Introducció o presentació o pròleg de la recopilació de la revista “Dinero. Revista de poética financiera e intercambio espiritual”, publicada en cinc números entre els anys 2001 i 2005 per Miguel Brieva. Reservoir Books.
Miguel Brieva (Sevilla, 1974) és un ent ectoplàsmic sorgit dels deliris etílics d’un ós peresós després d’una ingesta de fulles d’eucaliptus macerades. D’altra banda és autor de Bienvenido al mundo (Reseevoir Books, 2007) de la revista Dinero y Propuestas para no hacer, autor, juntament amb Paco Alcázar i Miguel B. Núñez de la revista Recto, i coeditor de les publicacions Om2: Informe Selt acerca del Estado Natural del Objeto Maravilloso, El niño Carajaula (libro de poemas de Pablo Bouzada) y La Vida la Muerte, último libro de l’artista polonés Marcz Doplacié. Ha col·laborat en El Jeuves, Diagonal, Rolling Stone, La Vanguardia, El País, Ajoblanco, Cinemania, Qué leer, Mondo Brutto, NSLM, Recto, Vacaciones en Polonia, Tos, Freek, Nervi y la Gacetilla Parroquial de Nuestro Señor San Esteban Potomártir.
Hi
ha bàsicament dues formes de riure i dues fonts de comicitat. A la segona
l’anomenem gag.
El
gag forma part de la tradició
humorística i teatral, especialment circense, defineix alguna cosa així com una
unitat tancada d’hilaritat pura: té ha veure amb gust molt infantil i primitiu
per la sorpresa desintegradora, pel desordre irrompent, amb el plaer molt
instintiu que les coses se n’isquen del seu lloc, caiguen o es desplomen
inesperadament, descarrilen fora del seu curs natural alliberant una cadena
causal –les fitxes de dominó abatudes en fila- a contrapèl de l’estabilitat
convencional. Més o menys simple o més o menys elaborat (la cadira trencada que
desbarata la solemnitat del pallasso “llest” o la traca de turpituds de Peter
Sellers a El Guateque), el gag esgota en si mateix, i en la seua
repetició il·limitada, tota la seua potència expressiva. Ens toca i obrim la boca; ens colpeix i sonem, com un tambor o una campaneta; i
si no ens cansa mai és precisament perquè ho fa tot ell, sense necessitat de
que nosaltres hi posem altra cosa que el nostre cos. Si l’art és la
possibilitat –segons Kant- de pensar al marge del concepte, el gag és l’obligació de riure’s sense
mediació racional o narrativa: una espècie d ’“universal” de les vísceres
davant el que rendim una i altra vegada, amb soroll de sonall, tot el que hem
aprés i tot el que hem experimentat. No hi ha res dolent, sinó al contrari, en
respondre amb cos de xiquet a un desordre indolor (en desencaixar-se de tant en
tant l’ordre sever de la història i la naturalesa), però aquesta obligació de
riure’s sense raó, al marge del món, s’ha convertit hui en la llei mateixa que
organitza la nostra percepció i això fins el punt de que el que compareix sota
la forma de gag ni ens compromet ni
ens commou. Només els estímuls que indueixen en el nostre cos una resposta
mecànica, només els que ens arrenquen –amb una riallada o una emoció atòmica-
del món comú ens interpel·len i ens exciten. És el que anomenem equivocadament
“el triomf de la imatge” per a descriure una experiència caleidoscòpica
construïda a base de llaminadures visuals els residus diürns de les quals (el
dolor, la misèria, la mort) no ens incumbeixen.
El
gag més recent, el gag paradigmàtic al que tracten en va
d’imitar tots els autors i tots els gèneres –ho he dit altres vegades- és el de
les Torres Bessones de Nova York: caigueren d’una manera al mateix temps tan
increïble i tan familiar que els seus 2.500 morts tot just deshonraren l’espectacle. Potser que alguns, a Palestina
o a Pakistan, contemplaren l’escena com la inversió vindicativa del relat
imperialista i s’alegraren del colp amb ràbia de revenja, però els altres
reaccionàrem, a Madrid, i fins i tot a Washington, d’un mode menys elaborat,
per davall de tota ideologia i abans de tota reflexió: senzillament gaudirem
moltíssim. Tècnicament fou un gag tan
bo que un plaer superior només ens el podria proporcionar una explosió nuclear.
Tan bo fou, ens imposà un goig tan elemental, tan pur, tan infantil, que
imploràvem sense descans, com fan els xiquets amb l’oncle que es treu un bombó
de les orelles: “fes-ho una altra vegada”, “que passe una altra vegada”. I com
reconstruir les torres, infiltrar-se als EE.UU., aprovar un curs de vol i
segrestar un avió hagués exigit un esforç (i de seguida un pensament), ens
limitàvem a veure la repetició per televisió. Encara podem veure-la una i altra
vegada, com l’entropessada del pallasso llest, i sentir la mateixa alegria innocent i primitiva i desitjar
sense maldat que esdevinga de nou, encara que només siga al nostre vídeo. Som
més humans que a Pakistan? Alegrar-se sense raó i sense relat, ens fa més
justos o més morals? Després de l’11-S vingué el gag d’Afganistan i el de la destrucció de Bagdag i el de les
tortures d’Abu Ghraib, mesclats sense solució de continuïtat amb altres gags menys aconseguits: un accident
aeri, unes Olimpíades, la cabotada de Zidane, la boda del príncep, el
terratrèmol de Perú, el mundial de Japó. Tots els gags ens alegraren per igual o almenys de la mateixa manera, sense
residus ni remordiments. Caldria haver
rebaixat una mica la seua qualitat per a que la realitat hagués inundat les
pantalles; haurien d’haver costat menys –en diners i en morts- per a
degradar-nos fins el pensament o la compassió. Així és el gag: no ens importa que el pallasso es caiga aparatosament; no ens
importa que el torturat es retorça, sempre que es retorça vertaderament; no ens
importa el nombre de cadàvers sempre que siga incomptable. O com he escrit en altres ocasions: no ens importarà
l’apocalipsi, sempre que puguem veure’l per televisió. S’ha parlat molt del
terror com a instrument de la política, però no s’ha parlat de la
tranquil·litat que ens inspira la seua presentació,
de la domèstica trivialitat que ens transmet el format sota el qual compareix
(el terror) davant les nostres mirades. No s’ha parlat de la falsa
tranquil·litat com a instrument de la política. El terror ens calma cada vegada
que apareix a la televisió; el terror ens garanteix la supervivència cada
vegada que en un periòdic, al costat de la notícia de l’augment del PIB o del
fixatge de Ronaldinho, llegim aquest abellidor titular: “La Terra, en perill
d’extinció”. Tot són bones notícies a condició que ens arrenquen del món comú.
16.500 espècies animals amenaçades de mort? És un bon gag. La fi del petroli?
Què emocionant. L’empresonament de la Pantoja? Això tal vegada ens concernisca
una mica més…
És
aquesta falsa tranquil·litat la que denuncien i despullen les vinyetes que dibuixa
des de fa anys Miguel Brieva. Hi ha una que m’agrada especialment perquè
constitueix l’esquema mateix d’una corrupció radical que altres hem tractat
d’explicar d’un mode menys eficaç mitjançant eixos llargs rodeigs que anomenem
llibres. En ella es veu a dos joves molt alegres amb sengles paquets
d’explosius lligats a la cintura, a punt d’accionar un detonador. No són
palestins desesperats ni salafites fanàtics a l’assalt de paradís; no han
pensat mal i han arribat a conclusions equivocades; no volen canviar el món, ni tan sols a pitjor. Es tracta en
realitat d’un espot publicitari, l’”eidos” de tots els espots publicitaris, el
paradigma ocult al qual poden reduir-se tots els anuncis i tots els impulsos de
consum. “I ara… mate’s”, es llegeix a la part superior. “Nou”, “Aprime’s més
de 75 quilos en tres segons”, “i en la seua pròpia llar”, “mate’s ara i pague
en 12 mesos!”. El jove somriu temptador tractant de vèncer les últimes
resistències puritanes de la xica: “El, ens matem? Ho anuncien a la televisió!”
I ella, amb eixa audàcia una mica mimètica de les classes mitjanes quan cometen
un excés –cantar en el karaoke o jugar a penyores- secunda femeninament amb
entusiasme: “Viiingaaa!”.
Miguel
Brieva dibuixa i escriu una i altra vegada contra el gag dels terroristes suïcides. Eixe és gairebé el seu únic tema,
com el de Blake és l’alegria, el de Proust la memòria i el de Goya la bogeria
humana. Un terrorista suïcida és un subjecte que incorre en l’antinòmia lògica
de matar-se matant. Estan per tot arreu. Estan també dintre de nosaltres.
Matar-se matant és el que fan, sí, alguns desesperats fanàtics, alguns
desesperats, alguns fanàtics, en llocs on es viu malament per la nostra culpa.
Però “matar-se matant” és el que fem també nosaltres, sense ninguna desesperació
ni fanatisme, en llocs on es viu certament millor sense ningun mèrit nostre, i
en els que el convenciment mateix de la nostra superioritat, motor d’un consum
–és a dir, una destrucció desenfrenada-, instrument d’una producció –és a dir,
una destrucció- delirant i irracional, desfà molt ràpidament els pols, asseca
els rius, despentina el boscos, enverina l’aire, buida els pobles i despulla
els xiquets. Com es convenç a un home a que es mate matant? En Afgansitan, en
Palestina, en Iraq, se’ls empenta molt, se’ls dóna una bomba i se’ls promet el
paradís a canvi d’un gest. Però, com –com- és convenç a les classes mitjanes
occidentals de que escometin l’atemptat suïcida més gran de la història? Se’ls
persuadeix de que el gest és el
paradís mateix. Per a una empresa de persuasió tan descomunal fan falta mitjans
també descomunals: és el que anomenem capitalisme. Fer estallar una bomba
exigiria més consciència (encara que fos negativa) i més valentia per la nostra
part: en el seu lloc, se’ns donen rentadores, hamburgueses, pantalles de
plasma, cotxes, ordinadors, telèfons mòbils, bitllets d’avió, refrescos,
llenceria fina i xocolates belgues. És eixe gag
material, plaent, quotidià (enderrocament ininterromput de mil Torres Bessones)
anomenat “mercaderia”, que ens arrenca del món comú i no exigeix de nosaltres
sinó que posem infantilment el cos. És el gag
dels 300.000 xiquets esclaus que recullen cacau en Costa d’Ivori; és el gag dels 4 milions de congolenys morts
extraient de les mines el nostre coltan; és el gag dels milions de camperols que dejunen per alimentar les nostres
vaques. “Un estadounidenc bat el rècord en empassar-se 66 hot-dogs en 12 minuts”, ens conten, no un acudit de Brieva, no,
sinó un periòdic espanyol que descriu l’entusiasme dels 50.000 espectadors que
aplaudiren i ovacionaren Joey Chesnut, el jove terrorista suïcida de Califòrnia
capaç de derrotar al sis vegades campió mundial, Takeru Kobayashi, que no va
poder devorar més de 63 hot-dogs.
Però
el gag de la mercaderia no basta. Fa
falta també una operació de propaganda sense precedents històrics, això que
perversament denominem “publicitat” per a descriure i celebrar la invasió de
l’espai públic per part dels interessos privats. No és estrany que Miguel
Brieva utilitze una i altra vegada la publicitat per a il·luminar aquest domini
terrorista del gag. No és estrany que
la publicitat –això és el que veuen certament les seus vinyetes- concentre ara
tota l’audàcia estètica, antipuritanisme moral i rupturisme revolucionari que
fa cent anys mobilitzà l’art d’avantguarda per escandalitzar el burgés i que
hui s’inscriu en el cor mateix de la mentalitat burgesa: és necessària, sí,
molta audàcia per a persuadir-nos de destruir alegrement l’univers. L’espot de
Miguel Brieva citat més amunt, esquema categorial del gènere, no fa sinó
traduir la famosa síntesi capitalista excogitada per la casa Nike (“Just do
it”, “Només fes-ho”), eslògan on convergeixen naturalment Bin Laden i Joey
Chesnut, Mohammed Atta i el Carrefour. Veiem al monstre de Nova York dirigint
l’avió de passatgers contra la torre de
Manhattan i a Deú darrere, tonant en el
seu nuvolet, ordenant-li: “Just do it”, “només fes-ho”. Veiem a James Carney o
a Jacob Cohen, pilots d’un B-52 estadounidenc i d’un F-16 israelià
respectivament, volant sobre Faluya o sobre Beirut, amb la panxa replena de
bombes raïm, i darrere una Bíblia impresa en bitllets de dòlar que els dicta:
“Just do it” , “només fes-ho”. Veiem a un alegre consumidor madrileny en
Toys’r’us a punt d’arrencar-li la play
station, al mateix temps que la roba i una cama, a un negret la casa del
qual ha estat destruïda per una bomba i darrere un Papa Noel, al volant d’un
Mercedes dient: “Just do it”, “només fes-ho”. I veiem a la humanitat encara
vacil·lant, amb un peu a l’abisme, temptada de fer un pas endavant, i darrere
la casa Nike i a Monsanto, i a Roche i a Bayer, i a Nestlè i a Coca-Cola i a
Siemens i a Ford –i als governs que les empreses han triat- assenyalant amb el
dit el buit: “Just do it”, “només fes-ho”.
Per a que una veritat d’aquest tipus no
resulte ni demagògica ni solemne, per a que no es convertisca a la seua vegada
en un gag cal ser un geni i basta una
ullada a les seues vinyetes per adonar-se que Miguel Brieva ho és. Un geni és
algú capaç no només de crear, al mateix temps, l’única atmosfera en la que
poden desenvolupar-se. Eixa atmosfera és tan potent, tan precisa, tan
orgànicament sostenible que acaba per envair i contaminar la nostra, de tal
manera que, a força d’imposar la seua estranyesa, acaba per impugnar la nostra
familiaritat. L’inquietant de l’univers de Brieva és que és el nostre (com ho
és el dels gravats luciferins de Goya o el de les cabals metamorfosis de
Kafka): és el que Freud anomena el
sinistre per a descriure un allunyament sobtat de la normalitat domèstica
però també un reconeixement -una identificació sobtada- de la irracionalitat
integrada. Allò reprimit assalta de sobte el nostre horitzó visual corrent o
desplaçant mínimament la superfície conscient, basta una lleu empenta al
llenguatge en la mateixa direcció en la que habitualment s’expressa i basta
amortir suaument el color, tensar una mica les línies dels rostres, augmentar
artificialment l’alegria, vestir els cossos d’una altra manera –coses que només
pot fer un gran artista-, per a que tot el que ens sembla ple aparegui
horrendament buit. Basta seguir fins el final l’esperit de Walt Disney per a
que ell mateix es voltege en el revers de
Disney, sobtadament amenaçador, agressiu, una mica viscós, una mica
metafísic, inesperada còpula entre el capitalisme i el feixisme. Ningú ha sabut
entendre com Brieva el terror salvatge que abriga Disneylàndia, el desordre
metafísic de Mickey Mouse. El més enllà del mercat està precisament ací, en el més pròxim, al costat del
bressol, en el sofà del saló, en el peluix hitlerià, en el Bambi mató, en totes
eixes criatures encantadores i saltaires que ens gelen la sang amb la seua
felicitat irresistible, amb la seua marcial alegria obligatòria. Miguel Brieva
no és només un gran dibuixant polític (com ho són Quino i El Roto) sinó un gran
artista polític, un gran il·luminador de civilitzacions l’obra del qual –aquest
Dinero, o el seu anterior Enciclopedia– pot comparar-se tal
vegada, pel seu refinament gràfic i pels seus efectes, a l’immens Grandville i
al seu Altre món (1844), eixe
inquietant visionari capaç d’imaginar exactament el capitalisme industrial, mentre
els seus contemporanis es limitaven a viure’l vagament, com Brieva és capaç d’imaginar amb precisió el capitalisme
financer i consumista mentre nosaltres ens limiten a experimentar-lo
borrosament. Com la realitat no és vertadera –diguem amb Alfonso Sastre-, per a
que la veritat arribe a ser real cal imaginar-la intensament i amb tot detall.
Una
imatge no val més que mil paraules, però un concepte sí. Un concepte val de fet
més que mil imatges. Els conceptes, al contrari del que pretenia Spinoza, es
poden mirar, tenen color i de vegades fins ens borden. Ens fan també por. Donen
a pensar. Per això el concepte és el contrari del gag. Però pot fer-nos també riure? Eixa és la primera font del
riure –en ordre ontològic i racional- a la que em referia al principi. Els conceptes
imaginats per Miguel Brieva ens fan riure exactament a l’inrevés que el bac del pallasso llest o
l’enderrocament de les Torres Bessones; no per alguna cosa que ocorre fora i
sense residus, no per alguna cosa que els ocorre als altres i que al mateix
temps els anul·la, sinó per una caiguda aparatosa en el nostre interior de la
que ja no podem recuperar-nos. Està el riure mitjançant el qual renunciem a
conéixer –en la que només posem el cos- i està el riure estrany, un poc
anguniós, de conéixer-nos, el que acompanya el fet de caure de sobte de la
nostra ment i haver després d’activar-la per aixecar-nos i aixecar amb ella tot
el que el gran gag del terrorista
suïcida està a punt d’enderrocar: “No ho faces, pensa-ho!”. Hi ha riures que
s’esgoten en si mateixos i riures que et deixen un mal sabor de boca que un no
pot deixar d’esbandir-se de seguida amb una acció (o una omissió decent). L’art
genial de Miguel Brieva és dels que t’obliguen després a recórrer, vulgues que
no, l’altra meitat. Amb eixes dues meitats devem intentar allunyar l’abisme.
