Arxiu mensual: maig de 2009

Traducció: Juan José Millàs. Levante-EMV “Semblem zombis” 29 de maig.

Levante-EMV.  29 de maig 2009

Semblem  zombis

Juan José Millás

            Vivim instal·lats en l’exterioritat,
en l’escorça, en la clofolla. Ens ocorre a tothom, encara que als polítics i als
mossens més que als altres. Els escoltes una estona i no parlen més que de la
façana de la realitat. I de la façana cal parlar, és clar, però també ens
interessa saber quantes habitacions té eixa realitat i quantes cambres de bany i
la grandària de la cuina i si està enrajolada fins el sostre… La interioritat
ha desaparegut i, amb ella, s’ha esfumat l’ànima (amb perdó). Imaginen una porta
que s’obre a un mur de maó. Doncs a això s’obren els seus discursos, que no
permeten anar més enllà.
           

            -Escolti, que vull anar al
lavabo.
            -Aquest discurs no té lavabo.
           

            La manca de conductes que
permetin viatjar al centre de les frases les converteix en frases literals, és a
dir, en frases mortes. Els polítics i els mossens pronuncien tot el temps
frases mortes. El problema és que eixes frases mortes maten tot el que toquen.
Si parlen, no sé, de la indústria de l’automòbil, un veu un cementiri d’automòbils.
¿Què vas a veure darrere eixa successió de paraules difuntes, d’oracions amortallades,
de sintaxi momificada? El problema és que els usuaris d’aquestes frases acabem
també contagiats por la seua manca de vida i caminem como zombis.
           

            -Posi’m una quarta de
mortadel·la.
            -¿De Bolonya?
            -Del que sigui, només que
estigui morta.
           

            Estar mort té els seus
pros i els seus contres, que diria ma mare, però estar mort en vida és un espant.
L’altre dia vaig assistir a un debat televisat entre López Aguilar i Mayor
Oreja i em semblava que allò havia succeït feia un milió d’anys. No és possible,
em vaig dir, i vaig canviar de canal, on hi havia no sé qui fent un mitin del segle
XIX. Em vaig tocar el cos, em vaig pessigar, em girí, vaig veure a la meua dona.
¿Estem vius?, li vaig preguntar. De miracle, va dir ella. I aleshores vaig comprendre
que vivíem, sí, però sense interioritat, como si estiguéssim fets res més que
de clofolla, d’escorça, com si fórem beines massises, compactes, opaques. Facin
vostès alguna cosa, per favor.

1 ANY — 200 APUNTS — I SUMANT!!!!

30 de
maig 2008

30 de
maig 2009

         Doncs sí, hem arribat a l’any i caldrà que fem mirem una
mica enrere i valorem l’experiència, que pensem ha estat gratificant, almenys
per a nosal3, aquells encabits en un sol cos i que escrivim, copiem, opinem,
convoquem, assistim, etc. ací a tota una sèrie d’esdeveniments que es
desenvolupen al nostre voltant.

         Per als qui ens heu seguit des del
començament (ah!, però hi haurà algú/alguna?.- Difícil, difícil…), agrair-vos
la vostra companyia i els vos3 comentaris. En començar el bloc, que es
subtitulava -no crec que us en recordeu- “Comentaris al marge del camí” (quins
pretensiosos més grans estem fets!) no sabíem si anàvem a poder sortir-nos-en.
Després, veient que els comentaris costaven d’escriure (i és que costen, sobretot
si ho hem de fer cada dia, no tots els dies tenim ganes d’escriure què pensem),
passàrem a subtitular-lo “Agenda lúdico-combativa i alguns comentaris”, després
li canviàrem la conjunció “i” per la preposició “amb” i la paraula composta es
quedà unida per sempre en un nou mot: “ludicombativa”. Ara, amb l’última
reforma, demanada per celebrar (?) el primer aniversari del bloc (amb un foto
feta per Nosal3, ah!… per cert, vam proposar un concurs per veure qui
endevinava on estava feta la foto i ningú ha volgut participar-hi encara), ens
hem quedat amb el títol, que eixe sí que no ha variat en el temps i que a
nosal3 encara ens agrada i força: “NOSAL3 som + de tres.”

         Revisant, fa uns dies, sobretot els
comentaris (o allò que hi ha classificat sota l’etiqueta amb aquest nom), hem
vist que, més bé que mal, hem anat complint gairebé tot allò que anàvem
prometent-vos. Hem comentat sopars, xerrades, concerts, actuacions, excursions,
i la punxeta que no ens hem tret, més per nosal3 que per vosal3, és la de recopilar
una mena d’història de la nostra família, sobretot del nostre besavi Bernat
“l’aiguader”. Prometem posar-nos a fer-ho des de ja.

          La
xarxa de xarxes ens ha servit també per establir contactes, de vegades efímers,
d’altres que es van consolidant com a amistats fermes, amb tot un seguit de
persones que també hi desenvolupen les seues inquietuds. Fins i tot,
darrerament, ens hem apuntat al Feisbuc, al qual érem rebecs, i ara trobem que
és una molt bona eina de comunicació interpersonal i social. Nosal3 érem dels
qui deien als qui estaven “enganxats” a la xarxa, en el seu començament, que
això no podia ser bo. Ara, amb el pas del temps, veient els fruits que es poden
recollir participant en “l’aldea global”, pensem a l’inrevés. Aquells que no hi
entren, aviat quedaran desplaçats, o no… mai ho sabrem. De tota manera,
seguim pensant que el tracte cara a cara, amb la presència física de
l’interlocutor no es pot substituir per res de millor.

         També té part de culpa de que encara
seguim per ací l’autocomplaença, l’ego, que sempre en vol més, per molt que el
reprimim, i ens agrada molt més entrar al final del dia i veure un nombre de
tres xifres al comptador de visites que un d’una o dues. És el que hi ha!. I
que no som ningú també ho sabem, però… i l’agust que ens quedem quan acabem
d’escriure un pamflet que expressa tot el que tenim al pap? (Això és una
mentideta, ja que tot, tot, no es expressar, però queda bé dir-ho…).

         Bé,
per acabar, i per als qui els agraden les xifres, dintre hi teniu les dades
extretes a hores d’ara, en penjar aquest apunt, del apunts, els comentaris, les
visites etc. Aquestes darreres no són moltes, en comparació amb d’altres, però
pensem (o ens agrada pensar) que hi tenim un cert públic a qui li agrada entrar
de tant en tant a llegir a aquests que signen Nosal3 i que només són un pobre
xic desficiós, diletant i mediocre que intenta sobresortir amb els mitjans a la
seua disposició, de l’encara més mediocre realitat que l’envolta.

         Gràcies i ens tornem a llegir/escriure
demà! (si voleu).

EstadístiquesSi vols fer publiques les visites del teu bloc clica aquí.General

  • Posts: 199
  • Comentaris: 120

Visites a la portada

  • Avui: 7 visites
  • Aquesta setmana: 316 visites
  • Aquest mes: 2304 visites
  • Des de l’inici: 10445 visites

Visites a les entrades

  • Avui: 15 (visites)
  • Aquesta setmana: 447 (visites)
  • Aquest mes: 3130 (visites)
  • Des de l’inici: 14864 (visites)

Entrades més visitades avui

Entrades més visitades aquesta setmana

Entrades més visitades aquest mes

Entrades més visitades des de l’inici

Rita Barberá i la llengua. Article d’opinió de Josep Lluís Bausset al Levante-EMV 27 de maig 2009.

Un article del nostre amic i mentor que, a l’edat de 98 anys està més lúcid que qualsevol d’aquells que ens governen o ens han governat mai.

Rita Barberà
i la llengua

Josep Lluís Bausset

         Amb 98 anys que tinc fets, ja no em
sorprèn res! Com que n´he vist de tots colors, ja no m´estranya res. Dic això,
perquè amb motiu de l´homilia de Carlos Osoro, nou arquebisbe de València,
l´alcaldessa del Cap i Casal afirmava: «Hay que reconocer el esfuerzo que ha
hecho», valorant molt positivament, (com jo mateix també ho valore) la
utilització del valencià per part del nou pastor de la diòcesi. Llàstima que
ella mateixa no faça també l´esforç que va fer l´arquebisbe. Crec que
l´alcaldessa de València, si tant valora el gest fet per l´arquebisbe, podria
demanar al president Francisco Camps, o al conseller Alejandro Font de Mora, o
a la presidenta de les Corts Valencianes Milagrosa Martínez, que també feren
l´esforç d´utilitzar la nostra llengua, en compte de marginar-la. Crec que
l´alcaldessa de València hauria de començar a utilitzar el valencià ella
mateixa, i potenciar més la nostra llengua, i dir-li al conseller Font de Mora
que es deixe d´experiments ridículs, com l´intent de donar l´assignatura
d´Educació per a la Ciutadania en anglès, o pretendre impartir el xinès mandarí
als nostres xiquets. L´alcaldessa de Valencia, si tant valora l´esforç que va
fer el nou arquebisbe, podria haver aconsellar a la presidenta de les Corts
Valencianes que en compte d´escriure l´article «Por un futuro mejor», amb motiu
del 25 d´abril, haguera fet l´esforç d´escriure´l en valencià, la llengua
pròpia del país, i paradoxalment, la menys protegida. I ella mateixa podria
tindre una miqueta més de trellat, per tal de no fer el ridícul quan reivindica
«l´origen del valenciano antes de la Conquista de Jaime I». Per què no
reivindica també l´origen de l´espanyol a Cuba o a Mèxic, abans de la conquesta
de Cristóbal Colón ?

         L´alcaldessa de València, si tant
valora l´esforç que va fer l´arquebisbe Osoro en la seua homilia, perquè no
denuncia l´actitud de l´Ajuntament d´Alcoi (només és un exemple dels molts
casos que hi ha) quan incumplix la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, en
referència a l´absència de la nostra llengua en la retolació viària, la
publicitat institucional i la comunicació amb els ciutadans ? Per què
l´alcaldessa de València no protesta públicament, pel fet que segons un informe
de l´Escola Valenciana, un 52,2% dels centres no aporten cap línia
d´ensenyament en valencià ? Un 52,2%! I per què no protesta, ella que valora
tant «el esfuerzo que ha hecho» l´arquebisbe, pel fet que només un 26,2 % de
l´alumnat d´infantil, primària i secundària de les escoles públiques ensenyen
en valencià? Per què no denuncia públicament que el percentatge de crèdits
impartits en valencià a les nostres universitats és, simplement, testimonial?
Per què no protesta pel fet que a l´Administració valenciana, dels 15669
empleats públics (tal i com informava l´Escola Valenciana) només a 193 se´ls ha
exigit un determinat grau de coneixement del valencià, cosa que suposa un 1,2 %
del total? Aquestes xifres indiquen que el dret dels ciutadans a ser atesos en
la nostra llengua pels empleats de la Generalitat, es veu molt reduït. Què
passaria si hi haguera un 1,2% dels empleats que només atengueren els ciutadans
en castellà, i el 98,8% restant només atengueren en valencià? En eixe cas, sí
que l´alcaldessa del Cap i Casal posaria el crit al cel, per la «discriminación
que sufren los castellanohablantes». Però en el cas contrari, que és el que es
dóna, l´alcaldessa de València no veu cap mena de discriminació. Per què
l´alcaldessa, ella que proclama als quatre vents el respecte a la justícia
(quan li dóna la raó, evidentment!) no acata les 17 sentències (!!!!) del
Tribunal Constitucional, Suprem i Superior de Justícia Valencià, que han provat
l´equivalència legal de les denominacions català-valencià per a la nostra
llengua, i encara s´obstina en negar una evidència científica?

         A la llum de totes aquestes preguntes
que li faig a la senyora Rita Barberà, i que ja sé que no obtindré resposta, he
de dubtar molt i molt, que l´alcaldessa de València s´alegrara de l´esforç que
va fer l´arquebisbe Osoro, en la seua primera homilia al Cap i Casal. Si
l´arquebisbe no haguera dit cap paraula en la llengua de Sant Vicent Ferrer,
d´Ausiàs March o de Joanot Martorell, l´alcaldessa de València haguera
protestat, o ja ho haguera trobat bé? Tinc la impressió, o millor dit, la
convicció, que la senyora Rita Barberà ho haguera trobat «normal», perquè ella
que és tan «valenciana», sempre que fa alguna declaració o intervé al ple de
l´Ajuntament, ho fa en castellà, tot i que valorava positivament, «el esfuerzo
que ha hecho» l´arquebisbe, en fer una part de l´homilia en valencià.

         Per què la senyora Rita Barberà, que
valora tan positivament l´esforç de l´arquebisbe, no va presentar cap protesta
al cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) quan va bloquejar el
missal en valencià presentat per l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 2002?
Per què no protesta l´alcaldesa de València a l´Arquebisbat, pel fet que al Cap
i Casal només n´hi ha misses en valencià a l´Oratori de Sant Felip Neri, i a
les parròquies de Sant Pasqual Baylon i Sant Marcel·lí? Va els diumenges la
sra. Rita Barberà a alguna d´eixes celebracions en valencià, o va a misses en
castellà, que deuen ser més «elegants»? Per què l´alcaldessa de València, que
valora tant el gest de l´arquebisbe Osoro, no fa un homenatge públic als
capellans Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Juli
Ciges, Josep Mª Ruix, Vicent Micó, Vicent Sarrió, August Monzon, Pere Riutort,
J. A. Comes o Andreu Peiró… que, malgrat les dificultats i el nul recolzament
del cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) ja fa temps que celebren
les misses en valencià? Per cert, sra. alcaldessa, vostè que presumeix de ser
tan valenciana: l´any passat, en celebrar-se el VIIIè Centenari del naixement
del rei Jaume I, el Consell Valencià de Cultura va aconsellar que l´actual
plaça de l´Ajuntament del Cap i Casal, passara a anomenar-se plaça de Jaume I.
A tots ens haguera agradar un gest de «valenciania» de la seua part ! Vostè va
negar qualsevol possibilitat de canvi, argumentant el cost econòmic que
suposaria això per als veïns de la plaça. Però hi ha una cosa que no entenc:
quan vostè va canviar el nom de plaça del País Valencià per plaça de
l´Ajuntament, els veïns no van sofrir cap mena de cost econòmic? Per què en el
primer cas no va tindre en compte el cost econòmic que suposaria per als veïns
el canvi de nom de la plaça, i ara sí ? Costaria tant canviar el nom del carrer
Arzobispo Mayoral (un arquebisbe nefast per als valencians) al costat mateix de
l´Ajuntament per mossèn Vicent Sorribes? O és que vostè li té una devoció
particular, i es troba tan a gust amb aquest arquebisbe que va desvalencianitzar
la nostra Església?


         Amb 98 anys ja no em sorprèn res.
Ni tan sols les declaracions de l´alcaldessa de València, que parla sempre
castellà, tot i que, això sí, s´alegra de les paraules en valencià de
l´arquebisbe Osoro. A qui pretén enganyar o confondre senyora alcaldessa? A mi,
de segur que no! Ja tinc molts anys i em conec aquella gent que s´alegra «del
esfuerzo que ha hecho el arzobispo», però ells no l´imiten.

 

Xerrada-Col·loqui a Algemesí: Bolonya — Moció Ramon Llull de Compromís a l’Ajuntament de l’Alcúdia. [APROVADA EL 2 DE JUNY!!!]

Hem repassat els pendents i ens hem adonat que no publicàrem la convocatòria de la cinquena conferència del cicle “El Fil Daurat” que Xúquer Viu ve proposant-nos i que es va fer el passat dia 26 de maig a l’Edifici La Nau de la Universitat de València, amb el títol “La política de l’aigua i l’interés general”. Procurarem recollir què es va dir en ella i ho publicarem més endavant.

   A l’apunt de hui hi tenim una xerrada-col·loqui, que es celebrarà demà a Algemesí (aquesta vegada ho hem avisat amb temps), que versarà sobre Bolonya, organitzada per Esquerra Unida del País Valencià d’Algemesí, i, a més, la moció presentada a l’Ajuntament de l’Alcúdia per Compromís per l’Alcúdia per instar a la Generalitat a adherir-se al consorci de l’Institut Ramon Llull.

   De moment açò és tot. Bon dia i fins demà…

   AFEGIT el 3 de juny: ahir, al ple de l’ajuntament de l’Alcúdia es va aprovar la moció de Compromís per incorporar l’Alcúdia a la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull, i instar a la Generalitat a integrar-se en l’Institut Ramon Llull. Seguidament us copiem com va anar:

Aprovada LA moció
de Compromís per la que l’Alcúdia s’integrarà en la Fundació Ramon Llull

S’insta a la Generalitat
a integrar-se en l’Institut Ramon Llull

L’Alcúdia serà la segona
localitat de la Ribera que s’incorpore a la “Xarxa de Ciutats  Valencianes
Ramon Llull”

Així es va decidir en el Ple Municipal
d’ahir dimarts (dos de juny) amb el vot favorable de Compromís per l’Alcúdia i el PSOE i el
vot en contra del PP.

Paco Sanz, regidor de
Compromís va exposar que l’Institut Ramon Llull, és un consorci constituït
l’any 2002 pels governs de Catalunya i de les Illes Balears, que té com a
finalitat la projecció exterior de la llengua comú i de la cultura que s’hi
expressa en totes les seues modalitats, matèries i mitjans d’expressió, així
com la seua difusió i l’ensenyament fora del domini lingüístic tenint en compte
totes les seues modalitats i variants.

Aquest Institut té seus a les ciutat de
Barcelona i de Palma de Mallorca i oficines a les ciutats europees de París,
Berlín, Londres i Nova York. La seua projecció internacional com a difusora de
la nostra llengua és innegable com ho demostra la seua presència com a
convidada d’honor en les fires de Guadalajara (Mèxic) o de Frankfurt (Alemanya)
la més important del món.

 

L’Institut Ramon Llull ha expressat
en nombroses ocasions l’interès en el fet que la Generalitat Valenciana
s’incorpore a aquest consorci. Interès que fem nostre per considerar que
aquests territoris comparteixen una llengua, el català, que ací anomenen
valencià, i una cultura comunes. La moció aprovada insta a la Generalitat
Valenciana a que s’incorpore el més prompte possible a l’Institut Ramon Llull

 

Però la implicació més important per
a l’Alcúdia és l’acord que possibilitarà la integració de l’Alcúdia en la
Fundació Ramon Llull a  través de la “Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon
Llull”

 

La Fundació
Ramon Llull està constituïda pel Govern d’Andorra, l’Institut Ramon Llull, el
Consell dels Pirineus Orientals, l’Alguer i la Xarxa de Ciutats Valencianes, i
té la seu a Andorra.

 

Els estatuts
de la
Fundació Ramon Llull estableixen entre les seves
finalitats i
ntensificar l’estudi, la promoció i la
defensa de la llengua comuna així com fomentar la projecció exterior de la
mateixa.

 

Paco Sanz va dir que aquesta Xarxa
de Ciutats Valencianes de la que formen part els municipis de Morella, Sueca,
Vinaròs i Gandia, als que s’afegirà l’Alcúdia supleixen l’absència de la
Generalitat en l’Institut Ramon Llull i es dissoldrà quan aquesta
s’incorpore.  

 

 

XERRADA COL·LOQUI

 

BOLONYA, QUE ÉS I COM
AFECTARÀ ALS ESTUDIANTS

 

M. ÀNGELS MARTÍ (Universitat de València – Dep.
Història de l’Art)

JUANMA SANZ (Becari Dep. Història Contemporània
i Coordinador Joves d’Esquerra Unida)

 

DIVENDRES 29 DE MAIG A LES 20.00 H

 

SALÓ D’ACTES DEL CONSELL LOCAL AGRARI

ACUDEIX, T’INTERESSA

Organitza Esquerra Unida Algemesí

   

COMPROMÍS PER L’ALCÚDIA

Sr. Alcalde de l’Ajuntament de l’Alcúdia:

En nom del grup municipal Compromís per l’Alcúdia li
presente per al seu tractament en el pròxim Ple Municipal per al seu debat i
aprovació si escau la següent moció:

1- L’Institut
Ramon Llull
, és un consorci constituït l’any 2002 pels governs de Catalunya
i de les Illes Balears, que té com a finalitat
la projecció exterior de la llengua catalana i de la
cultura que s’hi expressa en totes les seues modalitats, matèries i mitjans
d’expressió, així com la seua difusió i l’ensenyament fora del domini
lingüístic tenint en compte totes les seues modalitats i variants.

Per tal d’acomplir aquesta finalitat, aquest Institut s’ocupa de:

a)        
Promoure l’ensenyament del
català a les universitats i altres centres d’estudis superiors, així com
afavorir els estudis i la investigació sobre la llengua i la cultura catalanes
fora del seu domini lingüístic.

b)        
Promoure l’ensenyament del
català al públic general fora del domini lingüístic.

c)        
Promoure la difusió del
coneixement de la literatura catalana a l’exterior per mitjà del foment i el
suport a les traduccions a altres llengües i de les accions de promoció
exterior pertinents.

d)        
Promoure la difusió del
pensament, l’assaig i la investigació a l’exterior mitjançant el foment i el
suport a les traduccions a altres llengües, l’organització de trobades,
seminaris i intercanvis, i altres accions de promoció exterior dins l’àmbit
acadèmic, intel·lectual i científic internacional.

e)        
Promoure i donar suport a les
societats de catalanística a l’exterior i a les seues iniciatives, projectes i
actuacions.

f)         
Promoure la projecció exterior
de la creació cultural catalana, mitjançant les accions i estratègies de
promoció exterior adequades, el foment de la internacionalització de les
manifestacions artístiques d’excel·lència, el suport a la circulació exterior
d’artistes i obres i la difusió del coneixement del patrimoni artístic català.

g)        
Promoure les relacions, els
projectes i les iniciatives conjuntes amb institucions i organismes de
projecció de la cultura, de dins o fora del domini lingüístic, i especialment
amb les institucions homòlogues d’altres països o cultures.

Aquest
Institut té seus a les ciutat de Barcelona i de Palma de Mallorca i oficines a
les ciutats europees de París, Berlín, Londres i Nova York. La seua projecció
internacional com a difusora de la nostra llengua és innegable com ho demostra
la seua presència com a convidada d’honor en les fires de Guadalajara (Mèxic) o
de Frankfurt (Alemanya) la més important del món.

L’Institut
Ramon Llull ha expressat en nombroses ocasions l’interès en el fet que la
Generalitat Valenciana s’incorpore a aquest consorci. Interès que fem nostre
per considerar que aquests territoris comparteixen una llengua, que ací
anomenen valencià, i una cultura comunes.

La
integració de la Generalitat Valenciana en l’Institut Ramon Llull no pot ser
més que un fet positiu per a la nostra llengua i cultura.

2-
L’Institut Ramon Llull forma part de la Fundació Ramon Llull constituïda
pel Govern d’Andorra, l’Institut Ramon Llull, el Consell dels Pirineus
Orientals, l’Alguer i la Xarxa de Ciutats Valencianes, i té la seu a Andorra.

Els
estatuts de la Fundació Ramon Llull estableixen que les seves finalitats són les següents:

a)        
Intensificar
l’estudi, la promoció i la defensa de la llengua catalana, des dels orígens
fins avui, en totes les modalitats i mitjans d’expressió.

b)        
Fomentar
la projecció exterior de la llengua catalana i dels àmbits culturals diversos
que s’hi expressen.

c)        
Vetllar
pel compliment de la legislació sobre la llengua catalana, en col·laboració amb
les autoritats, els organismes i les organitzacions públiques o privades que
comparteixin totalment o parcialment les finalitats de la Fundació.

d)        
Coadjuvar
a l’impuls de les actuacions del Consorci de l’Institut Ramón Llull que siguen
coincidents amb les finalitats de la Fundació.

e)        
Qualsevol
activitat, relacionada amb les anteriors o necessària per al seu compliment
efectiu.

Els
estatuts de la Fundació preveuen que siguen patrons designats els representants
de les Associacions que agrupen Corporacions Locals de
territoris lingüístics del català que tinguen objectius coincidents amb els de
la Fundació i només mentre aquelles Corporacions Locals no estiguen
representades per organismes polítics de rang superior que s’incorporen
posteriorment a la Fundació com a patrons nats, en qual cas deixaran de ser
patrons.

És
en aquest sentit en el que per tal de promoure el desenvolupament global i la
projecció exterior de la nostra llengua i dels àmbits culturals diversos que
s’hi expressen, voluntat coincident amb la de la Fundació Ramon Llull, es creà
el 18 de novembre de 2008 l’Associació “Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon
Llull
“, constituïda inicialment pels municipis de Morella, Sueca, Vinaròs i
Gandia. El 15 de gener de 2009 aquesta associació va ser incorporada a la
Fundació Ramon Llull. Recentment els ajuntaments de Xixona, Simat de la Valldigna
i Xeraco ham aprovat la seua incorporació a dita xarxa.

Per
tot això exposat anteriorment, l’Ajuntament de l’Alcúdia acorda:

1-
Instar a la Generalitat Valenciana a que s’incorpore el més prompte possible a
l’Institut Ramon Llull.

2-
Iniciar la tramitació corresponent perquè l’Ajuntament de l’Alcúdia demane
formar part de l’associació ” Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull”, i així
integrar-se en la Fundació Ramon Llull. 

3-
Remetre la present moció a l’Institut Ramon Llull, a la Fundació Ramon Llull,
al president de la Generalitat Valenciana i als grups parlamentaris de les
Corts Valencianes.

L’Alcúdia 21 de maig de 2009

Paco Sanz

Grup
Municipal Compromís per l’Alcúdia

 

“Emprendre en la societat digital: tecnologia i benestar” 28 de maig.

Ahir acabàrem el contracte de treball a València, i quedàrem per anar a dinar amb l’Àngel al CCC Octubre. Després veiérem les dues exposicions de fotografies que hi tenen ara al soterrani. Després, passejant ens allargàrem fins el MUVIM, on només hi havia una exposició fotogràfica de periodistes, resum de l’any passat. La foto més forta ens va sembla una de la Ritota i el Bernie Ecclestone donant-se el bec: realment fastigosa!. A les set i mitja assistirem a la Taula Rodona que il·lustra la foto de l’apunt, i on tothom va coincidir que l’hora ja era fa gsairebé trenata anys! Ens en anàrem en acabar la primersa “ronda” d’intervencions, per agafar el tren a una hora concreta, ja que si no arribaríem a casa a les 23 hores, i després d’estar des de les 5:25 pel món, ja estava bé. En eixir i anar cap al tren, comentàrem que la dona del PSPV-PSOE no sabia on s’havia ficat, ja que la resta de membres de la taula va deixar palés que la culpa de la no implantació del requisit lingüístic era tan culpa del PP com del PSOE. Per cert, Mònica Oltrà no hi va acudir, perquè tenia una entrevista a les 12 de la nit en Tele 5 (…).

I res, ara la convocatòria per demà del títol de l’apunt:

El
dijous 28 de maig al matí tindrà lloc en ADEIT la jornada “Emprendre en la
societat digital:tecnologia i benestar”, en la qual col·labora el Parc Científic
de la Universitat de València, al tractar-se d’una activitat finançada per la
Caixa, l’assistència és gratuïta, prèvia inscripció online a través d’aquesta
pàgina . Bé, sembla que l’enllaç no va, només heu de copiar l’adreça sense el https:// i enganxar-la a dalt. Demanem perdó per ser, encara tan maldestres en açò de la tecnologia.

El seu objectiu és
impulsar iniciatives emprenedores en la comunitat universitària, donant a
conèixer casos de bones pràctiques promoguts des de la Universitat de València
que conjuguen tecnologia i benestar, com són els projectes d’investigació que
realitza el ERI Polibenestar i la formació que ofereix el Màster en Domòtica i
Llar Digital, així com les activitats que les empreses desenvolupen en aquest
àmbit, com és el cas d’Integració Digital, juntament amb les línies de
finançament i els serveis europeus de suport a la pyme.

Esperant que aquesta
informació siga del teu interès, rep una cordial salutació,

El
Vicerector d’Investigació i Política Científica

Sen’ns ha oblidat aquest matí, i us ho diem ara: aquesta nit, a les 22 hores, al Teatre La Clau…… Hugo Mas!!! (Ara que pensem, ens sembla que ja us ho havíem comentat, però no està de més recordar-vos-ho, així que ja ho sabeu!).

   Doncs NO!, els del futbol han guanyat aquesta vegada! L’actuació es postposa per a la setmana que ve. El dimecres 3 de juny. Sí que té poder el futbol sí.

Activitats del Bloc Jaume I per aquesta setmana. (Amb canvis afegits el 28 de maig)

Bloc de Progrés Jaume I
Sant Jaume, 31
46250 L’ALCÚDIA
————————–
www.blocjaume.com
——————————
blocjaume@mesvilaweb.cat
—————————————-
Adreça Postal: Bloc de Progrés Jaume I
                   
 Apartat de Correus 111
                   
 46250 L’ALCÚDIA
———————————————————–
Telèfon del BLOC: 660519774
——————————————–
Els dijous, de 8 a 9 de la nit, es reunix la junta al Casal

 

 
         Us
recordem les activitats que tenim previst per aquesta setmana:

 

Dimarts 26
 A les 19.00 hores, en el Casal,  cloenda del Taller de la Veu i de la Parla
 
Dijous 28
A les 20.00 hores, reunió de la Junta

A les 22.00 hores, reunió del Grup de Lectura amb Urbà Lozano, autor de la
publicació ‘Plagis’

 

Dissabte 30
A les 8.30 del matí en veurem en la Casa de la Cultura per fer l’excursió a les Penyes de Pedralbilla i a les mines de
galena
(Camp de Túria). Cal portar l’esmorzar i el dinar.

 

Us esperem

 Afegit el 28 de maig a les 15:26.-

L'EXCURSIÓ DEL DISSABTE L'EIXIDA ÉS A LES 8 DEL MATÍ NO A LES 8.30 HORES.
COM ALTRES ANYS, ENS ACOMPANYARÀ I ENS EXPLICARÀ FERRAN ZURRIAGA


ITINERARI DE LES PENYES DE PEDRALBILLA I LES MINES I DE GALENA DEL
SITIREDONDO. OLOCAU.





Les Penyes de Pedrabilla formen un dels conjunts mes representatius de la
Serra Calderona respecte als afloraments del juràssic, que davalla del nucli


central cap als plans del Campillo i Pla de Sanxis. L’itinerari va per la
vessant de la muntanya i ens mostra unes bones vistes del sector central de
la Serra amb les Penyes Altes, la Mata i la valleta de Pedralbilla.



També farem una parada en una de les mines més importants de les obertes en
la primera dècada del segle XIX, la del Sitiredondo. En aquell segle es va
desenvolupar un gran interès per les explotacions mineres a les Muntanyes
de Portaceli on es van declarar mes d’un centenar. A Olocau el 1842, es va
treballar en la mina *Julia *situada a la partida del Sitiredondo, era una
explotació de galena argentífera on es van trobar vetes de dos i tres
pulgades de galena. El mineral es feia servir per extraure la plata.



En les seues proximitats hi ha un aflorament de roques d’origen
volcànic, ofita
o diabasa, formada per cristalls de feldspats de forma allargada. Poden
correspondre a l’edat del triàsic, però fan referència a erupcions
volcàniques terciàries.



Ferran Zurriaga

 

Com podeu comprovar, hem fet que ens posaren una nova capçalera. La foto la férem nosal3 i l’hem hagut de retallar per ajustar-la, una llàstima! Abastava molt més… Mireu, anem a posar-la sencera a arxius, per a que la pugueu gaudir. I a més, us proposem un joc. Algú o alguna de vosal3 pot dir-nos on és?. El premi… el poseu vosal3 (amb coneixement, eh!).

“PLAGIS” d’Urbà Lozano. 28 de maig reunió Grup de Lectura amb l’autor.

   Primerament, copiar-vos la carta del Bloc jaume I de
l’Alcúdia convocant-nos per a la reunió del Grup de Lectura:

 

Bloc de Progrés Jaume I

Sant Jaume, 31

46250 L’ALCÚDIA

————————–

www.blocjaume.com

——————————

blocjaume@mesvilaweb.cat

—————————————-

Adreça Postal: Bloc de Progrés Jaume I

                    
Apartat de Correus 111

                     46250 L’ALCÚDIA

———————————————————–

Telèfon del BLOC: 660519774

——————————————–

Els dijous, de 8 a 9 de la nit, es reuneix la junta al
Casal

 

 

        Amics i
amigues, us recordem que el dijous 28 de maig, a les 10 de la nit, al Casal del
Bloc (C/ Sant Jaume , 31) es reunirà el Grup de lectura del Bloc amb
l’escriptor Urbà Lozano per comentar amb ell ‘Plagis’, la seua darrera novel·la,
que va obtindre el Premi Ciutat de València 2007.

 

Salutacions.

 

                Seguidament
dintre, una petita ressenya del llibre:

PLAGIS

Urbà Lozano

         Ens ha sorprès molt gratament aquesta novel·la
i no esperàvem menys. Ho diguem perquè l’autor el coneguérem al sopar de la
Taula de les Lletres i els Menjars de novembre passat, activitat inclosa dintre
del Mes de les Lletres organitzat pel Bloc Jaume I de l’Alcúdia, i on va
glossar la figura de Josep Lozano (no, no n’és, de familiar, i ho va remarcar,
perquè es veu que li ho pregunten sovint, clar, sent els dos d’Alginet!), a qui
retíem homenatge. Si voleu llegir la intervenció de Josep Lozano en aquest sopar,
ací la teniu enllaçada.

         El discurs que pronuncià Urbà Lozano ens va recordar molt
els textos de Quim Monzó, i això ens predisposà favorablement per escometre
aquesta novel·la que comentem.

         Quant a la novel·la pròpiament dita (una vegada establertes
les referències prèvies que hi teníem), hem de dir que ens ha semblat un molt
bon exercici metaliterari, ja que, a més de combinar diferents gèneres (conte,
guió cinematogràfic, narrador desconegut), l’autor afegeix una nota final molt
aclaridora de perquè del títol i de quin va ser procés de “creació” de l’obra
(si podem dir que encara hui dia es pot “crear”). Seguidament us el copiem:

Nota de
l’autor.

         El que no és
tradició és plagi. La màxima no pot ser més certa, i la idea d’originalitat que
tant ha triomfat des del romanticisme -potser abans, però especialment des
d’aleshores- no passa de ser una entelèquia. És per això que en aquesta obra,
de títol tan simptomàtic, no he pogut estar-me’n de copiar, directament, tot
allò que m’havia vingut de gust. Pel que fa a les intertextualitats internes,
no cal ni parlar-ne: el relat està farcit de repeticions que tenen una
finalitat estilística i alhora estructural. Quant a les externes, una és molt
evident: el conte Ocells de pas de
Santiago Rusiñol, convenientment citat. D’altres, d’abast molt menor, potser
deuen haver passat inadvertides en una lectura convencional, però hi són en
gran nombre, en tots els casos com a homenatge -si se’m permet, humilment,
homenatjar algú- a passatges literaris o autors del meu gust. Com a exemples,
en la descripció que fa Sílvia de Carles, apareix l’expressió “tot ell massís,
amb un aire patrici”, presa de la novel·la Els
horts
de Martí Domínguez Barberà; els personatges que passegen vestits amb
poca roba “més conills que si no portaren res” estan inspirats en la
coprotagonista femenina de La corona
valenciana
, de Jaume Fuster; els convidats que s’excusen adduint una parada
de figues seques estan trets de Crim de
Germania
, de Josep Lozano Lerma; l’onomatopeia flop-flop que fa la gent en colpejar contra el terra és un correlat
del flap usat per Jaume Cabré a la
seua novel·la Senyoria; o el final
del capítol sis, en què apareix l’adverbi desfermadament
entre dues pauses absolutes, coincideix amb el final del conte El nord del sud de Quim Monzó. N’hi ha
moltes altres, especialment oracions, frases i locucions que han aparegut en
altres obres meues -en aquests casos, com és clar, no es tracta pas d’un
homenatge-. Si us ve de gust, podeu jugar a trobar-les, tot i que no espere que
se’n faça cap tesi doctoral. Tampoc no pretenc evitar que algú em puga acusar
de plagi: ho podeu fer sense cap problema, però el que no podeu dir és que no
estàveu avisats.

         Potser ara algú
podrà insinuar que excusatio non petita
Però és millor que ho deixem directament ací, perquè si ens hi enrossinem no
acabarem mai.

         Poc més podem afegir, però encara ho farem.

         D’una banda, l’ús de frases fetes del món del futbol,
“trasplantades” al llenguatge corrent, ens ha recordat algun amic que ho fa amb
total naturalitat (“Hui juguem a casa”, “passa-li-la!”, “aquesta falta la trec
jo”, -són alguns dels exemples del nostre amic), i ens ha fet riure a balquena.
Amb açò també fem referència a l’anterior apunt d’aquest bloc, on indicàvem que
aquesta manera d’expressar-se, servint-se de símils futbolístics, ja ha envaït
fins i tot la política (“Aquest partit el juguem a Europa”).

         També haig de dir que aquesta manera d’escriure a base
“d’afusellar” frases o expressions, pròpies o d’altres, ens ha recordat a
Georges Perec i la seua metanovel·la “La vida: Instruccions d’ús”, on, també al
final, fa una llarga llista d’autors i obres que va usar per escriure-la.

         I per suposat, la Ribera, que apareix en tot l’esplendor
dels seus pobles, la València de la “marxa” (ací no teníem “movida”, teníem
“marxa”), amb un barri del Carme o Benimaclet, pul·lulant de vida nocturna
també han servit per a fer-nos la novel·la més propera, més “nostrada”.

 

ÉS EL FUTBOL L’ORIGEN D’ALGUNS DELS MALS DE LA NOSTRA SOCIETAT?

Sota tan provocador títol, volem encetar un debat al voltant de la societat que tenim, dels mites que la mouen i de si podem arribar a un acord per canviar les seues contradiccions. I per no fer-ho tan curt ací fora, us traduïm de les Definicions que hi ha al final de “El Método 5” de Morin el següent concepte:

CULTURA: Una cultura és un conjunt de coneixements, saber-fer, regles, estratègies, hàbits, costums, normes, prohibicions, creences, ritus, valors, mites, idees, adquirit, que es perpetua de generació en generació, es reprodueix en cada individu i manté, per generació i re-generació, la complexitat individual i la complexitat social.
   La cultura constiteuix d’aquest mode un capital cognitiu, tècnic i mitològic no innat.

Bé. Més que convéncer-vos, volem debatre i escoltar-vos, per veure si ens acaba d’agradar el futbol o no… 

         El present
apunt pretén aclarir la hipèrbole llençada fa uns dies en aquest mateix bloc,
on es deia, més o menys “gran part dels mals de la nostra societat se’n deriven
del futbol”. Sí, ho sabem, és una exageració, però també volem demostrar com,
en parlar d’aquest tema, solem trobar-nos amb què, per a la majoria, és un tema
intocable. Com la monarquia, o l’església. El futbol està ahí, estan les
aficions, el sentiment de pertànyer a un club, som més que un club… anem a
intentar desmuntar la falsa creença de que el futbol és el remei per a tots els
mals (una exageració tan forta com la feta més amunt, però a l’inrevés, i a la
que ningú li sembla que sigui tan escandalosa com la nostra, què curiós). Ho
farem amb vostra l’ajuda, si així ho creieu, o amb les vostres argumentacions
en contra d’allò que es digui aquí.

         Per introduir el
tema del futbol, començarem per parlar de les societats, de qualsevol societat
en qualsevol temps i espai.

         Tota societat,
per nàixer i formar-se, ha necessitat d’uns mites[i] que li donen la força i la
cohesió, que la facin forta per defendre’s de tot allò que no li sigui propi.

         Dintre dels
mites hi tenim les religions, les creences, els convenciments, la cultura (sí,
també), les idees… Aquests mites es refermen i transmeten mitjançant uns
rituals periòdics on es deixaten les emocions i s’acaben amb la satisfacció de
pertànyer a un conjunt que ens engloba i acull, on trobem benestar i estima. El
problema és que sovint, açò va  necessàriament aparellat a l’hostilitat cap a
aquells que estan fora d’aquest grup. Açò en temps molt remots ens podria
semblar útil, per defensar el propi territori, els mitjans de subsistència…
però… hui dia, quin sentit té?.  Eixe
odi que traspua per tots els porus de la majoria d’afeccionats (“Ho heu vist?,
ho heu vist?, la mare que els va parir!” és la frase que millor resumeix açò
que estem intentant explicar) quan el partit no rutlla bé.

         El romans
(mireu si ve de lluny) ja sabíem alguna cosa de com tenir content al poble: pa
i circ. Espectacle, festa, tiberi, què més volem?. D’acord que la societat té
brots de violència que cal socialitzar, però voleu dir que el futbol dissol
aquesta violència? O més bé la incrementa?. La dictadura de “Franquito” va
saber explotar molt bé el poder narcotitzant del futbol. El diumenge, al camp
de futbol, i més endavant a casa, amb la televisió, podíem desfogar-nos de tota
la mala bava que anàvem acumulant al llarg de la setmana, sense que ens quedés
cap gana de pensar en contra del règim, amb la nostra ració d’ira, enfocada cap
a l’adversari o l’àrbitre, ja en teníem prou. Us en recordeu que a la transició
el futbol va desaparèixer de la televisió? Ens havíem adonat de l’alienació que
el futbol suposava. Però, ai!, no trigà gaire a recuperar el seu lloc d’honor a
la societat, incrementat pel refredament de les passions polítiques, pel
mercat, i perquè sempre ha fet patxoca veure unes desenes de milers de persones
bramant alguna lletra ofensiva cap a un altre. La nostra intenció no és tampoc
ofendre ningú, ja sabem que hi ha de tot, com a qualsevol lloc, però…

         Un altre tema
és el de les xifres monetàries astronòmiques que es manegen dintre del món del
futbol, de la màfia que hi ha incrustada a les seues estructures. Per què
paguen aquestes milionades a gent que ni tan sols sap parlar (no tothom, per
sort)? Ara, que també li paguem al Joan Carles i tampoc sap parlar…

         El mercat, que
tot ho deuria regular (diuen “els liberals”), una vegada més prima al qui no
produeix, a qui, si pot, s’emporta els diners a un paradís fiscal.

         També ens fa
gràcia que molts afeccionats pensen que estan fent “país” o no sabem què…,
això només ho poden fer els de l’Atletic de Bilbao, als altres equips tothom és
foraster, mercenaris pagats per hui ser aquí, demà allà, “treballant” (quin
verb!) per al qui més li pagui.

         I és clar que
sense mites la societat no s’aguantaria, però voleu dir que no hi ha altres de millors?
La cultura, per exemple. Moltes vegades hem pronunciat una frase com “si nosal3
manéssim, el futbol el prohibiríem”, a la qual han contestat gairebé tots els
qui tenia al costat “hala!”, “tindríeu a tot el món en contra, es farien
manifestacions, s’exigiria que es tornés a legalitzar”. I nosal3 els responem, “i
per exigir un sou digne, una sanitat sanejada (valga la redundància), una
educació amb mitjans; per acabar amb les agressions racistes i xenòfobes, per
acabar amb la violència de gènere, per acabar amb la fam del món,… poseu-ne
totes les altres nobles causes que vulgueu… per a això no es manifestarien, i
els toca de molt més a prop. Hi ha gent que es gasta una porronada d’euros per
anar a veure la final d’ací o d’allà i per a altres causes més humanistes, són
incapaços involucrar-s’hi, no els naix. Així som, així és i així ens va.

         I al damunt, el
futbol està present a la nostra vida, en serveix per a realitzar, moltes
vegades, la funció fàtica o de contacte del llenguatge. Com quedà el tal? Ahir
sí que…   Eixe és un pallaso que no val
per res… són alguns dels comentaris que es poden escoltar. I en la manera de
parlar també s’han introduït girs i expressions del futbol. Snese anar més
lluny, la novel·la “Plagis” d’Urbà Lozano, i que comentarem entre aquesta
vesprada i demà, té gran part del seu text farcit de frases futboleres. I a la
política, el PSOE als cartells hi diu “Aquest partit es juga a Europa”. Açò ja
és massa!!!  

         De moment queda
oberta la veda per a comentaris a favor i en contra i així veurem si podem
treure l’aigua clara. Nosal3, si trobem alguna cosa que encara no ha estat
dita, l’afegirem.

 

 

 

 



[i] MITE.- m filosf/relig 1 Dita,
narració, etc. plàstiques, fabuloses i generalment contraposades a qualsevol
tipus de formulació enraonada i demostrada, emprades sobretot per a expresar
conviccions filosòfiques, cosmovisionals o religioses. 2 a Narració fabulosa
purament inventada. b Idea, figura, etc. Presentades com a intocables,
inqüestionables, absolutes.

 

Dues propostes per hui (Sí, ja sabem que està una mica ajustat, però què voleu?, hem treballat…)

Encara esteu a temps!. Us presentem dues propostes per hui, la primera a Benissa, a les 22:30, on es presenta el primer dia del Concurs Aborigen, ja ressenyat a aquest bloc.
     La segona ens la proposa el Col·lectiu Vall de Vernissa, que presentarà el número 13 de “La Falzia”, revista dels pobles silenciosos, a més d’altres activitats pel diumenge 24 i divendres 29 que semblen molt interessants… Passeu i llegiu, i si podeu i voleu, aneu-hi!.

   Sí, ens recordem que us prometerem parlar de “Plagis” i de Futbol. Ho farem aquest cap de setmana, que esperem siga fructífer, ja que no anem enlloc (de moment).

  

Senyors i senyores, aquest cap de setmana, més
concretament el Divendres 22 de Maig, es celebrarà a Benissa (La Marina) el dia
1 del Concurs Aborigen, la primera final d’aquest concurs. En sorprendran cap
allà a les 22.30h (als baixos de la Cultural) amb el seu directe els grups
seleccionats per a la ocasió:

 

1.- Raça Borda (Gandia) amb el seu REGGAE i SKA: https://myspace.com/rasaborda.

2.- Bielrússia (Bocairent) amb el seu excel·lent ROCK
ALTERNATIU:https://myspace.com/bielorussiagrup.

3.- Bisserots (Jesús Pobre) amb el seu ROCK més que
contundent:https://myspace.com/bisserots.

4.- Odi (Albaida) també amb un ROCK, SKA i PUNK excel·lent:https://myspace.com/grupodi.

Una volta allí hi haurà servei de BARRA, a PREUS POPULARS! Vos esperem!

 

+info—

Myspace del Concurs:https://myspace.com/concursaborigenbenissa

Facebook del Concurs: https://www.facebook.com/pages/CONCURSABORIGEN/62732550828

Correu del Concurs:concursaborigen@gmail.com

 

 


            Estimades i estimats amigues i
amics,
ens agradaria que
ens acompanyàreu en els següents actes:

 

Divendres, 22 de maig

Presentació del
núm. 13 de La Falzia, la veu dels pobles silenciosos.

També es podrà
arreplegar el núm 14, el monogràfic dedicat a La Rotovense Musical. A més,
projectarem el vídeo del voluntariat pels conreus valencians de 2008.

Lloc: Centre Social
d’Almiserà.

Hora: 20:30 h.

Diumenge, 24 de maig

Un passeig per
l’ecomuseu

Un passeig botànic
des d’Almiserà fins a la font de la Finestra. Després resseguirem l’aqüeducte
dels frares de Sant Jeroni de Cotalba.

Organitzen: Grup de
muntanya Viarany i Ecomuseu Vernissa Viu.

Lloc d’eixida: pont
entre Llocnou de Sant Jeroni i Almiserà.

Hora: 9:00 h.

Divendres, 29 de maig

“Pobles
abandonats. Els paisatges de l’oblit”

Conferència i passe
de diapositives, a càrrec de José Manuel Almerich i Agustí Hernández.

Lloc: Llar dels
jubilats de Ròtova.

Hora: 20:00 h.

www.vernissaviu.org

www.valldevernissa.org

 

Javier Cercas: “Fanàtics del real, fanàtics del simbòlic” 17-05-09 EL PAÍS.

Aquest text creiem que sí que és d’Àngel ( de qui si no?) i ens ha semblat interessant traduir-lo. En ell, Javier Cercas lliga el comentari d’un article del mateix diari (d’un altre senyor) amb una reflexió al ministre d’Educació, pensem que d’una manera molt ben trabada.

   Hui ja hem treballat (ja feia, ja, que no…!) a València, repartint correu. Hem pogut tornar a agafar el trenet i llegir a cor què vols fins arribar a València (1 hora des de l’Alcúdia fins Àngel Guimerà!, després fem transbordament per anar… uff!) i només per això paga la pena. Tornant una altra, d’hora… Ja tenim llibres per comentar una altra vegada, a veure si demà tenim ganes i comencem amb “Plagis” d’Urbà Lozano, que per cert, es passarà el proper dia 28 pel local del Bloc Jaume I de l’Alcúdia (ja sabeu on està, i si no, a l’enllaç d’ací la dreta) per comentar aquesta novel·la i el que es presente…

   També dir-vos que el proper dia 27 de maig (o no! el Barça juga la final!!! Us foteu! Gran part de tots els mals d’aquesta societat arrenquen del futbol -teoria nostra-. Ho sentim per aquells que els agradi), bé, al que anàvem… el dia 27 de maig a les 22 hores, al carrer Sant Pere de l’Alcúdia, on nidifica el Teatre La Clau, actuarà HUGO MAS!!! (Després no direu que no us hem avisat.).

   Afegit el 27 a les 18:38. Els del futbol heu guanyat! L’actuació d’Hugo Mas es farà el següent dimecres, 3 de juny. Sí que té poder el futbol, sí.

Bé, i ara, dintre l’article.

JAVIER CERCAS – – – PALOS DE CIEGO

Fanàtics del real, fanàtics del simbòlic.

JAVIER CERCAS 17/05/2009         EL
PAÍS

 

         1.-
 Un dels articles més interessants que he
llegit en els darrers mesos es titula Senyors polítics, continuen gesticulant,
per favor.
El va publicar aquest periòdic, el seu autor és Antonio Núñez
López i signa com a “estratega de la comunicació”. No tinc ni idea de què es un
estratega de la comunicació, i tampoc tinc el gust de conèixer al senyor Núñez
López, però, com tal vegada algun de vostès no va llegir el seu article, a
continuació em permet glossar-lo i discutir-lo.

        “El simbòlic sense el real és pura bagatel·la;
el real sense el simbòlic acaba sent ineficaç”

         La tesi central de Núñez López és que
un polític deu sortir en la foto, i sobretot deu sortir bé. Açò pot semblar una
provocació (o una bajanada); en certa manera ho és, Encara que aquí està la gràcia.
Núñez López discrepa dels “fanàtics del real”, aquells què consideren que els
gestos i les fotos dels polítics estan al servei de les seues vanitats personals,
“quan no directament de la manipulació i l’engany”; afirma que les imatges governen
el món, que han deixat de ser la il·lustració de la notícia per a convertir-se
en la notícia mateixa; addueix un exemple: segons ell, el major èxit mundial
des de que començà la crisi econòmica fou la cimera del G?20, i una foto ho va sintetitzar
millor que totes les paraules que durant aquells dies pronunciaren els dirigents
polítics: la foto de Michelle Obama i la reina d’Anglaterra agafades per la
cintura. “Dues dones líders, no dos homes”, escriu Núñez López. “Dues races abans
enfrontades. Dos bressols ben distints. Dos potències mundials, la vella Europa
i el jove Estats Units. Dues formes d’entendre la diplomàcia i la política. Dues
icones globals”. I conclou: “El grumoll de recels, prejudicis i protocols caducs,
que tant havia embussat la coordinació mundial de les mesures anticrisi, dissolt
gràcies a la voluntat d’entendre’s, tolerar cultures distintes i treballar units
per a superar la situació”.

         Si rebaixem una mica (o un molt) el triomfalisme,
no li falta raó a Núñez López; al meu judici, tampoc li’n sobra. Ningú gosa del
privilegi de prescindir de la realitat, i menys que ningú un polític, a qui paguem
per a que l’administri i la millori; i si són les imatges les què governen la
realitat -cosa gens fàcil de desmentir a aquestes altures-, aleshores el
polític deu mimar les imatges. Nogensmenys, no conec cap polític al qui no li agradi
sortir a la foto; si existeix, cal sospitar seriosament que és un mal polític.
Però el problema no és el polític al qui li agrada sortir a la foto, sinó el
polític al qui només li agrada sortir a la foto; aquest no és un mal
polític: és un polític pèssim, un mamarratxo afligit de mediopatia al qui, pel
bé de la política -o siga, pel bé de vostè i de mi, amable lector-, convé tirar
el més aviat i a patacades de la política. Front al fanàtic del real, el
fanàtic del simbòlic: el simbòlic sense el real és pura bajanada; el real sense
el simbòlic acaba sent ineficaç, que és una altra forma de la bajanada. Jo crec
que els polítics tenen l’obligació de no obligar-nos a elegir entre eixos dos
fanatismes.

         2.- Tothom desitgem que no ens obligui
a elegir entre ells el nou ministre d’Educació, Ángel Gabilondo. Malgrat ser
catedràtic de metafísica, Gabilondo sembla un home amb els peus ben plantats al
sòl, almenys si atenem al seu lema: “Les conviccions, als pressupostos”. Està molt
bé. Des de fa més de dos segles se sap que el principal problema d’aquest país
és l’educació: el menyspreu pels valors del treball i el coneixement i la manca
de respecte pels qui tracten d’inculcar-los; això al principi només ho deia l’esquerra
il·lustrada, però d’un temps ençà també ho diu la dreta. No obstant, a jutjar pels
resultats dels estudis que periòdicament llegim en la premsa -i que
periòdicament ens situen a la cua dels països del nostre entorn en matèria
educativa-, no sembla que hagi servit de molt; la raó és que una cosa és el que
es diu i una altra el que es fa; o, el que és el mateix: la raó és que, ja que
en política les conviccions són poc més que símbols i els pressupostos són la
realitat, en matèria educativa els nostres polítics han tendit a actuar com a
fanàtics del simbòlic. No hi ha dubte de que les conviccions del nou ministre
són excel·lents: vindica l’esforç i la disciplina, clama per un pacte que no
obligui a canviar de model educatiu cada vegada que canvia el Govern, pretén
remeiar la insuficiència de mitjans d’escoles i universitats. Excel·lent: ara només
falta convertir eixes conviccions en pressupostos, eixos símbols en realitat.
Si el ministre ho aconsegueix, serà una revolució colossal. Els entesos asseguren
que d’aquesta crisi econòmica sortirem: trigarem un any, o dos, o tres, però sortirem;
de la crisi educativa no hem sortit mai, i no es beslluma quan anem a fer-ho. Els
nostres polítics d’esquerra solen dir que la seua primera prioritat és la
política educativa; si ho és -si el que diuen no és mera gesticulació-, aleshores
deurien donar més diners a les escoles que a les empreses. Bona sort, ministre.