Arxiu de la categoria: Articles de premsa

Els que estiguen en castellà us els traduïrem!

Visquen les Illes Salomó!. Traducció de la introducció del programa Carne Cruda de ràdio 3 d’ahir divendres a les 14 hores.

Visquen les Illes Salomó!!!

No fou una errada. És cert que el president del “Regne d’Espanya” -com li agrada dir a ell-, és també el “ministre de les Illes Salomó” –com el presentaren en la cimera del clima-. No fou una errada, almenys, no una errada completa: no som les illes Salomó però sí som les mines del rei Salomó, un pou sense fons en el que tothom tirem i només treuen uns pocs. Aquests sí que són miners: ens treuen l’or i ens tornen carbó. Per això als miners, el govern els lleva allò que els deu, perquè hi ha altres miners que han deixat seca la mina. I no paguen per això. Ni econòmicament ni penal. Ans al contrari, al damunt hem d’endeutar-nos nosaltres per a deixar-los els diners a ells. No som les illes Salomó, som les illes salomòniques: ens roben el nadó, ens demanen un rescat i quan el paguem, ens el tornen partit. Fins aplicant les solucions salomòniques ens equivoquem. ¡Visquen les Illes Salomó!

 

Veiem, per exemple, com s’està solucionant el problema dels bancs en fallida. Ahir es publicà la xifra que finalment necessitaran ells per a eixir del pou en el que ens han enfonsat a nosaltres: 67.000 milions d’euros. Així ho han estimat dues auditories estrangeres contractades per fer el fet. A la xifra cal afegir-li altres dos milions d’euros, els que ens han costat aquestes dues auditories. Aquí no hi ha diners per a sanitat, educació o mineria, però a la que t’encantes el govern es gasta dos milions d’euros com si res. Doncs jo tinc dues preguntes: per què hem de contractar dues auditories, al damunt estrangeres, amb el que els diners tornen a anar-se’n fora? I per què no ho fa el Banc d’Espanya que, per cert, havia d’haver-ho fet abans de que fóra massa tard? En el regne del rei Salomó preguntes però mai et contesten. No hi ha contestació per a explicar per què li paguem dos milions d’euros a dues auditories estrangeres per dues setmanes de treball i al mateix temps li retallem 600 milions d’euros que li corresponen a la mineria per un any de treball i que afecten a la vida de 13.000 persones d’aquest país. ¡Visquen les Illes Salomó!

Tampoc ens han explicat per què Bankia-BFA ocultà 4.690 milions d’euros en pèrdues aposta per a enganyar als inversors i poder eixir a borsa, com denuncia un informe conegut ahir elaborat per l’associació d’usuaris de banca, ADICAE. Allò normal en Illes Salmó: els peixos grassos pugen el riu contracorrent, contra els nostres comptes corrents i mai els pesquen. També passa en la Justícia. Carlos Dívar, se n’anà ahir però no a Marbella sinó del Tribunal Suprem que presidia. Dimití després de setmanes d’escàndols i no donà ni una sola explicació. Es més, denuncià haver sigut objecte d’una persecució cruel. Al final va a resultar que no se’n va perquè haja fet res sinó per escapar de nosaltres. El ministre de justícia ha dit que “respecta” a l’ex president del Tribunal Suprem. Ja que s’ha d’estalviar es podria haver estalviat la declaració. En fer-la, ens demostra molt poc respecte a nosaltres i a l’àmbit judicial al que diu representar. En aquestes illes nostres, la justícia ho és tot menys salomònica. ¡Visquen les Illes Salomó!

 

La solució al problema de la justícia espanyola el té la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. No li ha agradat que el Tribunal Constitucional haja legalitzat Sortu i proposa eliminar aquest òrgan i convertir-lo en una sala del Suprem. Curiosament no demanà la dissolució del Constitucional quan votà en contra de l’Estatut de Catalunya. Diu la presidenta que cal acabar amb el Constitucional perquè el seus jutges no són jutges, són polítics. Al final, haurem de donar-li la raó. S’haurà d’eliminar tots els òrgans en els que hi haja polítics: consells d’administració de bancs, comunitats autònomes, govern. Pel que es veu i s’escolta, els polítics no creuen que faça falta un tribunal que defense la Constitució. Serà perquè no creuen en ella. ¡Visquen les iIles Salomó!

 

No som les illes Salomó però sí les illes salomòniques. La solució als problemes en aquest país consisteix en partir-los en dos i tindre’n no un, sinó dos problemes. ¡Visquen les Illes Salomó!

 

 

Traducció: Sabeu per què l?assassí de Noruega és diferent dels altres? de Rashida Jenny Torres

 

Sabeu per què l’assassí de Noruega és diferent dels altres? 

Jo us ho vaig a dir i us vaig a dir quines coses sobre ell no ens dirà mai
cap mitjà de comunicació.

 

Aquest home s’anomena: Anders Behring Breivik, és el
noruec de 32 anys, que assassinà a gairebé 100 persones fa uns dies a l’illa d’Utoeya
en Noruega, és un cristià conservador d’extrema dreta que odia els musulmans.

I encara que al principi diversos mitjans afirmaren que l’atac havia estat
realitzat per musulmans, i països com els EEUU s’estriparen les vestidures dient
que anaven a enviar tota l’ajuda possible a Noruega per a atrapar als autors de
la pitjor matança que s’haja vist en eixe país des de la Segona Guerra Mundial,
per ara se sap que el tipus “anti-sistema” actuà sol.
D’ara en avant, no veurem als mitjans refregant-nos per la cara el credo
religiós de l’assassí, ni atribuiran a la religió les seues idees extremistes.

Tindrà un judici completament just i el més segur és que acabarà els seus dies
en un hospital mental perquè llocs com Guantànamo no han sigut confeccionats per
a rossos d’ulls blaus amb sang europea.

Cap membre de la família d’aquest home serà perseguit ni el seu país envaït per
matar a innocents, ningú  gosarà usar
mètodes de tortura com el “submarí” per aconseguir una confessió i fins i tot és
molt possible que després de centenars de psicoanàlisis ens facen creure que hem
de tindre-li llàstima, i la seua pel·lícula serà premiada amb un Òscar de la
Acadèmia després d’haver-se convertit en un Best Seller.

No escoltarem mai una disculpa als musulmans per encolomar-nos l’atac “debades”
i dintre d‘uns dies aquesta notícia serà només una “relliscada” i un motiu més
dintre de la magnífica Comunitat Europea per a que tracten d’unir-se més que mai
en contra dels terroristes de torn.
En Noruega aquest ‘patriota’ assassinà a 100 persones i és la pitjor tragèdia
des de la Segona Guerra Mundial, en canvi els morts de Líbia, Síria, Bahrein,
Afganistan i Pakistan, són només danys col·laterals. Aquestos no compten en aquestes
llistes de tragèdies.

La pobresa en Somàlia està anorreant la seua població, fomentada per països que
l’han parasitat y després ¨se muden¨ a altres amb tots els recursos explotables
per a fagocitar-se’ls.
Mentrestant, seguiran sembrant vents i continuaran recollint tempestes.

Vull aclarir que jo jamai justificaré l’assassinat de cap innocent, el que he volgut
subratllar, són les “petites grans” diferències amb que serà tractat aquest
cas.

Llegir els detalls i observar les imatges encara em tenen en estat de xoc, però
no menys que els xiquets assassinats a diari por l’OTAN, EEUU o qualsevol altra
força creada per a justificar el crim. Res justifica la mort d’éssers innocents.
Rashida Jenny Torres
Musulmana Costarricense.

https://www.elpionero.com.mx/no?tas.pl?n=25116&s=7

https://ultima-hora.bichotoblog?.com/%C2%BFquien-es-anders-beh?ring-breivik.html?utm_source=r?ss&utm_medium=rss&utm_campaign?=%25c2%25bfquien-es-anders-beh?ring-breivik

https://www.boingboing.net/2011?/07/22/oslo-terror-suspect.htm?l

Per: Rashida Jenny Torres

 

 

 

TRADUCCIÓ: “Si no fóra per la crisi” d’Enrique Vila-Matas El País

ENRIQUE
VILA-MATAS

Si no fóra per la crisi

ENRIQUE VILA-MATAS 18/01/2011

 

 

Un país que
dilapidà el temps de l’esplendor amassant infortunis. Un país de tertúlies. Un
país fora del temps. Amb verdaderes masses de fumadors omplint les terrasses d’hivern,
esperant als xinesos. No vam saber ser pròspers i ara qualsevol redreça la
desfeta. Un país de vociferants en podis de clofolles de gambes. L’únic bo és
que ja podem anar-nos-en, de pont etern. Ha acabat ocorrent-nos el que Michon
diu que li passà a Rimbaud: morí de la mateixa mà d’aquells el treball del qual
l’enriquien; s’havia enriquit amb una mort sumptuosa, sagnant com la d’un rei
al qual immolen el seus súbdits; només fou ric en or, i d’això morí.

La puixança portà la desaparició de gran part de les persones amables, amb
bon caràcter

            D’un temps ençà, tot s’ha tornat, a
més, insofriblement vernacle. Quan regnava la hipnosi del benestar, ja era tot
asfixiant, perquè la puixança portà la desaparició de gran part de les persones
amables, amb bon caràcter. Era penós veure que, quan més avançàvem en el miratge
del progrés, més malhumorat es tornava el ciutadà. Quan arribà la crisi, semblava
que aquesta ajudaria almenys a rebaixar els nivells d’estupidesa dels vanitosos,
dels malcarats, dels cabrons. Però no ha estat així. Ara bé, no s’ha d’oblidar
que en realitat les crisis són un fenomen recorrent, quan no perpetu, i tenen
un costat molt bo, perquè ofereixen moments de gran sacsejada i creativitat. De
fet, si no fóra per la crisi, no tindríem de què parlar. Per als què han
organitzat uns debats públics sobre el tema al CCCB, les crisis no solament obren
sempre un lapse de llibertat abans que cristal·litze un nou ordre, sinó que, a
més, permeten que es tornen a plantejar les grans preguntes.

            Després
de tot, una crisi és un element essencial en qualsevol esforç que fem per a trobar-li
sentit al món. En les conferències de Barcelona participen Soledad Puértolas,
Saskia Sassen, Gosta-Esping Andersen, François Jullien, Avishai Margalit,
Claudio Lomnitz-Adler, Eva Illouz, Antón Costas, Étienne Balibar. El títol de
la xerrada de

Jorge Wagensberg, Si no fóra per la crisi, encara seríem bacteris, ofereix indicis de que aquesta serà tan
realista com optimista i permet recordar-nos que el més cru realisme no té per
què mancar d’humor. El món s’ensorra,  però hi ha algú que xiula una cançó. M’ha
recordat un moment d’aquella novel·la de Saramago sobre la mort de Ricardo
Reis. Eixe instant en el què, amb Europa en plena escalada cap a la guerra, un
home s’asseu davant l’Atlàntic i es pregunta si ell, Ricardo Reis, existeix.

            Les
crisis serveixen també per a proposar serenitat i fins el retorn a una cultura
clàssica. I així, la setmana passada, quan tornàrem a veure en televisió, gairebé
de pur miracle,
 El Sur, de Víctor Erice, ens dèiem al matí següent
si no era una tragèdia que artistes como Erice portaren tant de temps sense
rodar. Quin gran dia serà aquell en el que els nostres xarlatans unisquen esforços
per a desxifrar per què amb crisi o sense ella sempre maltractem als millors.
Però de res d’açò es parlà eixe matí del dia següent, eixe matí del que només
recorde una pudor a anís castís en l’ambient i una cridòria en les ràdios i un aldarull
en les televisions: una carrera de bojos per veure qui emetia més fort en les
terrasses al sol o en els interiors amb clofolles de gambes, qui emetia més alt
el seu fúnebre cant general per l’or que perdérem.

Escric mentre
escolte udolar en la ràdio i les veus perverses dels més xerraires em porten el
record d’alguna cosa que plantejava Mario Levrero al voltant de Nerval:
“¿Com és possible que estant boig s’haja expressat en Aurèlia, mitjançant
un estil seré, dolcíssim? Em pregunte què esdevindria si tots els bojos reberen
una cultura clàssica”.

Tornem a les traduccions de notícies… a veure si ens animem una mica…

TRADUCCIÓ: Noam Chomsky i les 10 estratègies de manipulació mediàtica.

 

GRAMSCIMANIA

 

Noam Chomsky i les 10 Estratègies
de Manipulació Mediàtica

 

 

El lingüista Noam
Chomsky elaborà la llista de les “10 Estratègies de Manipulació” a través dels
mitjans de comunicació de masses

1. La estratègia de la distracció

            L’element
primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix
en desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis
decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del
diluvi o inundació de continues distraccions i d’informacions insignificants. L’estratègia
de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se
pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia,
la neurobiologia i la cibernètica.

“Mantindre l’atenció del públic distreta, lluny dels
vertaders problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantindre
al públic ocupat, ocupat, ocupat, amb gens de temps per a pensar; de tornada a la
granja com els altres animals (cita del text ‘Armes silencioses per a guerres
tranquil·les)”.

 

2. Crear problemes i
després oferir solucions

Aquest mètode també és anomenat
“problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per a
causar certa reacció en el públic, a fi que aquest siga l’ordenant de les mesures
que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupe o s’intensifique
la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, a fi que el públic siga
el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O
també: crear una crisi econòmica per a fer acceptar com un mal necessari el
retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.


3. L’estratègia de la gradualitat

            Per a
fer que s’accepte una mesura inacceptable, basta aplicar-la gradualment, amb comptagotes,
per anys consecutius. És d’aquesta manera que condicions socioeconòmiques
radicalment noves (neoliberalisme) foren imposades durant les dècades de 1980 i
1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en
massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que hagueren
provocat una revolució si haguessin estat aplicats d’una sola vegada.

4. L’estratègia de
diferir

Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular
és la de presentar-la com a “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació
pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un
sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és aplicat
immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a
esperar ingènuament que “tot millorarà demà” i que el sacrifici exigit podrà
ser evitat. Açò dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi
i d’acceptar-la amb resignació quan arribe el moment.



5. Adreçar-se al públic
com a criatures de poca edat

La majoria de la publicitat adreçada al gran públic
utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils,
moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de
poca edat o un deficient mental. Quant més s’intente buscar enganyar a l’espectador,
més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? “Si un s’adreça a una
persona com si tingués l’edat de 12 anys o menys, aleshores, en raó de la suggestionabilitat,
ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda
d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys (veure “Armes
silencioses per a guerres tranquil·les”).




6. Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió

Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica
per a causar un curtcircuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític
dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir
la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desigs, pors
i temors, compulsions, o induir comportaments…




7. Mantindre al públic en la ignorància i la mediocritat

            Fer
que el públic siga incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats
per al seu control i el seu esclavatge. “La qualitat de l’educació donada a les
classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de forma
que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les
classes socials superiores siga i reste impossible d’assolir per a les classes
inferiors (veure ‘Armes silencioses per a guerres tranquil·les)”.

 

8. Estimular al públic a
ser complaent amb la mediocritat

Promoure al públic a creure
que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i incult…




9. Reforçar l’autoculpabilitat

            Fer
creure a l’individu que és solament ell el culpable de la seua pròpia desgràcia,
per causa de la insuficiència de la seua intel·ligència, de les seues capacitats,
o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic,
l’individu s’autodevalua i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes
del qual és la inhibició de la seua acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10. Conéixer als
individus millor del que ells mateixos es coneixen

            En el
transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat
una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i
utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i
la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser
humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conéixer
millor a l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Açò significa que,
en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder
sobre els individus, major que el dels individus sobre si mateixos.

 

 

No trobeu que tot el que diu Noam Chomsky és calcat del que fa Canal 9?
Tret del web Gramscimania, clicant damunt del nom de dalt del tot entrareu a aquest apunt en castellà.

Xerrada de Noam Chomsky Palau Unesco Beirut, 25 de maig 2010

Traducció del castellà de sudameric d’un enllaç trobat per casualitat del seu web… la veritat és que aquest home no té por de parlar clar…


La política d’Estats Units a l’Orient Mitjà

Noam
Chomsky

Text de la xerrada presentada en el Palau
UNESCO,

Beirut, Líban, 25 de maig 2010

 

         Als
cercles de política exterior s’acorda sovint que hui hi ha dos problemes majors
en la política exterior americana. Un és l’amenaça d’Iran,  el segon és el conflicte sense resoldre entre
Israel i Palestina. Moltes preguntes sorgeixen al voltant de cadascun d’aquests
problemes. Respecte a Iran, la primera pregunta que sorgeix és, “¿Quina és
exactament l’amenaça iraniana?” Respecte a Israel/Palestina, la pregunta
òbvia és, “¿Per què no es resol?” De fet, hi ha molts problemes en el
món en els que és difícil fins i tot imaginar una solució, però aquest resulta
ser particularment senzill. Hi ha l’acord gairebé universal en quina hauria de
ser la solució, recolzada per la Lliga Àrab, per l’Organització d’Estats
Islàmics, inclòs Iran, per Europa, per les Nacions Unides, per la llei
internacional, de fet, per tothom en essència. Així que ¿Com és que no se
soluciona? Eixa és la segona pregunta.

(Dins segueix…) 

Bé, hi ha algunes respostes directes a
eixes preguntes, però no entren en la discussió dintre de la ideologia o la
doctrina occidental, i les respostes que sent tan simples es troben molt lluny
de les convencions generals. Així que permetin-me dir algunes paraules sobre
elles.

         Quant
a l’amenaça d’Iran, hi ha una resposta molt autoritzada feta per informes militars
i d’intel·ligència del Congrés en Abril del 2010. Diuen que l’amenaça d’Iran no
és militar. Iran, virtualment no té capacitat militar ofensiva. La seua despesa
militar és molt lleu, per suposat una fracció minúscula de la despesa dels EE.UU,
però, també bastant per sota de l’estàndard regional. Assenyalen que l’objectiu
de l’estratègia militar iraniana és defensar les fronteres del país en cas d’ésser
atacats per a retardar les forces invasores el suficient i permetre un acord
negociat.

         Discuteixen
la qüestió de si Iran està desenvolupant armes nuclears i diuen que, si les estan
desenvolupant, el que no saben, l’objectiu seria dissuasori per a previndre un
atac en Iran. Eixa és bàsicament la història. ¿Quina és aleshores l’amenaça? Bé,
l’amenaça també s’explica. L’amenaça principal és que Iran està compromesa en
desestabilitzar als seus veïns. Està tractant d’augmentar la seua influència en
els països propers, particularment en Iraq i Afganistan. Els EE.UU per suposat,
estan immiscits en Iraq i Afganistán però el que ells fan no és desestabilització.
Això és estabilització. Els EE.UU estan allà per  augmentar l’estabilitat i, si Iran tracta de tindre
influència en països veïns, això és desestabilització. Ara això és terminologia
estàndard en literatura i discussió de política exterior. Dic, arriba al punt
en que l’ex-editor de Relacions Exteriors (Foreign Affairs), l’home que estableix
l’agenda, fou capaç de dir sense mosquejar-se i sense reacció de ningú que
Estats Units havia de desestabilitzar el govern de Xile sota Allende… havia
de desestabilitzar i enderrocar-lo i establir a un dictador a fi d’assolir la
estabilitat, i és el mateix problema respecte a Iran. No segueix ordres i per tant,
està desestabilitzant la situació regional.

         Hi
ha un altre problema amb Iran, concretament li dóna suport al terrorisme. Així que,
per exemple, poden voler fer creure que hui estan celebrant el Dia de l’Alliberament
Nacional, en termes de la doctrina Occidental, i el que estan celebrant és l’èxit
del terrorisme i de fet, l’èxit de l’agressió contra Israel en el sud del
Líban… agressió iraniana… així que estan celebrant l’agressió iraniana
contra Israel en el sud del Líban i el seu èxit, i celebrant a terroristes i al
terrorisme (citant a l’alt oficial del Partit Laborista Israelià, Ephraim
Sneh). No és el dia de l’Alliberament. Han d’entendre com interpretar aquestes
qüestions correctament si volen ingressar a l’esquema del discurs imperial. I açò
no solament ho diuen els EE.UU i Israel. Ho diu també Europa Occidental. Hi ha
algunes poques excepcions. Així que eixa és l’amenaça d’Iran.

         La
descripció no és incorrecta. Iran no segueix ordres. Està tractant de mantindre
la seua sobirania. Açò és ben independent del que qualsevol pense del seu govern.
Podeu tindre el pitjor govern del món però eixe no és el problema ací. Als
EE.UU no els importa que el govern siga d’una manera o d’altra. Vol que seguisca
ordres per a millorar l’estabilitat. Eixa és l’amenaça iraniana.

         ¿Què
passa amb Israel i Palestina? Bé, hi ha una versió oficial d’eixe conflicte
també. Ho veiem cada dia als diaris. Estats Units és un mediador honest i un àrbitre
neutral tractant d’ajuntar a les dues parts que són irracionals i violentes. No
es posen d’acord i Estats Units està tractant d’arribar a un acord en el
conflicte entre els dos.

         Per
això hi ha xerrades indirectes on els EE.UU fan de mitjancers entre els dos
oponents irracionals, els palestins i els israelians.

         Eixa
és la versió oficial. La podeu llegir tots els dies. També està la realitat. No
vaig a repassar tota la història però els fets bàsics estan clars.

         En
1967 Israel conquerí els Territoris Ocupats i hagué una resolució del Consell
de Seguretat cridant a un acord sobre el conflicte, UN 242 que tothom concorda que
és el fonament per a l’acord polític.

         Bé,
en 1971, quatre anys més tard, el president Sadat d’Egipte oferí a Israel un
tractat de pau complet, amb no-res per als palestins. A canvi, retirada total
dels territoris ocupats, nomes li importava el Sinaí. Jordania féu una oferta
similar un any més tard. Israel havia de prendre una decisió. ¿Van a triar
seguretat o expansió? Un tractat de pau amb Egipte significa seguretat. Egipte
era per suposat la major força militar àrab. Però aleshores estaven afanats en
expandir-se sobre el territori egipci… el Sinaí, Sinaí del nord-est, per a
establir una ciutat i colònies. Feren el que pense que va ser la decisió més
determinant de la història del país. Decidiren preferir l’expansió a la seguretat,
així que rebutjaren l’oferta de pau. Ara la pregunta crucial sempre és: ¿Què és
el que l’amo va a fer? Aleshores, ¿Què va a decidir Washington? I hagué una
batalla burocràtica en Washington sobre açò. Henry Kissinger guanyà la batalla
interna i estava contra les negociacions. Estava a favor del que anomenà
“taules”, sense negociació. Així que recolzà la decisió d’Israel d’elegir
expansió per sobre de seguretat i que portà molt aviat a la guerra de 1973, la
guerra d’octubre. Era alguna cosa molt propera per a Israel i Israel i els Estats
Units reconegueren que no podien simplement ignorar a Egipte. Aleshores començà
un llarg període d’interacció diplomàtica que desembocà en Camp David un parell
d’anys més tard, quan els Estats Units i Israel essencialment acceptaren la
proposta de Sadat de 1971. Açò és considerat, en la doctrina occidental, una
gran victòria diplomàtica per al president Carter i Henry Kissinger. De fet fou
una catàstrofe diplomàtica. Ho podrien haver acceptat el 1971 i el cost de
negar-se fou una guerra molt perillosa i propera a la guerra nuclear, molta
misèria i patiment. De fet el que els Estats Units i Israel van haver d’acceptar
en Camp David fou en part, des del seu punt de vista, més dur que l’oferta de
Sadat de 1971, perquè, aleshores, el problema dels drets nacionals de Palestina
havia entrat a l’agenda internacional pel que van haver d’acceptar, almenys en
les paraules, alguna forma de drets nacionals Palestins en els territoris dels
que Israel s’havia de retirar.

         Mentrestant,
en el període en qüestió, en 1976 hi hagué un altre esdeveniment crucial. En
1976, els estats àrabs majors, Egipte, Síria, Jordània i altres, portaren al
consell de Seguretat una resolució cridant a un arranjament del conflicte en termes
de UN 242 –tota la sintaxi rellevant de 242 amb les seues garanties de drets,
etc. però amb un agregat: un Estat palestí en els territoris ocupats. Israel refusà
assistir a la sessió. Els Estats Units vetaren la resolució. Vetà una similar també
en 1980.

         Ara,
quan els Estats Units veten una resolució, és un doble vet. Primer de tot, no
ocorre i en segon lloc, se’l veta de la història. Així que si mireu fins i tot
en el registre erudit se’l menciona rarament i certament no hi ha res en els mitjans
o en el debat públic. Els esdeveniments que acabe de descriure no ocorregueren.
No es troben. Un ha de cercar moltíssim per a trobar una referència a ells. Eixa
és una de les prerrogatives d’un poder Imperial. Podeu controlar la història
mentre tingues una classe intel·lectual submisa, la que Occidente sí té. No vaig
a passar per la resta de la història però segueix gairebé de la mateixa manera.
Fins al present, els Estats Units i Israel estan fora del món. Amb rares i
temporals excepcions, seguiren bloquejant l’acord polític que tenia el suport gairebé
universal, el que significa que si hagués un diàleg indirecte seriós hui, portat
endavant tal vegada per Mart, aleshores els dos antagonistes que serien
presentats serien els Estats Units i el món. Podríem tindre un diàleg indirecte
entre ells i si arribéssim a un acord, hauria un arranjament d’aquest problema.
Bé, açò és una dada factual. Per suposat, els fets històrics són sempre més
complexos que la simple descripció però aquests són fets bàsics. No són
controvertibles. No hi ha dubtes seriosos sobre ells però no són part del llenguatge
general sobre aquests temes perquè condueixen a les conclusions equivocades, per
tant, són exclosos. Si parle sobre açò en l’Oest en la majoria de llocs, les paraules
són quasi incomprensibles. No és únic d’aquest cas, revela l’extraordinari
poder de la ideologia imperial. Inclusive els més simples, més obvis, els més
crucials fets són invisibles si no estan d’acord amb les necessitats del poder.

         De
ninguna manera sóc la primera persona en parlar d’açò. George Orwell escriví
sobre açò, per exemple. Estava discutint com, en Anglaterra -una societat lliure
– idees impopulars es poden suprimir sense l’ús de la força, només per la
voluntat, i donà algunes raons. La més important era una bona educació. Digué,
si teniu una bona educació, teniu inculcat en vosaltres la convicció de que hi ha
certes coses que no haurien de dir-se — o fins i tot pensar-se per al cas –. Aquest
assaig seu no és molt conegut perquè no fou publicat, tal vegada demostrant la seua
tesi. Aquest text hauria d’haver estat la introducció al seu llibre Rebel·lió en la Granja. Tothom ha llegit Rebel·lió en
la Granja. És sobre un estat totalitari, l’enemic totalitari i les seues
maneres malignes. Però, per a evitar un excés d’autosatisfacció, Orwell escriví
una introducció parlant de l’Anglaterra lliure. No fou publicada. La vam poder
trobar molts anys més tard en els seus treballs inèdits. No és el seu millor assaig,
però el seu punt es bàsicament correcte. Es poden suprimir idees impopulars sense
l’ús de la força, i una bona educació és un mitjà eficaç per a aconseguir-ho. Bé,
a menys que siguem capaços de pensar els pensaments que han estat desterrats per
la ideologia imperial, la comprensió del que està passant va a ser molt difícil
d’assolir. Tornaré sobre aquests dos problemes crucials de la política exterior
però abans deixeu-me agregar una mica d’història sobre el que pense que és el
context pertinent. Els Estats Units són la força dominant en temes
internacionals i ho han estat des de la Segona Guerra Mundial. És molt
important comprendre que hi ha nombrosos aspectes de la història dels EE.UU que
afecten fins i tot polítiques del present i crec que no són considerades el
suficient. Un fet és que els Estats Units són una societat colonial-de-colons.
El colonialisme de colons és, amb molta diferència, el pitjor tipus d’imperialisme,
perquè destrueix o elimina a la població nativa. Part de la raó, que, més o menys
conscientment, identifica  Israel amb els
Estats Units és el reconeixement de que Israel està pràcticament revivint la nostra
història de societat colonial-de-colons. Ens desférem d’una població indígena i
Israel ha estat fent alguna cosa similar.

         Hi
ha moltes ironies incloses en açò. Els primers colons es veien a si mateixos
com els fills d’Israel. Havien retornat a la terra promesa. Estaven units per
un principi que recorre la història americana fins el present. S’anomena
Providencialisme. Estàvem realitzant la voluntat de Déu. Qualsevol cosa que fem,
estem realitzant la voluntat de Déu. Si exterminem als natius, ha de ser la
voluntat de Déu. Tractem de fer el bé, per suposat, tractem de ser benèvols però
de vegades els designis de Déu són misteriosos. Podem llegir debats de
judicials de la Suprema Cort que estaven molt sorpresos de que els indis estigueren
sent exterminats -ho expressaren d’aquesta manera: eren com fulles de tardor
desprenent-se- i la voluntat inescrutable de Déu està portant a aquesta conseqüència
desafortunada. Som benèvols i treballem per a millorar la seua situació i per a
ser gentils amb ells, però d’alguna manera s’estan anorreant.

         L’
estat de Massachusetts fou un dels primers establert per colons anglesos. Se’ls
donà salconduit amb el propòsit de la benevolència cap a la població indígena,
ajudar a la població indígena, rescatar-los del paganisme. Eixe era l’objectiu
del commonwealth. De fet, la colònia
tenia un gran escut amb una imatge que il·lustra el seu objectiu. La imatge mostra
a un indi amb un pergamí eixint de la seua boca i en el pergamí diu: “vingueu
ací i ajudeu-nos” i els colons estaven tractant d’ajudar-los. Hui a això s’anomena
intervenció humanitària. Arriben per ajudar-los però, per alguna raó, s’aniquilen
com les fulles de tardor per la inescrutable voluntat de Déu, que està més enllà
de la nostra comprensió.

         Bé,
un altre fet crucial sobre els Estats Units és que fou fundat com un Imperi,
explícitament. El pare de la pàtria, George Washington, definí als Estats Units
com un imperi xiquet, en les seues paraules, i els seus col·legues assentiren.
El més llibertari dels pares fundadors, Thomas Jefferson, predigué que les colònies
recentment alliberades s’expandirien per tot l’hemisferi. Crearien un hemisferi
lliure on no hi hauria pells roges, ni negres ni llatins. Els pells roges, els
indis, serien expulsats o es desintegrarien o desapareixerien. Als negres se’ls
necessitava d’alguna manera momentàniament per a l’esclavitud però, quan l’esclavitud
acabés, tornarien on pertanyien, a Àfrica i més tard Haití. Quant als llatins
del sud, eren una raça inferior, i serien escombrats per la raça superior dels
anglosaxons. Citant a un historiador acadèmic de primer ordre en aquest tema,
Jefferson imaginà als Estats Units com la llar de pul·lulants milions que immigrarien
i reproduirien la seua espècie en tots els llocs de Nord i Sud Amèrica, desplaçant
no solament als indígenes pelles roges, sinó també a la població llatina, creant
un continent que seria americà de sang, idioma, costums i ideologia política. Bé,
eixe era l’objectiu. No fou completat del tot però fou completat d’una manera o
altra. Al llarg del segle XIX, els Estats Units establiren el que hui s’anomena
el seu territori nacional. Això significà exterminar a la població indígena com
fou reconegut pels líders més honestos, conquistant mig Mèxic i diversos altres
territoris, no van ser actes molt agradables.

         Els
historiadors de l’imperialisme de vegades parlen del que anomenen la fal·làcia
de l’aigua salada. La fal·làcia de l’aigua salada significa que es considera
imperialisme només si és a través d’aigua salada. Així que si el riu Mississippí
hagués sigut tan ampli com el mar irlandès, aleshores hagués sigut imperialisme
però, com és més discret, no s’anomena imperialisme. Però la gent que portà a
cap la conquesta no s’enganyava. Comprengueren que era imperialisme fos a
través d’aigua salada o no i estaven molt orgullosos de l’èxit imperial en
establir el territori nacional. Cap a la fi del segle s’enfrontaven amb aigua
salada i s’expandiren a la conquesta de Cuba, Puerto Rico, Hawaii, i així, i seguiren
conquistant les Filipines matant centenars de milers de persones, però sempre amb
la major de les benevolències. Era nogensmenys que pur altruisme. Llàgrimes vénen
als teus ulls llegint les odes a la benevolència d’eixes conquestes
-característiques que són, novament, gairebé universals en la pràctica imperialista.
És difícil trobar un poder imperial que no haja implementat una postura del mateix
tipus.

         A
la Primera Guerra Mundial, es començava a reconèixer que el petroli anava a ser
un recurs fonamental en l’esquema del món futur, així que Woodrow Wilson va fer
fora als anglesos de Veneçuela, un gran productor de petroli i prengué el poder
i donà suport a un dictador sense escrúpols. Això continuà durant un llarg
temps després de Wilson. En uns pocs anys, Veneçuela era el major exportador de
petroli del món. EE.UU era el major productor però Veneçuela era el major
exportador i la direcció de les corporacions estava als EE.UU i així seguí.

         Cap
als anys 20, es va entendre que l’Orient Mitjà era una font d’energia enorme així
que els EE.UU intervingueren allà i aconseguiren participar en la concessió que
era majoritàriament anglesa i francesa, però els EE.UU eren el suficientment
poderosos com per a controlar part de la concessió. Durant la Segona Guerra
Mundial, hi hagué de fet, una petita guerra entre els Estats Units i Anglaterra
per a decidir qui controlaria Aràbia Saudita. Açò es besllumà com un premi
futur i per suposat EE.UU guanyà eixe conflicte i se l’agencià. Fins la Segona
Guerra Mundial, Estats Units no era un jugador important en temes internacionals.
Controlava l’hemisferi occidental i tenia algunes incursions en el Pacífic però
els actors principals en assumptes internacionals eren principalment, Anglaterra,
i en segon lloc, França. Però la Segona Guerra Mundial canvià això. Estats Units
tenia l’economia més gran del món. De fet això era cert un segle abans, però no
era l’actor principal en assumptes internacionals. La Segona Guerra Mundial
canvià això i estava clar que anava a emergir de la guerra com la major potència
mundial. Els estrategs del departament d’estat de Roosevelt i del Consell de
Relacions Exteriors ho comprengueren. Tingueren extenses reunions fins la fi de
la guerra, de 1939 a 1945, per a planejar el món de la postguerra, un món en el
que els EE.UU serien el poder dominant. Els seus plans eren ben importants i de
fet, foren implementats quasi com els descriviren. El major concepte que desenvoluparen
fou el que anomenaren l’Àrea Gran (Grand
Area). L’Àrea Gran seria controlada per
complet pels Estats Units. Inclouria l’hemisferi Occidental, per suposat, tot l’Extrem
Orient, i l’ex-Imperi Britànic, incloent els recursos energètics de l’Orient
Mitjà. Açò com a mínim hauria de ser l’Àrea Gran.

         Ara,
en les primeres etapes de la guerra, assumiren que Alemanya emergiria de la
guerra com una potència europea de manera que hi hauria dos móns, el món dels EE.UU
que controlaria l’Àrea Gran i els alemanys que controlarien la part d’Europa i
Àsia. Quan els russos començaren a rebutjar les tropes alemanyes després d’Stalingrad,
fou evident que Alemanya no sobreviuria a la guerra i el concepte de l’Àrea
Gran fou expandit per a incloure tot el possible d’Euràsia, almenys la substància,
la substància econòmica, política i social d’Euràsia, majoritàriament Europa
Occidental, almenys això. De fet, hi hagué plans per anar més enllà. Els anglesos
estaven començant a planejar cap el 1943 un període de postguerra en el qual els
aliats atacarien Rússia d’immediat i la destruirien. Winston Churchill estava particularment
decidit a això. En efecte, en maig de 1945, quan la guerra formalment acabà i donà
ordres per a nous plans de guerra en el que anomenà Operació Impensada: la
Wehrmach, el Exèrcit Alemany, recolzat per la Reial Força Aèria i la força aèria
Americana atacarien Rússia i la destruirien. Mai s’implementà però era l’objectiu.
L’objecte explícit de la bomba atòmica era el de “Sotmetre als russos”.
Eixes foren les paraules del general Leslie Groves que estava a càrrec del projecte
Manhattan que desenvolupà la bomba. En resum, anem a sotmetre als russos i no hi
ha res que puguen fer al respecte. Hi havia l’esperança d’expandir l’Àrea Gran
a un àrea global. Bé, no succeí del tot tampoc però s’aproximà bastant.

         ¿Què
hi ha de l’Orient Mitjà? Es comprengué que les reserves d’energia de l’Orient Mitjà
eren crítiques per al control mundial. França fou expulsada de l’àrea, els
britànics foren reduïts gradualment a un soci menor, i els EE.UU emergiren com
la força dominant en el control del petroli de l’Orient Mitjà, i en
conseqüència, tal i com s’esperava, del món.

         Ara,
Europa Occidental era part de l’Àrea Gran però sempre es comprengué que tard o d’hora
Europa podria seguir un camí independent tal vegada seguint la visió de De Gaulle
d’una Europa des de l’Atlàntic fins els Urals i alguna cosa s’havia de fer per a
evitar això. Bé, diverses coses es feren. Una d’elles s’anomenà OTAN. Un dels seus
objectius principals és el d’assegurar que Europa estaria continguda en una
aliança militar dirigida pels EE.UU. Això portà a conseqüències que perduren
fins el present. Aquesta preocupació que Europa podés tornar-se independent és una
cosa tenyida d’un cert grau de condescendència. Fa tan sols uns dies, de fet,
el president del Consell de Relacions Exteriors, el grup governamental
principal de relacions exteriors, Richard Hass, escriví un article titulat,
“Adéu a Europa”. Europa, diu, ha deixat de ser un poder d’alt nivell
en assumptes internacionals i la raó és que no és el suficientment violenta. S’està
negant a proveir tropes per a controlar al món en un nivell adequat així que,
“Adéu a Europa”. Es pot enfonsar en l’oblit. Ningú creu realment això,
però això està en el rerefons. Bé, a través d’una espècie de versió oficial de
tot aquest període està la Guerra Freda. ¿I què era la Guerra Freda?

         Podeu
fixar-vos en la ideologia o podeu fixar-vos en fets, successos. Els successos
de la Guerra Freda són molt clars. Els successos principals de la Guerra Freda
foren la intervenció i subversió constant en l’àmbit de l’Àrea Gran, sempre amb
la justificació  que ens estàvem defenent
del que John F. Kennedy anomenà la conspiració Omonolítica i despietada per a
controlar el món, així que per això hem d’intervenir. Els russos feren el mateix
en els seus dominis més petits. De fet, la guerra freda fou en gran mesura un
contracte tàcit entre la gran superpotència i la petita superpotència en la qual
cadascuna era pràcticament lliure de fer el que volia en els seus propis
dominis, Rússia en Europa de l’Est, els EE.UU en qualsevol altra part, fent ús
de l’amenaça de l’enemic. De vegades se n’eixí de control i estigué molt prop
de la guerra nuclear terminal però, bàsicament, eixa fou l’estructura de la
Guerra Freda.

         Hi
ha un altre principi que hauria de ser tingut en ment que és un dels principis
operatius majors en assumptes internacionals fins el dia de hui i és el que
podem anomenar el principi de la Màfia. Els assumptes internacionals es manegen
de manera molt semblant a com ho fa la Màfia. El padrí no permet desobediència.
Açò és bastant explícit en el plantejament de l’Àrea Gran encara que no amb eixes
mateixes paraules.

         En
l’Àrea Gran EE.UU hauria de tindre “poder inqüestionat” amb
“supremacia militar i econòmica” i assegurant a la vegada “límits
a qualsevol exercici de sobirania” per estats que puguen interferir amb el
seus designis globals. Aquest és el principi mafiós. De fet, eixa és l’amenaça iraniana.
Estan tractant d’exercir sobirania i això no està permès sota el principi mafiós.
No podeu permetre independència. Heu d’obeir, i és comprensible. Si algú és
desobedient, tal vegada algun país petit o en la màfia algun encarregat menor,
si se n’ix amb la seua, altres poden creure que ho poden fer ells també i molt aviat
teniu el que Henry Kissinger anomenà un virus que escampa el contagi, Heu de
matar el virus i inocular a tothom imposant una dictadura brutal. Açò és una
part central de la història de la Guerra Freda. Si es fixeu de prop, veieu que
a això es resumeix.

         Bé,
mentrestant l’Àrea Gran s’estava tornant més diversificada. En 1950, al final
de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units tenien literalment la meitat de
la riquesa del món i una seguretat i poder inimaginables. Cap al 1970, això s’havia
reduït a un 25% de la riquesa mundial, el que segueix sent colossal però molt
menys que el 50%. Els països industrials s’havien reconstruït i s’havia produït
la descolonització. El món s’estava tornant el que s’anomenà tripolar. El
sistema nord-americà centrat en els EE.UU, Europa basada principalment en
Alemanya i França i l’economia en desenvolupament del Nord-est d’Àsia centrada
en Japó. Hui encara s’ha tornat més diversificat. L’estructura s’està tornant més
complexa i molt més difícil de controlar. Amèrica Llatina, per primera vegada
en la seua història s’està movent cap a un grau d’independència. Es desenvolupen
contactes Sud/Sud. Així Xina és ara el principal soci comercial de Brasil.
També Xina està penetrant en la regió crucial de l’Orient Mitjà i contractant i
emportant-se el petroli.

         Hi
ha moltes discussions en els cercles de política exterior sobre un canvi en el
sistema global de poder amb Xina i Índia esdevenint les noves grans potències. Açò
no és correcte. Estan creixent i desenvolupant-se però són països molt pobres.
Tenen problemes interns enormes. Hi ha, no obstant això, un canvi en el poder
global: és de la força de treball global al capital privat. Hi ha un centre asiàtic
de producció amb Xina al  seu centre, amb
una cadena de muntatge formada pels països asiàtics més desenvolupats del seu
voltant -Japó, Singapur, Taiwan, Korea del Sud- que produeixen tecnologia
sofisticada, parts i components i els envien a Xina on són acoblats i enviats als
Estats Units i Europa. Les corporacions dels EE.UU estan fent el mateix. Produeixen
exportables d’alta tecnologia per a Xina on són acoblats i els compreu en casa
com un iPod o un ordinador,  coses d’aquestes. S’anomenen exportacions xineses
però això és molt enganyós. Ho podeu veure clarament si us fixeu en les
estadístiques concretes. Així que hi ha molta preocupació sobre el deute dels
EE.UU. Bé, de fet la major part del deute dels EE.UU és tinguda per Japó i no per
Xina. Hi ha preocupació pel dèficit comercial. Comprem més de Xina que el que li
exportem. Mentrestant el dèficit amb Japó, Korea del Sud i Taiwan es redueix.
La raó és que Japó, Korea del Sud i Taiwan i altres estan proveint materials a Xina
per a que ells els acoblen. Aquests són comptabilitzats en Estats Units com a importacions
des de Xina, però és completament enganyós. És el centre de producció asiàtic
que s’està desenvolupant i les corporacions dels EE.UU i les economies avançades
de la regió estan profundament compromesos amb ell. Mentrestant, la part de la
riquesa global de la força de treball està declinant. De fet, declina fins i
tot més ràpid en Xina en relació a l’economia que en qualsevol altra part. Així
que quan mirem al món amb realisme, hi ha un canvi de poder global però no és
un canvi al poder Xinés/Indi desplaçant als Estats Units. És un canvi des dels
treballadors en totes les parts del món al capital transnacional. S’estan
enriquint. Essencialment és una vella història però està prenent noves formes amb
la disponibilitat de la força global de treball. El capital és mòbil i el treball
no ho és. Té conseqüències òbvies.

         Ara
tot açò està bé per a les institucions financeres i els gerents corporatius i
CEO`s i cadenes de distribució, però és molt danyós per a les poblacions. Açò és
part de la raó per a molts problemes socials importants dintre dels Estats Units.
No tinc temps per a detallar-los.

         Per
a obtindre una mica de comprensió en política global un lloc on mirar és en el
plantejament de l’Àrea Gran durant la segona guerra mundial i la seua
implementació. Un altre lloc on mirar és en el final de la guerra freda.

         Aleshores
¿Què passà al final de la guerra freda? En 1989 quan el mur caigué i la Unió
Soviètica col·lapsà, no hagué més Guerra Freda. ¿Què passà? El president dels
Estats Units aleshores era George Bush, el primer George Bush, i l’administració
Bush immediatament produí nous plans per a fer-se càrrec del sistema post Guerra
Freda. El pla, resumit, era que tot havia de romandre com estava abans però amb
nous pretextos. Així que ha de seguir havent una enorme força militar però no per
a defensar-nos dels russos, perquè ara ja no estan. Ara era per a defensar-nos
-estic citant- contra la “sofisticació tecnològica” de potències del
tercer món. No se suposa que hagueu de riure. Per això necessitem una enorme força
militar i, si són persones ben educades, seguint el principi d’Orwell, no rieu.
Digueu “Sí, necessitem defensar-nos de la sofisticació tecnològica de les
potències del tercer món”. Això és un eufemisme per a indústria d’alta
tecnologia. La indústria d’alta tecnologia no es desenvolupa simplement pels
principis del mercat lliure. El sistema corporatiu pot proveir més elecció per al
consumidor però l’alta tecnologia es desenvolupa substancialment en el sector
estatal: ordinadors, Internet, etc. Es fa comunament sota pretext de defensa.
Però amb el fi de la Guerra Freda, encara hem de mantenir la “base
industrial de defensa”. Eixe és l’objectiu de l’estat: mantenir la indústria
d’alta tecnologia.

         ¿Què
hi ha de les forces d’intervenció? Bé, les majors forces d’intervenció estan en
l’Orient Mitjà on estan les fonts d’energia. Els plans post Guerra Freda deien
que s’havien de mantindre eixes forces d’intervenció dirigides a l’Orient Mitjà,
i després vingué una frase interessant: on els problemes seriosos “no es
podien tirar en l’entrada del Kremlin”.. Els problemes en altres paraules
no eren causats pels russos. En altres paraules, calladament, havien estat mentint-nos
durant 50 any però ara els núvols es desferen i han de dir-nos la veritat, en
part almenys. El problema mai fou rus. Era el que s’anomena nacionalisme
radical, nacionalisme independent que està cercant exercir la sobirania i el control
dels seus recursos. Ara, això és intolerable en tot el món pel principi mafiós.
No podeu permetre això. Això continua ahí, de manera que encara necessitem forces
d’intervenció. El mateix en Llatinoamèrica, el mateix a tot arreu encara que no
hi haja russos.

         Bé,
¿què hi ha de l’OTAN? Eixe és un cas interessant. Si creiem tot el que hem
llegit durant els anys de la Guerra Freda, hauríem de concloure que l’OTAN hauria
d’haver desaparegut. Se suposava que l’OTAN estava per a protegir a Europa de les
hordes russes. ¿Oi? No més hordes russes. ¿Què passà amb l’OTAN? Bé, el que passà
fou que l’OTAN s’expandí. S’està expandint ara mateix. Els detalls són ben coneguts.
Són estudiats bé per bons acadèmics. Gorbachev, el premier rus, feu una concessió notable. Acordà deixar que una
Alemanya unificada s’unís a l’OTAN, una aliança militar hostil. Es molt
notable. Alemanya sola havia virtualment destruït Rússia dues vegades en un segle.
Ara, estava permetent-li rearmar una aliança amb els Estats Units. Per suposat hi
havia un quidproquo. Pensà que hi havia
un acord de que l’OTAN es tornaria una organització més política. De fet, açò li
fou promès per l’administració Bush. L’OTAN seria una organització més política
i no s’expandiria “ni una polzada cap a l’Est”. Eixa fou la frase que
va ser usada. No s’expandiria en Alemanya de l’Est i certament no més enllà. Bé,
Gorbachev fou ingenu. Acceptà eixe acord. No s’adonà que l’administració de
Bush no ho havia posat per escrit. Era només un acord verbal, un acord de cavallers,
i, si teniu una mica de cordura, no feu acords de cavallers amb superpotències
violentes. Gorbachev es va enutjar molt quan descobrí que l’acord era
inservible. Quan l’OTAN començà d’immediat a expandir-se en l’Est, recordà l’acord
i Washington assenyalà que no hi havia res per escrit, el que és cert. No hi havia
res per escrit. L’OTAN s’expandí cap a l’Est. S’expandí en Alemanya de l’Est molt
ràpidament i, en els anys de Clinton, s’expandí fins i tot més en Europa de l’Est…
més tard molt més. Actualment, la secretaria general de l’OTAN explica que l’OTAN
deu expandir-se més encara. L’OTAN deu responsabilitzar-se de controlar tot el
sistema global d’energia, això significa canonades, línies marítimes i fonts. Tan
sols fa unes setmanes hi hagué una reunió internacional encapçalada per
Madeleine Albright, secretaria d’Estat sota Clinton. Emeteren plans anomenats
OTAN 2020 i digueren que l’OTAN es deu preparar per a operar molt més enllà dels
seus límits, el que vol dir que deu tornar-se una força d’intervenció militar d’EE.UU
en tot el món. Així que això és l’OTAN, no ja per a defensar-nos de Rússia sinó
que el seu verdader propòsit és controlar el món sencer.

         Bé,
deixeu-me dir unes poques paraules sobre el conflicte Israelià-Palestí que es
desenvolupà en aquest context. Vaig a dir unes poques paraules sobre la història.
La dada bàsica és la d’un rebuig gairebé total, si es negaven a unir-se a l’acord
general d’un acord polític que tingués sentit. Va haver una excepció important,
una excepció molt interessant. Al final d’aquest període, en l’any 2000,
Clinton reconegué que les propostes que ell i Israel havien presentat en Camp
David havien fallat. Reconegué que aquelles no podrien haver sigut acceptables
per a cap palestí, per tant, canvià les propostes. En desembre del 2000 presentà
el que anomenà els seus paràmetres, un model general per a un acord. Era vague
però valia la pena presentar-lo. Pronuncià aleshores un discurs en el que digué
que les dues parts havien acceptat els paràmetres i les dues parts havien expressat
reserves. Després es trobaren, Israel i Palestina, en Taba, Egipte, en gener per
a tractar de resoldre els seus desacords i arribaren molt a prop d’un acord
total. En l’última conferència de premsa conjunta digueren que amb una mica més
de temps podrien haver arribat a un acord complet. Bé, Israel avortà les
negociacions i així acabà tot. Açò ens demostra alguna cosa. Ens demostra que quan
els EE.UU impulsen als dos costats per a unir-se al món per a permetre un acord
polític, bastant en la línea del consens internacional, pot ocórrer. Ha ocorregut
molt des de el 2001 però pense que eixos principis romanen. Pense que és molt cridaner
com la gent que escriu la història es comporta amb açò. Així un dels principals
llibres sobre la negociació escrit per Dennis Ross, el cap negociador de
Clinton. Fa un recompte detallat de tots els esforços dels Estats Units, l’àrbitre
neutral, el negociador honest, per a reunir a les dues bandes i conclou al
final, fallà i fou tot culpa dels palestins. Ho rebutjaren tot. Ross molt curosament
acaba aquest llibre en desembre del 2000 just abans que la seua tesi primària fóra
completament refutada. Fou refutada completament unes setmanes més tard. Acaba
el llibre ahí i els comentadores no diuen res al respecte. Això és disciplina.
Si vols ser un intel·lectual respectat, has d’entendre aquestes coses. No exposes
al poder, en especial si tens esperança d’unir-te al món acadèmic de la diplomàcia.
Així que Ross conclou el llibre abans que la tesi siga refutada, i això és acceptat
i constitueix ara la nostra història, excloent la realitat crucial, precisament
com en el cas dels successos previs que he descrit fins ara. Però en veritat
està ahí, i açò continua fins a hui. Així que ¿Què deixa això com opcions hui per
als palestins i aquells compromesos amb els drets dels palestins?

         Una
opció és que els Estats Units vagen a unir-se al món com ho feu per un parell
de setmanes en gener del 2001 i acordarem en alguna versió del consens
internacional, una cosa com l’acord de Taba. Ara hi ha una visió molt comuna
expressada per molts grups palestins i per molts altres que són solidaris amb
ells afirmant que això no és una possibilitat i que hi ha una alternativa millor.
L’alternativa millor que proposen seria que els líders palestins diguen que li
donaran la clau a Israel i que ells la prendran. Els donarem tots els territoris
ocupats i aleshores hi haurà una lluita de drets civils, una lluita interna antiapartheid,
i una baralla com eixa es pot guanyar i portarà a alguna cosa. Hi ha molta gent
realment bona proposant açò però fallen en veure que hi ha una tercera
alternativa. Una tercera alternativa és que EE.UU i Israel continuaran fent
exactament el que estan fent, és a dir una versió del que Ehud Olmert, quan era
primer ministre anomenà convergència. Israel ocupa tot dintre del que anomenen
mur de separació, bé, en realitat un mur d’annexió. Ocupa les fonts d’aigua, la
terra valuosa, els suburbis de Jerusalem i Tel Aviv, etc. Israel també ocupa el
que s’anomena Jerusalem que és l’enorme àrea de Gran Jerusalem. Ocupen la vall
del Jordan, més terra productiva. I després disposen corredors a través de les
regions restants per a mantenir-les en cantons separats. Així que hi ha una
Jerusalem de l’Est, gairebé fins a Jericó, dividint virtualment el Banc Oest, hi
ha altres més al Nord. Ara, ¿Què hi ha dels palestins? Se’ls deixa fora d’açò.
Molt pocs seran incorporats en les àrees valuoses que Israel ocuparà, de manera
que no hi haurà cap lluita de drets civils. No hi haurà el que s’anomena un
“problema demogràfic”: massa àrabs en un estat jueu. La resta dels
palestins se n’aniran, o seran abandonats per a podrir-se en les colines, apart
d’una elit privilegiada. No són part del que Israel està apropiant-se. Amb el
que els queda als palestins poden fer el que vulguen. Si el volen anomenar un
Estat, aleshores bé, digueu-li  un Estat.
De fet, el primer en fer aquesta proposta fou el primer ministre Netanyahu. El
primer en dir com a primer ministre, sí, pot haver un estat palestí, això fou
en 1996. Assumí en 1996. Reemplaçà a Shimon Peres. Quan Peres deixà el lloc, digué
que mai hi hauria un estat palestí. Netanyahu assumí i la seua administració digue:
bé, els palestins poden anomenar els fragments que siga que se’ls deixe un estat
si volen o els poden anomenar “pollastre fregit”. Això dura fins al
present. A penes fa unes setmanes, Silvan Shalom, que és el sotspremier i el
ministre de desenvolupament regional respongué a les iniciatives palestines
sobre crear les bases per a un estat i quan li preguntaren el que pensava sobre
això, digué, està bé, si volen dir-li al que els deixem un estat està bé. Serà
un estat sense fronteres igual que Israel, també un estat sense fronteres. Per
suposat, tindrem tot el de valor i tindran pollastre fregit però això està bé i
hauria de detindre la pressió en la nostra contra per un arranjament diplomàtic
i tot serà meravellós.

         Bé,
això és una millora sobre el passat. Si tornem digam a 1990, la posició del govern
israelià i del govern dels EE.UU, James Baker i George Bush, era, els palestins
ja tenen un estat, és Jordània i no poden tindre un altre estat palestí. Eixa fou
la posició oficial des de 1990. Ara millorà lleugerament. EE.UU i Israel estan
d’acord en que Jordània no és un estat palestí i que els palestins poden tindre
pollastre fregit, fragments de territori que els EE.UU i Israel assignaran. Ara
eixa és l’alternativa.

         ¿Què
hi ha de la lluita de drets civils, la lluita antiapartheid? Eixa no és
una alternativa. Les opcions operatives són un arranjament entre dos estats d’acord
amb el consens internacional i la llei internacional, tal vegada seguint la línia
quasi assolida en Taba o, “pollastre fregit”, mentre Israel pren el
que vol, com pot fer-ho, mentre tinga el suport sense falla dels EE.UU.

         Bé,
acabaré dient només una paraula sobre les perspectives possibles. Hi ha moltes
analogies fetes entre Israel i Sud-àfrica. Moltes d’elles són dubtoses, pense.
Per exemple, Ariel Sharon, l’arquitecte de la política de colons anomenà als
fragments a deixar als palestins “Bantustans
com en l’estat sud-africà de l’apartheid.
Però aquests no són Bantustans, això és
enganyós. És molt pitjor que en Sud-àfrica. La Sud-àfrica blanca necessitava a
la població negra. Eixa era la seua força de treball. El 85% de la població era
negra així que haurien de tindre cura d’ells de la mateixa manera que els amos
d’esclaus havien de tindre cura dels esclaus i aleshores els racistes extremistes
de Sud-àfrica proveïren una mica de suport per als Bantustans. En contrast, Israel no necessita als palestins, no els vol.
Així que si s’esvaeïxen com fulles de tardor, com els americans natius ho feren,
aleshores està bé. Si se’n van a una altra part, està bé. No es van a fer
responsables d’ells per a res. Així que és pitjor que l’apartheid. No són Bantustans.
Eixa analogia no funciona i moltes altres tampoc, però hi ha una analogia que
crec que és correcta, i no sembla ser discutida mai.

         Fa
cinquanta anys, la Sud-àfrica blanca començava a adonar-se que s’estava tornant
un Estat pària. Se l’estava aïllant del món. Estava rebent menys suport. Estava
sent odiada més i més per tot el món. En eixe punt, el ministre de l’exterior
sud-africà parlà amb l’ambaixador americà en Sud-àfrica i li assenyalà que en les
Nacions Unides tothom votava contra ells però no importava perquè vostè i jo
sabem que hi ha un sol vot en les Nacions Unides. El seu, i mentre ens donen
suport, no importa el que pense el món. Eixe és un reconeixement del principi
mafiós, realisme en assumptes internacionals, i provà ser correcte. Si mireu el
que passà en les dècades consecutives, l’oposició en Sud-àfrica continuà creixent
i desenvolupant-se. Cap a 1980, hi hagué sancions i campanya de desinversió. Les
corporacions occidentals començaren a retirar-se. El congrés dels EE.UU. imposà
sancions. Però res no canvià. La raó era que Washington seguí donant suport a
Sud-àfrica. Ronald Reagan, que era president, violà les sancions del congrés per
una raó: la guerra contra el terrorisme que declarà en assumir el càrrec en
1981. Estava conduint la seua guerra al terrorisme, i els blancs sud-africans
estaven sota l’amenaça del terror del Congrés Nacional Africà, el CNA de Nelson
Mandela. En 1988, Washington declarà al CNA “un dels grups terroristes més
notoris” del món. Realment no importà el que la resta del món pensava, de fet,
fins i tot el que el poble americà pensava, o el que el Congrés pensava. Sí, no
els agrada, està bé, però anem a continuar i, aleshores, a finals dels 80s, la
Sud-àfrica blanca semblava absolutament incommovible. Havien tingut victòries
militares i s’estaven fent més rics. Tot semblava bé i estaven satisfets. Dos o
tres anys més tard, Estats Units canvià la seua política, i l’apartheid col·lapsà. Quan el padrí canvia
la seua política, les coses canvien. El resultat no és molt agradable però fou
sens dubte una gran victòria: l’eliminació de l’apartheid, tot i que encara hi ha molt de camí per fer. Nelson
Mandela també guanyà una victòria personal, una mica més lentament. Se’l tragué
de la llista de Washington de sostenidors del terror tan sols un any abans, així
que en un any va poder viatjar a Estats Units sense un permís especial.

         Essencialment,
això fou el que passà i pense que podria passar amb Israel. Si Estats Units canvia
de política i decideix unir-se al món, Israel no tindrà altra opció que acceptar-ho.
Això no seria el punt final, com el final de l’apartheid no és el punt final per a Sud-àfrica. Sempre vaig
creure i encara ho pense que hi ha millors solucions que el consens
internacional d’un arranjament dos estats, però en el món real, eixe és
probablement un primer pas indispensable per a qualsevol progrés futur cap a un
resultat més just.

         Ara
hi ha, como ja he dit, una bona part de complexitat en el sistema
internacional. Hi ha organitzacions en desenvolupament que són independents
dels Estats Units. Hi ha països que mantenen la seua sobirania com Xina per exemple,
i hi ha una bona part de diversificació. Hi ha fins i tot passos cap a un grau
d’independència dintre dels dominis subjectats pels EE.UU. Prenem Egipte, el
segon receptacle d’ajuda militar dels EE.UU després d’Israel. Hi hagué reunions
fa un parell de setmanes sobre proliferació nuclear, reunions internacionals.
Egipte en representació dels 118 estats del Moviment dels No-alineats prengué
una posició molt forta i ètica en un tema crucial: establi una zona lliure d’armes
nuclears en l’Orient Mitjà. Bé, en principi és molt difícil per a qualsevol
objectar açò. Mitigaria o acabaria qualsevol amenaça creada per Iran, suposadament
la preocupació principal de la política exterior dels EE.UU. Per suposat, hauria
d’incloure a Israel i a les forces dels EE.UU en la regió així que EE.UU estava
bastant aturada. No poden eixir a oposar-se però no podien donar-li suport, així
que formularen una forma d’evadir el dilema, comptant amb les classes intel·lectuals
per a ocultar el que estava passant, seguint el principi d’Orwell. L’administració
Obama declarà que donava suport a una zona lliure d’armes nuclears però digué
que aquest no era el moment per a ella. Hem d’esperar fins que hi haja un
arranjament de pau general. Però això pot ser retardat indefinidament per l’oposició
dels EE.UU-Israel, com en el passat, així que l’amenaça d’una zona lliure
d’armes nuclears pot ser retardada indefinidament també. Fins ací, Washington
se n’ha eixit amb la seua en açò, però el tema pot ser imposat per moviments
populars que prenguen una postura independent.

         I
bé, hi ha molts altres punts on el sistema de dominació regnant, encara que
poderós és, no obstant, vulnerable. Hi ha moltes possibilitats obertes per a la
gent d’influenciar i determinar el destí futur.

Chomsky.info

TRADUCCIÓ: “Salinger no deixà d’escriure ni un sol dia de la seua vida” d’Antonio Lafuente


Salinger no deixà
d’escriure

ni un dia de la seua
vida

En les sis noves cartes de l’autor deixa clara

la seua necessitat de soledat per a treballar

 

ANTONIO LAFUENTE – NOVA YORK –
13/04/2010 23:00





            J. D. Salinger el
que més li agradava era escriure i no els resultats que podés donar el seu treball,
ja els havia aconseguit amb El guardià en el camp de sègol i
no li interessaren en absolut, segons va escriure ell mateix en una ocasió al seu
amic Michael Mitchell, en una de las sis cartes que des d’ahir i fins el 9 de
maig es poden llegir en la sumptuosa Morgan Library de Nova
York.

            “En els últims 20 anys
i més (…) he estat explorant coses, mirant coses a través de la meua escriptura
i la meua ficció. Quin serà el resultat no ho sé, no ho puc dir i no estic
segur que siga alguna cosa que tinga a veure amb mi. Solament m’importa el treball.
Vaig tindre resultats abans i no m’interessaren en absolut”, assegurava
Salinger en la missiva, datada el 6 d’abril de 1985 en Cornish, en l’estat de New
Hampshire, on es va recloure bona part de la seua vida després de l’èxit obtingut
amb El guardià en el camp de sègol.

            Tal vegada de totes les
cartes en l’exposició aquesta, de tres fulls d’extensió escrites a màquina, siga
la que més claus dona sobre la seua activitat literària i la seua forma de treballar,
a pesar que aleshores portava 20 anys sense publicar: “Comence a
escriure a les sis o les set del matí fins les dotze”
, comentava al seu
amic Mitchell, autor de la portada de la primera edició de El Guardià
en el camp de sègol
, mentre li feia constar que era conscient que la
dedicació a l’escriptura feia la seua vida diferent: “No sé del cert si el
tipus de vida que porte es pot contar en la forma habitual en què els amics es
conten les coses.”

            Salinger creia que la
soledat era sagrada per a l’escriptura
, com assenyala en eixa mateixa
carta: “Vella cabra com sóc, encara ocasionalment li propose matrimoni a qualsevol
que passa per davall la meua finestra, però sempre sota els mateixos termes egoistes,
a saber, que no dec deixar el meu escriptori, els meus papers i els meus llibres
a menys que siga absolutament necessari o oportú; i no veig cap o gairebé
ningun motiu que ho siga”.

Una amistat per una signatura

            Les sis cartes són
correlatives a las quatre que la Morgan ja tingué exposades i que componen la
correspondència completa que mantingué amb Mitchel durant 40 anys, en el que
Salinger arribà a definir como “una amistat de primera classe”.

            Una amistat que es va extingir
després de l’última d’eixes missives, en la qual l’escriptor es negà a signar
un exemplar
 de la primera edició de El Guardià que li
havia demanat aquell. “Clar que no em molesta signar-te un llibre. Res d’això.
El que passa és que crec que no puc signar un llibre més. No ho he fet durant anys”.
A més, “la major part del que és genuí és millor deixar-ho com està”,
segons va escriure a Mitchell deixant-li clar que hauria de conformar-se amb el
que tenia.

 

Un altre article que estava esperant a que els que ens dediquem a açò tinguérem temps i ganes de traduir-lo. Ací el teniu. Ja no recordem ni el diari d’on el vam extreure…

TRADUCCIÓ: “¿Es pot falar euskaraz en el Senado? d’Àngel López Garcia Molins El País.

      Encara ens queden apunts per passar en net i publicar, però com que tenim molta feina retardada en altres afers, estem dedicant-nos (en estones entre una cosa i altra) a traduir articles de premsa, cosa en la qual no ens cal invertir molt de temps. La resta ja vindrà. El text de hui, “pescat” del bloc de l’amic Àngel Canet, ens va cridar l’atenció i el vam descarregar per a traduir-lo en una estona com la que tenim ara. Afegim un enllaç ací que tracta el mateix tema, una entrevista amb el professor Joan Solà on també es parla de la necessitat d’un estat plurilingüe, i també un altre article de Sebastià Alzamora publicats ambdós en aquest bloc.

Dintre hi teniu l’article traduït.


 ¿Es pot falar euskaraz en el
Senado? 

ÁNGEL LÓPEZ GARCÍA-MOLINS 
EL PAÍS  –  Opinión –
24-06-2010

 

         Setmanes enrere, les portades dels mitjans
ens impactaven amb la imatge de Montilla parlant en el Senat mentre Chaves l’escoltava
amb els auriculars posats. Esperpèntic, postil
·laren molts. I en efecte, ho és, només que no deixa de ser l’estrambot d’un
país en el que els diputats no poden parlar en la llengua de l’Estat que millor
els semble. No podem gastar-nos ni un euro en traduir parlaments a altres llengües,
però no per economia, sinó perquè no devem fer-ho. No s’ha de traduir d’una llengua
a una altra, el que s’ha de fer és convertir-les a totes en mitjà habitual d’expressió
dels senadors.

         Si
el Senat és la Cambra de representació territorial i es tracta de llengües de l’Estat
espanyol, em sembla insultant que les traduïsquen. Ja sé el que em van a dir:
que l’Estat espanyol no és un país plurilingüe com Bèlgica o Suïssa, que no
consta de regions de llengua mútuament inintel
·ligible, sinó que existeix una llengua comuna que es parla i entén en tot el
seu territori i que, per consegüent, el cohesiona. Miren, el primer és cert; el
segon, per a què enganyar-nos, no ho és. En les regions bilingües hi ha molts
ciutadans que es mouen perfectament en castellà, però que no acaben de sentir-se
plenament espanyols per raons lingüístiques, i altres que, en tindre com a matern
l’idioma oficial, es veuen mirats amb sospita.

 

         El
problema -o, millor: l’excusa- per a no canviar neix de la Constitució de 1978,
la qual distingeix entre llengua oficial -el castellà-, llengües cooficials en la
seua comunitat autònoma i altres llengües. No tota llengua històrica parlada en
l’Estat espanyol és d’interés general, altres són regionals, però les tres llengües
cooficials sí ho són. Permetin-me que els recorde algunes obvietats. El català
era l’idioma majoritari de la Corona d’Aragó, l’Estat que donà lloc a l’Estat
espanyol en unir-se a Castella en temps dels Reis Catòlics: o siga que si el castellà
es la llengua de l’Estat espanyol per ser la d’un dels dos regnes fundacionals,
el català hauria de ser-ho per la mateixa raó. El gallec fou l’origen del
portugués, la llengua de l’altre Estat peninsular, i constitueix el pont
natural per a garantir qualsevol apropament iberista en el futur. Quant a l’euskera,
s’ha vingut considerant durant segles com el símbol de la Península Ibèrica per
ser la llengua dels seus primers pobladores. I no em vinguen amb el conte que es
tracta de llengües minoritàries: el català té més usuaris que mitja dotzena de
llengües oficials de la UE; ¿com volen que els seus parlants es conformen? Al
gallec i al basc, encara que en menor mesura, els succeeix el mateix.

 

         Caldrà
canviar la Constitució algun dia, en aquest com en altres aspectes. De moment només
es reclama la pluralitat lingüística en el Senat. No és molt demanar que els nostres
senadors monolingües facen l’esforç d’entendre les altres llengües de l’Estat
espanyol, almenys les romàniques, cosa que milions d’immigrants aconseguiren en
un parell de mesos a pèl. I si no són capaços d’aprendre-les, que es dediquen a
una altra cosa.

 

         He
dit de moment. Allò del Senat hauria de ser tan sols el primer pas cap a la
convivència plurilingüe dels ciutadans de l’Estat espanyol, encara que, quan un
llegeix objeccions com la que diu que estant la seu a Madrid, només pot usar-se
el castellà, li entren ganes d’exiliar-se o de contestar irònicament que, si aquest
és el problema, que la posen en una ciutat bilingüe i tot arreglat (ben mirat,
és una idea). I els següents passos darrere del pluralisme lingüístic, ¿no seran
una volta més de cargol cap a la disgregació? Doncs no, ans al contrari, són mesures
que reforçarien la cohesió dels ciutadans de l’Estat espanyol, actualment
bastant alacaiguda.

 

         No
estic propugnant que les quatre llengües siguen oficials en tot l’Estat: açò
tal vegada fóra el just, però és inviable i el camí de l’infern està sembrat de
bons propòsits. El que sí crec que podria aconseguir-se en un parell de
generacions és que la presència del català i del gallec en els mitjans de
comunicació i d’aquestes dues llengües juntament amb l’euskera en l’ensenyament
de tot l’Estat espanyol s’anés incrementant progressivament fins assolir que quan
un polític parla en català o una escriptora és entrevistada en gallec tots els ciutadans
de l’Estat els entenguen sense més, que l’euskera torne a ser el símbol de l’especificitat
peninsular, com reclamava Astarlos, i que els castellanoparlants de les comunitats
bilingües deixen de ser els bocs expiatoris de les culpes del Govern central.

 

         Però
per aconseguir-ho cal emprendre accions decidides avalades pel consens
de tots els grups polítics. Amb les coses de menjar no es juga i amb
les emocions, tampoc. Posar en marxa unes mesures de normalització lingüística o
una llei de llengües, que sabem que van a ser derogades quan el poder canvie de
mans, és sacsejar desconsideradament els ciutadans d’aquest Estat. I ja que ens
hem tornat pobres, almenys deixeu-nos ser feliços amb les nostres llengües
.

TRADUCCIÓ: “Parlar valencià causa estrés” de Paco Cerdà

La llengua, en el divan

Parlar en
valencià
causa estrés

  

            Els psicòlegs
Ferran Suay i Gemma Sanginés, de la Societat Valenciana de Psicologia, analitzen
en un estudi “l’estrés afegit” que suporten els valencianoparlants en
resistir-se a canviar d’idioma quan interactuen amb parlants de la llengua
dominant, el castellà. En el seu llibre “Sortir de l’armari
lingüístic” proposen consells per a rebaixar aquesta tensió personal i
sentir-se bé en triar la llengua pròpia. 

PACO CERDÀ 
       Tal vegada perquè l’anòmala situació del
valencià desborda els camps de la filologia o la sociolingüística, o perquè la seua
situació és directament de psiquiatra, els psicòlegs Ferran Suay i Gemma
Sanginés han gitat en el divan a la llengua d’Ausiàs March. L’objectiu era
descobrir, des de la psicologia social, les dificultats que pateixen els valencianoparlants
en el seu estat de minorització lingüística, especialment notòria en el País
Valencià i les seues grans urbs. El resultat, publicat en el llibre “Sortir de
l’armari lingüístic” (Angle Editorial), és doble. D’una banda, els autors
revelen un sorprenent diagnòstic: parlar en valencià comporta “un estrés
afegit” en les situacions comunicatives. D’altra banda, l’obra facilita
una guia pràctica de consells per a aprendre a viure en valencià “sense
traumes i amb comoditat”.


        

         La clau inicial de la qüestió
resideix en el transvestisme lingüístic de tants valencianoparlants. “La
majoria de nosaltres -expliquen els dos psicòlegs- girem al castellà amb  una gran facilitat, sense necessitat de cap
gran força coercitiva que ens obligue”. Uns es passen al castellà en adreçar-se
a qualsevol que no tinga aspecte de parlar en valencià. Altres canvien d’idioma
des que l’interlocutor manifesta no entendre el missatge. Hi ha qui només deixen
la seua llengua habitual quan el proïsme es disculpa per no parlar en valencià.
I pràcticament tothom canvia d’idioma quan l’interlocutor afirma que “no
entiende el valenciano” i demana explícitament que se li parle en castellà. 
        

         No obstant això, encara queda
un reduït grup de resistents que segueixen parlant en valencià malgrat l’estrés
que se’n deriva. Aquest combat quotidià, fruit d’n compromís lingüístic en molts
casos, és una tasca “molt fatigosa” que comporta “un cost
personal bastant elevat”: “els perjudica l’estat d’ànim i els provoca
malestar”. 

“Incerteses” i “amenaça”
         Els autors del llibre expliquen que les
tres característiques comunes a tot allò que provoca estrés (“incertesa,
control relatiu de la situació i amenaça”) s’abaten sobre els valencianoparlants
en qualsevol situació comunicativa. “Aquesta dosi extra d’estrés deriva de
la percepció més elevada d’incertesa respecte al curs que seguirà la interacció
comunicativa, del fet que la responsabilitat -o el control de la situació- recau
fonamentalment en ells, i de la sensació que -en última instància-, tenim les
de perdre”, precisen.


         Pocs parlants resisteixen la pressió
diària, constant, d’aquestes condicions tan adverses com inconscients. Val desprendre’s
d’aquest estrés suplementari. Per aconseguir-ho (i fins que es complete la
normalització del valencià en la seua pròpia terra), Suay i Sanginés aporten en
el seu llibre una sèrie de consells per a modificar la forma en la qual els
valencianoparlants afronten les interaccions amb els parlants d’una llengua
normalitzada, com és el castellà, amb la fi de sentir-se més còmodes.



         El primer suggeriment és
“mantindre” habitualment el valencià. Al menys, fins que l’interlocutor
afirme explícitament que no ho entén. Que diga que no el parla o no sap parlar-lo,
doncs, no seria suficient. Per acostumar-se a les converses bilingües, recomana
l’assaig, s’h de tindre “paciència”, “no donar justificacions del
teu comportament” i “evitar les discussions en termes ideològics,
històrics o de drets”. 

“Tècniques de defensa”
         Cas de rebre ataques o crítiques, com  “radical” o “maleducat” per
resistir en l’ús de la llengua pròpia, els psicòlegs Suay i Sanginés proposen quatre
“tècniques de defensa”. Una, la del Banc de Boira, consisteix en
respondre “pot ser” o “és possible” per desactivar les
crítiques. Una altra és l’opció del Disc ratllat: “Entenc el teu argument,
però seguiré parlant valencià”. Una tercera, la cansada tècnica de l’Operacionalització,
es basa en que l’interlocutor definisca que entén per “obsessió”,
“radicalisme”, “matraca” o qualsevol quina siga la seua acusació,
fins que es canse. La quarta tècnica proposada, el Reforç de la Crítica,
consisteix simplement en donar la raó sense fer cas. 



         Són estratègies per a
neutralitzar els atacs i contrarestar les desqualificacions. Si no funcionen,
subratllen els autors, sempre es pot recórrer als arguments més sòlids i senzills
: “Parle en valencià perquè m’agrada”, “perquè m’és més
còmode” o, en últim extrem, “perquè vull”. No es tracta, en fi,
de poder parlar valencià en qualsevol context. Sinó de fer-ho sense estrés afegit
ni culpabilitat.

No sé si ho heu notat, però la llengua la tenim una mica rovellada i l’hem de potenciar entre tothom. D’ací un nou enfocament del bloc, perquè tot en aquesta vida evoluciona, i finalment és la situació en la que es troba la nostra llengua, la que ens preocupa i la que fa que invertim més hores en la seua normalització. 

I de les retallades al sistema educatiu en valencià, ni parlem, la xarxa en va plena.  

TRADUCCIÓ: “Com mor una llengua?” de José Luís Aranda El País 17-6-2010


REPORTATGE

¿Com mor una llengua?

La Xarxa pot ajudar a conscienciar sobre la importància
del multilingüisme, però també és una ferramenta d’uniformització cultural.- Més
de la meitat dels idiomes del món estan en perill d’extinció

JOSÉ LUIS ARANDA – Madrid – 17/06/2010

 

 

            Encara
que semble complicat, hi ha un país en el que cantar l’himne és gairebé més
difícil que en l’Estat espanyol. El 14 de juny passat Sud-àfrica inaugurà el
seu
 Mundial i l’himne nacional sonà per a milions de telespectadors en
tot el món. ¿Quants s’adonaren que les 80.000 persones que abarrotaven l’estadi
Soccer City de Johannesburgo hagueren de canviar fins a cinc vegades de llengua
per a entonar la cançó a l’uníson? ¿Quants sabien que Sud-àfrica té nou llengües
oficials? ¿Sabíeu que entre eixes nou llengües no es troba el korana, que segons
la UNESCO no parlen més de 6 persones i és un ferm candidat a unir-se a la llista
d’idiomes extints? ¿Com sobreviu i com mor una llengua?

            A
començaments d’aquest any, 
mitjans de tot el món celebraren un
funeral per l’idioma bo
 quan l’última
parlant d’aquesta tribu de les illes Andamán (Índia) va morir als 85 anys. No
obstant això, la lingüista Colette Grinevald, amb quatre dècades d’experiència
de treball amb llengües indígenes americanes, posa en dubte el concepte d’últim
parlant
: “És un mite per a periodistes, mai se sap quina és l’última
persona que parla una llengua perquè els últims parlants s’amaguen en fer
servir una llengua menyspreada”. Grinevald (Argel, 1947) recorda els
primers manifests a favor del plurilingüisme en els 80 i assegura que els
lingüistes arribaren “amb 20 anys de retard respecte als biòlegs” en
la defensa de la diversitat. De tornada a 2010, els programes s’han multiplicat,
però no està clar que l’ajuda siga suficient i els experts estimen que més de
la meitat de les 6.000 llengües que es parlen en el món estan amenaçades.

De Kurdistan a Nicaragua

“El programa Sorosoro s’inicià en
juny de 2008 després de dos anys de reflexió i preparació. La seua finalitat és
contribuir a la salvaguarda de les llengües i les cultures en perill a través
dels mitjans audiovisuals” conta Rozenn Milin, directora d’aquesta
iniciativa de la Fundació Chirac, l’organització creada per l’ex president
francés. Nascuda fa mig segle en la Bretanya francesa, en la llengua de la qual
llançà una televisió bilingüe pionera en França, Milin relata per correu
electrònic que es consciencià definitivament sobre la diversitat cultural en un
viatge al Kurdistan turc a principis dels 80: “Hi havia un poble amb poca
electricitat amb un únic aparell de televisió en la plaça. Tothom mirava el mateix
programa: ¡la sèrie americana Dallas traduïda al turc! Això em
provocà vertigen. Era com una senyal d’alarma”.

            En
eixa mateixa època, els senyals d’alarma del Kurdistan eren ja un crit
desesperat en la selva centroamericana. Grinevald arribà en 1984 a Nicaragua,
on la revolución más linda del mundo creuà el seu destí amb el
del poble rama, una comunitat que no arriba al miler de persones. “Arribaren
plorant al Govern sandinista perquè havien perdut la seua llengua. La menyspreaven
tant que l’havien perdut”, conta telefònicament des de Lió, en la Universitat
de la qual fa classes i dirigeix el 
laboratori Dinàmica del Llenguatge. Com aquest poble indígena de la costa
atlàntica nicaragüenca no parlava castellà sinó anglés crioll, els sandinistes demanaren
ajuda a Grinevald, aleshores professora en la Universitat d’Oregon (EE UU).

            Un
quart de segle després, la gesta professional de Grinevald continua. El seu menyspreu
cap al class speaker, “el parlant que assumeix un estatus per
ser l’últim”, l’ha portat a despreocupar-se per saber si quan arribà al
territori dels ramas hi havia més o menys de cinc persones capaces de parlar en
eixa llengua de la família chibcha. L’important és que en trobà una: “Els parlants
s’amagaven, però busquí i al final trobí una velleta que la coneixia molt bé i
estava disposada a ensenyar-la”. De les converses amb Miss Nora (morta en
2001) fins a hui, la situació ha canviat molt: “Tothom vol aprendre-la. Volen
parlar pel carrer i que altres els reconeguen com a  ramas. No és per a expressar-se sinó per
identitat, en això hem guanyat la batalla”.

            Els
joves ramas, com els seus pares, no parlen la llengua, però xampurregen algunes
expressions. “Els europeus creuen que rescatar és que torne a parlar-se
com a llengua materna, però hi ha pocs exemples d’això. Els més coneguts són l’hebreu
i l’irlandés. Ambdós són projectes estatals amb una inversió enorme”, diu
Grinevald. Més modest és el projecte 
Turkulka.net, un diccionari online d’unes
3.500 paraules. “¡Fins els japonesos poden saber que existim!”,
exclamaren els ramas en veure’l per primera vegada.

Divulgació en la Xarxa

            Tot
aquest treball no passà desapercebut per a Sorosoro, que compta amb Grinevald
en el seu consell científic i que també ha trobat en la Xarxa una aliada.
“El que defensem, en el fons, és la idea mateixa de diversitat, que és
necessària per a l’ésser humà”, assenyala Milin. La seua punta de llança és
el portal 
Sorosoro.org (disponible en castellà) i que incorpora un canal en Youtube per a veure els treball dels seus
equips de camp. Vídeos com els que acompanyen aquest artícle; en els que Jean
Emile y Henriette ens ensenyen a comptar en punu o a dir els dies de la setmana
en mpongwe, una de las més de 40 llengües que conviuen en Gabón i a la que les
previsions més optimistes atribueixen uns 4.000 parlants. Els seus oients
potencials es compten ara, no obstant això, per milions.

            La
idea, com la de
ls nombrosos recursos online d’altres organitzacions similars,
és convertir al potencial enemic en aliat: la UNESCO 
ha alertat en diverses ocasions
del perill per a la uniformització cultural que suposa Internet
, on el 90% de continguts s’escriuen en només
una dotzena de llengües. I és que la Xarxa reflecteix el que és la Humanitat.
“Jo crec que al voltant d’un 50% de les llengües actuals no arribaran al segle
XXII”, assenyala Carme Junyent des de la Universitat de Barcelona. Aquesta
professora de lingüística és una de les pioneres de l’estudi de llengües amenaçades
en l’Estat espanyol. En 1992, creà juntament amb uns alumnes el 
Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades.

Junyent, a qui costa localitzar al telèfon
en el seu despatx, descriu una activitat frenètica que els ha portat a
inventariar unes 300 llengües amb presència en Cataluña, del català fins a cinc
varietats de xinés aportades per la immigració. Un treball desbordant en un
grup de tan sols set persones que nasqué per a promoure l’estudi de llengües oblidades en
la facultat. “Fracassem rotundament en aquest sentit”, reconeix sense
semblar massa nostàlgica, “en canvi hem descobert que en Catalunya es parlen
moltes llengües i es porten a cap iniciatives que les dignifiquen”.

Intrínsecament multilingües

            Les
paraules vergonya i dignitat sonen contínuament
en boca de les persones que saben com moren les llengües. Com el seus parlants
les maten per vergonya a usar-les en públic. Cóm la pressió d’una altra llengua
dominant els fa creure que la seua és menys digna. Sobre aquestes situacions va
rebre una inesperada lliçó Grinevald quan estava casada amb un “americà
monolingüe” i vivia als EE UU. Un dia, el seu fill major s’emprenyà amb
ella en eixir del col·legi per parlar-li en francés davant dels seus companys.
La solució fou ampliar el seu horitzó: “Quan compliren quatre i sis anys m’emportí
els meus fills a França i veieren que allà tothom parlava francés. Veieren que jo
no era una boja, sinó francesa”.

            “Hi
ha una petita fal·làcia: tothom pensa que és millor parlar una llengua per a
comunicar-se, però hi ha casos que contradiuen açò” assenyala Iraide
Ibarretxe, professora de la Universitat de Saragossa, en la qual organitzà aquest
mateix any un Curs de llengües en perill de desaparició i processos de
revitalització
. Les contradiccions són fonamentalment dues: la tendència de
les llengües a diversificar-se quan creix la comunitat de parlants -“¡l’esperanto
té varietats!”- i les capacitats cognitives de l’ésser humà, que es
“intrínsecament multilingüe” com ho mostren els habitants de països
com Índia o Papúa-Nova Guinea, on tothom se’n serveix de diverses llengües.

            Ibarretxe,
que es bilingüe en castellà i euskera, conta que el curs partí de la idea d’un
altre professor coordinador, Alberto Hijazo, en entrar en contacte amb les llengües
indígenes de Califòrnia, però el seu contingut s’adaptà a la situació espanyola.
“En Saragossa estava el maremàgnum de la llei autonòmica de llengües, hi havia
molta desinformació i es pensà que podia ser interessant”. L’aragonés, amb
uns 10.000 parlants, és una de les quatre llengües de l’Estat espanyol que
apareixen en el 
Atlas de la UNESCO de llengües en perill, juntament amb l’asturià, l’aranés i l’euskera.
Tant Junyent como Ibarretxe alerten que aquestes iniciatives emmascaren una
diversitat lingüística major. Per a Grinevald, que es considera “mig
baturra” perquè aprengué castellà en Saragossa i estiueja a Catalunya des de
fa quatre dècades, el problema de la defensa de llengües minoritàries en Europa
va més enllà: “És interessant que no es tradueix en una solidaritat amb les
llengües americanes, és una batalla entre elits europees”.

 

Els vídeos que es comenten es poden veure en aquest enllaç del reportatge

TRADUCCIÓ: ¿On s’amaga? de Toni Garcia de Dios – Público.

¿On s’amaga?

El cas Gürtel converteix a Camps
en un polític fantasma

 

TONI GARCÍA DE DIOS – Valencia -16/04/2010 01:00

La foto: l’ombra del President en un
acte oficial, per Juan Navarro

 

 

 

 

 

            ¿On està el president? És la pregunta més repetida en els últims mesos, l’endevinalla en els mentiders valencians. ¿Brasil, Estats Units, Brussel·les? I és que l’agenda de Francisco Camps en el País Valencià és cada dia menys notòria i és difícil trobar-lo en un acte públic. Fins i tot les seues sobtades fugides fan canviar el calendari parlamentari per a quadrar les seues obligades compareixences a Les Corts.

            Ahir mateix s’acomplia un any d’una de les aparicions que feren que Camps s’ho pensés dues vegades abans de presentar-se en públic. Fou en l’acte de la Santa Faç en Alacant. Allà hagué d’escoltar com el ridiculitzaven al crit de “trajes para todos”. I tal vegada en eixe moment el president decidí enrocar-se en ell mateix.

            La seua primera, i última aparició en el País després de l’alçament del gros del sumari del cas Gürtel fou aquest dimarts, en un acte pensat per a vanagloriar al Molt Honorable. Tingué lloc en el Palau de la Generalitat i estigué arropat per tot el seu govern i més d’un centenar d’alcaldes.

            La convocatòria oficial parlava d’un balanç de les inversions de la Generalitat en els municipis. Però consistí en una exaltació de Camps en les seues hores més baixes des de que conquistà el poder. Allà, arribà, veié, i fugí dels mitjans de comunicació, una cosa usual.

            Aquest mes, Camps no ha participat en cap acte públic i en el que va d’any són més sonades les seues visites a l’exterior que la seua assistència a cites en el País. Des de finalsde 2009 ha viatjat en nou ocasions a l’estranger, bé siga per a visitar el parc Ferrari World en Abu Dhabi, o inaugurar una oficina de l’Institut Valencià de l’Exportació en Brasil, oberta des de 1997. Fins i tot s’ha traslladat dues vegades a Nova York a firmar un conveni amb Microsoft.

            Precisament, acaba de passar per Brussel·les com un fantasma. Esquivant a la premsa, arribà a atrinxerar-se en una petita sala del Parlament Europeu en la nit del dimecres durant algunes hores. Tot això, a pesar de que les seues reunions, amb responsables de les institucions i eurodiputats afins, havien conclòs. Els periodistes hagueren deconformar-se en mig d’una escala amb unes breus declaracions contra el Tribunal Constitucional i el Govern pel recurs interposat per Cultura contra l’enderrocament del barri del Cabanyal. Els seus responsables de premsa s’asseguraren, arribant a agafar pel braç a algun periodista, de que assumptes com la trama Gürtel no foren motiu de preguntes, informa Daniel Basteiro.

            Ahir, quan el Suprem reobrí la seua causa , desaparegué sense deixar rastre.”Em diuen que ha passat per ací”, assegurà un membre del seu Gabinet en la zona en la qual els periodistes esperaven, sense èxit, que deixés d’amagar-se. Hui tampoc podria estar en l’Estat espanyol. Al tancament d’aquesta edició, es trobava retingut en Brussel·les, davant la impossibilitat de prendre un avió pel núvol de cendra en Islàndia.