta és l’arrel. És la concepció social de
la societat espanyola la que està malalta. No guanyarem massa invertint recursos
en cursos d’adults i publicitat. El problema és que en aquest país portem segles
rebent el missatge de que l’única llengua de veritat és el castellà, i l’única
pàtria de veritat és Espanya. Eixe és el problema. Mentre no siguem capaços de fer
retrocedir eixa idea no avançarem, el contrari són apedaçaments. I encara que
tu vegis la fulla sana, si l’arrel està podrida, al final la fulla també ho
estarà.

            Aleshores
l’única solució es tenir un Estat propi?

            Jo no
dic això. Dic que l’única manera de salvar la llengua és tenir una concepció
política d’aquest país no subordinada. Com ha de ser? L’ideal evidentment és la
independència, però podria haver una fórmula intermèdia tan digna com eixa. Com
passa a Suiza, Canadà o Bèlgica per exemple , que són països on la situació
lingüística no està tan podrida como aquí.

Puntualitzacions:

   Les estadístiques a les quals es refereix l’entrevista supossem que es refereixen a l’àmbit de Catalunya. A València, tot i que les darreres estadístiques apunten a un major coneixement escrit, lector i cada vegada més gent l’entén, la nostra llengua perd quan a ús ens referim. Ja siga en el carrer, a les administracions, a les univesitats, cada vegada s’escolta menys.

    Quant a allò del català que parla Montilla: ja fa bastant l’home en esforçar-se, i li ho valorem molt positivament. Si allà tinguéssiu els que tenim ací, que defensen “El valenciano, diferente del catalán, y encima en castellano!” Serà això gros?… Doncs així estem…

     Novament, agrair a la Roser Giner l’enllaç a una nova notícia (valga la redundància) per a la seua traducció. Nosal3 ens l’anem llegint i traduïnt al mateix temps, si ens l’envia ella, no cal fer-hi una ullada per veure si serà interessant o no. Ho serà i molt. Gràcies Roser!

   Molta gent ens fa la pregunta del milió: quin programa feu servir per a traduir? El Salt? (!!!!!!!). Mare de Déu!. Doncs no, no fem servir cap traductor. Ho fem a pèl, tot d’una tacada i sense parar-nos gaire. Davant els dubtes, el vocabulari Ferrer Pastor (sí, eixe blavet i blanquet) sovint és més que suficient per a treure’ns d’ells.  Bé, ja n’hi ha prou, ací el teniu:

ENRIC GONZÁLEZ

Contes xinesos

ENRIC GONZÁLEZ 24/06/2009

            Els xinesos
de Mataró? Estic d’acord amb la immensa majoria de la població benpensant: en l’Estat
espanyol cal complir les lleis estatals, són intolerables les condicions
laborals dels talleres clandestins, etcètera.

            La
legislació social europea és una excepció afavorida per l’existència de la URSS
i de la teòrica alternativa comunista

            No
obstant això, hauríem de deixar de parlar de “màfies xineses”, o parlar
també de “màfies espanyoles”, quan ens referim a aquestes coses. Què
és una màfia xinesa? Un grup d’empresaris que explota a immigrants clandestins i
no compleix la llei? Val. D’això, a l’Estat espanyol, n’hi ha un munt. Ignoro què
fan les “màfies xineses” quan un treballador es talla un braç. Tal
vegada, com les “màfies espanyoles”, tiren el braç al contenidor del
fem i deixen al treballador en el carrer. Aquest és un punt que no ha quedat
clar i que els periodistes hauríem d’investigar: tal vegada els xinesos estiguin
integrant-se més ràpidament del que pensem.

            També
podrien evitar les autoritats muntar aquest tipus d’espectacle policial. La
macrorredada de Mataró ha servit per a deixar en el carrer i cabrejats a centenars
de xinesos, i no sé si per a alguna cosa més.

            Ja
que parlem d’açò, convindria que sabérem callar-nos abans de pronunciar les paraules
competència deslleial. Si un empresari espanyol fabrica a l’Estat
espanyol els mateixos productes que es fabriquen a Xina, o els que fabriquen a l’estat
espanyol els tallers xinesos clandestins, no només mereix pagar tots els impostos
que paga: caldria aplicar-li, a més, un impost especial sobre l’estultícia. I
aplicar-li ràpidament, perquè la seua empresa té els dies comptats. És injust,
diuen? Sí, el món és molt injust. Per a més informació, cal adreçar-se als quatre
milions d’aturats, tirant a cinc, que hi ha en aquest Estat.

            Vull
dir amb açò que seguirem comprant productes xinesos, fabricats a la Xina o
fabricats a l’Estat espanyol.

            No
estaria de més matisar una mica quan, com jo mateix he fet abans, qualifiquem d’”intolerables”
les condicions de treball en eixos talleres de Mataró. També era bastant
intolerable la situació dels milions d’immigrants espanyols que finançaren des de
l’estranger el “miracle econòmic” franquista, i les esgotadores
jornades de pluriocupació i servitud que suportaren els nostres pares per a que
nosaltres tinguéssim l’opció de viure millor que ells. Tolerable és el que cadascú
tolera. Usem els qualificatius legal i il·legal, suficients per a
definir aquests assumptes.

            Una
altra cosa: és bastant normal, com a nous rics que som gràcies a les
subvencions europees, que procurem oblidar el nostre passat recent i intentem
considerar “normal” l’Estat de benestar de què gaudim. Però no és
normal. La legislació social europea és una excepció, una extraordinària conquesta
afavorida per l’existència de la URSS i de l’alternativa (teòrica) comunista.
No és exportable i, hui per hui, existeixen dubtes raonables sobre si serà
sostenible a mitjà termini. És una raresa meravellosa. Vist des de fora, l’Estat
de benestar europeu apareix rar, molt rar.

            A
finals del segle XIX i principis del XX, els pogroms en l’est d’Europa llençaren
sobre els països occidentals successives onades d’immigració jueva. En Londres,
per posar un exemple, s’aixecà un clamor contra aquells desgraciats que s’apilotaven
en Whitechapel, treballaven per quasi res als molls i els escorxadors, i rebentaven
les modestíssimes conquestes laborals (l’abolició del treball infantil en les
mines, per citar una d’elles) dels obrers anglesos. Aquests jueus, en qüestió
de dècades, transformaren Londres en una pròspera ciutat de serveis, mentre la
indústria autòctona s’esvania en el no-res.

            Com els
catalans no som hipòcrites, compto amb veure formidables operacions policials
en les explotacions agràries: diuen que en elles, de vegades, els immigrants treballen
també per davall de la llei (i amb patrons subvencionats des de Brusseles). Compto
amb veure també macrorredades en les que apareixen centenars de becaris de 35 i
40 anys, i que els empresaris que els exploten acaben davant d’un jutge.

            I
espero que la realitat, la punyetera realitat, no se’ns emporti a tothom per
davant.

   Us remetem la carta que des de la nostra posició de secretaris de l’Associació Amics del Corral de Rafel hem remés al socis, i que ara fem extensiva a tota la xarxa. Ací tenim l’enllaç a l’apunt del bloc de l’associació, on hi ha un munt d’enllaços als blocs, webs i altres espais virtuals dels artistes que ens acompanyaran. I com diem a l’associació:

Salut, Cultura i Natura!

Corrafaelites!

                Ja tenim cartell (sí, ja
sabem que una mica ajustadet, però què voleu?) i ja podem fer-vos-el arribar
perquè el reenvieu, l’imprimiu, i porteu la bona nova a tots els confins del
món (l’últim mono està escampant-ho per Colòmbia).   

                La propera nit del 23 al
24 de juny, nit màgica de Sant Joan, solstici d’estiu, la nit més curta de
l’any, nit de bruixes… (afegiu-ne que encara en queden…) tenim preparada
una celebració especial. En confabulació amb el Teatre La Clau, anem a parar
taules per a que pugem a sopar, a les 21 hores. Cal que us porteu el menjar, ací
tindrem beguda (cervesa, refrescos, a 1 euro) però si voleu alguna altra cosa
(begudes més espirituoses) se l’haureu de portar, i si  porteu amanides per compartir, encara millor. Nosaltres
hi afegirem també infusions i cafè per fer la sobretaula. Una vegada acabat el
sopar, gaudirem del cartell excepcional que us adjuntem.

                La dinàmica de l’actuació serà la de sempre al Teatre
la Clau, caòtica, imprevisible, sorprenent, meravellosa, espaterrant…  La llista de músics del cartell aniran pujant
a l’escenari per interpretar cançons pròpies o alienes amb un ordre aleatori
d’afinitats o de casualitats o de totes dues alhora. Així podrem veure una
barreja de músics que no hauran tocat o cantat mai junts (o sí) i gaudirem de
la trobada tant com ells mateixos.

                Feu arribar a la gent que
penseu puga estar-hi interessada en aquesta proposta, ara sí,  i també dir-vos que la llista del cartell pot
veure’s augmentada o minvada, mai se sap…

Esperant trobar-vos eixa nit màgica, us saludem amb el

Salut, cultura i natura! que volem siga la nostra salutació (si no us agrada en
proposeu alguna altra, que ací tots podem fer i opinar).

Bo, fins d’ací una estona…
(alguns han quedat a la sènia (nòria) a les 8 i mitja, d’altres a la plaça del
Tirant lo Blanc, per a no pujar cadascun amb un cotxe, que s’ha de notar que
ens importa la natura…).

La doble moral de Berlusconi.

L’estil de
vida del primer ministre italià

contrasta amb
les lleis que impulsa.

La foto que
il·lustra l’apunt: Silvio Berlusconi, el passat 18 de juny

durant la cimera
de la Unió Europea en Brusseles. – BENOIT DOPPAGNE/EFE

SANDRA BUXADERAS – Corresponsal en Roma – 20/06/2009
22:00

        El dia en
què Silvio Berlusconi despertà suposadament amb l’acompanyant de luxe Patrizia
DAddario al seu costat segons ha contat ella a la premsa i a la Fiscalia de
Bari, encara que ell afirma que tot es “fem”, s’acomplia un mes d’un
al·legat molt dur del primer ministre contra la prostitució. El 5 d’octubre
de 2008, Il Cavaliere assegurava que urgia aprovar la norma que endureix
la persecució contra prostitutes i clients.

        Encara
que tot fóra una invenció de la dona o un complot, com diu el primer ministre és
cada dia més evident que l’estil de vida que Berlusconi es reserva per a si mateix
no concorda amb el que predica per a la resta d’italians, ni amb el que tracta
d’imposar-los per llei. Ho constaten els bisbes, que en dues ocasions han
mostrat el seu disgust amb les seues incoherències en el seu diari, Avvenire.
I això que, a l’hora de legislar, Il Cavaliere no els ha donat cap
disgust.

        El Govern
ha portat al Parlament normes com la de la prostitució, impulsada per la
ministra Mara Carfagna, l’ex model a qui Berlusconi va fer la cort fins el punt
de fer esclatar a la seua fins aleshores discreta muller, Veronica Lario. En canvi,
la llei de parelles de fet presentada en la legislatura anterior dorm el somni
dels justos.

        En el seu
Govern anterior, Berlusconi mantingué en el seu càrrec al ministre Mirko
Tremaglia després d’haver dit “maricons” als diputats del Parlament
Europeu que impediren que arribés a ser eurocomisari un altre ministre que
qualificà l’homosexualitat de “pecat”.

       El primer
ministre s’erigeix en defensor de la família tradicional, però ell està divorciat, i tingué els fills de la seua
segona muller encara casat amb la primera. Lario l’acusa de comportar-se como
un emperador que gaudeix envoltat d’un cúmul de jovenetes, algunes “menors
d’edat” i acusa als pares de les xiques de “lliurar les verges al drac”.

        La seua
vida personal no casa amb la tradició però, de cara a la galeria, Il
Cavaliere es presenta com un catòlic obedient. S’ha mostrat compungit
perquè l’església no el deixa combregar per ser divorciat. I malgrat haver convidat
a desenes de xiques a la seua mansió de Sardenya, que fan topless en la seua
piscina, Berlusconi s’atreví a vetllar el pit d’una figura femenina del cèlebre
pintor Tiepolo situada en una paret del seu despatx per a que no sortís per
televisió en totes les seues conferències.

        Fins ara,
el joc li funcionava. L’església italiana li ho permetia tot mentre
Berlusconi guardava las aparences. Però ara li ha dit prou. Berlusconi,
encalçat, comença a rectificar. Aquests últims dies porta una vida de monjo. I,
per a fer-se perdonar per l’església, vol pitjar l’accelerador de la llei del
testament vital, que negaria als pacients irrecuperables la possibilitat de
renunciar a l’alimentació artificial. Un altre exemple de com la vida privada
del primer ministre incideix en la de tots els altres.

   Els nos3 polítics (els del País València) no es queden enrere de Il Cavaliere, però d’embolics de faldes encara no se n’ha sabut cap.

   Sí que hi ha rumors que, tot i que els del PP estan en contra dels matrimonis homosexuals, dintre de les seues files, i sobretot en les altes esferes, hi ha un munt de persones que senten d’una manera en la vida privada, però actuen a la vida pública d’una altra diametralment oposada… i el més greu és això, entre altres molt defectes que tenen, no són capaços de veure-ho els votants del PP.

   Potser els passe com als italians i a les italianes, que segons deia un article, el dia de les fotos de Sardenya, la meitat es pensa que viu (treballa) gràcies a Berlusconi, i l’altra meitat pensa que podrà viure (treballar) en un futur gràcies a Berlusconi. Com no siga això el que els passa als valencians i valencianes que voten PP, no ens ho expliquem…

   Què vos passa valencians? que deia Paco Muñoz.

         Una
nova setmana mogudeta. De dissabte 13 fins a dissabte 20 de juny hem anat
assistint a una sèrie de concentracions, i a cadascuna d’elles, hi ha acudit
menys gent… De la Macro-manifestació muntada per César des del Féisbuc, on hi
comptabilitzàrem unes 2.000  persones,
passàrem a unes 500 el dijous amb Escola Valenciana, al mateix lloc on es va
produir l’anterior. Malgrat la prohibició de l’ajuntament (més concretament de
Rita) de prohibir l’ús de megafonia, la vam fer servir. La pantalla on s’anaven
a projectar els missatges adreçats a Camps sí que no es va muntar. Ahir, la
concentració de Fórmula Verda, congregà a les portes de l’ajuntament a unes 300
persones. Sembla com si la gent anés desinflant-se. No podem anar a menys! En
comentar amb algú, per veure si els convencíem de la necessitat de protestar,
ens han contestat sovint que no paga la pena… al que li hem respost: “Cal protestar,
encara que no serveixi per res…!!! (De què ens sona això? És un assaig, però…
de qui?)  Si no protestem nosal3, qui ho
farà?.

         Està
clar que això (que siguem pocs) també pot semblar que li doni carta de validesa
a les actituds, declaracions i accions de la dreta troglodita que ens governa.
Mai en un referèndum d’una dictadura ha eixit el 100% de vots a favor, cal
deixar un petit percentatge per a descontents, per donar a entendre que a tots
no poden acontentar, però com són una minoria minoritària, doncs que no paga la
pena canviar les formes i maneres…

         Bé.
Deixarem les protestes per a més endavant, quan n’hi torni a haver.

         Del
dijous, de què férem matí i vesprada, ja ens ha donat compte l’amic Àngel al
seu bloc que us deixem enllaçat al seu nom. Els fullets de les exposicions us els
adjuntem a arxius. A la nit, nosal3 encara ens quedàrem per assistir a la festa
del Col·lectiu Colorz València a la sala El Loco. Festa anti-racista, per la
integració, la qual anunciàrem al féisbuc i al fotolog, no ací (ara ens adonem).
Tampoc vam poder allargar-la massa, ja que a la una havíem de quedar per tornar
cap al poble, i a l’endemà treballàrem…!

         La
nit començà amb una DJ que ens va adelitar amb ritmes d’allò més ballables, de
música molt mestissa, on destaquem dues cançonetes que coneixem bé: La de “Fabulosos
Cádillacs”: “Mal Bicho” i la de “El gran Silencio”: “Cumbia lunera”. Després pujaren
a l’escenari un grup de subsaharians i subsaharianes que s’estan en un centre d’acollida
de sense papers, i que ens van cantar a capella
unes quantes poesies que parlen de la llarga travessia que els ha portar ací. En
acabar (perdoneu, però el nom… no ens l’acabàrem d’aprendre i era
complicadet) vam pujar els Rapsodes, que coneixíem de nom i ara ja de veure’ls.
Rap festiu… i en la nostra llengua!!! Molt bé!. Tocà la 1 i haguérem d’anar-nos-en,
no sense pensar que a la propera acomboiarem a més gent i així podrem aguantar
fins que s’acabe.

         Ahir, de matí ens vam trobar amb Josep
Lluís Bausset pel poble i quedàrem per agafar el tren per la vesprada cap a
València, ell al trinquet Pelayo i nosal3 a la concentració convocada per
Fórmula Verda.  Manifestàvem la nostra repulsa
al malbaratament que suposa muntar una carrera de Fórmula 1 dintre de la
ciutat, i que amb eixos recursos econòmics es podrien fer moltíssimes coses,
molt més necessàries per a la població. Amb aquesta concentració acabàrem (de
moment) aquest cicle de manifestacions contra el govern de la Generalitat
Valenciana (ahir veiérem una samarreta que hi deia Barbaritat Valenciana, amb
el logo de la Generalitat, molt bona!). I és que, com hem dit més amunt, molta
gent ens ho ha comentat: No serveix de res! Quan més “Salvems…” més vots
treuen! “I què voleu, que ens quedem a casa?” els contestem, això no pot ser,
ens hem de manifestar, encara que, segons diuen, això els beneficiï electoralment…
pensem que qui ens ho diu és un polític o que viu o pensa viure de la política,
i que només fa política pensant en les eleccions…  pot arribar a ser pesat, això d’anar (gairebé
sempre les mateixes persones) de manifestació en concentració, però ara estem
motivats, amb ganes de dir la nostra. Vosal3 no?, Doncs quedeu-vos a casa, ja s’ho
fareu. Fa un any, per les circumstàncies, nosal3 tampoc vam anar a aquesta
concentració, i després ens vam penedir… ara estem molt més compromesos en la
lluita, perquè açò va de mal en pitjor… pensem que hem de dir la nostra
sempre i en tot lloc, la lluita no l’hem de deixar ara, que gairebé la tenim
perduda… si ens quedem a casa la tindrem perduda del tot… Ací i ací us
enllacem els dos primers apunts d’aquest bloc, perquè compareu les disposicions
d’aleshores i les d’ara.

         I
ja ho tenim bé, aquesta nit anirem a sopar a l’Olleria, amb els amics
valldalbaidins, i celebrarem Sant Joan Fuster…

         Bon
dia!

Maria Rúbies

o el repte constant.

Política, religió
i pedagogia a la Catalunya del segle XX.

            Recomanat en un apunt de l’Àngel
Canet, el vam demanar a la biblioteca de l’Alcúdia (per cert, allà està si algú
voleu fer-hi una ullada, paga la pena), i abans que el portaren, ja ens l’havia
deixat ell. A mitjan lectura, el van portar a la biblioteca i li tornàrem el
llibre i seguirem llegint-lo. El 18 de juny, en anar cap a València (ja
comentarem eixe dia tan profitós) ens l’acabàrem de llegir al trenet, i esperant
a la cita (havíem arribat una mica avançats) aprofitàrem per escriure una
xicoteta ressenya a la biblioteca de l’Hospital de València. Així que si us
interessa, ja sabeu que el teniu a la biblioteca de l’Alcúdia, i afegeixo que
no només per a la gent de l’Alcúdia, amb el carnet es poden treure llibres de
qualsevol biblioteca de la xarxa municipal.

            Bé, una vegada aclarit la manera de
com arribà el llibre a les nos3 mans, que també influeix en la manera en com l’abordem,
què podem afegir al que va dir el nostre amic? Anem a intentar-ho.

            El llibre és una biografia
cronològicament disposada i on Josep Varela, l’autor, ens fa una demostració de
com s’ha d’escometre la tasca de fer un text d’aquestes característiques. Tot i
semblar, pel seu títol tan llarg un text dens (en parlar-li a algú d’ell, m’ha
fet Uff!), la seua distribució en parts “vitals” de Maria Rúbies fa que anem
descobrint la gran persona que va ser, tan activa políticament, social i
pedagògica, que ens sobta el poc coneixement (nul) que teníem d’ella.

            Les parts que contenen la vida i
obra de Maria Rúbies es divideixen en:

            * Els anys d’infantesa (Camarasa
1932-1946).

            * Els anys d’aprenentatge
(1947-1957).

            * Els anys de religió (1957-1966).

            * Els anys de pedagogia (1966-1976).

            * Els anys trepidants de la política
(1976-1982).

            * El desengany polític (1984-1988).

            * Els darrers anys (1988-1993).

            * El darrer any.

            * Cloenda.

            Al començament de “Cloenda” ens
explica què va portar l’autor a escriure aquest text: “L’oblit
s’abat tan inexorable sobre fets i persones que el record de Maria Rúbies es va
esvaint. Només el conserven, ben viu, aquells que la tractaren. És trist però
inevitable, que una vida tan apassionant sigui aviat poca cosa més que una nota
erudita en algun tractat de pedagogia o d’història de la transició de la
democràcia. Ajudar a donar una mica de gruix humà al record de la pedagoga
lleidatana és l’objectiu essencial d’aquest llibre. Un acte de justícia i una
necessitat. Justícia perquè ens convé honorar aquelles persones que, en la seua
biografia, tingueren per nord la millora de la societat on havien nascut. Necessitat
perquè ens cal tenir punts de referència, especialment els joves. Maria Rúbies
n’és un. Referència en relació amb l’ètica, la religió, la pedagogia i la
catalanitat”.

            Ens ha impactat la seua
infantesa, en ens explica els seus orígens, les seues relacions familiars, el
mal tràngol de la guerra civil (més sent el pare comunista i havent ocupat
càrrecs a l’ajuntament republicà!), els difícils anys de la postguerra…

            La part que més ens a “xocat” és el
que fa referència a la religió. Entenem que necessiti aixoplugar-se en la
religió per afrontar la vida, però això no creiem que degui passar necessàriament
per les congregacions a les quals s’acosta (la de Lourdes sobretot) amb el
fariseisme que demostren.

            Els anys de pedagogia ens han tornat
a entusiasmar, i com a ex-estudiants de magisteri, han servit per acabar d’aprofundir
en els diferents models pedagògics (Moviment Rosa Sensat, Escola l’Espiga…).
No acabem d’entendre, però, el perquè de la seua negativa a que aquestes escoles
i institucions passessin a ser públiques… és com desprestigiar la cosa
pública en favor d’allò privat… i és clar que l’esforç dels mestres d’aquestes
escoles era molt important, però fer-les públiques no significava deixar de
reconèixer-los-ho.

            En els capítols de la política i el
seu desengany, es veuen confirmades les nos3 sospites de que els polítics només
fan política per guanyar les eleccions, després només volen
administrar/gestionar els recursos públics sense tindre gaires maldecaps, ni “buscar-se
problemes”.

            La malaltia l’aclapara als darrers
capítols del llibre i de la seua vida, però la manera  com s’enfronta a la mort, amb enteresa i fins
i tot feliçment.. va a poder parlar i veure finalment a Déu…! fa que siguin
uns capítols molt emotius. I del seu retir Montserrat ens han semblat molt
significatius del seu estat d’ànim els apunts que ens reprodueix l’autor al
llibre.

            El recomanem, i si sou o passeu per
l’Alcúdia, ja sabeu que està a la biblioteca.

Bon
dia!  

Al Regne Unit
és fins i tot pitjor.

GREG HUNT – València
EL PAÍS – Opinió – 04-06-2009

            El joc net no existeix. Molts
polítics es fiquen en el camp de la justícia sense ruboritzar-se, declarant el
que tal o tal altre  jutge deu fer, fins
i tot estant imputats. Ricardo Costa exigeix la dimissió de l’alcalde d’Elx per
“agafar dinerets de l’Ajuntament”, però denuncia el cas Gürtel, pel
qual està imputat, com una campanya orquestrada contra el PP. Aquest home no veu
la contradicció? No li fa vergonya?

            En el cas del Yak-42, com pot
ser què, al principi, el jutge Bermúdez, aquell que està molt sol, no volgués cridar
a testificar als forenses turcs? El seu testimoni ha estat clau per al veredicte.
No era evident el pes que tindria? ¿Com es pot explicar la falta d’interès
inicial del jutge?
           

             Sóc del Regne Unit, i em
resultaria fàcil caure en la temptació de dir que allà les coses no es fan així.
I és veritat: es fan pitjor. Aquí els polítics s’emporten un vestuari millor;
allà han fet les reformes de sa casa o els netegen la fosa del seu castell, tot
a càrrec de l’Estat.
           

             Fins el periòdic que desvetllà
els abusos de les dietes dels diputats, The Daily Telegraph, ho féu amb fins
polítics, enfocant durant la primera setmana només als ministres laboristes, quan
l’escàndol esquitxa tota la Càmara. Tenim un primer ministre que va fent tombs
d’un desastre a l’altre. Ara passaran els conservadors al poder: un dels seus
plans és la privatització d’alguns col·legis de primària. Què bé.

   Hui només tenim temps de fer aquesta petita entradeta, que ja teníem preparada fa un temps, però que no trobàvem el moment de col·locar. Hui és el dia, i ho diem perquè anem a València a visitar exposicions, dinar, assistir a la concentració (una més, i fins que no dimitisca Camps, totes les que facin falta) d’Escola Valenciana, davant del Palau de la Generalitat, que, per cert, Rita ha censurat i prohibit que s’utilitzi megafonia o pantalles de projecció; i finalment acudir a la festa de Colorz (anti-racisme i anti-xenofòbia) a la sala El Loco. Un bon recorregut.

         Hui hem acomplert amb un ritual, sense ben bé saber-ho,
sense cap instrucció, sense cap gest après… estem encara envoltats de
sensacions… ultraterrenes, més enllà de la vida monòtona i encossetada dels
fets rutinaris…

         Ho diem perquè entre ahir (16 de juny), tard a la nit  i aquest matí, ben de matí (17 de juny) ens
hem llegit l’Homersea del Biel Mesquida.

         El llibret (el tenim… i se’ns fa difícil anomenar-lo
d’alguna altra manera, ja que no és novel·la,ni conte, ni dietari, encara que a
açò últim se li assembla, ni…)

         Va arribar a les nos3 mans una nit de sopar-xerrada del Bloc
Jaume I de l’Alcúdia d’aquest any, de la rifa de lectures que es fan en acabar
de sopar i abans de la xerrada… El teníem a la prestatgeria de “pendents”, i
no sabem si per instint o per casualitat – què important és a les no3 vides, la
casualitat!, gràcies Paul Auster!- el vam avançar per fer-lo la propera
lectura…

         Ahir, en veure el vídeo dels 5 anys de Mésvilaweb i dels
blocs, i escoltar el seu autor, Biel Mesquida, parlar d’ell, se’ns van eriçar
tots els pèls del cos, i ens vam dir hui l’hem de llegir… I en fer-ho, ens
vam adonar que la no lectura de l’“Ulisses” de James Joyce ha estat una mancança
en la nostra formació, en la nostra manera d’entendre el món. Per suposat que
l’”Ulisses” de Joyce el coneixem de sempre, però no hem trobat el moment de
fer-nos amb ell i començar a bussejar per les seus pàgines.   Ara és l’hora. Hem enllaçat el text ordenat
com està publicat, no com en el bloc, on es van enviar les diverses parts en un
ordre diferent al que van ser escrites. Seguidament us copiem el text de la
solapa del llibret, que hem trobat també, ja copiat a la xarxa, amb més
enllaços… El 16 de juny de cada any no serà un dia més del calendari per a
nosal3… d’això podeu estar ben segures i segurs!.

         Ja sabem que podem semblar babaus, de voler descobrir-vos un
text, que tots vosal3, blocaires des del començament, ja el coneixíeu, no us ve
de nou… però són les nos3 experiències, i necessitàvem contar-les. Nosal3
estem poc més d’un any immersos en açò d’escriure per a tothom amb total
llibertat i ens sentim també ja com a casa. I és clar que alguns dies no ens
abelleix escriure res… per a això subtitulàrem el bloc “Agenda ludicombativa
comentada”, perquè també ens agrada fer-nos ressò d’aquelles activitats a les
quals pensem o ens agradaria poder assistir-hi. I els comentaris, si ja ens
coneixeu, tampoc són d’allò que diem molt brillants, però a nosal3 ens serveix
per descarregar tensions, aclarir pensaments i fer-nos sentir una mica més
lliures (encara que… no sabem si ho som o no). Darrerament també hem començat a traduir articles de premsa, per a poder gaudir-los en la nostra llengua (nosal3 ho fem en traduir-los).

         Si no coneixeu el text i voleu saber de què va abans
d’entrar-hi a l’enllaç, a dintre hi teniu el text de la solapa (amb enllaços),
ja ho havíem dit, però no volem que res vos passi per alt. Us posem l’enllaç al vídeo ací.

Que passeu una bona vesprada.

El 16 de juny de 2004 va fer 100 anys que l’escriptor James Joyce va escriure una de les
novel·les més reconegudes de tots els temps, ‘Ulises’, aquest dia és conegut
com el ‘Bloomsday’, nom que fa referència al cognom del protagonista de la
novel·la, Leopold Bloom. En aquesta
ocasió, i pel fet de ser un ‘Bloomsday’ especial per ser el centenari,
l’escriptor Biel Mesquida
va escriure durant tot el dia una narració en format weblog. Aquesta narració
conta també la vida, en aquest cas d’una dona mallorquina, un 16 de juny. La
narració (que la podreu trobar ací) es va anar ampliant
al llarg del dia fins a les dotze en punt de la nit.

De Xúquer Viu ens han enviat un correu convidant-nos a assistir a la sisena i última conferència del cicle “El Fil Daurat” d’homenatge a Antonio Estevan, a continuació us reproduïm el text:

Benvolguts i benvolgudes:

El proper dijous 18 de juny a les 19.30 hs. tindrà lloc a l’Auditori
del Jardí Botànic de la Universitat de València (C/Quart, 80 – València)
l’última conferència del Cicle “El Fil Daurat”, en homenatge a
Antonio Estevan.

Aquesta conferència de tancament del cicle titulada “Energia i aigua:
una anàlisi des de la perspectiva del cicle de vida” estarà a càrrec
de Juan Manuel Ruiz (enginyer de camins, canals i ports i director del
Centre d’Estudis Hidrogràfics del CEDEX).

A diferència de l’aproximació tradicional a la relació entre energia i aigua,
que es centra principalment en la producció d’energia a través de l’aigua, en
aquesta conferència es proposa una perspectiva integradora i novedosa
mitjançant la qual avaluar l’impacte o cost energètic del cicle de vida de
l’aigua per a usos humans (és a dir, la producció, captació, distribució, ús,
replegada i depuració de l’aigua), tenint en compte el tipus de tècnica o
tecnologia utilitzada en cadascuna d’aquestes fases i la qualitat del recurs
hídric.

Aquest tema ha estat l’àmbit d’investigació i elaboració intel·lectual al qual
Antonio Estevan es va dedicar durant els seus darrers anys.

Des de ja vos agraïm la vostra atenció així com la difusió que pugau fer
d’aquesta convocatòria.
Rebeu salutacions cordials,

Graciela Ferrer i Francesc La Roca
Coordinadors del Cicle “El Fil Daurat”

   Dels nos3 corresponsals a la Catalunya Nord, Jordi i Glòria, us remetem la següent crida:

Comitè « Justícia pel Yann i el Pere »

llibreria
INFOS  – 2, carrer
Théodore Guiter – a prop de la Plaça dels peluts

c/o
C.E.S. – BP 40233 – 66002 PERPINYÀ-CEDEX

comite_justice@yahoo.fr

  Al moment de la lluita anti-LRU
(finals de 2007 al campus universitari de Perpinyà),
Pere Habet i Yann Dubois
són dos estudiants perpinyanencs, tots dos militants
anarquistes a la CGA i sindicalistes a SUD
Estudiant, així com també a Maulets pel Pere.

  Són els caps de turc designats per un Estat
més propens a reprimir la contestació social i la revolta estudiantil que a
escoltar les crítiques i les reivindicacions que s’accentuaven i encara
s’accentuen de les assemblees generals de les Universitats en vaga il·limitada…

  Així es van veure, un bon matí de desembre de
2007, tractats com a perillosos «terroristes » : retinguts durant més de 48
hores, control judicial molt estricte amb un règim draconià…

  De seguida la solidaritat s’ha fet notar,
moviment engegat per la Coordinació dels Grups Anarquistes, per SUD
Estudiants-Perpinyà i per Maulets. S’ha creat un comitè de suport.

  Prop de 3.000 signatures han legitimitzat la
lluita dels nostres companys i d’altra banda han estat testimoni de la
obstinació d’una « justícia » disposada a fer un judici polític al Yann i al
Pere. Gairebé un any i mig després dels fets, les úniques acusacions contra els
nostres dos companys són « ultratges » contra tres professors. Un
d’ells qualificat d’ « cony de feixista » es va afanyar de
respondre « i orgullós de ser-ho… »

  A més s’afegeix el rebuig de sotmetre’s al
test d’ADN, considerat i qualificat com un crim « agreujant »…

  Nosaltres, en aquell moment, vam denunciar la
repressió contra els moviments estudiantils, així com les dures mesures que hi
va haver  (i que encara hi ha) amb la
intenció de «controlar» el moviment estudiantil, en particular, i el moviment
social en general.

  Avui com ahir, denunciem totes les maniobres
que pretenguin demostrar artificialment càrrecs contra els militants.

  – Reclamem la
suspensió del sumari contra Pere i Yann

  – Fem una crida al
conjunt dels actors de les lluites estudiantils i més en general als moviments
socials a solidaritzar-se i a actuar contra aquests intents de criminalització
de les lluites.

  El Yann i el Pere seran jutjats a Perpinyà el
dilluns 29 de juny a les 14h, només perquè la seva opció política i el seu
compromís no s’ajusten als defensors d’un Estat fort, d’un ordre de seguretat
indiscutible i d’una societat acrítica.

  Avui fem una crida a manifestar la vostra
solidaritat amb els nostres dos companys per demanar la suspensió de totes les
demandes, tots els expedients contra ells.

  Fem una crida a ser nombrosos i nombroses
davant del Palau de Justícia, dilluns 29 de juny del 2009 a partir de les 14
hores per donar suport al Pere i al Yann.

  El Comitè « Justícia pel Pere
i el Yann »

         Us agrada el Gran Wyoming, eh? (ho diem perquè l’apunt amb
dos articles seus de fa pocs dies és el més visitat d’aquest mes, de moment). A
NOSAL3 també, i hem traduït dos nous lliuraments, que primerament llegírem en
paper, i després, gràcies a valldalbaidi, que ens els ha posat en dos enllaços
en un dels seus molts llocs virtuals, els hem descarregat, i ara mateix us els
acabem de traduir. Ho fem, de primer perquè gaudim molt fent-ho, i segon perquè
pensem (els nombres no enganyen) que vosal3 també els gaudiu després,
llegint-los en la nostra llengua comuna.

         Pensem que no cal puntualitzar cap de les afirmacions o
preguntes que es/ens fa el nostre col·laborador (sense saber que ho és,
esperem que no ens demani drets d’autor per anar traduint-lo tan sovint, de
tota manera no cobrem per fer-ho, així que no ens pot dir res… o sí? Si algú
sap alguna cosa d’açò que ens ho digui, per favor) Wyoming i les subscrivim
totalment.

         Bona vesprada i a dintre ho teniu:

Assumptes & qüestions

Comentaris d’un ésser humà amb memòria

El triomf dels valors I

13 juny 2009

         Rajoy parlà
alt i clar des del balcó de Gènova: “Ha estat el triomf dels Valors”. Oblidà un
petit matís: substituir l’article determinat per un possessiu, perquè eixa nit
triomfaren els seus Valors. I els seus Valors no són altres que el xec
en blanc que li estenen els seus votants per a que arribi a la Moncloa com siga
i amb qui siga. ¿Quina estupidesa és eixa del respecte a la decisió del votant?
A mi no em mereix cap consideració el que dóna suport a un lladregot sabent-ho,  en això em distingeixo del votant de dretes:
“En els meus Valors no caben els delinqüents impunes que s’amparen en una
justícia afí”. És una vergonya que el vicepresident del Consell del Poder
Judicial, Fernando de Rosa, es reuneixi amb Camps en assabentar-se que pot ser
imputat per trincar, menteixi negant la reunió, i a continuació acusi de
prevaricador al jutge instructor.

         També parlà
el senyor Fabra: “La gent és molt llesta i no li importa si Camps o jo som
culpables”. En el cas de Chaves sí els importa. Eixos són els seus valors i, per
això, com a membre del club que paga la boda d’Estat de la filla d’aquell
president, les comunions i els jaguars d’algunes dirigents del partit que van donant
classes d’ètica per la ràdio, els vestits i altres regals del president
valencià, que acaba “volent un ou” al benefactor, els capritxos del tresorer
del partit i els sous dels jutges, que s’ho prenen amb massa calma, m’indigno i
reivindico el meu dret al més absolut menyspreu pels que els ponen a les llistes,
els que els encobreixen, els manifesten el seu suport en places de bous i urnes,
i pel responsable de tot això que presumeix d’eixos Valors sense enrojolament.
¡Justícia!

El
triomf dels valors II

14 juny 2009

         Els
valors de la dreta són molt elàstics. Inclouen el patriotisme, l’honor, i la
defensa de la família. També són els valors fonamentals del senyor Berlusconi,
i dels que el voten. ¡Olè!
         Jo sempre havia pensat que la meua
família no encaixava bé en l’esquema tradicional, però veient com es comporten els
que es diuen defensors i garants d’eixa sacrosanta institució, em quedo bastant
tranquil.
         No m’imagino a Zapatero usant
avions oficiales per a celebrar festes amb noietes aspirants a hostesses de televisió,
banyant-se nues amb el més granat de la classe empresarial i política, sense
que un tsunami l’escombrés a ell i
als seus pels segles dels segles. ¿Què diria la Iglesia? ¿Què, els sensibles
diputats de la dreta espanyola que es llancen al carrer per a protestar per la
llei de l’avortament i l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, tan zelosos
de la despesa pública? Habiten en la mentida i la hipocresia.
En una recepció que va fer recentment Il
Cavalieri, el 80 per cent dels invitats
es presentà amb la seua filla adolescent en lloc de amb la seua muller. A aquests
honrats pares de família, pròcers de la pàtria i defensors de l’ordre i la
religió, els sembla estupend que la seua filla faci uns amples de piscina bussejant
per tal de guanyar els favors del seu líder. Aznar, que presumia de la seua
amistat quan fou l’invitat estrella en la boda de la seua filla, també calla.
Són coses de la vida privada.
         Els parlarà Papi Berlusconi a aquestes
xiques del nocius que són el preservatiu i la pastilla del dia després? ¿Serà
partidari de l’avortament, o més bé de que sembli un accident?