Arxiu mensual: setembre de 2008

Comunicació oficial del nou disc d’Òscar Briz.

Adjunt us remetem la carta de presentació del nou disc del nostre amic Òscar Briz, amb alguns enllaços per poder escoltar algun tema inclòs en ell.

VENTILADOR MUSIC info...


ÒSCAR BRIZ ESTRENA NOU DISC!!!
Escolta ja alguns temes del disc a https://www.myspace.com/oscarbriz
Asincronia
A LA VENDA L’ 1 D’OCTUBRE
<https://www.ventilador-music.com/pagBase.asp?Pagina=ART&Artista=OZ>
12 històries enregistrades amb l'energia solar de La Florentina i contades
amb el toc just d'olor a vinil...

El següent pas que havia de donar no podia ser altre que ASINCRONIA, el seu
cinquè treball discogràfic, bastant més pop i el resultat de totes les seves
experiències: Un recorregut per l'autopista AP7, acompanyat per altres
intrèpids que se sumen al menys és més i a rescatar certs encants del dia a
dia que teníem arraconats.

Roger Mas (veu) i Remigi Palmero (guitarra elèctrica) l’acompanyen en aquest
viatge a la cançó “Penseu, Pensem”; Miqui Puig ha posat la veu “vocodèrica”
al tema “Per tu”...

La 1era impresió...
"ASINCRONIA (VENTILADOR MUSIC, 2008) ès el cinquè disc en solitari del
valencià Òscar Briz. L'artista ho viu com una sensació positiva, d'anar per
un lloc tot i que el món vagi per un altre. Briz commou i deixa de banda
l'angoixa d'estar a l'última, per situar-se en una maduresa tranquil·la i
plena de bones cançons. No li falta raó quan diu que els seus discos són
mereixedors d'arribar a més públic, sobretot quan es posa la qualitat
musical per davant de tot"...
<https://www.ventilador-music.com/pagBase.asp?Pagina=NOV> Helena M. Alegret -
Entrevista Enderrock; setembre 2008; num. 155; pag.33


Info. concerts destacats:

19/11/08
Sala Luz de Gas - Barcelona
Per socis Club TRESC <https://www.tresc.cat/>

22/11/08
Sala Scumm - Tarragona

Escolta el single
<https://www.ventilador-music.com/Audio/audCDA06204.mp3> Arquitectes
femenines del nou món

Estarem de promoció a Catalunya del 13 al 18 de Octubre!!!
Si vols rebre EL CD promo, informació, material i concertar una entrevista
no dubtis en posar-te en contacte!!!

Joan Garí ens parlà de “La balena blanca”. Premis Jaume I

El proppassat dijous es va celebrar la reunió del grup de lectura del Bloc Jaume I de l’Alcúdia amb Joan Garí per parlar de la seua darrera novel·la “La balena blanca”.

   A més, us presentem les associacions i persones que han estat guardonades amb el premi Jaume I.

   El dijous 25 de setembre a les 22 hores ens rreunírem al casal del Bloc Jaume I de l’Alcúdia per parlar amb Joan Garí de la seua novel·la “La balenca blanca” que no us havíem comentat abans per poder fer-ho amb més coneixement de causa.

   Per començar, Ricard Avellan va llegir tres
critiques de la novel·la , escrites per Víctor Gayà, Lluís Roda i Eva
Soler.  Joan Garí prengué la paraula
afirmant que la crítica ha de ser molt subjectiva, en una crítica no es pot ser
ni dir que s’és subjectiu (ell mateix és crític a diversos mitjans de
comunicación). Va distingir entre dos tipus de crítics: el que es considera
“salvador de la literatura”, que judica qui és bo i qui és dolent, que
s’erigeix en el jutge que eleva o defenestra un autor; i d’altra banda, el jove
que es fa càrrec d’una secció que ningú no vol assumir i que fa la crítica com
pot (una mica com nosal3). Joan Garí ens va dir que el bon crític deu estar
entre aquests dos pols.

   Entrant ja a parlar de la novel·la que ens
havia reunit, va comentar que buscaba amb ella reflectir la sensació de soledat
que envolta a la persona que sap que té els diez comptats, que per a això
s’hagué de posar en la seua pell i intentar plasmar què li pot pasar pel cap.
El context, tot un Conseller de Cultura de la Generalitat, no el fa servir per reflectir
la ideología que mou els nostres governants, però sí les seues accions. Per a
una persona mínimanent al dia en la política, en els polítics i fins i tot en
els artistas del nostre País Valencià és fácil reconèixer a gairebé tots els
personatges que se’ns presenten. L’anècdota que va desencadenar en l’autor la
pruïja d’escriure aquesta historia va ser que al protagonista se li va voler
retre homenatge des de l’Ajuntament del seu poble per a tal dia, a la qual
cosa, l’homenatjat va respondre si no la podien adelantar, ja que, deia, no
arribaría a eixe dia, com efectivament va pasar.

   El text va ser reescrit fins a tres vegades
i finalment, el va presentar al premi Joanot Martorell per deixar-lo tancat.
Aquesta és una altra afirmació que ens va fer Joan Garí: mai es pot dir que un
text està acabat, sempre es pot millorar, però, si el volem veure publicat,
arriba un momnet que hem de posar punt i final, encara que pensem, rellegint-lo
que es podría millorar. Per açò, l’estil de la novel·la està molt depurat, i el
llenguatge s’ajusta a l’estàndard. Per a la propera novel·la, ens comentà,
pensa rescatar la cultura oral del seu poble, Borriana, i fer servir girs,
expressions i modismes dels seus conciutadans.

   Un altre text que us recomanem, feu bondat i
llegiu.

 

   Canviant de tema, volem presentar-vos els
guardonats amb els Premis Jaume I (ja en van XIII) que concedeix el Bloc Jaume
I de l’Alcúdia. El seu lliurament es farà al final d’un sopar que farem a la
sala Jucais de l’Alcúdia, tot després de que el Correllengua passetge la flama
de la llengua pel poble acompanyada pels Negrets, els Cabuts, els Tornejants,
els Dimonis Enroscats, i els grups de Dansa i el Bolero de l’Alcúdia. Si voleu
assistir-hi poseu-vos en contacte al telèfon o al correu electrònic del Bloc
(ja els hem publicat diverses vegades a aquests apunts, així que busque-los,
que ara no els tenim a mà).

   Esl preimats són:

   EL PREMI JOAN FUSTER, per la seua lluita
permanent i valenta a favor de la llengua i la cultura dels valencians, i pel
seu paper en la transmissió i reivindicació dels postulats democràtics durant
la transició, atorguem el Premi Joan Fuster a l’AGRUPACIÓ BORRIANENCA DE
CULTURA (que, per cert, recollirà el seu president Joan Garí, amb qui tindrem
el plaer de tornar a parlar).

   EL PREMI TIP CANYA, per la seua actitud
canyera en defensa de la nostra llengua, i pels seus treballs i articles
escrits al llarg de la seua professió docent i publicats als diferents mitjans
de comunicación, atorguem el Permi Tio Canya a JOSEP LLUÍS PITARCH, mestre i professor
del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.

   PREMI OVIDI MONTLLOR, per la seua
determinació i interés a recuperar una de les comparses més emblemàtiques de
l’Alcúdia, i pel seu mèrit a convertir-la en un dels nostres senyals
d’identitat imprescindible dins les nostres festes populars, atorguem el Premi
Ovidi Montllor a ELS BEGRETS de l’Alcúdia.

   PREMI CARLES SALVADOR, per la seua tasca
decidida i capdavantera en promoure l’ensenyament del valencià a l’escola, que
va servir de model perquè molts centres de la Ribera i d’altres comarques del
País Valencià seguiren el seu exemple, atorguem el Premi Carles Salvador al
COL·LEGI PÚBLIC MIGUEL HERNÀNDEZ de Riola.

   PREMI ANDRÉS ESTELLÉS, pel seu compromís
ferm a emprar el valencià com a llengua d’ús habitual en totes les seues
manifestacions orals i escrites, així com en la seua relació amb les diferents
administracions i els mitjans de comunicación, atorguem el Premi Vicent Andrés
Estellés a l’ASSOCIACIÓ FIRA GASTRONÒMICA DE L’ALCÚDIA.

 

   Si voleu pasar-ho bé al Correllengua, i
després sopar amb tots aquests i més persones, grups i entitats que defensen la
nostra llengua i cultura, comunique-nos la vostra assistència. Ens veiem!

Recordatori activitats del Bloc Jaume I. Noves lectures.

Hui podem aturar-nos per comentar les darreres peripècies per les quals estem passant, recordar-vos les properes activitats del Bloc Jaume I de l’Alcúdia i comentar-vos les darreres lectures…

    Aquests darrers dies hem estat ocupats 
consultant la borsa d'interins de Catalunya
(més concretament la de la comarca de les
Terres de l'Ebre, on estem inscrits) per veure
si podem començar una nova activitat laboral
(ja estem una mica farts de Correus), fins i
tot ens desplaçarem fins a Tortosa per as-
sistir al primer nomenament de places, però
de moment ens hem de conformar amb el que
tenim... ja veurem com acaba la cosa.
 

Seguidament us reproduïm la carta que ens
 ha adreçat el Bloc Jaume I :


BLOC DE PROGRÉS JAUME I
Calvo Acacio, 5 (Oficines)
Calvari, 13 (Casal)
46250 L'ALCÚDIA
-----------------
www.blocjaume.com
-----------------
blocjaume@mesvilaweb.cat
-----------------
Adreça Postal: Bloc de Progrés Jaume I
Apartat de Correus 111
46250 L'ALCÚDIA
-----------------
Telèfon del Bloc:660519774
-----------------

Benvolgudes sòcies /benvolguts socis:

GRUP DE LECTURA
El dijous 25, a les 10 de la nit, en el Casal, ens reunirem amb Joan Garí,
autor de 'la balena blanca' per comentar amb ell el llibre.

VISITA A UTIEL
El dissabte 27 anirem a visitar Utiel. La visita és guiada. Dinarem en un
restaurant, el preu són 12 euros. Ara som 20 els qui anem. Si vols vindre
ho dius ja que hem de reservar taula.

Salutacions.

La novel·la de Joan Garí "La balena blanca" ja ens l'hem llegida i esperarem a
assistir al grup de lectura per comentar-vos-la (en paraules del propi autor).
En anar a deixar el llibre a la prestatgeria, veièrem que teníem un altre del
mateix autor, titulat "Un cristall habitat", que ens tocà en una rifa dels sopars
xerrades del Bloc Jaume I (serà veritat allò del "tongo", que sempre ens toca
als socis... és broma...), i que ens llegírem en febrer de 2003. Com que
recordàvem vagament de què anava, ens l'hem tornat a llegir, mentrestant, ens
llegíem una novel·la, treta de la biblioteca, que ja va passar pel grup de lectura
i a la qual no puguerem assistir: "L'home manuscrit" de Manuel Baixauli. Aquestes
dues novel·les (bé, el text de Joan Garí no és ben bé una novel·la, més bé recorda,
per la seua estructura al "Diccionari per a ociosos" de Joan Fuster). tenen molt en
comú i es llegeixen molt bé juntes. Mentre la novel·la de Baixauli ens fa reflexionar
sobre l'autor i els seus personatges, i com aquests són reflex i continuació del propi
autor, Joan Garí juga amb entrades com Alzheimer; Borges, Jorge Luis; Cinema; Doble;
Jeckyll; Hyde; Memòria; Picasso, Pablo.... on totes les propostes giren al voltant de la
imatge reflectida en el mirall. NO sabem com, però moltes vegades els textos que
per atzar o intencionadament (últimament, l'atzar sembla imposar-se) fan que les
lectures siguen un continu de noves aportacions al nostre pensament.

Una altra novel·la, més curta i en castellà, ha estat "Estrella distante" de Roberto
Bolaño, del qual ja hem comentat "Los detectives salvajes". En la mateixa línia que
aquesta, l'acció però, transcorre al Xile pre i post colp d'estat de Pinochet. Fent sempre
un gran desplegament dels seus coneixements sobre literatura i sobre els poetes
sudamericans dels quals no hem sentit ha parlar mai, ens aporta l'angoixa d'una
situació que ens recorda la que ens contàven els nostres pares de la postguerra civil i les
represàlies posteriors.

Per hui creiem que ja hi ha prou, recomanar-vos que llegiu, si no aquestes dearreres
recomanacions, sí qualsevol altre text que arribe a les vostres mans. I no ens vingau
amb que no teniu temps... segons Daniel Pennac, el que diu açò està mentint... per cert,
acabem de veure a aquest autor al 3/24 parlant del seu darrer escrit, ara no recordem
el títol, però parla de l'escola, de la que li va tocar patir a ell... ens l'apuntem per a la
propera compra...

Afegit el 28 de setembre: la novel·la de Daniel Pennac es diu "Mal d'escola".

Sigau bons i llegiu, llegiu...

Des de Xúquer Viu.

Hem estat molt ocupats i preocupats, sense tenir possibilitat d’accés a la xarxa, i així, la feina se’ns ha acumulat. En primer lloc dos comunicats de Xúquer Viu: un amb la notícia del decés d’Antonio Estevan, el qual el publiquem una  mica tard, i l’excursió a la cova de l’Aranya per al proper 28 (aquesta si que l’hem agafat a temps)…

ENS HA DEIXAT ANTONIO ESTEVAN, FUNDADOR DE XÚQUER VIU I DE LA FUNDACIÓ NOVA CULTURA
DE L’AIGUA

    Aquesta matinada ens ha deixat Antonio Estevan.

Antonio Estevan fundador de Xúquer Viu i membre destacat de la Fundació Nova Cultura
de l’Aigua va ser una persona clau en l’impuls de les propostes de la Nova Cultura
de l’Aigua al País Valencià.

Contribuïdor importantíssim de la mobilititat i el transport sostenible es va bolcar
des de 2003 en lluitar contra la sobrexplotació del Riu Xúquer per aconseguir la
seua plena recuperació, contribuint de manera notable als esforços que aquests
darrers anys s’han dedicat al Xúquer i que ha significat un autèntic canvi social.
   
     Va ser fundador de Xúquer Viu i formava part de la seua Junta Directiva. En el
conflicte del transvasament Xúquer-Vinalopó, fortament contestat des de la Ribera i
altres comarques valencianes en el seu projecte original, va ser la persona clau que
possibilità la modificació del projecte, amb la cancel·lació del planificat a la
presa de Cortes de Pallàs (a 100 km de la desembocadura) i el seu trasllat a la
Marquesa, a tan sols 3 km de la desembocadura.

   Antonio Estevan persona compromesa social i ecològicament es va recórrer la
geografia valenciana, donant xerrades i organitzant reunions que van permetre la
presa de consciència de nombroses persones cap als problemes de l’aigua i la
necessitat de canviar la seua gestió.

   La prestigiosa Fundació “Ecología y Desarrollo”, que és un referent molt important
en temes de mediambient li va concedir al passat mes d’agost el premi “Desarrollo
Sostenible 2008” a Antonio Estevan, que malhaurdament no podrà replegar.

Però no sols com científic i intel·lectual, sinó com a persona Antonio Estevan deixa
un buit immens entre totes les persones i entitats que li conegueren i li tractaren.

   Des de Xúquer Viu volen manifestar el nostre condol més profund per la pèrdua d’un
amic que ha sigut el nostre mestre. Gràcies, Antonio, per la teua generositat i
compromís.

Descanse en pau Antonio Estevan.

NOTA: El funeral tindrà lloc demà dissabte a les 17:00 de la vesprada al Tanatori de
Dénia. (Carretera Ondara-Dénai 2a redona) on es procedirà a donar lectura a uns
textos en la seua memòria.

Passem a l’altra notícia:

 

Amigues i amics del Caroig, per al proper diumenge 28
farem una excursió al Caroig, t’adjunte PDF amb els detalls, fes rodar el
missatge i si tens intenció de vindre, confirma’l al correu:
otiliortiz@yahoo.es  així prodrem
organitzar millor l’eixida.

Salutacions i animat a caminar pel Caroig!

 

 

EL CENTRO EXCURSIONISTA DE VALENCIA DENTRO DEL CICLO
EN DEFENSA DEL CAROIG ORGANIZA UNA EXCURSIÓN A LA CUEVA  DE LA ARAÑA DE BICORP.

 

LA COORDINADORA PRO-PARQUE NATURAL DEL MACIZO DEL
CAROIG INVITA A TODO EL QUE LO DESEE A ESTA EXCURSIÓN, DURANTE LA CUAL, SE
PEDIRÁ QUE LA GENERALITAT TENGA A BIEN RESOLVER FAVORABLEMENTE, LA
PETICIÓN  DE DECLARACIÓN DE PARQUE
NATURAL PARA LA ZONA DEL  MACIZO DEL
CAROCHE-CAROIG.

 

FECHA: EL DOMINGO 
28 DE SEPTIEMBRE, TODO EL QUE QUIERA PARTICIPAR  DEBERA ESTAR A LAS 9 DE LA MAÑANA, POR SUS
PROPIOS MÉDIOS, EN LA ROTONDA DE ENTRADA A BICORP.

Dificultad: horas de marcha, 3,5 horas.

Desnivel: 302 metros.

 

PROGRAMA:

9,15 horas, reposición de fuerzas (almuerzo).

10,00 horas, inicio del sendero desde la fuente
de  ”El buitre”.

13,30 horas, parlamento.

14,30 horas, comida en el campo (bocadillo, cada uno
el suyo).

16,30 horas, segundo recorrido de regreso.

 

ITINERARIO:

En la fuente “ El buitre” dejaremos los vehículos e
iniciaremos el camino a pie para visitar los abrigos de las  Cuevas de la Araña y su famosa escena de la
recolección de la miel, en el barranco de Los Hongares. Se  trata de tres abrigos con pinturas rupestres
de ente el 9.000 y el 1.400 Ac.  Además
este lugar conserva una de las masas forestales de mayor importancia: un bosque
de pinos carrascos  adultos y una gran
variedad de plantas aromáticas.

 

EQUIPO:

Material recomendable: botas de montaña, en general
que nos proteja el tobillo, y tenga mucho dibujo en la suela para evitar
resbalones. Cantimplora, ya que no hay agua en el recorrido. Chubasquero o
impermeable. Sombrero o gorra. Protector solar y crema de cacao para los
labios. Libreta i boli para  tomar notas.
Mochila de ataque,

prismáticos y cámara de fotos.

 

ALIMENTACIÓN: almuerzo, comida (de bocadillo), fruta…

 

NOTA: la Coordinadora Pro-Parque no se responsabiliza
de los posibles percances que puedan sufrir las personas que acudan a la
excursión .

 

Que es veja la nostra força!!!!

Esperem que a la plaça Urquinaona d’aqui a una estona se senta la força del nostre poble.
 Ens adherim a la campanya de penjar l’estelada en tan memorable dia, però hem posat la sense blau, que ens fa una mica de nosa. (Ja sabeu com van les coses pel País Valencià…)

Us remetem, a més, un enllaç per donar una nova empenta al català a Europa i al seu Parlament:
“Cal que entreu a la pàgina web del parlament europeu i cliqueu a la
pestanya del català, i després reenviar el correu. Si la visitem molta
gent no eliminaran la versió catalana!

Web del Parlament Europeu.

www.europarl.cat

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable de la web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida.

Ho sembla, però no és el web oficial.
Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües europees,moltes de les quals amb molt menys parlants que el català (*), el Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer tancar la versió catalana.
   Si fins ara no s’ha tancat és simplement perquè s’han quedat sorpresos de les moltes visites que ha rebut.
Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació als vostres contactes:com més visites més possibilitats hi ha que s’ho repensin!
Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua europea en importància, no té cap reconeixement en l’àmbit europeu.

Textos: “Tenir el cap clar” D’E. Morin i “Gramàtiques de la creació” de G. Steiner.

En els darrers apunts hem dit una mentida: Hi tenim un altre llibre d’Edgar Morin traduït al català per edicions La Campana. Aquest és el que il•lustra l’apunt de hui, que ens sembla va a ser extens, ja que hi tenim ganes, i que, a més, aporta extractes de l’assaig de G. Steiner “Gramàtiques de la creació”
   De l’assaig d’Edgar Morin, llegit a l’abril de l’any passat, us farem la ressenya que apareix a la contraportada que diu:

   “Com més ens veiem submergits en la massa creixent d’informacions i sabers, més necessari és tenir un cap clar per establir ponts entre els diversos aspectes del món d’avui.
   “La primera virtud d’aquest llibre és la claredat”, ha escrit Le Monde, confirmant que Edgar Morin predica amb l’exemple. I en aquest llibre, el prestigiós pensador examina un dels problemes més angoixants d’aquest nou segle: l’expansió incontrolada de coneixements.
   No es tracta, doncs, d’acumular sabers, sinó de tenir un cap ben construït per poder relligar tants coneixements separats.
   Edgar Morin també dedica la seva atenció a l’ensenyament, que compartimenta els coneixements en comptes d’articular-los com un teixit útil: cal establir relacions entre tot allò que afecta el ser humà i donar a tothom una capacitat de pensar adaptada a la realitat d’un món global. Per això, diu Morin, convé resistir la pressió dels experts i els tecnòcrates.
   En definitiva, el gran objectiu és aconseguir formar un cap ben clar en comptes d’un cap ben ple, ensenyar la condició humana i iniciar-se en l’experiència de viure amb la ment i l’esperit oberts.”

   La segona part de l’apunt de hui, és l’extracte de part del capítol V i del capítol final: “Conclusió” de l’assaig de George Steiner “Gramàtiques de la creació” que pensem són bastant representatius:

   “Hem vist que els conceptes de “creació” i “invenció” depenen sempre del context. El seu camp semàntic és el de la història en els components socials, psicològics i materials. Allò que pretén tractar amb l’eternitat està limitat temporalment. Hem vist que fins i tot la construcció social més solipsista, l’acte articulat més privat i neològic, té una matriu social i col•lectiva, i encara més marcadament quan té l’objectiu de subvertir, de transgredir aquesta matriu. Una rima absurda, una vocalise dadaista, una composició aleatòria de música, faran servir marcadors heretats, més o menys públics i convencionals, a fi de pertorbar l’expectativa i “fer el nou”. Aquest llegat compartit, aquesta intel•ligibilitat definitiva són factors procedents d’un entorn històric, comú, tècnic.
   Aquesta temporalitat i arrelament en el disponible –no hi ha cap mòbil de Calders anterior a certes tecnologies de la soldadura- sembla posar barreres al concepte i l’empresa de la invenció. La invenció és filla i motor del temps històric en la seva linealitat percebuda i constitutiva. Les relacions de l’experiència de la temporalitat, del calendari seqüencial de la història, amb la idea de la creació són, per contra, extremadament desconcertants. El “soroll de fons” teològic a les zones del significat de la “creació”, la retòrica de la temporalitat i la perpetuïtat irreemplaçable que s’associa a la poesia, les arts, la música, el discurs metafísic, semblaria postular “un temps fora del temps” només tangencial al de la història i la ciència. Aquest postulat organitza la tradició occidental del clàssic i el canònic. La poesia èpica homèrica, el diàleg platònic, el paisatge urbà de Vermeer, la sonata de Mozart, no envelleixen ni es fan obsolets com els productes de la invenció. Un aparell de vapor del segle XIX ara és una curiositat històrica. Una novel•la de Dostoievski no. La distinció és alhora òbvia i insoluble. Suggereix diferències molt problemàtiques però dràstiques en les existencialitats del temps a la consciència individual i la cultura. Si el passat, el present i el futur de la Commedia de Dant no són els de la hipòtesi de Riemann, què són?”. […]

CONCLUSIÓ

   “Costa creure que la història iniciada amb el Gènesi s’hagi acabat. El joc i contrajoc entre la “creació” i la “invenció” ha estat sempre, en part, subjectiu i flexible. Per Alexandre Pope, la “invenció” és la capacitat màxima de l’home, un atribut quasi diví: “A Homer se li reconeix haver tingut una invenció més gran que mai cap altre escriptor”. Paul Celan veu la “invenció” com un equivalent de la falsedat. La inversió dels dos termes en el dadaisme va arribar per la paròdia i la negació. Tanmateix, aquetes dues formes són en si intensament creatives. Conviden a una reflexió ulterior, encara que sigui especulativa.
   Estem entrant en una cultura planetària i una jerarquia de valors cada cop més dominades per les ciències i la seva aplicació tecnològica. Aquestes estan en progrés constant quan el coneixement engendra coneixement. És precisament la il•limitació d’aquest moviment endavant –només l’extinció de la ment humana podria aturar-lo- el que substitueix la categoria i els símils de l’infinit que caracteritzaven el Déu de sant Tomàs d’Aquino i Descartes.
   Hem vist que el ritme exponencial d’especialització a les ciències, junt amb el volum d’informació nova que genera aquesta ramificació, podrien portar possiblement cap a una crisi. Podrien portar a alguna mena d’implosió o col•lapse interior. Avui, tanmateix, aquesta entropia negativa sembla improbable. En termes d’energia cerebral i prestigi social, de recursos econòmics i rendiment pràctic, les ciències i la tecnologia tenen davant seu un futur il•limitat.
   Hem vist que les relacions entre l’epistemologia i les ciències i la noció de “creació” han estat sempre equívoques. Per a molts científics al llarg de la història el terme de referència ha estat “descobriment”; la tecnologia ha tingut com a objectiu la “invenció”. Les noves cosmologies veuen la “creació” com a ambigua, mitològica i fins i tot tabú. Preguntar què va precedir el Big Bang i el primer nanosegon de la compactació i l’expansió del nostre univers, se’ns instrueix, són ximpleries. Els temps no té significat abans d’aquesta singularitat. Tant la lògica elemental com el sentit comú ens haurien de dir que una sentència com aquesta és un bluf arrogant. El simple fet que puguem formular la pregunta, que hi puguem arribar amb els processos de pensament normals, li dóna sentit i legitimitat. El postulat del no-res i la intemporalitat inqüestionable (“que no ha de qüestionar-se”), que ara són dogma en astrofísica, és tan arbitrari, té en certs aspectes més de místic que les narratives de la creació del Gènesi o d’arreu. La intuïció raonada de la vinguda a l’ésser que no entenem, però l’eficàcia de la qual es deixa endevinar a través de les analogies de la creativitat humana, no ha perdut res del seu desafiament. El que aquest llibre ha intentat ensenyar és de quina manera el recurs a aquestes analogies pot esdevenir una convenció buida, fins i tot corrosiva, quan les assumpcions de la fe i d’una metafísica transcendental es descarten. La ridiculització de la hipòtesi de Déu té un preu.
   Però, com va escriure càusticament el gran matemàtic i astrònom Laplace, és precisament d’aquesta hipòtesi que les ciències (i la tecnologia) no en tenen necessitat imperiosa. Són el descobriment científic i la invenció tecnològica els que ordenaran, cada cop més, el nostre sentit de la història i de l’idioma apropiat a aquesta història. Cal trobar ja bon tros de l’elegància, de l’aventura estètica, en l’arquitectura i en el disseny industrial. Són les sinapsis entre les arts en qualsevol sentit tradicional, l’àlgebra de l’enginyer i el virtuosisme de l’artesà (a Cellini l’hauria encantat un Ferrari). En aquesta simbiosi, les divisions entre el creat i l’inventat han perdut nitidesa. Després de sentir Duchamp, Brancusi va incorporar les curvatures dansadores de l’hèlice a la seva escultura. Fa l’efecte que aquest serà el nou capítol a les arts.
   Amb tot, l’exultació i la tristesa, l’angoixa i la joia, l’amor i l’odi humà, continuaran demanant expressió formal. Continuaran fent pressió sobre el llenguatge que, sota aquesta pressió, esdevé literatura. L’intel•lecte humà persistirà a plantejar preguntes que la ciència hagi sentenciat com a il•lícites o incontestables. Encara que potser condemnada a una circularitat final, aquesta persistència és pensament fet urgent, és a dir, metafísic. Un follet de trivialitat demònica habita al règim imperial de les ciències. Podria ser que la música ho sabés millor, tot i que no hi ha res que es deixi definir tan malament com la naturalesa d’aquest coneixement.
   Hem vist que l’armadura de la poiesis ha estat, en un sentit ampli, teològica; que recolza en l’extrem oposat de la física (la metafísica). Hi ha un compromís explícit amb la transcendència en un Esquil, un Dant, un Bach o un Dostoievski. Està en acció, amb força no específica, en un retart de Rembrant o en la nit de la mort de Bergote a la Recherche de Proust. El batec d’ala del desconegut ha estat el cor de la poiesis. Pot haver-hi, hi haurà filosofia, literatura, música i art de primer rengle d’origen ateu?
   Fins ara, l’autèntic ateisme ha estat rar. I no ridiculitza la hipòtesi de Déu. Pot donar testimoni d’una privació pessimista. “No existeix, el malparit” (Samuel Becket). L’ateisme pot exigir una disciplina moral i un altruisme de la mena més severa. Imposa a l’escriptor o el pensador una solitud encara més austera que la que la nostra forma de viure ha malbaratat actualment. L’assumpció de l’autèntic ateu del zero tenebrós en el moment i després de la mort fa els seus actes alhora immanentment responsables i, en cert sentit, sense esperança. Suposem que un ateisme genuí substitueixi l’agnosticisme d’aspirina, el “ni fred ni calor” que inunda la nostra postmodernitat. Suposem que l’ateisme arribi a posseir i energitzar els que són mestres d’una forma articulada i constructors del pensament. Les seves obre rivalitzaran amb les dimensions, les formes de persuasió transformadores de vida que hem conegut? Quin podria ser l’equivalent per a un ateu d’un fresc de Miguel Àngel i El rei Lear? Seria impertinent excloure’n la possibilitat. O negar la fascinació de la perspectiva. Avui dia, la cerca d’un contacte amb éssers intel•ligents de l’espai exterior és gairebé obsessiva. És un intent premonitori d’alleugerir la solitud?. D’oblidar, a través del murmuri amplificat del radiotelescopi, el tro ara massa llunyà de la creació?
   Hem estat molt de temps, crec que encara som, convidats de la creació. Devem al nostre hoste la cortesia de l’interrogant”.

   Com podem comprovar, tenen certa relació un text i l’altre. Esperem que us animeu a descobrir a aquests grans autors…

Text: “El Método 4. Las ideas” d’Edgar Morin, dos petites parts traduïdes del castellà.

   Un altre text per ajudar-nos a entendre la complexitat humana.

  

   “Sovint he evocat el “gran paradigma d’occident”, formalitzat per
Descartes i imposat pels desenvolupaments de la història europea a
partir del segle XVII. El paradigma cartesià separa el subjecte de
l’objecte, amb l’esfera pròpia de cadascun, la filosofia i la
investigació reflexiva aquí, la ciència i la investigació objectiva
allà. Aquesta dissociació es perllonga, travessant l’univers de banda a
banda:

Subjecte                        Objecte
Ànima                                Cos
Esperit                        Matèria
Qualitat                        Quantitat
Finalitat                        Causalitat
Sentiment                         Raó
Llibertat                      Determinisme
Existència                        Essència

        Sens dubte es tracta d’un paradigma: determina els conceptes sobirans i
prescriu la relació lògica: la disjunció. La desobediència a aquesta
disjunció només pot ser clandestina, marginal, desviant. Aquest
paradigma determina una doble visió del món, de fet, un desdoblament del
mateix món: d’una banda, un món d’objectes sotmesos a observacions,
experimentacions, manipulacions. D’altra, un món de subjectes que es
plantegen problemes d’existència, comunicació, consciència, destí Com
hem indicat (…), la disjunció entre ciència i filosofia s’efectua als
segles XVII i XIX; una cultura científica va a separar-se de la cultura
de les humanitats i obeir a regles totalment distintes.

        El gran paradigma regeix la doble naturalesa de la praxi occidental,
fundada una en la autoadoració del subjecte individual (individualisme),
humà (humanisme, antropocentrisme), nacional (nacionalisme), ètnic
(racisme), fundada l’altra en la ciència i la tècnica objectives,
quantitatives, manipuladores i gèlides des del moment en què es tracta
de l’objecte (fins i tot quan un individu, una ètnia, una cultura són
considerades com a objecte). Ara bé, els desenvolupaments antagonistes
de la subjectivitat, la individualitat, l’ànima, la sensibilitat,
l’espiritualitat i els de l’objectivitat, la ciència, la tècnica
depenen d’un mateix paradigma.

        La subjectivitat s’ha construït els seus regnes propis no només en la
metafísica (on triomfa l’Ego transcendental), en la literatura, la
novel•la, la poesia, la música (i particularment en el romanticisme que
assumí plenament els drets i les veritats del somni, la passió, el segon
estat); s’implantà cada vegada més profundament en la religió que, al
veure’s cada vegada més rebutjada del cor organitzacional de les
societats, s’aboca cada vegada més a la salvació subjectiva i a les
necessitats subjectives. (Com hem vist igualment, la raó i la ciència
només feren una neteja superficial de pensament mitològic i religiós,
que es va reintroduir de sota mà per a construir els ideo-mites
providencials del racionalisme i el cientifisme).

        D’aquesta manera, dos universos es disputen les nostres societats, les
nostres vides, els nostres esperits; es reparteixen el terreny però
s’exclouen mútuament; un només pot ser positiu si l’altre devé negatiu;
un no pot ser real si no remet a l’altre a la il•lusió: en un, l’esperit
no és sinó una eflorescència, un fantasma, una superestructura, mentre
que en l’altre la matèria no és sinó una aparença, una pesantor, una
cera que petrifica l’esperit.

        L’humanisme occidental consagra la disjunció entre els dos universos al
mateix temps que s’instal•la en un i altre. Així, en la ciència no veu
l’aspecte que fa de l’home un objecte de ciència entre altres i ignora a
qualsevol subjecte humà, sinó l’aspecte que fa d’ella l’instrument de la
dominació humana sobre la naturalesa i tendeix a fer del seu manipulador
el subjecte de l’univers.

        Des del punt de vista cognitiu, la ciència fa de l’home un objecte
determinat cada vegada més minúscul en un univers cada vegada major.
Però, des del punt de vista pràctic, li dona a l’home el poder i la
potència que li permeten domesticar, esclafar, anorrear el seu propi
univers. La ciència que, d’una banda elimina el subjecte, es converteix
per l’altre en el seu braç secular. L’humanisme és una mitologia que
intenta articular la ciència que nega a l’home amb l’home que cerca
omnipotència. Així, per efecte de la ciència, l’home tendeix còsmicament
a zero però, per efecte de l’humanisme, tendeix antropològicament cap a
l’infinit.” […]
        “Per tot arreu  se sap que l’home és un ésser físic i biològic,
individual i social, però enlloc pot instituir-se un lligall entre els
punts de vista físic, biològic, antropològic, piscològic, sociològic. Es
parla d’interdisciplinareitat, però per totes bandes el principi de
disjunció continua tallant a cegues. Aquí i allà es comencen a posar en
qüestió el regne dels experts i els tecnòcrates, però no es posa en
qüestió el principi d’hiperespecialització que els produeix i
reprodueix. Per tot arreu, les visions mutilants comencen a revelar els
seus efectes manipuladors i destructors en relació a l’home, la
societat, la guerra, la biosfera, però la presa de consciència segueix
sent fenomènica, limitada, fragmentada.”

Activitats del Bloc Jaume I de l’Alcúdia, setembre i octubre

   Us reproduïm la carta que com a socis hem rebut del Bloc Jaume I de l’Alcúdia per a que esteu informats de les activitats per al present i proper mes.

   Després de l’estiu, de les vacances, comencem de nou amb les activitats que tenim programades i que ara  vos recordem per  si voleu acompanyar-nos.

 

SETEMBRE

 

Dissabte 20. Celebrarem el Dia de la Muntanya Neta anant a la Murta, i des d’allí farem algun itinerari. Cal que porteu una bossa. Eixirem des de la Casa de la Cultura a les 9 del matí. Porteu l’esmorzar, i a dinar a casa.

 

Dijous 25. Reunió del Grup de lectura al Casal, a les 10 de la nit. Ens reunirem per comentar el llibre ‘La balena blanca’ amb el seu autor, Joan Garí.

 

 Dissabte 27. Visita a la ciutat d’Utiel. Eixirem a les 9 del matí des de la Casa de la Cultura. Com altres vegades cal que ens digue-ho si veniu per encarregar el dinar. És urgent ja que ho hem de comunicar a l’Oficina de Turisme i al restaurant.

 

                       

OCTUBRE

                        Dijous 2. A les 20 hores, Concert en la Casa de la Música.

 

                        Divendres 3. A les 20.30 h Correllengua i a les 22.15  Lliurament              dels XIII Premis Jaume I. El sopar, com altres vegades, a la Sala                                 Jucais.

 

                        Dissabte 11. Visita guiada a la ciutat de Vinaròs. Eixida des de la             Casa de la Cultura a les 8 del matí.

 

                        Dissabte 18. V caminada per la Senda dels Barrancs                                            (L’Alcúdia). Eixirem a les 9 del matí des de la Plaça del País                                  Valencià.

 

                        Dissabte 25. XV  Marxa a Millars

 

Anirem informant-vos de totes les iniciatives. Estem preparant les activitats per al 2008, si voleu fer-nos alguna proposta passeu qualsevol dijous  des de les 20 a les 21 hores, pel Casal. El dijous 16 d’octubre planificarem tots els actes del 2009.

 

Salutacions. 

(El correu del Bloc Jaume I és blocjaume@mesvilaweb.cat)