NOSAL3 en som + de tres

Ens ha arribat per correu electrònic el manifest pel primer de maig. 
No sabem si l’hauran publicat en la nostra llengua, però, per si des
cas, us l’hem traduït.
   I demà, tothom cap a la manifestació, a les 11 a la plaça de Sant
Agustí de València. El cartell no l’hem trobat en la nostra llengua, i
com no tenim gaire idea de com funcionen els programes per retocar-lo,
us adjuntem el que ens han eviat.

         VISCA EL PRIMER DE MAIG!    VISCA LA CLASSE TREBALLADORA!

MANIFEST DEL PRIMER
DE MAIG 2009

            El
1er de maig, els treballadors i treballadores estem cridats a celebrar el Dia
Internacional del Treball per a enfrontar la crisi i reclamar amb fermesa un
nou ordre econòmic mundial, que posi a les persones en primer terme.

            Els
sindicats i els treballadors i treballadores als qui representem exigim als
banquers, als governs i institucions que donen una sortida justa a la situació,
i estem disposats a exercir el paper que ens correspon en la construcció d’un
futur més just.

            Amb
la Confederació Sindical Internacional i la Confederació Europea de Sindicats,
reafirmem el nostre compromís amb els drets humans en el món, amb la reducció
de les desigualtats, amb la creació de treballs decents, amb la fi de les
situacions de pobresa i amb la distribució equitativa de la riquesa, i
denunciem la vulneració dels drets laborals, sindicals i civils que cada dia
esdevenen a molts països del món.

            Expressem
la més ferma solidaritat amb el poble iraquià, víctima d’una guerra il·legal i
injusta, i amb els pobles que lluiten per la seua autodeterminació  -Sàhara Occidental, Palestina-, exigint a la
comunitat internacional la recerca de sortides pacífiques urgents als
conflictes que pateixen.

Per una sortida a la
crisi favorable a les persones

            La
crisi internacional ha posat en qüestió un model econòmic capitalista que, a més
de ser socialment injust i insostenible medioambientalment, ha fracassat
estrepitosament en el terreny econòmic. El creixent domini de l’activitat
financera sobre l’economia, el predomini de l’especulació per damunt de la
producció de béns i serveis, han arrossegat al sistema econòmic mundial a la
situació de recessió. En aquesta situació és fonamental recuperar la política per
a donar hegemonia a la democràcia front al mercat.

            Juntament
a la Confederació Sindical Internacional i la Confederació Europea de Sindicats,
considerem que és necessari revertir l’estat actual de l’economia mundial,
impulsant un nou model de govern del món financer, i generant una regulació que
restablisca la primacia de la política sobre les finances, del treball front al
capital especulatiu, i on es fixen les condicions d’un nou model de repartiment
i distribució de la riquesa.

            La
sortida de la crisi ha de marcar el final d’una ideologia de mercats financers desenfrenats,
on l’autorregulació ha quedat en evidència com un frau, i la cobdícia ha anul·lat
qualsevol consideració racional en detriment de l’economia real. Es requereix
restaurar en els mercats financers la seua funció primària de garantir un
finançament estable i rendible de la inversió productiva, establint un model de
desenvolupament socialment just i medioambientalment sostenible.

            Amb
la Confederació Sindical Internacional i amb la Confederació Europea de
Sindicats, pensem que les polítiques dels distints Governs no han d’orientar-se
cap al proteccionisme dels Estats i es reduisca als àmbits nacionals, sinó que
urgeix un impuls d’integració política que garantisca i harmonitzi homogèniament
els drets socials i laborals en els distints països. En aquest sentit, reivindiquem
la defensa del model social dels tractats de la Unió Europea.

Per un nou contracte
social a Europa

            CCOO
i UGT ens manifestarem, seguint les convocatòries de la CES, en una mobilització
que abasta a España i a Portugal el proper 14 de maig a Madrid, a la que seguiran
mobilitzacions a Brusseles (15 de maig) i a Berlín i a Praga (16 de maig), amb
l’objectiu de denunciar la crisi i en favor d’un nou contracte social a Europa.

            Els
sindicats europeus exigirem en aquestes mobilitzacions un ampli programa de
reactivació de l’economia per al manteniment i la creació d’ocupacions de qualitat,
la millora dels salaris i de les pensions, i Estats del Benestar més forts,
igualtat de tracte i igualtat de salaris per als treballadors i treballadores  migrants desplaçats, i un reglament eficaç
dels mercats financers que impedisca la tornada del «Capitalisme de Casino».

            Des
d’aquest 1er de maig reiterem la nostra crida per a fer del 14 de maig una
jornada que servisca per a donar una sortida a la crisi més favorable als treballadors.

Per l’ocupació, per la
protecció social, per una economia productiva

            A
Espanya, els principals indicadors de l’economia són clarament negatius, com ho
demostren la rapidíssima destrucció de l’ocupació, assolint una xifra total de
desocupats que es situa en 4 milions; el consum en caiguda lliure; els forts
ajustaments en la producció, que s’han anat estenent des de la construcció a la
resta de sectors, i la forta caiguda de la inversió empresarial.

            La
crisi internacional s’agreuja a Espanya per efectes propis, derivats d’un model
econòmic de creixement insostenible com a resultat del nostre feble model
productiu. El nostre Estat requereix canvis transcendentals i urgents, però
aquests no poden consistir en el abaratiment dels costos laborals, tal i com
reclamen alguns sectors de CEOE. La crisi no té el seu origen en el mercat
laboral i, per tant, la solució no pot provenir de reformes laborals que
únicament servirien per accelerar la destrucció de l’ocupació, així com la
reducció d’impostos i quotes socials només provocarien el deteriorament dels
sistemes públics de protecció social, la reducció de la despesa social i el
afebliment dels serveis públics. En aquesta situació, les mesures adoptades pel
Govern no han aconseguit posar terme a l’intens procés de destrucció de l’ocupació,
davant del qual, i a causa de la seua gravetat, UGT i CCOO exigim un seguiment
rigorós de l’aplicació dels fons d’inversió local i de dinamització de l’economia
i l’ocupació, amb participació sindical, l’adopció de les mesures necessàries
de reactivació econòmica, dotar de liquiditat a empreses, autònoms i famílies, i
demanden un impuls al diàleg social, promovent un acord orientat a tenir més i
millor ocupació, ampliar la protecció social i impulsar l’economia productiva.

            Govern,
empresaris i sindicats haurem de concentrar tots els esforços en el disseny d’un
nou model productiu. D’una part, s’ha de respondre a la crisi amb força i
frenar la destrucció d’ocupació. A més, es necessita impulsar un nou model de
creixement que garantisca la cohesió social.

            A
España, la sortida de la crisi s’ha de traduir en un model de creixement
sostenible, productiu i industrial, des de la qualitat i la innovació, amb drets,
amb igualtat entre homes i dones, entre immigrants i autòctons, sense accidents
laborals, amb protecció de les persones desocupades, amb garanties per a unes
condicions dignes de vida, en les que les pensiones, l’educació, la sanitat o l’atenció
a les persones en situació de dependència siguin drets consolidats.

Pel diàleg social i la
negociació col·lectiva

            Aquest
necessari impuls, a través del diàleg social per l’ocupació, la protecció
social i la economia productiva, ha de ser complementat amb la negociació col·lectiva.
Els sindicats més representatius hem consensuat i impulsat criteris unitaris per
a la negociació col·lectiva amb l’objectiu de facilitar els processos de
negociació i reforçar i millorar la seua articulació interna. Evitar que els treballadors
i treballadores siguin els qui paguen una crisi que no han provocat, combatre
la precarietat de les condicions de treball i ocupació, i evitar la seua utilització
oportunista constitueixen els eixos i objectius sindicals bàsics per a la
negociació dels convenis col·lectius d’aquest any. Ambdós sindicats considerem
que la negociació col·lectiva és l’eina real i efectiva per a

millorar les condicions de treball i
salari a la vegada que per a avançar en drets, impulsant el coneixement i l’ús
dels reconeguts per la nostra legislació, juntament a la generació i ampliació
de drets personals i sindicals, amb l’objectiu d’assolir una major participació
en el desenvolupament d’un model de qualitat i competitivitat de cara al futur.

Pel manteniment y millora del poder
adquisitiu

            En
línia amb els criteris i recomanacions de la Confederació Europea de Sindicats,
defensem:

            Una
negociació salarial que garantisca la millora moderada dels salaris i del poder
adquisitiu real. Aquest objectiu resulta possible dintre dels criteris pactats
en els successius Acords Interconfederals
per a la Negociació Col·lectiva (ANC), prenent com a primera referència per al augment salarial l’objectiu oficial
del 2% establert pel Govern, en línia amb la política monetària del Banc
Central Europeu, i tenint en compte, a més, els augments de productivitat i l’establiment
de clàusules de garantia com a salvaguarda front a possibles desviaments de l’IPC.

            Hem
d’actuar per a eradicar els salaris més baixos, especialment els més allunyats
del salari mitjà nacional, ja que són una expressió de la precarietat laboral i
de la injustícia social, i van en contra d’un model de competitivitat i eficiència.
Per a això, hem d’actuar de forma sostinguda en el temps per augmentar els
salaris inferiors, creant o millorant un salari mínim garantit en la negociació
col·lectiva.

Per la igualtat i la no discriminació

            El
principi d’igualtat i no discriminació segueix sent vulnerat en l’accés a l’ocupació
i en les diverses condicions de treball, causant greus perjudicis a les
persones que són objecte de discriminació en raó del seu sexe, edat, ètnia,
procedència, discapacitat o per qualsevol altra causa, pel que haurem d’avançar
en la seua eliminació, garantint el dret a la igualtat de totes les persones.

            Així,
continua sent un objectiu sindical prioritari l’eliminació de les diferències
retributives entre dones i homes, per al que s’han de promoure les adequacions
necessàries en la classificació professional, l’assignació i valoració de
funciones i tasques, les retribucions, plusos, complements salarials i socials.
Per a açò, seguirem impulsant l’adopció de mesures i plans d’igualtat en els
convenis i acords col·lectis.

Per la salut i seguretat en el treball

            La
precarietat laboral, la subcontractació abusiva i la realització de llargues
jornades de treball són alguns dels elements que de forma específica contribueixen
al manteniment d’altes taxes d’accidents i altres riscos laborals, mostrant la
realitat sociolaboral al nostre Estat. El reforçament dels drets de
representació i informació, l’establiment d’organismes estables per a la
coordinació en matèria d’avaluació i prevenció de riscos laborals entre les

empreses contractades i subcontractades i
d’aquestes amb l’empresa principal, i l’elaboració de plans d’avaluació i
valoració de riscos laborals específics del sector de què es tracti, són elements
prioritaris per a l’acció sindical.

Per la millora de la
protecció social, el sosteniment de l’activitat

econòmica i la
transformació del model productiu a través de les

polítiques públiques i
de la inversió

            El
diàleg social és l’aposta de CCOO i UGT, però no volem un procés de diàleg
social devaluat. Reivindiquem l’impuls de les polítiques actives d’ocupació, la
millora de la protecció per desocupació i la protecció dels drets dels treballadors
i treballadores en els expedients de regulació d’ocupació i front als
acomiadaments.

            Proposem
una nova estructura productiva basada en la qualitat de l’educació i la
formació professional, l’impuls de la I+D+i per a la millora de la productivitat
i la competitivitat, la potenciació del sector industrial, la reducció de la
dependència exterior de l’energia i la promoció de la política medioambiental
com a factor de progrés, la promoció de programes d’habitatge públic i estímul
al lloguer, la priorització de la despesa pública en infraestructures i serveis
socials i l’enfortiment dels serveis públics.

            UGT
i CCOO cridem els treballadors i treballadores, i a la societat en general, a
mobilitzar-se amb les seues organitzacions sindicals en defensa d’aquests objectius
el 1er de maig, juntament amb milions de persones que també ho faran a tot el món,
en molts casos sense llibertat o sota la repressió, per l’ocupació decent, per
una sortida a la crisi favorable a les persones, per un nou ordre econòmic
mundial, pels valors de pau, llibertat i justícia social, per la defensa dels drets
humans i per l’extensió dels drets socials i sindicals a nivell mundial.

¡VISCA EL PRIMER DE MAIG!

FRONT A LA CRISI:

OCUPACIÓ, INVERSIÓ PÚBLICA I
PROTECCIÓ SOCIAL.

I no és que el coneguerem gaire, però l’article que ens ha remés Paco Sanz ens sembla una manera molt digna d’afrontar al mort. Hem traduït tota la pàgina del web on es donava la noticia, on hi ha l’obituari, escrit per ell mateix quatre dies abans de morir, i un article de El Mundo del dia 14 d’abril de 1995.

   Que ho passes bé a Jamaica Javier!

   Hem posat en un tipus diferent de lletra i entre parèntesi els petits problemes de traducció que hem hagut d’afrontar, si veieu o sabeu com quedaria millor, us preguem ens ho feu arribar i ho modificarem.

2009/04/28

06:00:00 GMT+2

Somnio amb Jamaica

Javier Ortiz
ha mort aquesta matinada.

Estarem avui
dimarts 28 en el Tanatori Nord de Madrid (C/ Valdegovia, 8-10. 28034 Madrid) fins
la seua incineració, el dimecres 29 pel matí en el Cementiri de l’Almudena.

__________________________________

Deixà escrit
el seu propi obituari (24 de gener de 2007).

OBITUARI

Javier
Ortiz, columnista

            Va morir ahir de parada
cardio-respiratòria l’escriptor i periodista Javier Ortiz. Es una cosa que ell
mateix, autor d’aquestes línies, sabia molt bé que esdevindria, i que per això
va poder pronosticar, perquè no hi ha res més inevitable que morir de parada
cardio-respiratòria. Si continues respirant i el cor te bat, no et donen per mort.

Així que
així estem (bo, ell ja no).

            Javier Ortiz fou el sisè fill d’una
mestra d’Irún, María Estévez Sáez, i d’un gestor administratiu madrileny, José
María Ortiz Crouselles. Els seus avis foren, respectivament, un senyor de
Granada amb aspecte de policia -el que tal vegada es justifiqui considerant el fet
que era policia-, una senyora molt agradable i culta amb allure i cognom
del Rosselló, un honrat i discret carrabiner orensà amb habilitats de
pendolista (“aquell que escriu amb
molt bona lletra”, no sabem si hi ha correspondència catalana) i una vídua d’Haro casada en segones
núpcies amb el recent mencionat, Javier Estévez Cartelle, del qui es derivà el
nom de pila del nostre recent difunt. Si algun interès tenen tots aquests esdeveniments,
cosa que està lluny de quedar clara, és el de demostrar que, en contra del que
se sol pretendre, l’encreuament de races no millora el producte. (Observin quina
gran varietat de procedències es posà en joc per acabar fabricant a un basc calb
i baixet.)

            La infantesa de Javier Ortiz transcorregué
en Sant Sebastià, ciutat que li venia molt a mà, perquè va nàixer allà. Es dedicà
bàsicament a mirar el que hi havia pels seus voltants, en particular el pit de
les senyores -ara que ja està mort podem descobrir eixe innocent secret seu-, i
a estudiar coses tan peregrines com les ciutats costaneres del Perú, de las que
no aconseguí oblidar-se’n fins el seu darrer alè. Els jesuïtes tractaren d’encarrilar-lo
pel bon camí, però ell descobrí molt aviat que era comunista. Això frustrà del
tot la seu carrera religiosa, ja de per si poc prometedora, sobretot des que
notà amb desagrado l’interès que alguns sacerdots posaven en les seues parts
pudendes.

            El seu primer treball com a “escribidor”
(sic), aparegut en una pàgina del periòdic del col·legi, fou,
curiosament, una necrològica, amb el que cabria dir que la seua carrera com a
periodista ha resultat cap-i-cua, singular circumstància de la qual molt pocs
podrien presumir, encara en l’improbable cas que ho pretengueren.

            Als 15 anys, fastiguejat de las injustícies
humanes -algunes de les quals continuaven tenint com a referència obsessiva els
pits femenins-, decidí fer-se marxista-leninista. Els anys següents hagué d’usar-los
en esbrinar què era això que acabava de fer-se, al que contribuïren decisivament
alguns esforçats membres de la Policia política franquista.

            A partir d’aquí, es dedicà amb gran
entusiasme a cultivar el noble gènere del pamflet. Sense parar. A diari. Any rere
any. Fou canviant de punt de residència, no sempre per voluntat pròpia -ahí
mereixen especial menció les seues estades carceràries i el seu exili, primer a
Burdeos, després a París-, però jamai varià el seu infrangible afany d’agitador
polític, que ell pretenia haver adquirit, per absurd que sembli -i siga, de fet-,
en la lectura de “Els documents pòstums del Club Pickwick, d’en Carles
Dickens, i de les Aventures, invents i mistificacions de Silvestre Padarox, d’en
Pius Baroja.

            Burdeos, París, Barcelona, Madrid,
Bilbao, Aigües, Santander… Recorregué incomptables llocs i trepitjà innúmers
paratges sense parar d’escriure, erra que erra. Zutik!, Servir al Pueblo,
Saida, Liberación –i Mar, i Mediterranean Magazine-  i El
Mundo, y una dotzena de llibres, i diverses ràdios, i algunes
televisions… Per escriure, fins i tot escriví per a altres, exercint de negre
en moments de particular penúria. També ho féu de vegades per amistat.

            Mogut per la lectura del Seleccions
de Reader’s Digest i altres publicacions estadounidenques tan afeccionades
a eixe gènere d’operacions, un dia decidí calcular quants quilòmetres cobririen
el seus escrits, en el cas de col·locar-los tots en una sola llarguíssima línia
de cos 12. El resultat de l’estimació fou concloent: ocuparien la tira.

            En matèria d’amors (de la que seria
injust dir que manqués d’alguna experiència), també fou cap-i-cua. Deia que les
millors dones, les més afectuoses i les més nobles amb les qui compartí els seus
dies (sense desdenyar dogmàticament a cap altra), li resultaren la primera i l’última.
Encara que la favorita li aparegués pel mig: la seua filla Ane.

            I tot per acabar amb quelcom tan
vulgar com la mort. Per parada cardio-respiratòria, com queda dit. En fi, un altre
lloc de treball disponible. (Algo es algo). Encara com…

______

 Javier
Ortiz, escriptor i
columnista, naixé en Donostia-Sant Sebastià el 24 de gener de 1948 i va
morir el 28 d’abril en Aigües (Alacant), després de deixar escrit el present
obituari.

http://www.javierortiz.net/jor/apuntes/obituario

 _______________________________________

I, entre moltes
altres, aquesta declaració de principis:

Somnio amb
Jamaica

            Somnio amb Jamaica. Estic assegut darrere
d’una taula negra, envoltat de papers, davant d’una paret de la que pengen
fotografies de desolació i soledat, entre projectes d’articles i piles d’opinió
que em reclamen. I estic volant cap a Jamaica.

            La pantalla de fòsfor verd em mira
adusta. M’està demanant impacient la seua ració quotidiana de formats i de
claus. Però avui -¿què em passa?- només veig en ella reflexos d’ escuma blanca
sobre un mar d’un blau intens. Un mar sota el sol: sota eixe feréstec sol de
passió que il·lumina eternament el port de Kingston, en Jamaica.

            Somnio amb Jamaica. Jamaica és una illa
(no sé per què us ho conto, si ja ho sabeu); Jamaica és una illa primitiva,
anàrquica i bellíssima, amb cases de llauna que desemboquen en llargues platges
de sorra fina i blanca. En Jamaica tot està per fer, i un pot viure amb l’esperança
en la punta dels dits, pensant que tot és encara possible i que el futur existeix.
I la gent és senzilla, i els seus sentiments, espontanis i directes, i fins els
assassins són capaços d’explicar el que fan sense recórrer a teories sociològiques
o assenyats estudis de mercat: maten -ja veieu, quines coses-, i maten perquè
odien i perquè estimen, i això és tot, i ningú li pega més voltes.

            En Jamaica, el temps no compta a
penes res. La gent és tranquil·la i impuntual, i molt pocs són els qui admeten
que els imposen una cita: ells queden i, al final, apareixen, però no miren el
rellotge ni es preocupen per horaris.

            Somnio amb Jamaica, i en la Jamaica
en la qual jo somnio ningú s’alça la veu, i el soroll és només algaravia de
carrer, i els policies no fan por, encara que espanten un poc amb els sorollosos
pirops que llancen a les noies que circulen en bicicleta i a les que l’aire aixeca
les seues faldilles de mil colors.

            Tal vegada eixa Jamaica en la qual
estic somniant no existisca. Tal vegada açò que us estic contant siga només el
fruit de pel·lícules i cartells de turisme guaitant pels aparadors de les
agències de viatge.

            Mai he estat a Jamaica, i és
probable que mai la vegi. Me´s igual. Millor que siga així.

            La meua Jamaica, aquesta Jamaica en
la qual avui somnio, em val perquè és quimera, perquè ocupa l’espai del
no-aquí, perquè m’ajuda a imaginar que podríem ser altres.

            I somnio, i me’n vaig a Jamaica per a
millor sentir la meua distància davant el que veig: carrers grisos, gent
trista. I somnio amb Jamaica per a reclamar de mi més alegria, per a pensar que
tots podem trencar amb tot, que som capaços de no acudir puntuals a les cites,
de riure’ns dels estudis sociològics que expliquen la mort, de creure que l’avenir
que ens espera no està condemnat a ser de per vida un temps per al plor.

Jamaica o mort.
Vencerem.

__________________________________

 (Publicat
en El Mundo el 14 d’abril de 1995)

__________________________________

 Tres
tristos terços

            Des de fa mesos, no pocs politòlegs
(d’alguna manera hi haurà d’anomenar-nos) venim insistint en que les pròximes
eleccions europees no van a decidir qui és capaç de governar millor Europa,
sinó qui podria fer-ho d’una manera que fóra menys dolenta per a cada votant
que la dels seus adversaris. És com si cadascú només pensés en el mode en el
que les coses vagin a anar de la forma menys desastrosa possible: no de cap que
podés ésser qualificada d’acceptablement bona. Són els dos terços que pensen: “Qualsevol
cosa menys el PP”, o bé: “Qualsevol cosa menys el PSOE”. L’últim terç el formen
els qui no es donen per concernits. Dintre d’aquests, uns se senten superiors,
altres inferiors i altres indiferents.

            En realitat van a ser les eleccions
europees més pobletanes.

            No hi ha una vertadera visió
continental d’allò que les eleccions teòricament pretenen. Hi ha, com pot veure’s,
tres terços, però cap està a la altura de las circumstàncies.

            Escolto i llegeixo a Rajoy, Montoro i
altres aspirants a tornar a la Moncloa que, si els socialistes continuen
decidint sobre la política econòmica europea, Espanya es va a morir d’inanició.
Els d’enfront responen tres quarts del mateix aportant la mateixa quantitat i
el mateix pes en argumentació a l’hora de donar suport a  les seues paraules: cap.

            Aposto triple contra senzill a que
Mayor Oreja seguirà amb les seues monografies sobre ETA, a que Jáuregui entrarà
al drap i a que als altres no ens quedarà sinó aguantar-los a tots. A tots, llevat
de a nosaltres mateixos que, per suposat, continuarem tenint raó.

__________________________

(Publicat en
Público el 28 d’abril de 2009)

 __________________________

Un article recomanat per l’amic Àngel Canet (el teniu enllaçat a “Col·legueig” a la columna de la dreta) del diari EL PAÍS del dia 25 d’abril, escrit per Manuel Rivas, mestre del conte i president de la plataforma galega “Nunca Mais” . Un altre dia hi farem un apunt d’aquest fantàstic autor d’històries com les recollides a “Què vols de mi amor?” on es troben les tres que s’integraren en la pel·lícula “La llengua de les papallones”.

   També ens ha semblat interessant l’article, perquè podem comprovar com veuen des de fora de la nostra terra al “nostre” president i les seues “amistats”.

I un ou.  Manuel Rivas.  EL PAÍS 25 d’abril.

El gran
enigma d’Espanya en aquests moments és la naturalesa d’un afalac en el que el regalador
s’ha passat vint pobles. Eixa és l’expressió d’admiració agrimensora que usa la
esposa del senyor Camps, president de la Comunitat Valenciana, per a referir-se
a l’obsequi nadalenc que li feu arribar Álvaro Pérez, sens dubte més conegut
com El Bigotes.

            En aquest país, i per a abreujar,
tan aviat et posen en un reliquiari com t’immortalitzen a cinc columnes i en
negreta amb un àlies vulgar, de trencacantons. Crec que no s’està fent justícia
amb aquest personatge. Vint pobles són molts pobles. Revela una generositat cadastral,
un desenfreno geopolític, un frenesí topogràfic, que contrasta amb l’avarícia
algebraica amb que li respon el poderós Camps: “Jo també t’estimo un ou”.
¿Un ou? ¡Vint pobles per un ou! Al marge del que dicti la justícia, estem davant
un clar episodi de sadisme minimalista.

            El nostre home es desfà per subministrar
vestits planxats, a
mida, amb entreteles, per a que els caps polítics vagin com pinzells, sense
aquelles arrugues autogestionades que introduí l’esquerra en la primavera de la
transició per a sabotejar el protocol. És clar que, en matèria de disseny tèxtil,
el fi justifica els mitjans. I ahí està El
Bigotes, un Maquiavel de l’excel·lència, construint el poder vestit a
vestit. Tal vegada els compliments nadalencs tinguin semblant naturalesa.
¿Quines estrenes poden excitar avui a l’entorn del poder? Parlen d’una polsera.
No. Ha de ser quelcom més. Alguna cosa misteriosa. Álvaro Pérez aconseguí eixe tresor
després de passar-se “vint pobles” de la Terra Mitjana. Ahí està la
clau. Sense voler, l’esposa de Camps revelà l’enigma. El que li cremava en la
mà era l’anell del Senyor dels Anells. L’Anell del Poder. L’Anell Únic.
No sabem on el trobà El Bigotes. Però això explica que estigués tants anys
invisible i en primera línia.

Com cada any, la Universitat de València, mitjançant el Servei de Política Lingüística posa en marxa, per celebrar el 25 d’abril, diverses activitats anomenades en conjunt “Setmana per la llengua”, que de segur us faran el pes.

   El dimarts 5 de maig: Cinema.
    “Mirant al cel” de Jesús Garay als UGC Ciné Cité. 20 h.

   El dimecres 6 de maig: Concert d’autor.
    Pep Gimeno el Botifarra, acompanyat per Miquel Gil i Feliu Ventura, al Jardí Botànic a les 22 h.

    El dijous 7 de maig: Concert pop-rock.
   La gossa Sorda i Sakafeïnats a la Sala Mirror, a les 22:30 h.

   El divendres 8 de maig: Teatre.
   Toni Albà ens presenta “Brams o la kumèdia dels errors” Facultat de Filologia, Traducció i Comunicacio, a les 20 h.

   Per més informació, el pdf d’arxius (més avall) o a la següent adreça:

   http://www.uv.es/spl/

La Roser Giner (Chào ong Viet Nam, aquí a Mesvilaweb) s’ha afegit a aquests que ens anomenem nosal3, fent-nos arribar un article del diari EL PAÍS del dia 25 d’abril. En obrir-lo, de primeres ens quedàrem una mica decebuts, ja que per a eixe dia pensàvem que podria ser un article sobre les llibertats perdudes allà pel 1707. En llegir-lo, però, ens adonàrem que era un molt bon tema, ja encetat per l’amic Òscar amb el seu escrit “La crisi de sistema”, així que ens hem decidit a traduir-lo. Va per tu Roser, i gràcies!.

   Com creiem que la Roser deu ser de més amunt que nosal3, hem utilitzat un registre de la llengua que s’apropa més a les vos3 maneres de parlar.

Pare, pare, mare, mare.

                Tinc un
amic, abans ple d’il·usions, que ja no sembla albergar cap il·lusió. En
quedar-se sense ocupació i no poder pagar la hipoteca del pis, és a dir, en no
poder pagar la seua esperança, ha hagut de mudar-se a la vella casa dels seus
pares, emportant-se amb ell les runes sentimentals: el llit matrimonial, la
vaixella de la boda, alguns llibres que marcaren la seua vida i no sap on
ficarà. L’han acompanyat, és clar, les més netes realitats sentimentals: la
dona, els fills i l’únic animal que dormí amb ells, és a dir, el gat. Per cert
que el gat, fidel als seus records, no volia moure’s de la casa.

                A aquest
cas, que no és únic, s’uneixen altres dos: són molts els fills ja majors que no
s’emancipen perquè l’economia exterior no sembla oferir-los res, excepte por. I
són molts els fills majors que mengen cada dia a casa dels seus pares,
senzillament perquè ells no poden pagar-se un plat. Per tant, em permet exposar
una primera realitat: hi ha una generació de pares majors que a la força ha de
mantenir-se en forma, encara que les empreses pugnen per jubilar-los quan més
aviat, millor. I una segona realitat: aquesta és segurament la primera generació
de la història en què els fills viuen pitjor de com vivien els seus pares.

                Per suposat,
qualsevol lector em pot desmentir. “Vegi vostè”, em diran per exemple, “si els
xiquets de la quinta del biberó, que
moriren a la batalla de l’Ebre o es doblaren de fam en la Barcelona de la postguerra,
no vivien pitjor que els seus pares, qui, de qualsevol bandera que fossin,
tingueren almenys treball, pa i esperança”. Això és cert, i Espanya no recuperà
fins a finals dels cinquanta el nivell de 1935, però en l’entremig hi hagué una
guerra que ho va destruir tot, i les guerres enfonsen les estadístiques, encara
que aixequen algunes banderes.

                No vaig
a oblidar -entre altres coses perquè les vaig viure- èpoques d’una Barcelona paorosa:
racionament, gana, tuberculosi i xiquetes que es prostituïen per un dinar. Perquè
a Barcelona, com hui, també hi havia molta gent rica que a més, com ara, solia
rebre ajudes de l’Estat per a que el país “surés” (ja saben vostès la frase “si
jo dec un milió, tinc un problema; si en dec mil milions, el té algun altre”). I
tampoc oblido la gent sense pis i els rellogats amb dret a cuina, és a dir, amb
assegurança de batussa.

                Molta gent
jove esperava a la sortida de les estacions per a portar maletes, o a les
portes dels hotels per baixar-les del taxi. Estic disposat a anar més lluny en
aquesta escala de calamitats i pensaments dolents: en el París dels cotxes de
cavalls també hi havia molta gent a les estacions esperant poder carregar els
equipatges, i els qui es quedaven amb les mans buides suplicaven al cotxer que
els diguessin on anaven, per a així poder descarregar l’equipatge a l’arribada.
Açò significa córrer tot París a peu, darrere el cotxe.

                Però els
pares que hagueren de fer això veieren -almenys la vida els donà alguna cosa-
que els seus fills no havien de fer-ho: al contrari, els fills els podien
mantenir a la seua vellesa. Eren una mena d’assegurança de vida. Durant segles,
la gent del camp posà en els fills la mateixa esperança que havia posat en la
terra, sabent que continuarien el treball que ells no anaven a poder fer. Durant
la història de la humanitat, llevant les èpoques de guerra, cada generació ha
anat pujant un esglaó més que l’altra.

                Ara és
tot el contrari: la nostra generació de joves és la que ha baixat un esglaó,
senyal de que alguna cosa estem fent malament, molt malament, en aquest país on
cada quatre anys hi ha un partit disposat a salvar-nos la vida. Amb l’agreujant
de que alguna cosa comencem a fer malament els pares: haver donat als nostres
fills una educació hedonista, segurs que tot anava a anar bé i convençuts -això
és bo- de que el cor ha de ser gran.

                Tot està
sortint al revés del que manen el progrés i fins i tot la lògica, de forma que d’alguna
manera seguim sense fer-ho bé. Pel contrari, hi ha qui aprofita per acomiadar
personal, prejubilar-lo (i deixar-lo mort, davant un televisor) i demanar que l’Estat
sigui el seu client i li compri blocs de pisos. Tal vegada estem en un món
esgotat que comença a retrocedir, de manera que fan falta idees. Confesso que,
després de després de rumiar-m’ho molt, no en tinc cap, i si en tinc alguna va
contra la llei. Tal vegada, vostè, amic, pensant, en tingui alguna, d’idea;
però això sí, demani abans que el facin ministre.

… convalidable per 1 crèdit de lliure opció.

   Ens l’han remés des de l’S.P.L., què també col·labora, així com el C.A.D.E. Ja sabem que als qui no sou o heu estat estudiants no us dirà res… però a qui estudia, sí que sap què són, i si a més li interessa ampliar coneixements, pot servir-li d’ajuda. I ho compartim, com tot. Nosal3 pensem tornar l’any que ve a estudiar, així que… aquestes coses han de continuar important-nos.

   A més, en arxius teniu el cartell de la vaga del 28A. Esperem que siga tan multitudinària com la manifestació del 29N…

Bona vesprada.

———- Missatge reenviat ———-

De: Informació_ACV_Tirant_lo_Blanc

             
<informacio@TIRANT.ORG>

Data:        
Fri, 24 Apr 2009 11:30:24 +0200

*III
TROBADA UNIVERSITÀRIA*

*5,6 i 7 de MAIG-FACULTAT DE GEOGRAFIA I
HISTÒRIA*

        Un any més l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo
Blanc i Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua porta a la

Universitat de València l’esperit de les Trobades.
Enguany us proposem participar en unes jornades sobre la gestió del patrimoni
cultural que estaran envoltades de taules informatives i expositores on podreu
adquirir material divers.

 *Inscripció gratuïta*: cal reservar a informacio@tirant.org

        Aquesta jornada és
convalidable per 1 crèdit de lliure elecció a la UVEG.

Convalidació del crèdit: 24 €.

 *Jornades sobre la Gestió del Patrimoni Cultural*

 *dimarts 5*

 *17.00h* *Cinefòrum*: Documental “Els Ulls d’Ariana” de Ricard Macian. A càrrec d’*Áurea Ortiz *(professora del Departament
d’Història de l’Art. Universitat de València).

*Lloc: Sala de Graus de la Facultat de Geografia i
Història.*

 *dimecres 6*

 *17.00h* *Taula redona*: Conservació i difusió del patrimoni cultural: entre la memòria i la destrucció.
Participaran *Joan Seguí* (director del Museu Valencià
d’Etnologia), *Josep Martorell* (advocat,
secretari general de la Cambra de Comerç de València i expresident de la
Setmana Santa Marinera), *Gil–Manuel Hernàndez* (professor del
Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València) i *Francisco Gimeno Blay *(catedràtic del Departament
d’Història de l’Antiguitat i la Cultura Escrita. Universitat de València). Moderador: *Rafael Company* (tècnic de cultura de la Diputació de València).

*Lloc: Sala de Graus de la Facultat de Geografia i
Història.*

 *Dijous 7*

 *18.00h Passejada temàtica*: El patrimoni
monumental de la Ciutat
de València i els literats
valencians. A càrrec de *Vicent Grande* (Associació Fil-Per-Randa)

*Lloc: Catedral de València. Porta dels Apòstols.*

Organitza:

 Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc

 Escola Valenciana – Federació
d’Associacions per
la Llengua.

Col·labora:

Universitat de València. Servei de Política Lingüística.

Universitat de València. Delegació d’Estudiants – CADE.

Més informació a: www.tirant.org 

Telèfons: 607 632 248 /647 789 362

Hem passat dos dies de moltes activitats, per això no hem pogut penjar
res fins ara, encara que ja siga una mica tard. “Gaudim del Corral” ha
estat una experiència inoblidable, que tornarem a repetir. (Més
informació a l’enllaç Amics del Corral de Rafel). Com no tenim gaires ganes de
treballar, donarem pas a un colaborador de luxe. Ara sí que som + de
tres físicament. El company Òscar ens ha enviat el text que llegiu al
títol, afegint-se (de manera esporàdica) al quefer d’aquests que
escriuen en aquest bloc. Ja us ho havíem anunciat en passats apunts,
finalment, després d’aprovar-nos la seua publicació, ací el teniu.

Dit açò, comminar-vos a que aneu a dormir, com anem a fer nosal3, que ja va sent hora… això si, després de llegir-vos-el.

LA CRISI DEL SISTEMA ECONÒMIC:
UNA OPORTUNITAT

            La humanitat sembla haver entrat des
de fa uns mesos en un estat de debat permanent. Des d’arreu del món s’emeten o es
reben opinions, estadístiques i possibles solucions a la crisi ocasionada per
la desfeta del sistema econòmic que ha governat la nostra existència en els
darrers temps.

            Aquesta nova situació – nova per a
la majoria de nosaltres i encara no assimilada- ha generat i genera tota mena
de sentiments entre els membres de les diferents capes socials: des de l’horror
al desempar, des d’una certa satisfacció interior a l’angoixa més absoluta.

            Mentre els que controlen els fils
del sistema es reuneixen i arriben a acords per reflotar el vaixell enfonsat,
la resta de la població reacciona a les primeres conseqüències d’aquesta nova
escena: milers es manifesten tot assenyalant amb justícia qui ha de pagar els
plats trencats, milions observen, amb una passivitat, potser provocada per la
perplexitat, el fet de veure com els diners públics s’han tornat la possible
salvació d’aquells que abans l’únic que compartien públicament eren les xifres
dels seus sempre creixents beneficis.

             Des del punt de vista de les classes
treballadora i mitjana, aquesta darrera observació hauria de generar un enuig
considerable i al meu parer molt comprensible. En els inicis de la implantació
del capitalisme, allà en l’Amèrica jacksoniana del segle XIX, nombrosos bancs
foren assaltats i cremats perquè representaven la punta de llança d’una
imposició injusta i intolerable ( The Market Economy- Charles Sellers), en
forma d’un nou model de relacions econòmiques què en conseqüència, instaurà una
manera de viure. Ara però, llevat potser d’aquells segments de la població més
políticament actius i conscienciats, la reacció és ben tèbia i no va més enllà
del comentari i de la impotència. Es pot argumentar que tal vegada siga millor
així: a pesar de tot, cap ciutadà dels privilegiats estats del primer món voldria
sacrificar el seu estatus en ares d’un supossat canvi revolucionari i per tant,
encara que un puga riure entre dents en constatar l’evidència d’un fracàs
anunciat, en general ni s’enyora ni es desitja l’arribada de nous periodes de
violència similars al terribles episodis del segle passat. Potser, la percepció
generalitzada que, de moment, no hi ha altra manera de funcionar ni recanvi
sense dolor siga l’element que ha determinat aquesta conducta.

            De tota manera, m’agradaria
puntualitzar la situació d’aquells que compten amb menys defenses des del punt
de vista de la supervivència econòmica. Durant l’etapa de creixement desmesurat
i irracional no foren pocs els treballadors i petits empresaris que actuant amb
una, fins a cert punt, comprensible intenció de millorar la seua economia – en
uns casos- o portats per l’avaricia i la fam de donar una imatge d’opulència i
luxe – els més- en altres, utilitzaren els recursos que el sistema els oferia
per mirar d’omplir al màxim les seues butxaques. Invertir en propietat immobiliaria
amb l’objectiu d’explotar-la econòmicament es va convertir en un fet quotidià.
Qui tenia alguns diners els posava a 
treballar i qui no els  demanava
als bancs, sempre tan disposats a augmentar la clientela. No tots els
treballadors però, optaren per aquesta via. Foren molts els què a pesar de
l’atractiu aspecte de la bombolla no es van deixar seduir, van mantenir la
prudència de no jugar amb cartes que no tenien. Ara tots dos tipus però,
pateixen les conseqüències de la destrucció de llocs de treball i de la manca
d’oportunitats. En resum, pateixen una situació desfavorable que perceben molt
negativament i els crea incertesa i inquietud. Tots dos es queixen en veure com
els nostres governants aproven ajudes públiques de xifres marejants per
continuar servint més del mateix, i no obstant això, es pot afirmar clarament
que qui actuà amb avaricia, dintre del seu limitat camp d’acció, és tan
culpable com aquells capitostos de qui es queixa, mentre l’altre cas és el de qui
havent-s’hi comportat de manera contraria, paga igualment les conseqüències.

            El treballador que es troba de sobte
sense feina o fins i tot, el que albira que no podrà mantenir en el futur
l’estatus econòmic del qual gaudia abans, s’hi sent angoixat. Si es dona el cas
que malgrat els repetits intents de buscar feina remunerada no en troba, de
l’angoixa pot passar directament a la desesperació. Pel que fa al cas de
l’individu  especulador del qual he
parlat, no en tinc gens, de compassió. Si de cas només desitge que n’haja aprés
alguna cosa. És l’altre tipus, precisament perquè durant l’anterior etapa va actuar
amb racionalitat, qui voldria que considerara aquesta aparentment negativa
situació com una oportunitat.

            Un clam generalitzat s’esten per
reclamar tot aquell que té el poder, responsabilitat i solucions. L’urgència
demana una actuació pràctica que proporcione amb rapidesa nous llocs de treball
i oportunitats per tornar a la situació anterior d’abundància. En aquest sentit
però, sembla que això no serà possible. Tanmateix, la responsabilitat de
governants, grans financers i en resum, de tot aquell que té cap mena de poder
decisori, va més enllà de les solucions pràctiques. El treballador que ara es
troba a l’atur forma part d’una classe social programada per omplir la seua
vida amb una determinada tasca remunerada. De generació en generació, s’ha trasmès
un codi ètic de treball i sacrifici, per davall del qual no és respectable
funcionar. El gran èxit d’aquesta mena de programació mental és que són els
mateixos elements integrants de la classe obrera qui s’encarreguen d’aplicar i
conservar aquest codi, actuant amb els seus iguals, si més no fins ara, com una
espècie de “policia del pensament” que menysprea i aparta qui gosa posar en
dubte aquesta mena d’existència o rebutge el seu destí. En perdre el seu lloc
de treball, aquest fill de fills d’honrats treballadors perd també la pedra
angular sobre la qual estructurava la seua vida i, en major o menor mesura, la
seua existència perd sentit: trobar-s’hi de sobte amb temps en les mans el
trastorna perquè ni ell ni els seus avantpassats foren educats -programats- per
gaudir de temps ni de tot el que d’aquest fet se’n deriva.            Paradoxalment, la nova situació de
llibertat de moviment i abundància de lleure -dues mancances de les que es
queixava sovint quan trevallava- es torna una llosa que pesa i enfonsa cada dia
més aquest individu. La llibertat, com el temps, s’ha d’aprendre a gestionar.
Hom la desitja, però aquella es torna monstre quan un no té els recursos
necessaris per administrar-la, perquè mai no ha tingut l’oportunitat real de
desenvolupar-los. Aleshores, quan el sistema ha fallat a suministrar-li la raó
de la seua programació, suren a la consciència els subproductes de la seua
educació: sentiments de culpabilitat o d’indignitat per citar-n’hi dos.

            En compte de menjar d’aquest darrer
plat, el que propose és aprofitar l’oportunitat per deprogramar-s’hi i encetar
una nova etapa al final de la qual l’adaptabilitat a un nou règim d’existència
fins ara desconegut, acabe imposant-s’hi. Aquest procés requereix valentia i
decisió. La primera per enfrontar-se a un entorn  que sens dubte intentarà desmuntar qualsevol
mena de coartada per fer que l’individu en qüestió no camine lliure. La segona
per deixar enrere tan aviat com es puga la càrrega de sentiments com els que he
nomenat anteriorment i d’altres, – això és en essència la deprogramació-  i passar a una etapa en la qual gaudir de la
vida en un sentit més ampli.

            Acceptar que els béns materials que
un posseix són suficients. Deslliurar-se’n de la influència de judicis aliens
sobre la nova conducta. Entendre el treball dins d’un contexte de creixement,
realització i creativitat. Assimilar la temporalitat de tot plegat com a estat
natural de les coses, en contraposició a les veritats permanents en les que ens
van educar, han de ser necessàriament, alguns dels trets que caracteritzen
aquesta nova etapa.

            Sens dubte, la supervivència
econòmica continuarà sent una necessitat que, qui no té grans deutes, podria
cobrir amb treball temporal, però l’assimilació de les anteriors premises i
encara d’altres, amb tota seguretat ha de servir per expandir l’horitzó i
percebre la realitat des d’un altre punt de vista, més d’acord amb els
interessos pròpis que no amb els d’aquells que controlen els fils i assignen
papers permanents. Ja que vida només en visquem una, per tot aquell que
s’atrevisca a moure fitxa la recompensa no és poca.  

Acabats d’arribar de, primer la xerrada al voltant de la perillositat de les antenes de telefonia mòbil, i després de la veure la pel·lícula “Llach, La revolta permanent”, ens hem trobat aquest correu de Susana Ligero, que des del Voling (Voluntariat Lingüístic de la Universitat de València) ens ha enviat. Ens sembla una proposta interessant.
   Crear debats al marge dels mitjans de comunicació tradicionals, donar importància als fets de la vida diària no considerats mediàtics, sistemàticament menystinguts pels qui ostenten el poder, són alguns dels temes que es tractaran des dels àmbits audiovisual, sociològic, medi ambiental i musical de la mà de veritables experts.

   Dintre, més informació…

            L’Associació d’Estudiants de
Comunicació convida a tota persona interessada pel pensament crític a les I
Jornades de Contrainformació de la
UV, que tindran lloc entre el 27 i el 29 d’abril de 2009
a la facultat de Filologia, Traducció i Comunicació del
Campus de Blasco Ibáñez.

           
Una sèrie de conferències d’experts en determinats camps de l’actualitat seran
el punt de partida d’un espai de debat plural. Per això cal comptar amb
diversitat de punts de vista, i és aquí on les xarrades de ponents com Antonio
Méndez, Ferran Montesa, Toni Mollà, Juan José López de Uralde o Maria Josep
Picó  incentivaran, esperem,  la participació dels assistents.

           
Com a estudiants de Periodisme i de Comunicació Audiovisual, creiem adient
obrir un espai a la informació menys usual als mitjans de comunicació
tradicionals. Fets de la vida diària no considerats mediàtics són deixats de
banda per aquestos, tot depenent dels interessos de reduïts cercles de poder.

           
Es tractarà l’àmbit audiovisual, sociològic, medi ambiental i músical de la mà
de veritables experts, units per primera vegada amb l’objectiu d’oferir la cara
oculta de la informació, la versió alternativa al pensament dominant. Una nova
visió del món espera. Quedeu tots convidats.

Més
informació a http://jornadescontrainfo.blogspot.com

Associació d’Estudiants de Comunicació de la
Universitat de València [AEC]

Ell encara trigarà a llegir aquest missatge, però creiem que igualment serveix com a felicitació.

   Dels llibres, novel·les, contes, narracions curtes, assaigs… ja n’hem parlat sovint en aquest bloc, i pensem que mai no és prou. La capacitat allliberadora dels textos, la polifonia de veus que aporten al nostre pensament, el desenvolupament de l’empatia cap a l’altre, entre molts altres avantatges de la lectura i l’escriptura han de suposar un alicient cap a aquestes activitats. Fins i tot la manera com van a parar a les nos3 mans aquests textos és una excusa més per enfortir lligams, per eixamplar coneixences, per despertar curiositat, desvetlar esperança, albirar un futur.

   Us deixe a Arxius el relat de Toni Cucarella, “L’última paraula”, i a la foto de l’apunt, com no, una rosa roja, aixi que doneu-vos tots per regalats.

   A les 12:27 afegim dintre les nos3 eleccions de llibres per al dia de hui.

Del País Valencià: Xavier Aliaga “Els neons de Sodoma”, premi octubre 3i4. Ja ens parlà d’ell a la classe de Pilar el curs passat, quan encara no el tenia acabat.

De Catalunya:   Mercé Rodoreda “Viatges i flors”, que segons la publicitat de portada “Si empreguntessin quin dels meus llibres voldrian salvar d’un incendi, escolliria aquest” Mercé Rodoreda dixit.

De l’India/Anglaterra: Vikram Seth “Una música constant”. Des que ens llegírem a Vikas Swarup i el seu “Q and A”, estem intrigats per veure què més s’escriu des de l’òptica dels habitants del subcontinent indi.

De Japó: Haruki Murakami “Kafka a la platja”. Sí, ja sé que vam dir que el teníem, encomanat, però, hui l’hem recollit.

I un altre, que el regalen al diari Público de Luís García Montero “Miguel Hernández. Crònicas de la Guerra Civil. Un poeta en el frente”.

Ara a llegir el Levante-EMV i les seues ressenyes sobre la Fira del Llibre.

Bo.

Perquè ens ha interessat molt tot el que hi diuen els autors de les dues columnes (bé, un és un article i l’altre una columna), Antoni Gutiérrez-Rubí i Manuel Saco, titulats respectivament “El Papa digital” i “El fi de la innocència”.

   Que ho passeu bé!

Pàgina 5 del
diari PÚBLICO del dilluns dia 20 d’abril.

“Hi ha qui creua el bosc i només veu llenya per al
foc” Lev Tòlstoi.

            Domini públic.

            EL PAPA DIGITAL.

Antoni
Gutiérrez-Rubí.- Assessor de comunicació.

            Joseph Ratzinger celebrà ahir quatre
anys des de la seua entronització com a Papa Benet XVI, justament 50 anys
després que Joan XXIII convoqués el Concili Vaticà II provocant el moviment
d’obertura i conciliació més important de la història de l’Església catòlica.
Ratzinger fou servidor de Joan Pau II des del 1981 i nomenat per ell prefecte
de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Benet XVI aconseguia, per primera
vegada i després de 256 pontífexs, que el responsable de la litúrgia vaticana
fóra escollit Papa, concentrant en ell els tres pilars de l’Església catòlica:
litúrgia, dogma i jerarquia.

            La seua trajectòria explica, o ajuda
a comprendre, moltes de les claus del seu pontificat i de la seua obsessió i
determinació per explorar i ampliar les fortaleses comunicatives de l’Església,
que es veu sotmesa a una profunda tensió entre la tradició mil·lenària de la fe
i la nova societat del coneixement del segle XXI. El seu mandat es presenta com
un pèndol que va de l’extrem d’una certa involució doctrinària i d’obertura, a
l’altre extrem, caracteritzat per una profunda actualització de mitjans i
recursos per a la presència pública de l’Església. Veiem algunes iniciatives
recents.

“LA PARAULA DE
DÉU” per Internet.- L’octubre
de 2008. el Papa obria el XII Sínode de Bisbes a Roma amb un discurs en el qual
proclamava la solidesa i estabilitat de la paraula de Déu front a la
incoherència i volatilitat del capitalisme. “En l’ensorrament dels grans bancs
els diners s’esvaeixen, no són res […] Només la paraula de Déu és una
realitat sòlida”. Els bisbes coincidiren en la importància de fomentar la
divulgació de la Bíblia i demanaren que la “veu de la paraula divina ressonés a
través de ràdios, canals d’Internet de difusió virtual, Disc Compacte, DVD i
iPod”.

UN CANAL EN
YOUTUBE.- El Vaticà signava
recentment un acord amb Google per a llançar el seu propi canal de vídeos en
YouTube (sense permetre les descàrregues), amb les notícies, imatges, vídeos i
discursos del Papa Benet XVI. A l’acte de presentació del projecte, el passat
23 de gener, el pontífex declarava en el seu primer missatge que és encoratjador
veure com sorgeixen “noves xarxes digitals que tracten de promoure la
solidaritat humana, la pau i la justícia, els drets humans, el respecte per la
vida i el bé de la creació”. En la seua primera setmana de funcionament, el
canal registrà 740.000 visites.

UN DIARI QUE
ES MODERNITZA.- El diari L’Osservatore
Romano, amb més de 147 anys d’història, es transforma, de la mà del nou
director , l’historiador Giovanni Maria Vian, que, des de la seua incorporació
fa poc més d’un any, ha fitxat a nous col·laboradors que l’ajuden en la seua
missió. Benet XVI li va fer una petició concreta basada en tres objectius: més
informació internacional, més atenció a Esglésies orientals i més dones entre
les seues autores. El diari, amb fama de ser un dels “menys llegits i més
citats del món”, ha canviat de look: encara que continua oferint-se en
italià, publica edicions setmanals en altres idiomes i també té un web.

UNA MARATÓ
BÍBLICA.- El corresponsal
cap de la RAI al Vaticà, Giuseppe de Carli, va tenir una idea que s’ha
convertit en tot un èxit d’audiència i participació mai vist. El directe més
llarg de la història de la televisió italiana, una emissió non stop
durant set dies i sis nits, amb la lectura -en veu alta i per torns- dels 1,141
fragments de l’Antic i el Nou Testament, que comptà amb la participació de més
de 1,250 lectors en la basílica romana de la Santa Creu de Jerusalem. Des del
Papa (qui inicià el programa), passant per famosos del món del cinema o la
política, a ciutadans anònims de distints països, religions, condicions socials
i realitats personals. “Una meravellosa experiència que ha tornat la Bíblia a
les cases”, en paraules del secretari d’estat del Vaticà, Tarcisio Bertone.

NOUS
LLENGUATGES I SENSIBILITATS, VELLS DOGMES.- El Vaticà està modernitzant el llenguatge i els
mitjans però, al mateix temps, endurint la doctrina, com amb Dignitas
Personae (la dignitat de la persona) –
la nova instrucció sobre qüestions bioètiques -, presentada a finals del 2008. En
eixes dates, el Vaticà posava en marxa, per primera vegada, panells solars per
a produir energia neta (2.400 panells fotovoltàics que produeixen 300 KWh
anuals d’energia solar per a l’enllumenament, calefacció i aire condicionat de
diferents edificis). El Papa verd es va atrevir a dir – durant una
recepció nadalenca als membres de la cúria – que es ncessita una
“ecologia que salve a les persones normals de l’amenaça dels homosexuals”, criticant
també el canvi de sexe dels transsexuals.

            El Papa digital, ecològic,
mediàtic… és a la vegada, un líder religiós que ha endurit el missatge de
l’Església. Revolució digital i involució dogmàtica sembla ser l’aposta de
Benet XVI, que considera les noves tecnologies com un “veritable do per a la
humanitat”  i un canal per a la
comunicació, mentre adverteix que la persona s’aïlla quan el desig de connexió
virtual es converteix en obsessiu.

            Diu el portaveu del Papa, Federico
Lombardi, que “Sa Santedat desitja trobar als homes allà on es troben” i amb
eixa intenció va programant les seues “xarxes”. Benet XVI modernitza l’Església
per als escenaris 2.0 mentre s’atrinxera en la doctrina més conservadora. Sap
el que es fa: no en va, ha estat cap de la litúrgia durant molts anys. Benet
XVI és un Papa del món de hui per a un Regne que no és d’aquest món. A Déu
pregant i amb el ratolí picant.

A la columna de la dreta trobem
aquest altre article, que podríem enllaçar una mica per referents a l’anterior
de Murakami.

            Foc amic

            EL FI DE LA INNOCÈNCIA.

Manuel SACO

            Fer-se adult és una experiència
traumàtica. Estrenem la vida plorant, segons anem eixint del si matern, i
travessem l’adolescència (que ve del verb llatí adolescere, patir)
trobant a faltar el confortable paradís perdut que fou la infantesa. A partir
d’ahí tot és nostàlgia, és com un continu emigrar cap a terres estranyes. El poeta
alemany Rainer Maria Rilke ho deia molt més categòricament: “la vertadera
pàtria de l’home és la seua infantesa”.

            Però la infantesa és una il·lusió
òptica que amaga el fet terrible que Stalin, Hitler, Franco, Pinochet o Pol Pot
també foren uns xiquets encantadors que gaudiren de la seua petita i feliç
pàtria abans d’amargar-nos la pàtria col·lectiva als altres.

            Per això pel·lícules romàntiques
acaben justament on comença la infantesa de l’amor dels protagonistes. Una hora
més de pel·lícula, i acabem veient a Julieta, en un toll de sang, assassinada
de diverses punyalades pel seu estimat Romeu.

            El matrimoni arriba a la seua
maduresa el dia del divorci, com esdevingué amb la jove llei de matrimonis
homosexuals: fins que no es plantejà la primera demanda de divorcis entre gais,
la llei vivia en la infantesa. Ara per desgràcia, ha fet un pas endavant en el
seu procés de maduresa, després de saber-se el cas d’un home assassinat pel seu
marit. D’aquesta manera ja tot és normal.

            I si ho traslladem als partits
polítics, ni et conte, com el trànsit a la maduresa del partit de Rosa Díez. A
la primera dissensió, porgà la Coordinadora Territorial d’Aragó per demanar
llistes obertes. És la fi de la innocència. Només a un polític primerenc se li
ocorre demanar tal cosa en el si d’un partit.

Em fet una selecció de les
activitats a les quals anem
a assistir o a les que ens
agradaria assistir-hi, però
Nosal3 NO som + de tres
físicament,  així que anirem
on podrem.

De segur queden moltes
activitats per detallar, però…
per a això tenim la xarxa, per
veure-les totes.

Simplement hem anat
recollint aquelles que hem
dit al principi.

Esperem que us faça servei.

          Us fem un repàs de cites per a
demà,

i així les repassarem nosal3 també. És clar

que hi haurà moltes més
arreu, però aquestes

són les que ens toquen de més aprop:

23 d’abril

                * A les 19:30, a la Casa de la
Cultura de l’Alcúdia, xerrada amb Alfred

Ramos i Manuel Portolés sobre les
antenes de telefonía móvil. 

Programat
per Compromís per l’Alcúdia.

                * A les 19:30 també, al Jardí
Botànic de València, Xúquer Viu ens

porta a Ramón Fernández per parlar-nos,
dintre del cicle de conferències “El Fil

Daurat” de la “Crisi de la globalitat
económica-financera i crisi ecològica”. No

podrem asistir-hi, ja que estarem a
l’Alcúdia en l’anterior acte. A tot no es pot

acudir!, què hi farem!. Ja veurem
si ens passen el text, i si fa falta el traduïrem.

                * A les 21 hores, al Casal del
Bloc Jaume I de l’Alcúdia, passarem la

pel·lícula “Llach, la revolta permanent”,
després de la reunió informativa de

l’excursió al Penyagolosa.

        *Hèctor Montaner, des del Voluntariat Lingüístic:

Concert "Música Social en Català": VOLTOR, THE SKAFEINATS I ORXATA SOUND SYSTEM

[Data de l’acte: 2009-04-23]

València, L’Horta

 Concert Música Social en Català

Actuaran: VOLTOR, THE SKAFEÏNATS I ORXATA SOUND SYSTEM

18h. entre els aularis Nord i Sud del Campus de
Tarongers, Universitat

de València

Ho organitza: SEPC

+ info a : www.sepc.cat

24 d’abril

Bloc Jaume
I

Divendres 24, Bloc Jaume I
de l’Alcúdia: a les 20.30 hores, en la plaça Tirant lo

Blanc, commemoració del 25 d’Abril, actuacions de la Colla La Rosca (Tabal i

dolçaina), Grup de Dansa, El Bolero, els Cabuts, els Tornejants, els
Negrets i els

Dimonis Enroscats. A l’acabar, inauguració del Casal
(carrer Sant Jaume 31) on hi

haurà picadeta de salats i de dolços.

 Dissabte 25, Bloc
Jaume I de l’Alcúdia: a les 8.00 hores, des de la Casa de la

Cultura, excursió per la muntanya de l’Alt Vinalopó’.

AMICS DEL CORRAL DE RAFEL

     Dissabte
25: Amics del Corral de Rafel: Gaudim del Corral. A les 16 hores us

convidem a
café. A les 17:30 farem una passejada botànica de la mà de Vicent

Boix. A les
19 oferirem un refresc i projecció de “El Jardin Viviente”. A les 20:30

Jam
poètica, “Les Rubayat”, amb Alfons Navarret, Josep Mir i Eduard Ramírez. A

les
21:30 Sopar i en acabar, actuació musical.

Altres agendes

Associació Cultural El Rebrot

Els dies 24 i 25 d'abril a Rafelcofer celebrem la I Rebrotada Popular amb una 
sèrie d'actes reivindicatius de la nostra cultura. Concert, exposició, dinar 
popular, cercavila, pilota valenciana... són algunes de les activitats de les que 
podreu gaudir.

Ens acompanyeu?

 Divendres 24 d'abril

20.00h Inauguració de l'exposició "Les tradicions culturals a Rafelcofer" a 
l'Auditori Municipal.

 20.00h Concert a càrrec dels dolçainers i tabaleters del Rebrot amb la 
col·laboració de la Banda de Música de Rafelcofer.

 Dissabte 25 d'abril

08.00h Despertà amb masclets i dolçaina

10.00h Partida de pilota valenciana "Amics del Rebrot vs Amics del Correllops"

12.00h Toc de campanes a càrrec dels Campaners de l'Alqueria que dona inici 
a la Gran Cercavila dolçainera protagonitzada per les diverses colles convidades.
 Durant la cercavila es contarà el Romanç del cec, que narra els fets del 
25 d'abril i s'acompanyarà amb les construccions fetes per Muixeranga de 
Gandia.

En cada parada hi haurà cassalleta per als assistents.

14.00h Dinar popular a la Plaça de l'Hort Tallat. Venda de tickets a l'Ajuntament.

Preu popular! En acabar es llegirà el Manifest de la Rebrotada Popular.

17.00h Actuació musical del Grup Folk i Festa i cloenda

Per a més informació:  http://elrebrot.blogspot.com/

De Viarany:

Companyes i companys:

El proper 25 d'abril hem organitzat una excursió a Rebalsadors (Serra Calderona).

Eixirem des de la parada

de metro de Túria, a València, a les 9h. Caldrà

dur esmorzar.

Per la vesprada acudirem a la manifestació del 25 d'abril.

Com sempre totes aquelles persones interessades a vindre feu-nos-ho saber

enviant-nos un mail, indicant-nos si disposeu de vehicle per tal de repartir-nos en

els existents.

Salut i muntanya!

DEL S.E.P.C.

    Bones a
totes i tots.

     Com cada
any, des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

(SEPC), volem recordar i recuperar la nostra història
commemorant el 25 d’abril.

    Aquest any
realitzarem unes jornades que tindran lloc del 23 al 30

d’abril a la Universitat de València destacant la
importància que té

l’ensenyament de la nostra història com a punt
essencial per la

recuperació identitària. Per això, aquest any hem volgut
fer un xicotet homenatge a Joan Reglà, impulsor de la renovació historiogràfica
i de

l’estudi de la història del País Valencià a la Universitat de València.

      A més, hem
volgut complementar-ho amb la importància que té la

producció de música social en català per recuperar la
nostra identitat.

      Per això,
us convidem a participar i gaudir de tots els nostres actes i que en feu màxima
difussió i passeu-ho a tots els vostres contactes.  

     Sols entre
totes i tots és possible!

      A continuació
us presentem el contingut dels diferents actes

organitzats en el marc de les jornades del 25 d’abril:

 Dimecres 22 d’abril:

 11.30h. Presentació de les jornades del 25 d’abril: en
homenatge a Joan Reglà i presentació de la campanya 300anys d’ocupació 300anys
de

resistència i la manifestació del 25 d’abril. [
Vestíbul de la Fac.

Geografia i Història, Campus Blasco Ibàñez ]

 12h. Xerrada: La importància de produir Història del
País Valencià.

La instauració del franquisme al País Valencià. Els
casos de València i Castelló de la Plana. A càrrec d’Andreu Ginés, doctor en
Història

Contemporània i militant de l’Esquerra Independentista.
[ Aula F 1.2 de la Fac. Geografia i Història, Campus Blasco Ibàñez ]

 15h. Mostra de Cultura Popular i berenar: tallers de
muixerangues,

dansaes, albaes… i orxata amb fartons!

[Al campus de Burjassot – inici a la cafeteria ]

  Dijous 23
d’abril:

 12h. Conferència de Pau Alabajos, membre del COM
(Col·lectiu Ovidi

Montllor) i col·loqui de membres de diferents grups i
estils musicals.

[ Sala d’Actes de la Fac. de Ciències Socials, Campus
de Tarongers ]

 18h. Música social en català. Concert: Voltor, The
Skafeïnats i Orxata

Sound System. [Davant la Biblioteca Gregori Maians del
Campus de Tarongers]

 Dilluns 27 d’abril:

 12.30h. Xerrada: La importància d’ensenyar Història
del País

Valencià. “La qüestió dels moriscos al País
Valencià”. A càrrec del

professor Rafael Benítez del departament d’història
moderna de la UV. [

Saló de Graus de la fac. geo i hist. Campus Blasco
Ibàñez]

 Dimecres 29 d’abril:

 12h. Presentació: La importància de publicar Història
del País

Valencià. Carmen Pérez Aparisi, professora d’Història
Moderna del País

Valencià ens presentarà el seu llibre “Canvi
dinàstic i Guerra de

successió. La fi del Regne de València”.

[Saló de graus de la fac. geo i hist.]

  18.30h.
Homenatge a Joan Reglà. Concert: Pau Alabajos i Cesk Freixas + Acte Polític
[aula magna de filosofia, Campus Blasco Ibàñez]

 Salutacions,

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans.

          This bird
had flown (o alguna cosa així), diríem nosal3. Llegit al febrer, esperant un treball,
aquesta obra ens ha refermat en la opinió que ens havíem format amb “El salze
sec i la dona adormida” d’aquest Escriptor.

            Murakami explora la ment dels
personatges (de nosal3, lectors, per si no ho sabíeu) i ens fa passar una altra
vegada pels dubtes, les incerteses i els desitjos de quan érem adolescents
(afortunats aquells que poden dir que ho són!). Toru, el protagonista,
estudiant i treballador, es veu abocat a la dura tasca de créixer i fer-se
adult, amb sentiments contraposats sobre tot allò que l’envolta: amistats,
relacions, estudis, maneres de viure…

            Ens descobreix algunes
característiques del Japó i dels seus habitants (la manera com s’entén el sexe,
sense tots els prejudicis que arrosseguem per ací, a Occident, n’és una
d’elles), sense caure en la típica descripció de “color local”. La història
està farcida d’una banda sonora, a mans d’una de les protagonistes secundàries,
amb la seua guitarra sempre al darrere que ens recorda temps llunyans.

            Tenim a punt per llegir altres
obres: After dark, Kafka a la platja,
o El meu amor Sputnik. Si les trobem
“comentables” us ho farem saber.  

            Ja ho hem dit, dubtes generacionals,
responsabilitats per assumir, daltabaixos emocionals… si fórem més joves
hauríem “al·lucinat”. No sabem si el nou jovent sol llegir aquestes novel·les,
o sí?. Què en penseu?

            A dintre, i per a més informació, hi
teniu la contraportada copiada.

       Considerat
el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, Tòquio Blues narra l’educació
sentimental d’un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Introvertit,
tímid i seriós, Toru Wanatabe s’enamora de Naoko, una noia impenetrable, i
pateix una crisi que el porta a l’aïllament social i a la reclusió. Davant les
dificultats de la seva relació amb Naoko, Toru es llança a una espiral de sexe
esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida
que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil.

            Tendra, escrita en un to melancòlic
i sensual i amb un ritme molt àgil, Tòquio
Blues narra, amb una encertada i equilibrada mescla de melancolia i sentit
de l’humor, les angoixes adolescents, el desengany del primer amor i el trànsit
a l’edat adulta.

Haruki
Murakami.- (Kyoto, 1949) es va llicenciar en literatura a la Universitat de
Waseda. Durant els primers anys de la seva carrera literària, va compaginar
l’escriptura amb la regència d’un local de jazz. Murakami ha traduït diversos
autors nord-americans com Raymond Carver i John Irving. Les seves novel·les
s’han publicat en catorze lengües.

Dintre hi teniu una carta de Toni Teruel, on, a més de comunicar-nos la seua elecció com a president de l’associació esmentada al titular,  ens demana la nostra afiliació i ens explica els seus fins, entre d’altres:

  “L’Associació
pretén col·laborar en el manteniment de l’esperit fundacional de l’UCE com a
universitat oberta, participativa, lliure i democràtica en pro de la cultura
universal i en català, durant els deu dies de la segona quinzena d’agost que té
lloc a Prada, i mantenir el caliu que ens apropa al llarg de l’any mitjançant
una sèrie d’activitats que propicien el retrobament dels que evoquem els
moments viscuts i volem fer Països Catalans”.

   A tothom ens interessa!. Endavant!

Benvolgudes i benvolguts,

   Fa uns dies,
a alguns de vosaltres que ja sou socis de l’Associació d’Amics i Amigues de la
Universitat Catalana de Prada, us vaig demanar la confiança perquè m’oferíreu
el vot per a la candidatura a la nova Junta que havia de sortir de l’Assemblea
General anual.

   Després del
primer torn de votació, se’n va fer una segona per a l’elecció del càrrec de
president, de la qual vaig sortir jo elegit i ratificat el nomenament per
l’Assemblea. Gràcies a totes i tots, en especial als que tinguéreu
l’oportunitat de participar-hi.

   De moment, ja
hem començat les visites protocol·làries de presentació i oferiment de
col·laboració a les jerarquies de l’UCE, i a altres personalitats vinculades o
relacionades amb la Universitat. Mostra de la primera és la salutació al
president de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu i de l’Institut d’Estudis
Catalans, senyor Salvador Giner

   L’Associació
pretén col·laborar en el manteniment de l’esperit fundacional de l’UCE com a
universitat oberta, participativa, lliure i democràtica en pro de la cultura
universal i en català, durant els deu dies de la segona quinzena d’agost que té
lloc a Prada, i mantenir el caliu que ens apropa al llarg de l’any mitjançant
una sèrie d’activitats que propicien el retrobament dels que evoquem els
moments viscuts i volem fer Països Catalans.

    Però la
funció col·laboradora de l’Associació només pot tenir pes específic si està
recolzada per un nombre significatiu de persones que han passat per la
Universitat, que continuen o que, almenys, tenen la intenció d’anar-hi alguna
vegada.

    És per això
que ara us demane que us associeu els que encara no ho esteu. És l’única manera
de demostrar que l’UCE ha marcat època en la nostra formació, i que podrem
ésser útils al òrgans rectors per a la qualitat del funcionament del tot el que
s’hi organitza.

   La meua tasca
inicial rau en el fet d’aconseguir un nombre elevat de gent que s’hi
identifique, i que en el cas del jovent podrà preveure el relleu de tots
nosaltres, que tard o d’hora anirem cedint a les generacions que ens empenyen.

   La quota
anual, purament simbòlica, és tan sols de 12 euros, i normalment es cobra per
domiciliació bancària si ens feu saber el número de compte per al càrrec.

   Com no, em cal
animar-vos que es matriculeu enguany a l’UCE, que està a punt de tenir
enllestit el programa i que aviat obrirà el termini de prematriculació. Caldria
que féreu constar que hi participeu a través de l’Associació. En tot cas, si
necessiteu més informació o ajuda per a la matriculació, o voleu donar-vos
d’alta com a socis tot indicant les vostres dades personals, podeu posar-vos en
contacte amb nosaltres de la manera que estimeu més oportuna: el correu de
l’Associació és el AmicsUCE@gmail.com, i el meu aquest pel qual us escric.

   Una vegada
més us ratifique el meu agraïment i us demanaria, si m’ho permeteu, que em
contestàreu unes línies per confirmar que heu rebut aquest escrit.

Cordialment,

TONI TERUEL

http://toniteruel.blogspot.com

Nou lliurament d’escrits que cauen a les nos3 mans i que ens fan reflexionar. Us traduïm els articles per poder gaudir-los en la nostra llengua.

   I podeu participar a:
http://blogs.publico.es/asuntos&cuestiones

Asuntos&Cuestiones:
Assumptes i qüestions: Público 19 d’abril.

Gran Wyoming

El dret a l’educació

            El senyor Cañizares, arquebisbe
administrador apostòlic de Toledo i prefecte de la Congregació per al Culte
Diví i Disciplina dels Sagraments, afirma en una carta als col·legis de la seua
diòcesi que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania “no pot ni deu
impartir-se als col·legis tal i com està configurada en el Reial Decret”.

            Les lleis que ixen del Parlament són
d’obligat compliment per a tothom, fins i tot per als qui a més, es regeixen
per la llei divina. Un òrgan que està en íntima connexió amb l’Administració
que promulga aquestes lleis i que rep una desorbitada quantitat de milions tan
per via directa com a través de la disfressa que suposa allò de la casella de
l’imprès de l’I.R.P.F., on es sostreu part del pagament a la Hisenda Pública
per a  sufragar un assumpte privat, no
pot ordenar als seus que infringeixen la Llei. No poden incitar al delicte. Mai
han destacat en quin punt o coma aquesta assignatura ataca la seua doctrina, no
volen delatar-se, però cada vegada que hi ha un nou cas de violència de gènere,
agressió a indigents, exaltació de l’homofòbia o publicació d’embarassos entre
adolescents, es conclou que la solució parteix de la mateixa base, de
l’educació.

            La pilota està al terrat de
l’Administració, la mateixa que condemnà fa uns dies a una dona musulmana per
casar contra la seua voluntat a una xiqueta de 14 anys amb un senyor major i
obligar-la a mantenir relacions sexuals amb ell, emparant-se en un dret
religiós. La llei ens obliga a tothom, senyor Cañizares, independentment del
nostre credo. No es pot adaptar a cada creença concreta, ni tan sols en el seu
cas, que professa la vertadera.

    Llegint un apunt
de la xarxa, que ara no trobem, ho sentim… vam descobrir aquest llibret que
ens hem acabat de llegir ara. Una breu (com molt bé indica el seu títol), però
intensa història de l’homosexualitat a l’Espanya del segle XX. Pensem que
aquesta petita obra deuria encetar un major estudi per part dels historiadors
d’aquesta parcel·la de les llibertats individuals que, com molt bé diu al
llibre s’ha mercantilitzat i ha estat objecte de la seua banalització a mans
del mercat.

            Cal fer memòria. Cal recordar que el
col·lectiu homosexual ha estat reprimit amb violència, tant per part de les
autoritats com pel poble, manipulat per veure en l’homosexual el “depravat”, el
“malfactor”, “l’invertit”, i en els casos menys agressius com el “malalt”. Cal
saber eludir els paranys del mercantilisme, que tan sols veu el negoci; que
s’aprofita del moviment per ofegar-lo en una oferta d’oci exclusiu, i per tant
alienador, dels barris gais de les grans ciutats.  

            De molts dels personatges que s’esmenten
en l’assaig, ja en coneixíem uns quants, però d’altres han estat una sorpresa
descobrir la seua faceta reivindicativa. Molt interessant també la bibliografia
recollida al final per abundar més en aquest tema.

            A dintre hem copiat la contraportada
del llibre, publicat per “La Busca Edicions” l’abril del 2008.

            Entre el rosa (l’expressió i la
llibertat) i el negre (la repressió i la violència). Aquesta ha estat la
difícil posició de l’homosexualitat al llarg de la història, però especialment
en el darrer segle, quan la llum (el rosa) ha anat guanyant terreny sobre la
foscor (el negre). Amb alguns retards i alguns avenços respecte a altres països
democràtics, aquesta ha estat també la dinàmica a l’Estat espanyol.

            Escriure sobre l’homosexualitat des
de la historiografia ja no constitueix avui dia un acte d’excessiva rebel·lió.
Almenys no més que en molts altres temes. Sí que és, però, encara una novetat.
En molts aspectes, significa escriure sobre un paper en blanc o sobre
esborranys primerencs. No sempre, afortunadament. Aquest treball s’ocupa de
cercar aquestes excepcions, ordir un relat històric al llarg del segle XX
espanyol i reflectir així quin és el camí que encara queda per recórrer. Hi ha
molta matèria, molta reflexió, moltes claus i, en definitiva, molta humanitat
darrere el conjunt d’històries que conformen aquest llibre, la història de com
el rosa, en pro de la igualtat, la llibertat i amb moltes dificultats, s’ha
anat imposant al negre.