Arxiu de la categoria: Xúquer Viu

XÚQUER VIU ens convida a protestar contra el parany i a al·legar contra l’autovia Alzira-Carcaixent. (Ampliat 18 d’agost)

     El 18 d’agost ampliem amb la carta que ens ha remés els col·lectiu La Ribera en Bici, informant-nos de com van les al·legacions. L’adjuntem a dintre… ja hi ha 1600 presentades… aprofiteu si encara no l’heu presentada!

 

 

 

Amics i amigues de Xúquer Viu:

 

Us convidem a sumar-vos a un parell d’iniciatives
importants:

 

1-  FIRMA CONTRA
EL PARANY

 

        Entra en
la web http://www.thepetitionsite.com/1/stop-parany-trapping
i firma contra l’intent de la Generalitat Valenciana de legalitzar el parany,
un mètode no selectiu de caça que causa greus danys a moltes espècies d’aus
protegides. Cal arribar a les 10.000 signatures aquest estiu (de moment van
1.494). Les firmes es faran arribar al comissari europeu de medi ambient. 

 

        Aquesta
campanya està impulsada per les organitzacions ecologistes GECEN, GEPEN, GER –
Ecologistes en Acció, APNAL – Ecologistes en Acció i Acció Ecologista – Agró.

 

Podeu trobar més informació en la plana web http://www.accioecologista-agro.org/ 

 

2- AL·LEGA CONTRA L’AUTOVIA DE VILELLA ENTRE ALZIRA I
CARCAIXENT

 

        L’autovia
entre Alzira i Carcaixent, és una de les tres noves autovies projectades per la
Ribera, que continuaria, en una fase posterior, cap a la Barraca d’Aigües Vives
i la Valldigna.

 

        Ja s’han
presentat 400 al·legacions però cal moltes més. El termini finalitza el 24 d’agost.
Pots omplir el teu full d’al·legacions en l’adreça http://ahorraresfacil.net/lariberaenbici/docs/autovies/alegacions_vilella.pdf
i

presentar-la en un PROP o enviar-la per correu a
l’adreça següent:

 

Conselleria d’Infrastructures i Transport

Avinguda Blasco Ibáñez, 50

46010 València

 

Si presentes l’al·legació no oblides comunicar-lo a
l’adreça lariberaenbici@gmail.com

 

     NO us semblen dues bones raons per mostrar la nostra fermesa? Vinga, ja esteu presentant al·legacions i signant contra el parany¡¡*¡¡

 

 

1600 AL·LEGACIONS CONTRA L’AUTOVIA DE VILELLA
 
Hui, dimarts 18 d’agost, els representants de la Coordinadora hem
entregat, al PROP d’Alzira, les al·legacions recollides durant aquest
mes, que junt amb les entregades el mes passat i les que s’han entregat
directament a l’Ajuntament de Carcaixent sumen al voltant de les 1.600.
Agraïm el seu esfoç a totes les persones que ens han ajudat a
recollir-les, malgrat la dificultat de trobar-se molta gent fora, de
vacances.
 
I per altra banda denunciem que la Conselleria ha agafat precisament aquest perïode per a traure a informació
pública un projecte de tanta envergadura quan saben de sobra que molta
gent està fora, de fet al mateix Ajuntament d’Alzira el tècnic
responsable del projecte estava de vacances i no han informat com calia
als ciutadans qque s’han acostat a preguntar. Aquest Ajuntament també
ens ha ficat problemes a nosaltres per a informar a la gent, perquè ens
feren llevar la taula informativa que ficàrem al mercat; aleshores
demanàrem permís per escrit per a ficar la taula al mercat, a la plaça
major i al parc Pere Crespí, en juliol, i fins ara no ens han
contestat…
 
És a dir, que tant l’Ajuntament com la Conselleria, en volta de
facilitar les coses per a que els ciutadans pogueren assabentar-se i
participar, han fet tot el contrari, ficar dificultats. Per això, si no
ens responen afirmativament a la proposta d’allargar el plaç
d’al·legacions durant el mes de setembre, com els hem demanat fa ja un
mes, la Coordinadora presentarà una queixa formal davant el síndic de
Greuges de la comunitat Valenciana i el Defensor del poble de l’Estat.
 
COORDINADORA PER UN TRANSPORT SOSTENIBLE A LA RIBERA
 
(PD: si algú encara te alguna al·legació que l’entregue al Prop o a nosaltres, encara que siga fora de plaç)

www.lariberaenbici.net

Comunicat de premsa de Xúquer Viu amb el seu posicionament davant el transvasament Xúquer-Vinalopó.

 

 

 

 

XÚQUER VIU

 

COMUNICAT DE PREMSA

València, 30 de juliol de 2009

 

 

 

 

EL MINISTERI DE MEDI AMBIENT HA TRENCAT EL CONSENS EN TORN AL TRANSVASAMENT
XÚQUER-VINALOPÓ.

 

 

 

XÚQUER VIU CONSIDERA INACEPTABLE I ARBITRÀRIA LA DECISIÓ DEL MINISTERI DE
MEDI AMBIENT D’USAR L’AIGUA DEL XÚQUER PER ALIMENTAR L’ESPECULACIÓ URBANÍSTICA
A ALACANT.

 

 

 

            Ahir es feia pública la
decisió unilateral presa pel Secretari d’Estat de Medi Rural i Aigua, Josep
Puxeu, de canviar l’ús de les aigües transvasades des del Xúquer al Vinalopó,
per dedicar-les també a l’ús d’abastiment a poblacions. Des de Xúquer Viu,
rebutgem aquesta decisió per ser incompatible amb la finalitat del transvasament
i per ser arbitrària, ja que s’ha pres eixa decisió sense escoltar ni prendre
en consideració a la societat de la Ribera del Xúquer.

 

            Aquesta decisió és
contrària a l’objectiu declarat en tota la documentació oficial –inclosa la
acceptada per la Comissió Europea per finançar la infraestructura amb 120 milions
d’euros- respecte a quin és l’ús al qual s’han de destinar els cabals
transvasats: atendre les demandes de rec de la conca del Vinalopó mitjançant la
substitució de bombeigs per a regar que es troben als aqüífers
sobreexplotats  del

Vinalopó, contribuint d’aquesta manera a la millora del estat quantitatiu d’aquests
aqüífers.

 

            Encara que feien servir la
imatge de l’agricultura assedegada

i els aqüífers sobreexplotats, des del principi, tant els representants del
futurs usuaris del transvasament com el Consell de la Generalitat Valenciana
han estat interessats solament en obtindre aigua barata del Xúquer per
alimentar l’especulació urbanística alacantina (tindre aigua per a requalificar
terrenys) i, fins i tot, el negoci de compra-venda d’aigua (no hi ha més que
recordar les negociacions d’Andrés Martínez per vendre aigua dels aqüífers sobreexplotats
del Vinalopó a la multinacional Danone).

 

            L’esquema
del transvasament des de l’Assut de la Marquesa es basa en contribuir a reduir
la sobreexplotació dels aqüífers del Vinalopó aportant aigua del Xúquer per a
usos agrícoles, substituint les extraccions subterrànies, una vegada s’han atès
totes les necessitats ambientals del riu i l’Albufera i totes les demandes
urbanes i agrícoles de la conca cedent. Ara be, afegir l’ús d’abastiment a
població –mitjançant la construcció d’una potabilitzadora per tractar els
cabals transferits- als usos del transvasament significa, en la pràctica, que
els volums assignats a la potabilització hauran d’enviar-se sempre, s’hagen
satisfet o no les necessitats ambientals i les demandes urbanes i agrícoles a
la Ribera del Xúquer. La raó d’això és que l’abastiment a poblacions te una
prioritat màxima d’assignació en el repartiment dels recursos hídrics existents
en cada moment. I el caràcter infinit d’aquest tipus de demanda a Alacant
–alimentada per l’especulació urbanística- és per tots conegut. Es dona la
paradoxa de que l’aigua del Xúquer es farà servir per a l’especulació urbanística
a Alacant, mentre els pobles de la Ribera Alta i la Ribera Baixa del Xúquer han
d’abastir als seus habitants amb aigües subterrànies contaminades amb nitrats.

 

            D’altra banda, la manera
en la qual ha estat presa i anunciada la decisió per part del Secretari d’Estat
ha estat allunyada de la transparència, objectivitat i neutralitat exigible a
les administracions públiques de democràcies avançades, com se suposa, és
l’espanyola. A diferència del que va fer Cristina Narbona, que encetà una
comissió per avaluar la viabilitat del projecte de transvasament en la que
participaren totes les parts interessades, de la conca cedent i de la conca
receptora, durant 1 any, el Secretari d’Estat ha resolt el canvi de destinació
dels cabals transferits mantenint converses privades sols amb una de les parts,
Andrés Martínez. Els “diàlegs discrets”, la “cautela i silenci en torn als
acords assolits” i només entrevistar-se amb els beneficiaris de l’obra,
resulten inacceptables en una societat democràtica i ja ens varen portar fa 6
anys a un intens conflicte social en les Riberes del Xúquer al voltant d’aquesta
infraestructura. En aquella ocasió, els qui negociaren i “cuinaren” el projecte
des de Cortes de Pallàs, enganyaren a la societat riberenca assegurant “sobre
el paper” que es tractava de “sobrants”, però en realitat el que  es feia era assignar al  transvasament sempre 35 hm3/any amb prioritat
màxima, per davant del propi riu, l’Albufera i els regadius tradicionals, per
que estaven destinats a usos urbans al Vinalopó.

 

            Xúquer Viu considera que
amb aquesta decisió el Ministeri de Medi Ambient ha trencat el consens assolit
a les Riberes del Xúquer fa 4 anys en torn al transvasament Xúquer-Vinalopó des
de l’Assut de la Marquesa, al imposar un ús incompatible amb el declarat en el
projecte finançat per la Comissió Europea que vulnera les garanties de cabals
ambientals al riu i d’assignació als usuaris de la conca cedent –dues de les
condicions imposades per la Comissió Europea per co-finançar el projecte. 

 

            Xúquer Viu acudirà a les
instancies europees i als tribunals per tal de denunciar  els incompliments que suposa aquesta decisió

unilateral i arbitraria del Ministeri de Medi Ambient i es mobilitzarà,
juntament amb tota la societat de les Riberes, per tal d’impedir aquest abús.
En les pròximes setmanes es reunirà la Mesa pel Xúquer (formada per Xúquer Viu,
regants tradicionals de la Ribera, alcaldes i regidors de les Riberes, grups ecologistes,
sindicats agraris i de treballadors) per tal de valorar les mesures a prendre
en relació amb aquest tema.

 

 Persona de contacte: Graciela Ferrer
(616 30 92 43)

 

també pots visitar la web http://www.xuquerviu.org

NOta de premsa de Xúquer Viu del sopar popular del 17 de juliol.

Amics
i amigues de Xúquer Viu:

 

            El passat divendres celebràrem el IV
Sopar Popular i Festa de Xúquer Viu a la Plaça Major de Corbera. Us adjuntem el
comunicat que enviàrem a la premsa i una sèrie de fotos.

 

            També us recordem que fins el 31 de
juliol teniu temps per presentar les vostres fotos al II Concurs de Xúquer Viu,
“Paisatges d’aigua al Xuqeur, cara i creu”. Els premis son de 600,
300, 150 i 50 €. Les bases del concurs i llocs de lliurament dels premis les
teniu a la plana web: www.xuquerviu.org

 

 

 

400
PERSONES PARTICIPEN EN EL SOPAR POPULAR I FESTA DE XÚQUER VIU

 

            La Generalitat Valenciana, la Junta
de Castella la Manxa i el Ministeri de Medi Ambient aconsegueixen en votació
popular el premi “Tarquim Pudent”  

            Els periodistes Teresa Albeldín,
Vicent M. Pastor, Xavier Espanya, Josep Blai i Xavier Pérez repleguen el guardó
“Aigua Clara”

 

            Roger Pons, president de Xúquer Viu,
adverteix dels intents de vulnerar les condicions de la Unió Europea per al
Xúquer-Vinalopó

 

            En
un ambient festiu 400 persones es reuniren a la Plaça Major de Corbera per commemorar
el quart aniversari de la històrica manifestació del 28 de maig de 2005, quan
15.000 persones es manifestaren a Sueca contra el transvasament projectat del Xúquer
al Vinalopó des de Cortes de Pallàs. Majoritàriament de la Ribera, però també de
la Costera, de la Canal, de València i d’altres comarques valencianes. Entre
els assistents es trobaven desenes de regidors de la majoria dels pobles de la
comarca de tots els partits polítics, els alcaldes de Sueca, Albalat,
Massalavés i Benicull, el secretari general de la Unió de Llauradors, el
secretari comarcal de CCOO, diputats autonòmics i representants
d’organitzacions ecologistes, sindicals o socials.

 

            En el transcurs de l’acte, que
comptà amb la col
·laboració
especial de l’Ajuntament de Corbera i de la Comunitat de Regants de Sueca, es
lliuraren per quart any els guardons “Aigua Clara” i “Tarquim Pudent”.

 

            El guardó “Aigua Clara”, que es
concedeix pel compromís en la defensa del rius va ser compartit per cinc
persones, periodistes o redactors gràfics, que han contribuït amb la seua tasca
professional a augmentar el grau de sensibilització social cap als ecosistemes
aquàtics en general i a cap al Xúquer en particular. Xúquer Viu reconeix, d’aquesta
manera el paper fonamental que el mitjans de comunicació han tingut en la
lluita per la recuperació del nostre riu. Les persones premiades vas ser:
Teresa Albeldín (redactora del Levante), Vicent M. Pastor (redactor gràfic del Levante),
Xavier Pérez (redactor de Las Provincias), Josep Blai (corresponsal del País en
la Ribera Baixa i director de la Chicharra) i Xavier Espanya corresponsal del
País en la Ribera Alta i de l’agència EFE).

 

            El premi “Tarquim Pudent” va ser
triat, com és tradicional, per votació popular, alçant-se amb el premi la
Generalitat Valenciana, la Junta de Comunitats de Castella la Manxa i el
Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí per ser responsables de la
paralització de l’elaboració del Nou Pla de Conca per al Xúquer, que porta més d’un
any d’endarreriment. La seua ineficàcia i manca de coordinació fan que se es prorrogue
l’apliació del nefast Pla de Conca del 98, que legalitza la sobreexplotació del
riu i de l’aqüífer i deixa sense cabal ecològic al Xúquer.

 

            El president de Xúquer Viu, Roger
Pons,  va advertir que malgrat els
avanços aconseguits en els darrers anys, la sobreexplotació del Xúquer i la
falta de cabal ecològic persistien i va denunciar els intents, avalats pel
Ministeri de Medi Ambient, de destinar l’aigua del Xúquer-Vinalopó a consum
humà, vulnerant la finalitat del transvasament des de la Marquesa que no és
altre que destinar aigua a l’agricultura a fi de que es puguen recuperar els
aqüífers sobreexplotats del Vinalopó.

 

            Finalment va fer una crida a la gent
de la Ribera i altres comarques valencianes a estar alerta per tornar a
mobilitzar-se per un Xúquer Viu si es vulneren les condicions de la Unió
Europea i no s’avança en la recuperació integral del riu.

 

 

17 de Juliol a Corbera, Sopar Popular, Premis i Festa Xúquer Viu.(AMPLIAT el 17/07/09 a les 15:51)

 

SOPAR POPULAR I FESTA DE XÚQUER VIU

Divendres 17 de juliol

A
la Plaça Major de Corbera

22:00 Sopar Popular

TIQUETS
A 5 €

COM POTS RESERVAR ELS TIQUETS:

 – per correu electrònic xuquerviu@hotmail.com

 – per telèfon 655833540
(Roger) o 678461376 (Tomàs)
 

– a l’Alcúdia a la Llibreria-Papereria l’Esplai, C/ Blasco
Ibáñez, 92

– a Alzira a La Llibreria, C/ Horts dels Frares, 6

– a Alginet a la Copisteria Grafos, C/ Sant Vicent, 8  

– a Corbera a l’Ajuntament, al bar Nou i al Casino  

 

23:00
Lliurament dels guardons

“Aigua
Clara” i “Tarquim Pudent”

 

23:30 Actuacions musicals

 

“Armant Folló” i “Alikata Rock”

 

 

Col·laboren

Ajuntament de Corbera i
Comunitat de Regants de Sueca

 

 

PER UN XÚQUER I UNA
ALBUFERA VIUS

 

Ací teniu la convocatòria de l’any passat, i ací l’apunt de com va anar.

I a veure si demà tenim temps i us contem la passada setmana, que també ha estat un no parar…

   17/07/2009

   Encara no hem pogut parar-nos a contar-vos com ha anat tot des de l’11 d’aquest mes… ja ho farem més endavant… demanem perdó… i ara afegim el darrer correu de Xúquer Viu amb més informació per al sopar festa d’aquesta nit:

 
NOTA EMBARGADA FINS A LES 22:00 DEL DIA DE HUI

SOPAR POPULAR I FESTA DE XÚQUER VIU

Estimem l'assistència al sopar, en principi, d’unes 350 persones considerant el
número de reserves i tiquets venuts.

PREMIS AIGUA CLARA 2009

A les 23:00 tindrà lloc el lliurament de la IV edició dels Guardons de Xúquer Viu:
“Aigua Clara” i “Tarquim Pudent”. El premi “Aigua Clara” es concedeix pel compromís
en la defensa dels rius. En l’edició de 2006 va ser concedit a José Pascual Fortea,
president de la Comunitat de Regants de Sueca, en 2007 a Antonio Estevan, de la
Fundació Nova Cultura de l’Aigua i en 2008 a Cristina Narbona, ex-ministra de Medi
Ambient.

En aquesta IV edició 2009 el premi “Aigua Clara” serà compartit per cinc persones,
periodistes o redactors gràfics, que han contribuït amb la seua tasca professional a
augmentar el grau de sensibilització social cap als ecosistemes aquàtics en general
i a cap al Xúquer en particular. Xúquer Viu reconeix, d’aquesta manera el paper
fonamental que el mitjans de comunicació han tingut en la lluita per la recuperació
del nostre riu. I especialment volem reconèixer a les persones hui premiades, ja que
les seues informacions al voltant de la situació del Xúquer i dels seus problemes
han anat més enllà de transmetre una notícia i que tots ells s’han compromès per un
Xúquer Viu.

Les persones premiades són les següents:

- Teresa Albeldín (redactora del Levante)
- Vicent M. Pastor (redactor gràfic del Levante)
- Xavier Pérez (redactor de Las Provincias)
- Josep Blai (corresponsal del País en la Ribera Baixa i director de la
Chicharra)
- Xavier Espanya (corresponsal del País en la Ribera Alta i de l’agència EFE)

TARQUIM PUDENT

El premi “Tarquim Pudent” és el premi negatiu, destinat als que posen en perill la
sostenibilitat i el futur dels nostres rius. Aquest premi, que es lliura per
votació popular entre tres candidats, va ser lliurat en 2006 a Eduardo Zaplana i
José Bono pel pacte que protagonitzaren i que va donar peu a l’actual i nefast Pla
de Conca que consagrà la sobreexplotació del Xúquer, en 2007 a Francesc Camps per
continuar defensar el transvasament del Xúquer des de Cortes o des d’Antella
malgrat la greu afecció que tindria sobre el riu i en 2008 a Canal 9 per la seua
descarada manipulació i desinformació permanent en temes relacionats amb l’aigua.

Els nomitats al premi “Tarquim Pudent” en aquesta edició 2009 són els següents:

- Andrés Martínez, president de la Junta Central d’Usuaris del Vinalopó i promotor
urbanístic, per que continua intoxicant amb les seues mentides, demanant aigua des
de Cortes o des d’Antella, per especular amb ella a costa de d’assecar el Xúquer i
perjudicar l’Albufera.

- La Junta Central de Regants de la Manxa Oriental, per continuar sobreexplotant
l’aqüífer de la Manxa Oriental fent extraccions massives per regar cultius
subvencionats, la qual cosa ha fet que el Xúquer haja perdut el seu cabal base i
siga molt més vulnerable.

- La Generalitat Valenciana, la Junta de Comunitats de Castella la Manxa i el
Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí per ser responsables de la
paralització de l’elaboració del Nou Pla de Conca per al Xúquer, que porta més d’un
any d’endarreriment. La seua ineficàcia i manca de coordinació fan que se es
prorrogue l’apliació del nefast Pla de Conca del 98, pactat per Bono i Zaplana, que
legalitza la sobreexplotació del riu i de l’aqüífer i deixa sense cabal ecològic al
Xúquer.

DEMÀ DISSABTE ENVIAREM FOTOS DEL SOPAR, AMB ELS PREMIATS, EL RESULTAT DEL TARQUIM
PUDENT I MÉS INFORMACIÓ.

MULLA’T PEL XÚQUER. Dissabte 11 de juliol, a les onze i mitja del matí, al pont de Gavarda. (Ampliat amb el Manifest i dues fotos)






MULLA’T PEL XÚQUER

 

Dissabte 11 de juliol

11:30 del matí

Pont de Gavarda

5é DIA EUROPEU DEL BANY EN ELS RIUS

EN ACABAR HI HAURÀ PICADETA PER TOTHOM

 

CAL DUR CALÇAT APROPIAT PER AL RIU

 

PER UN XÚQUER NET I VIU

 


El
proper dissabte 11 de juliol celebrem per cinquè any consecutiu el “Dia
Europeu del Bany en els Rius”. Aquest dia milers de ciutadans i
ciutadanes europeus reivindicarem una millora de la qualitat de les
aigües dels rius, en el que es coneix com el “Big Jump”

Volem
que es complisca la Directiva Marc de l’Aigua que contempla aconseguir
un bon estat ecològic dels rius i zones humides abans de 2015.
 
La campanya pretén reconciliar la gent amb els seus rius i recuperar-los.


Al
País Valencià, reivindiquem uns rius nets i vius a la conca del Xúquer.
Actualment el Xúquer és un riu sobreexplotat, sense cabal ecològic, amb
problemes de contaminació i on el bosc de ribera pràcticament ha
desaparegut en el seu curs baix.


Xúquer
Viu ha convocat per al dissabte 11 de juliol una acció lúdica i
reivindicativa, amb l’objectiu de fer possible que el 2015 puguem
prendre el bany en qualsevol punt del riu perquè estiga plenament
recuperat.
 
A
les 11:30 del matí al pont de Gavarda, procedirem a llegir un manifest
i a continuació ens mullarem en el Xúquer per tal de reivindicar unes
aigües netes que permeten el bany en tots els trams del nostre riu.

 

Després
del cabussó Xúquer Viu convidarà amb una “picadeta” als participants. A
continuació podrem anar a Antella a gaudir d’un bany en les seues
aigües.

 

Per
tal d’arribar al pont de Gavarda cal agafar l’eixida 857 de l’A-7 en
direcció a Gavarda i Antella. A uns 500 metres trobareu el pont. Heu
d’aparcar abans d’arribar-hi.

 

Després
els que vulguen dinar, ho farem a l’alberg d’Antella; però caldrà saber
quants som. Així que els  que penseu dinar amb nosaltres ens ho heu de
confirmar al telèfon 655833540 (Roger) fins el divendres dia 10 a
migdia.

 

PER UN XÚQUER NET I VIU

 

Us adjuntem el Manifest que s’ha llegit a les 12:00 en el
Pont de Gavarda i en el que denunciem una sèrie de temes relacionats
amb el riu. Aquesta vesprada, a primera hora, enviarem fotos per
completar la informació. (Les teniu als arxius).
 
Més informació: Graciela 616309243_____________________________________
 

MANIFEST DEL V MULLA’T PEL XÚQUER

PONT DE GAVARDA 11 DE JULIOL DE 2009

 

Celebrem hui, per cinquena vegada, el que internacionalment s’anomena el “Dia
Europeu del Bany en els Rius”. Aquest dia milers de ciutadans i
ciutadanes europeus reivindiquem una millora de la qualitat de les
aigües dels rius. El que volem, amb aquesta celebració, és el
compliment de la Directiva Marc de l’Aigua que contempla aconseguir un bon estat ecològic dels rius, dels aqüífers i de les zones humides per al 2015.
Es pretén reconciliar la gent amb els seus rius i recuperar-los.

 

Per al 2015 hauríem de poder banyar-nos en totes les aigües dels nostres rius.
No sols a Antella o Sumacàrcer on la qualitat de les aigües és bona,
sinó al llarg de tot el riu Xúquer i els seus afluents. Volem que al
2015 el bany siga possible també a Alzira, a Algemesí, a Albalat o a
Sueca.

 

Xúquer
Viu celebra per cinquè any consecutiu aquest “Mulla’t pel Xúquer” per
recordar que el principal riu dels valencians i les valencianes és un
riu sobreexplotat, sense cabal ecològic i greument contaminat en alguns
dels seus trams i afluents.

 

Enguany a més hem de denunciar dos greus fets:

 


Per una part i malgrat la quantitat de cabal que porta el riu durant
aquest època, i que hui podem comprovar ací, continua sense arribar
cabal fins a la mar.
En el passat mes de juny durant un total de set dies ni una gota d’aigua va circular per l’últim assut del riu.

 

L’any
2008, entre els mesos de juny i setembre, l’època de l’any en la que el
riu porta més aigua, hi hagueren 36 dies, (el 30% del total) en que el
cabal al final del riu va ser 0.

 

Sense
anar més lluny, encara que per aquest punt està passant hui un cabal de
més de 12 m3/s, el màxim de l’últim any, des d’ahir a les 11:45 del
matí no circula aigua per la part final del riu. Com és possible que no
es deixe ni una gota d’aigua al riu? Com és possible que la
Confederació Hidrogràfica permeta aquesta situació?
Com
és possible que ara es deixe passar tanta aigua i en altres èpoques de
l’any en aquest mateix punt el riu vaja pràcticament sec?

 

Exigim per tant que es fixe un règim de cabals ecològics per a tots els trams del riu.  

 


L’altre tema que volem denunciar és el de la temperatura de l’aigua del
riu, extremadament baixa per aquesta època de l’any. La diferència
d’entre 6 i 8 graus té una conseqüència doble: per un part l’impacte
sobre l’ecosistema,
on els alevins dels
peixos troben dificultats per al seu desenvolupament i de segur que
suposarà la desaparició de nombrosos exemplars, per altra que moltes persones no poden gaudir del bany en les zones on aquest és possible. Estem parlant de tota la Vall de Càrcer que compta amb distints punts de bany.

 

Aquest
fet anormal que està donant-se des de l’any passat no és un fet
natural. Està motivat per causes artificials, per unes suposades obres
en l’embassament de Tous que, diuen, obliga a evacuar l’aigua per les
comportes inferiors on la massa d’aigua té una temperatura inferior.

 

Però darrere d’aquestes explicacions es troba una
falta de previsió i d’insensibilitat que es pot i es deu evitar, com
passa en altres països amb un major respecte pel medi ambient.

 

Reclamem
una explicació a la Confederació Hidrogràfica que ha de prendre
solucions per que aquesta situació no es torne a repetir.

 

Malgrat l’avanç que s’ha donat en determinats temes i la major consciència social, la greu situació del Xúquer persisteix i les amenaces sobre el nostre riu no han cessat:

 


Com hem denunciat anteriorment el Xúquer encara no té fixat un cabal
ecològic i per tant es pot deixar legalment sense aigua al riu.

– El Pla de Recuperació del Xúquer, finalitzat fa un any, encara no s’ha posat en marxa.

– El Baix Xúquer ha perdut quasi tot el bosc de ribera com a conseqüència de dècades d’una nefasta política d’aigües


La qualitat de les aigües del Xúquer ha de continuar millorant
especialment en alguns trams i en quasi tots els seus afluents, que
formen part de la seua conca. 


A la Manxa continua l’espoli del Xúquer, bombejant centenars
d’hectòmetres cúbics d’aigua. Mentre el Xúquer continua sense tindre un
cabal ecològic. No ens enganyem amb l’apariència que mostra el riu en
aquesta època de l’any.

– El nou Pla de Conca, que hauria d’estar finalitzat per a desembre de 2009, està bloquejat des de fa un any.  

Cal
estar, per tant, molt atents per mobilitzar-nos, si és precís, per
aturar aquests nous intents de espoliar el nostre riu i d’impedir la
seua recuperació.

 

PER LA RECUPERACIÓ INTEGRAL DELS NOSTRES RIUS, AQÜÍFERS I ZONES HUMIDES!!

PER UN XÚQUER NET I VIU!!

Diojus 18 de juny, sisena i última conferència “El fil Daurat”: “Energia i aigua: una anàlisi des de la perspectiva del cicle de vida” per Juan Manuel Ruiz.

De Xúquer Viu ens han enviat un correu convidant-nos a assistir a la sisena i última conferència del cicle “El Fil Daurat” d’homenatge a Antonio Estevan, a continuació us reproduïm el text:

 

 

 

Benvolguts i benvolgudes:

El proper dijous 18 de juny a les 19.30 hs. tindrà lloc a l’Auditori
del Jardí Botànic
de la Universitat de València (C/Quart, 80 – València)
l’última conferència del Cicle “El Fil Daurat”, en homenatge a
Antonio Estevan.

Aquesta conferència de tancament del cicle titulada “Energia i aigua:
una anàlisi des de la perspectiva del cicle de vida”
estarà a càrrec
de Juan Manuel Ruiz (enginyer de camins, canals i ports i director del
Centre d’Estudis Hidrogràfics del CEDEX).

A diferència de l’aproximació tradicional a la relació entre energia i aigua,
que es centra principalment en la producció d’energia a través de l’aigua, en
aquesta conferència es proposa una perspectiva integradora i novedosa
mitjançant la qual avaluar l’impacte o cost energètic del cicle de vida de
l’aigua per a usos humans (és a dir, la producció, captació, distribució, ús,
replegada i depuració de l’aigua), tenint en compte el tipus de tècnica o
tecnologia utilitzada en cadascuna d’aquestes fases i la qualitat del recurs
hídric.

Aquest tema ha estat l’àmbit d’investigació i elaboració intel·lectual al qual
Antonio Estevan es va dedicar durant els seus darrers anys.

Des de ja vos agraïm la vostra atenció així com la difusió que pugau fer
d’aquesta convocatòria.
Rebeu salutacions cordials,

Graciela Ferrer i Francesc La Roca
Coordinadors del Cicle “El Fil Daurat”

XÚQUER VIU DENÚNCIA LA PARALITZACIÓ EN L’ELABORACIÓ DEL NOU PLA DE CONCA DEL XÚQUER PER LA IRRESPONSABILITAT DE LES DISTINTES ADMINISTRACIONS

         Davant
la paralització del procés de planificació del Xúquer per a l’elaboració d’un
Nou Pla de Conca al no haver-se delimitat l’àmbit territorial de la demarcació
del Xúquer i la polèmica generada per l’esborrany de Decret  que fixa aquesta demarcació, Xúquer Viu vol
manifestar:

 

         1.
És imprescindible un nou Pla de Conca del Xúquer elaborat d’acord els
principis de protecció ambiental i prevenció del deteriorament establerts per
la Directiva Marc de l’Aigua.
L’actual pla, aprovat a 1998, fruit del
nefast pacte Bono-Zaplana, que consolidà la sobreexplotació i el deteriorament
del riu, l’Albufera i dels aqüífers, no és una eina vàlida per la recuperació
de riu i els seus ecosistemes associats que permeta l’ús sostenible del aigua.
De fet, l’actual pla hidrològic està condemnant el nostre riu a l’agonia
ambiental, al tolerar la sobreexplotació brutal de l’aqüífer de la Manxa
Oriental i deixar els últims 60 km del riu sense cabal ecològic.

 

        2.
Des de fa més d’un any el procés de planificació al Xúquer es troba paralitzat
per la manca de delimitació de l’àmbit territorial al qual afecta.
Tant la Constitució Espanyola  com l’Estatut d’Autonomia estableixen que les
conques hidrogràfiques dels rius que naixen i moren a la Comunitat Valenciana
són competència exclusiva de la Generalitat Valenciana. Aquesta delimitació de
les conques internes és ineludible i ha de fer-se a l’igual que ja s’ha
efectuat en la majoria de la resta de comunitats.

 

        3.
La delimitació de les conques hidrogràfiques s’ha de fer amb criteris
científics i racionals, aplicant la definició de conca hidrogràfica continguda
en la Directiva Marc de l’Aigua
, incorporada a la
legislació espanyola en 2003, que defineix la conca hidrogràfica com “la
superfície de terreny la escorrentia superficial del qual flueix en la seua
totalitat a través d’una sèrie de corrents, rius i, eventualment, llacs cap a
la mar per una única desembocadura, estuari o delta”.  

 

         4. En aquest sentit, considerem que
la pretensió de desvincular l’Albufera del Xúquer, expressada repetidament per
la Junta de Comunitats de Castella-La Manxa i la Junta Central de Regants de la
Manxa Oriental -responsables de la sobreexplotació d’aquest aqüífer en
detriment del riu- és inacceptable, no té cap fonament i és contrària a la
Directiva Marc de l’Aigua.
Aquesta exigència
sols respon a interessos particulars per fer una explotació més intensiva
encara del Xúquer, deixant l’Albufera sense les aportacions d’aigua neta del
Xúquer que necessita per la seua supervivència i recuperació.

 

         5.
El Govern Valencià, que ha expressat la seua oposició frontal a fer-se
càrrec de les conques internes, en especial de la de l’Alacantí, demostra la
seua incapacitat per assumir les seues pròpies competències en matèria hídrica
mentre es refugia en discurs demagògic del “agua
para todos
” i continua reclamant aigua d’altres conques. Si el Govern
Valencià no està disposat a exercir les seues competències hauria de dir
clarament que renuncia expressament a elles.
El Govern Valencià està justificant la seua oposició a assumir les seues
competències estatutàries sobre aquesta conca interna en que l’aigua del Xúquer
no es podrà utilitzar per a l’abastiment de l’Alacantí i la Marina Baixa.
Aquesta argumentació és inacceptable i oblida que l’aigua del transvasament
Xúquer-Vinalopó té com a finalitat l’ús agrari al Vinalopó i la recuperació
dels aqüífers sobreexplotats. Una vegada més, la Generalitat Valenciana prima
els interessos especulatius sobre l’interès públic de la recuperació ambiental
i l’ús sostenible de l’aigua al Xúquer i al Vinalopó.  

 

        6.
Tant la manca de transparència i el retard acumulat pel Ministeri de Medi
Ambient i Medi Rural i Marí en realitzar la delimitació de les conques
hidrogràfiques intercomunitàries i definir l’àmbit territorial de la demarcació
hidrogràfica intercomunitària del Xúquer, com l’actitud del Govern de la
Generalitat Valenciana i la Junta de Comunitats de Castella-La Manxa,
entrebanquen fins la paràlisi el procés d’elaboració del
Nou Pla de Conca del Xúquer d’acord amb allò establert per la Directiva Marc de
l’Aigua. Aquesta situació resulta perjudicial tant per als rius, l’Albufera i
els aqüífers com per la societat al seu conjunt, puix crea un ambient
d’inseguretat jurídica i manca de governabilitat.

 

         7.
Des de Xúquer Viu instem al Govern d’Espanya, a la Generalitat Valenciana i
a la Junta de Comunitats de Castella-La Manxa a que exerciten de manera urgent
la responsabilitat pública que tenen encomanada i resolguen aquest assumpte
atenint-se a la Directiva Marc de l’Aigua
i delimitar
l’àmbit territorial de la Demarcació Hidrogràfica Intercomunitària del Xúquer.
El Govern de la Generalitat Valenciana ha d’assumir i exercir la seua
responsabilitat estatutària sobre les conques internes valencianes i vetllar
per assolir els objectius de la Directiva Marc de l’Aigua.   La Junta de Comunitats de Castella-La Manxa
ha d’actuar amb responsabilitat col·laborant en la recuperació del Xúquer, els
seus ecosistemes i aqüífers associats. 
En qualsevol cas, és responsabilitat de totes les administracions
competents establir els mecanismes de cooperació i coordinació interadministrativa
adient per la protecció i recuperació dels espais d’aigua, així com per l’ús
sostenible de l’aigua.

 

8 de maig de
2009.

 

 

Protesta de Xúquer Viu al Consell Valencià.

Us remetem la protesta que Xúquer Viu li ha plantejat al Consell Valencià per voler que l’aigua que abasteix la Ribera siga la de pìtjot qualitat, al mateix temps que reclama el transvasament d’aigua de qualitat per a les comarques alacantines. Dintre teniu la protesta sencera.

 

 

XÚQUER VIU CONSIDERA NEFASTA L’ACTUACIÓ DEL CONSELL
PER ABASTIR D’AIGUA DE BONA QUALITAT A LA RIBERA

 

 

      El Consell
s’oblida de nou de la Ribera obligant-la a utilitzar aigua de mala qualitat per
al consum humà mentre continua reclamant un transvasament del Xúquer des de Cortes o Antella per abastir amb aigua de bona
qualitat a les comarques alacantines.

 

      La proposta
d’abastir a la Ribera d’aigua superficial del Xúquer des de Tous ha de suposar
la renúncia a continuar demanant un transvasament insostenible del Xúquer al Vinalopó
i als projectes urbanístics insostenibles com els plantejats els darrers anys,
perquè el Xúquer no disposa d’aigua suficient per atendre aquestes demandes.

 

      Després de
10 anys de projectes i de costoses obres, el Consell descobreix una veritat
evident, que l’aqüífer de l’Ave no és una garantia segura d’abastiment i que la
solució estava molt més a prop: en l’aigua de bona qualitat del Xúquer en Tous.

 

      El projecte
d’abastiment d’aigua potable per a la Ribera a través d’extraccions dels pous
de la Garrofera i l’Escala preveu l’extracció de grans quantitats d’aigua de l’aqüífer de l’Ave, que arribarà segons el projecte
als 30.000 m3 diaris en estiu, superant, per tant, els 10 hm3 anuals.

 

      Tanmateix
el projecte concessional està subjecte a unes limitacions ambientals molt severes
i des de la Confederació ja es va advertir en la recent situació de sequera que
no estava clar que es pogueren extraure amb garanties els 10 hm3 anuals
prevists en una primera fase.

 

      Aquest
aqüífer, que és el que dona origen als Ullals del Riu Verd, encara que ara presenta
una millor situació, ha estat en el recent període de sequera en situació d’emergència o alerta.

 

      Xúquer Viu
en les al·legacions presentades al Projecte de Restauració del Riu Verd, presentat en el
passat mes d’octubre, va advertir sobre l’amenaça que les extraccions de
l’aqüífer tindrien sobre aquest projecte. 

      De fet la
fitxa del Ministeri de Medi Ambient dels Ullals del Riu Verd en la Xarxa Natura
2000 adverteix clarament de la vulnerabilitat d’aquest projecte sobre el naixement, del qual diu que es veuria afectat
greument. Textualment diu “Existeix un projecte d’extracció d’aigua del aqüífer,
la principal descàrrega del qual és aquesta deu, pel que es veuria greument
afectat tot l’ecosistema, especialment els musclos endèmics que tenen uns
requeriments molt estrictes de temperatura de l’aigua.”

 

      El que no
té cap sentit és que la ciutat de València i la seua àrea metropolitana s’abastisquen
d’aigua de bona qualitat del Xúquer en Tous, mentre que la pròpia comarca de la
Ribera, per on discorre el riu estiga consumint aigua amb nitrats.

 

      Una vegada
més, la solució passa per complir amb la Directiva Marc de l’Aigua que diu que
el subministrament d’aigua de boca s’ha de garantir amb la millor aigua disponible
a la conca fluvial, minimitzant la necessitat d’aplicació de substàncies químiques
per potabilitzar l’aigua. Per tant la solució hauria de passar per utilitzar per a consum humà aigua superficial del
Xúquer des de Tous i deixar els pous només per a casos d’emergència.

 

      Però
aquesta proposta només es pot aplicar si el Consell abandona definitivament la seua
reclamació de fer un transvasament del Xúquer al Vinalopó des d’Antella o des de Cortes per abastiment de les comarques alacantines
derivat de l’especulació urbanística. Igualment s’haurà d’atendre les
necessitats d’un creixement de la població prudent i racional, i abandonar els
múltiples projectes urbanístics insostenibles sorgits en la Ribera en els
darrers anys.

       El Xúquer
no pot atendre demandes insostenibles i el primer objectiu ha de ser el de la
seua plena recuperació ambiental així com assegurar disponibilitat d’aigua en quantitat i qualitat, especialment pel que fa al
consum humà.

      Per això caldrà que el nou Pla de Conca fixe un règim de cabals
ecològics, amb bona qualitat, adequats a laimportància del riu i dels seus ecosistemes associats
i done també satisfacció a les demandes més prioritàries començant per
l’abastiment humà i el regadiu tradicional pròpies de la conca fluvial del Xúquer.

 

 

II Concurs de fotografia Xúquer Viu. “Cara i creu” – Primavera-estiu

Us publiquem la convocatòria i les bases del II Concurs de fotografia Xúquer Viu, Paisatges d’aigua al Xúquer: “Cara i creu” en la seua edició primavera-estiu. Recordem que la primera va ser tardor-hivern i va voltant per les sales d’exposicions i Cases de la Cultura dels pobles que ho demanen. Una bona oportunitat per donar-vos a conéixer si us agrada la fotografia i la naturalesa.

 

II CONCURS DE FOTOGRAFIA DE XÚQUER VIU

 

“PAISATGES D’AIGUA AL XÚQUER:

“CARA I CREU”

 Primavera – Estiu 2009

 BASES I CARTELL

 Amics i amigues de Xúquer Viu:
 
Us adjuntem
les bases i el cartell del Segon Concurs de Fotografia de Xúquer Viu,
animant-vos a participar i difondre aquesta convocatòria. La primera
convocatòria (tardor-hivern) ha estat tot un èxit amb un total de 305
fotografies corresponents a 72 fotògrafs diferents. Una selecció de 50
fotografies han estat exposades a diferents pobles de la nostra
geografia (València, Sueca, l’Alcúdia, Alginet, Alcàntera, Sumacàrcer,
Corbera, Polinyà, Albalat …)
 
Les fotografies es podran lliurar des del 15 de maig al 15 de juliol.
Es podran presentar fins a 3 fotografies per autor o autora.
Els premis seran de 600 €, 300 € i 150 € als tres primers i 50 € per als accèssits.
Una selecció de fotografies serà exposada de manera itinerant per distints pobles i  ciutats.
Llegiu atentament les bases que us adjuntem, imprimiu el cartell i doneu-li difusió.
 
 
 

Pensar el territori des de les perspectives ecològica, social i econòmica.

Tercera conferència del cicle “El fil daurat” organitzada per Xúquer Viu, i pronunciada per Mariano Vázquez Espí el passat 24 de març. L’hem traduït ens uns dies per a que el gaudiu plenament. Fent-ho, hem aprés molt sobre territori i lamentem no poder acudir a aquestes “conferències magistrals”. El document el remetrem a Xúquer Viu, per a que el tinguen també en la nostra llengua, lligada al territori indisol·lublement ( o això pensem nosal3)

Pensar
el territori des de les perspectives ecològica, social i econòmica

Mariano
Vázquez Espí

València
24 de març de 2009.

 

            D’entre tota l’àmplia bibliografia
disponible, en la meua exposició vaig a recolzar-me extensament en dos treballs
que podem considerar clàssics. El primer és “Història natural de la urbanització”,
escrit el 1956 per
Lewis
Mumford
, crític literari i perti-naç
historiador de la ciutat i la tècnica humanes. El segon es titula “L’estratègia
de de-senvolupament dels ecosistemes”, i fou escrit en 1969 per
Eugene Odum, biòleg, autor juntament amb son germà Howard del primer tractat
d’ecologia amb eixe nom. En una societat como la nostra, en la que tot passa
tan ràpidament, pot resultar estrany que trie textos tan vells. Però tinc una
raó per a aquesta selecció: el diagnòstic d’ambdós autors, anterior a la
primera crisi del petroli i a la preocupació general sobre una possible crisi ecològica,
encara no ha estat plenament incorporat a les estratègies polítiques i culturals
dominants.

 

            Advertisc que el meu acord amb ambdós
autors no és total. Les parts més conjunturals d’ambdós textos han estat
sobrepassades pels esdeveniments, en particular els nostres problemes són ara moltíssim
més greus que fa mig segle. A causa d’això a mi em resulta difícil mantenir el
moderat optimisme de què fa gala
Odum.
Però, en tot cas, són textos la lectura crítica directa dels quals recomane.

           

            El tema del territori és suficientment
ampli com per a que m’ajuste a les qüestions prioritàries, desentenent-me d’aspectes
de detall, tal vegada molt més interessants si anàrem a parlar sobre algun
territori concret, intentant entendre com funciona de fet. Espere mostrar que els
aspectes molt generals que il·lustraré tenen aplicació pràctica immediata, encara
que anticipe que eixa aplicació xoca amb inèrcies institucionals, polí-tiques i
culturals que a mi, hui per hui, em semblen insuperables. Ho sento, però estic
pessimista.

 

            Diu el Diccionari que per territori
deu entendre’s la “porció de la superfície terrestre pertanyent a una nació,
regió, província, etc.” Hi ha més accepcions, vegeu per exemple aquesta altra: “Terreny
o lloc concret, v. gr. una cova, un arbre, un formiguer, on viu un determinat
animal, o un grup d’animals relacionats per vincles de família, i que es defensat
front a la invasió d’altres congèneres.” Com sempre passa, la primera definició,
amb el temps, es queda curta, i hem d’anar afegint matisos. Per exemple,
hauríem d’admetre també porcions de superfície oceànica, tant en el cas de les societats
humanes, en forma d’aigües jurisdiccionals, com en el dels organismes aquàtics,
per òbvies raons.

 

        Como veuen, la idea de territori té un
caràcter local, lligat al devenir d’organismes, que depenen d’ell d’una o altra
forma i que resulta ser un espai que ha de
defensar-se d’altres congèneres que
puguen competir per ell.

 

            El sentit de pertinença, de propietat en
el cas de les societats humanes, no és en absolut simple. Per suposat que qualsevol
organisme necessita un lloc on viure, un
oikos,
una
casa. Però els territoris concrets funcionen com a cases per a molts organismes a la vegada. La combinatòria
resultant entre l’extensió de la “casa” de cada organis-me i el seu encobriment
o juxtaposició amb la de la resta, en un territori concret, és, de fet, inabastable
per a la ment. Resulta evident la idea què el territori propi, en general, s’ha
de compartir amb altres espècies que també el senten seu, encara que, en
general les relacions de dependència entre organismes i territori són diferents
per a cadascuna d’elles.

 

            No és d’estranyar, per tant, que front
a la idea occidental i contemporània de que
el territori ens pertany, també hem de considerar la seua contrària, que som nosaltres
els qui
pertanyem
al territori
. La idea de la Pacha Mama de les cultures andines pertany a eixa altra forma de veure
les coses. I, des del punt de vista de l’aritmètica o de l’àlgebra, aquesta altra
forma de pensar és molt més útil per a establir models compressius o explicatius
que ens permeten manejar eixa combinatòria de relacions entre organismes que
comparteixen el territori concret que volem estudiar. Així, l’ecologia, el nom
de la qual prové d’
oikos, la paraula grega per a dir “casa”, defineix una superfície
traçant una frontera fins a cert punt arbitrària al voltant d’ella, i s’aplica
a estudiar tant el que passa dins, com el que entra de, i ix a fora; en eixe
model, els organismes pertanyen a l’ecosis-tema així definit, no a l’inrevés.

 

            No pot resultar estrany que pràcticament
totes les cultures ancestrals hagen manejat la idea de territori com a
casa. Així, per exemple, Vitruvi,
en els seus
Deu
llibres d’Arquitectura
, comença
per enunciar les regles per a l’elecció del lloc de la ciutat, ate-nent a la
disponibilitat d’aigua, de sòl fèrtil, del règim de vents, etc, abans de passar
a explicar les regles per a construir les muralles i, més tard, els edificis. I
no és ociós re-cordar que el territori fou la primera i pràcticament única casa
de les societats caçadors-recolectors: les coves o els abrics de las societats
troglodites eren de fet part de les característiques d’un territori apropiat per
a la seua existència. Durant la major part de la seua existència, la humanitat
ha estat passejant-se pel territori, abans de fixar la seua residència. Van
haver de transcórrer molts mil·lennis en l’evolució humana per a que en el
Neolític, una època bastant recent si prenem seriosament l’antiguitat de la nostra
espècie, aparegués la construcció d’assentaments estables incloent cases pròpiament
dites.

 

            En opinió de Mumford:

            Els trets essencials d’allò urbà ja es
poden trobar tant en la forma externa com en el model intern d’aquests primitius
assentaments. Al marge de quin fóra l’impuls primigeni, la tendència a la
cohabitació formal i a la residència estable donà lloc, en el Neolí-tic, a una
forma ancestral de ciutat: l’aldea, un instrument col·lectiu resultat de la nova
economia agrària. Encara que mancava de la complexitat i l’extensió de la
ciutat, aques-ta aldea exhibia ja les seues principals característiques: un
perímetre definit, ja fóra per una empallissada o per un monticle de terra,
separant-la dels camps circumdants; viven-des/aixoplucs permanents; magatzems i
gerres on guardar els béns, així com abocadors i cementiris, símbols
silenciosos del pas del temps i de les energies gastades.

Mumford
(1956)

 

            Els estudis sobre les societats caçadors-recolectors
contemporànies han posat de relleu que es tracta de societats eficients a
condició de que disposen de suficient territori sense interferències importants
d’altres societats humanes. El temps dedicat a l’alimentació, la varietat d’aquesta,
el temps d’oci, la cohesió social, i altres indicadors mostren que permeten gaudir
d’una bona vida, encara que, per suposat, a persones educades en sistemes de
valors molt distints pot no agradar-nos, o no ser la classe de vida que triaríem.
Si es tractava d’una bona vida , quin fou eixe “impuls primigeni” que donà
origen al canvi des del nomadisme o el trogloditisme a les societats agrícoles
del Neo-lític? Es tracta d’una pregunta que mai podrà tindre una resposta nítida
o concloent, com esdevé sempre amb el passat històric. No obstant això, la hipòtesi
més plausible és que el creixement de la població dintre d’un territori, en
particular el creixement del nombre d’hordes que vagarejaven per ell, acabà per
invertir la profitosa relació entre el temps de la necessitat i el temps de la
satisfacció: la solució per a que la població que augmenta s’assente sobre un
territori, només resulta eficaç ajuntant-se en una aldea i explotant el terreny
circumdant mitjançant l’agricultura. O dit d’una altra forma, amb major
població acaba sent menys costós transportar l’aliment al menjador que menjar
mentre es passeja (no obstant, al ramat se’l va seguir portant de passeig amb
tal fi fins gairebé els nostres dies). Aquesta eficàcia deu entendre’s bé: es
refereix al conjunt de la població, no als seus individus, es refereix al millor
mode de fer possible
el
creixement de la població
en el
temps, i no (el que sovint s’oblida) al millor mode en el qual podrien viure un
nombre concret d’individus. L’aparició dels assentaments estables hauria donat
resposta, segons aquesta hipòtesi, als problemes d’una població en creixement
que veu com la seua anterior forma nòmada de viure perdia eficàcia per això,
una eficàcia que hauria estat demostrada durant molts mil·lennis i que havia permès
a la humanitat descobrir gairebé tots els continents del planeta.

 

            El creixement demogràfic és una
tendència què sembla intrínseca de qualsevol forma de vida. Una població heteròtrofa,
que s’alimenta dels recursos del territori (entre els que poden figurar altres
poblacions), sense contribuir a la seua renovació, i en absència d’altres frens
(l’acció de depredadors, per exemple), creixerà en principi sense límit. Es tracta
generalment d’un creixement exponencial: extremadament lent al principi,
vertiginós al final. Aquesta especial característica s’intenta il·lustrar dient
que el creixe-ment és proporcional a la grandària adquirida per la població. Les
conseqüències tempo-rals tenen un tint dramàtic: per exemple, partint d’una cèl·lula,
mentre que es triguen moltes generacions en arribar a consumir la meitat dels
recursos disponibles, només fan falta unes poques generacions més per a esgotar-los
completament (un fenomen comú en el càncer, el diagnòstic del qual, per això,
freqüentment arriba tard). Per suposat, si això ocorre sobrevé el col·lapse de
la població, ja siga perquè s’esgota l’aliment, ja per-què la igualment creixent
acumulació de residus es converteix en fatalment tòxica. Aquest caràcter
exponencial fa molt difícil la previsió del col·lapse per a la pròpia po-blació,
en raó de què només en las últimes generacions comença a haver senyals d’aglomeració
o congestió sobre el territori, però aleshores el seu mode de vida està fermament
assentat i és difícil canviar-lo. La tendència al creixement de la vida explica
que, amb distintes formes, tots els territoris imaginables del nostre mitjà
planeta hagen sigut colonitzats per organismes vius. Però, a la vegada, la
simple constatació de la nostra existència mostra que el col·lapse final no ha
tingut lloc. És aquesta una de les aparents paradoxes que poden explicar-se en
estudiar l’evolució dels ecosistemes, considerats com la peça essencial de la
vida, per davant de gens, individus o espècies. Amb aquest punt de vista, com
veurem, l’accent passa de l’èxit reproductiu, invocat pel popular lema “la
supervivència del més fort”, al control demogràfic.

 

            Els ecòlegs poden observar hui l’evolució
dels ecosistemes gràcies en part a l’acció destructiva dels ecosistemes humans
o de fenòmens naturals: un camp de conreu abandonat, un bosc completament
arrasat per un incendi, un llac contaminat en el que es restaura la neteja dels
seus afluents, tots són casos en els que té lloc el que tècnicament es denomina
successió
ecològica
: el desplegament de la vida torna a
començar. També, però limitats a organismes petits com bacteris, s’estudia la successió
ecològica en els laboratoris.

 

            Odum
resumia les característiques de la successió
ecològica amb tres pinzellades

bàsiques:

 1.
Es tracta d’un procés ordenat de creixement i desenvolupament d’una comunitat d’organismes.

2.
Implica la transformació del territori sobre el qual s’assenta, és a dir, que
dintre dels límits físics i fisiològics que impliquen les característiques concretes
d’aquest, la comunitat biòtica controla el seu propi procés evolutiu i altera per
a això el territori en el qual s’assenta.

3.
La successió té un objectiu que li posa fi, i amb ell acaba el creixement i desenvolupament
de la comunitat: es tracta d’organitzar un ecosistema estable, la identitat morfològica
del qual es conserva des que és assolida, que presenta el màxim de biomassa i
de relacions simbiòtiques per unitat de l’energia disponible donats els límits
físics que el territori imposa.

 

            Dels detalls dels canvis des de l’estat
jove
de la successió al seu estat madur, té interés ací ressaltar alguns en particular:

 

Energia i matèria.
L’energia necessària per a sostenir
la vida prové del Sol i dels minerals que el territori tinga en cada moment.

             1. En la joventut, la producció neta
de la fotosíntesi, és a dir, la diferència entre l’energia que es recull del
Sol i la que el propi ecosistema gasta és molt alta; les cadenes alimentoses
són simples i lineals, amb base en el que en agricultura anomenem pastures.

            2. En la maduresa, la producció neta
de la fotosíntesi és pràcticament nul·la (l’ecosistema recull justament l’energia
solar que necessita consumir per a conservar-se); les cadenes alimentoses són
complexes, en forma de xarxa, i la seua base fonamental són els detritus, és a dir,
les restes dels organismes que són substituïts en cada generació.

 

Estructura. Com es distribueixen i relacionen els distints organismes i
els fluxos i
stocks
de materials determinen en cada moment
el tipus de metabolisme de l’ecosistema.

            1. En la joventut, la major part
dels recursos o nutrients estan en el propi territori, són extra biòtics; la
diversitat és petita tant en varietat (la successió comença amb unes poques
espècies ben adaptades al territori ”verge”) com en uniformitat (les
distin-tes espècies compten amb poblacions molt diferents).

            2. En la maduresa, la major part
dels recursos es troben emmagatzemats en els propis organismes, són intra biòtics;
la diversitat és molt alta tant en varietat com en uniformitat.

 Dinàmica.

             1. En la joventut, les relacions de
cooperació són escasses, i la pressió selectiva afavoreix a les espècies amb un
nombre elevat de descendents (la majoria dels quals no arribaran a reproduir-se),
els cicles són curts, ràpids i oberts. L’ecosistema és inestable: qualsevol esdeveniment
fortuït, ( una plaga) pot alterar la seua evolució i fer-la retrocedir al punt
de partida.

            2. En la maduresa, les relacions de
cooperació (simbiosi) són predominants en l’interior de l’ecosistema, la pressió
selectiva afavoreix a aquelles espècies amb pocs descendents però amb taxes de
supervivència elevades gràcies a la cura dels seus proge-nitors, els cicles són
llargs, lents i pràcticament tancats sobre la comunitat. L’ecosistema és
estable: molts dels esdeveniments fortuïts no alteren la seua identitat bàsica:
els danys, quan es produeixen, es reparen i es torna a la normalitat.

 

            El millor per a fixar idees és
pensar en el naixement d’un bosc. Al principi, la major part dels recursos
estan en el sòl, hi haurà herbassars a tot estirar bianuals i alguns matolls
perennes, animals petits com rates, conills, i serps; amb cada primavera el
cicle de la vida es renova, i el paisatge canvia dràsticament amb les
estacions. Si els arbres tenen èxit i s’instal·len, creixeran molt ràpidament,
acumulant nutrients en els seus troncs, competint per la llum solar i els
nutrients del sòl amb herbes i pastures. En el bosc madur podran sobreviure
animals tan grans com óssos i cérvols, els arbres gairebé no creixen y suporten
una alta varietat d’ocells i fongs, la major part dels nutrients es troben en els
troncs i només tornaran al cicle metabòlic darrere  d’una lenta descompo-sició per una àmplia
varietat d’espècies específicament dedicades a això. Animals i plantes moren i
són substituïts, però la imatge poderosa del bosc roman, encara que precisament
per a això el bosc ja no creix.

 

            Encara  que per a la investigació es tracen fronteres
arbitràries per a definir una àrea
d’estudi, una vegada s’han identificat els components d’un ecosistema (clima, característiques
del sòl, composició d’espècies, etc) és possible trobar els seus límits amb els
ecosistemes adjacents. En general, llevat del transport espontani de gasos i aigua
(per energia solar o simple gravetat), els fluxos biològics a través de eixes
fronteres en-tre ecosistemes madurs són marginals, el que fa que tals
ecosistemes, a més de raona-blement estables, siguen autònoms.

 

            Com assenyalava Margalef, els problemes de contaminació solen explicar-se per l’aparició
fortuïta de fluxos en les fronteres (invasió d’espècies exòtiques, dispersió de
substàncies químiques, etc)

 

            Pot parlar-se del planeta com d’un
ecosistema global, però només en el sentit d’un conjunt d’ecosistemes locals,
degut precisament a l’escàs flux de biomassa entre ells. No obstant, és ben conegut
el fet què al llarg de l’evolució de la vida, tots els eco-sistemes fotosintètics
cooperaren per a modificar l’atmosfera terrestre fins a la seua ac-tual
composició, apta entre altres coses per a la combustió i l’aparició dels
actuals orga-nismes pluricel·lulars, després d’haver retirat de la circulació
la major part del CO
2
ori-ginal. (Actualment, la humanitat,
convertida també en agent geològic, intenta esmenar la plana als ecosistemes
fotosintètics, a base de tornar a posar en circulació tot eixe diòxid de carboni
prèviament emmagatzemat). Fins i tot
James Lovelock formulà la hipòte-si 
què la biosfera del nostre planeta és un superorganisme capaç d’ autoregular-se,
al que batejà
Gaia.

 

            Front al creixement de la població
humana, la Revolució Neolítica suposà una estratègia ben diferent a la més freqüent
en els ecosistemes no artificials: en compte d’estabilitzar la població dintre
d’ecosistemes madurs, les aldees primer i després les ciutats, construïren
ecosistemes agrícoles, forçats a romandre en un estat jove de la suc-cessió
ecològica, a fi d’assegurar la producció de collites, cosa imprescindible per a
mantenir una població creixent (en compte d’estable). Hui sabem que en el Neolític
va tindre lloc la primera desforestació significativa d’origen antròpic, causa
de la nostra primera emissió neta de gasos amb efecte hivernacle, l’empremta
del qual quedà en el registre geològic.

 

            No obstant això, l’agricultura neolítica,
no tingué una influència catastròfica sobre els ecosistemes no artificials en
raó de diversos factors: en primer lloc, a pesar del seu creixement, la
població humana continuà sent marginal en el conjunt del planeta; a més la ciutat
agrícola limità la seua explotació del territori al seus voltants immediats, a
una distància que freqüentment no superava la que es podia abastar caminant
durant un jorn; la pròpia ciutat lluità amb el seu creixement en intentar
autolimitar-se traçant muralles quan la topografia no imposava límits precisos;
aquests i altres factors contingueren el creixement urbà, limitant la seua
influència i deixant a banda la major part dels ecosistemes madurs.

 

            El poble i la petita ciutat de
províncies són constants històriques. Una de les da-des més significatives
respecte al fenomen urbà és que, encara que la població urbana del planeta
ascendia el 1930 a 415 milions d’ànimes, és a dir, una cinquena part del total
[uns dos mil milions], les quatre cinquenes parts restants de la població
mundial vivien en condicions molt semblants a les del Neolític.

Mumford
(1956)

 

            Açò ja no és així: no només hem més
que triplicat la nostra població en setanta anys, el 2007 la meitat de la
població podia considerar-se urbana, proporció que continua augmentant.

 

            Justament les ruïnes de les grans aglomeracions del passat testimonien el con-flicte
subjacent. Allà on el desenvolupament tècnic ho permeté, arribà l’especialització,
la diferenciació entre les castes i la temptació del poder: amb tot això
començà una des-atenció al benestar general de la comunitat en el seu conjunt i,
en particular, una tendèn-cia a ignorar la dependència de la ciutat dels
recursos locals.

Mumford
(1956)

 

            Gràcies al progrés tècnic la ciutat
justificava la seua existència, ja que alliberava a la comunitat dels capricis i
la violència de la naturalesa. Malgrat això, una part no pe-tita d’aquest
benefici era anul·lat per l’efecte conseqüent de la submissió encara més ab-jecta
de la comunitat als capricis i a la violència dels homes.

Mumford
(1956)

 

            El sorgiment d’estructures de poder
a partir dels excedents aconseguits amb la major eficiència tècnica caracteritza
el creixement de les ciutats en totes les civilitzacions: la transformació de l’eòpolis
[“la bona ciutat”] en megalòpolis [“la gran 
ciutat”].

Mumford
(1956)

 

            El cas de la ciutat grega de
Megalòpolis és digne de menció: els habitants de les aldees circumdants foren
obligats a re allotjar-se en la nova ciutat. Tal vegada mai un nom propi s’ha
convertit en nom comú de manera tan apropiada.

 

            La crisi de Roma i altres megalòpolis
antigues mostren els límits que el territori imposa inexorablement sobre el
creixement: la necessitat d’explotar territoris cada vegada més allunyats no només
suposa costos creixents degut al transport, també deixa la ciutat envoltada d’ecosistemes
joves, de poca diversitat, fràgils i inestables davant els esdeveniments fortuïts.
De manera que apareixen les fams a conseqüència de plagues, sequeres,
inundacions, desertificació, etc. Els textos dels autors grecollatins ens han
deixat testimoni de diverses crisis d’aprovisionament i transport en la seua època,
testimonis que hui, a la llum dels models ecològics, podem entendre en profunditat.

 

            La Revolució Industrial és una fita
comparable a la Revolució Neolítica i aporta noves solucions al mateix problema
de sostenir el creixement de la població humana. La conseqüència final és
intensificar la collita d’energia solar a través de l’explotació d’ecosistemes
agrícoles permanentment rejovenits, gràcies a l’aportació i consum, constant i
creixent, de recursos minerals, tant energètics (gas, urani, petroli i carbó, principalment)
 com materials. Tal vegada l’àmplia
extensió dels hivernacles en Almeria, ben visible en las fotografies dels satèl·lits,
siga el paradigma per excel·lència de la situació actual. Ací, per a cada collita,
l’ecosistema s’instal·la de nou: ja no hi ha pròpiament sòl, sinó arena junt a
una quantitat exacta de nutrients, adequada a la collita que es planta, el reg
també exacte, antibiòtics i pesticides per a cada fase de desenvolupament,
eliminant-se de fet el propi concepte de successió ecològica.

 

            No obstant, la Revolució Industrial
tingué una llarga maduració el començament del qual pot situar-se en el
redescobriment d’Amèrica per les societats europees. En la meua opinió la
seua més important conseqüència fou el posar a disposició del conqueridor una
enorme quantitat de territori “verge”, que va fer possible continuar amb la il·lusió
de poder mantenir el creixement demogràfic en un vell món densament poblat: l’emigració
a les terres americanes fou un esbravament per a la pressió demogràfica creixent,
molt abans de que ho fora l’explotació dels seus recursos minerals.

 

            Així la població humana accelerà el seu
creixement exponencial des d’almenys el
segle XVII, cosa subratllada pel propi Mumford: [. . . ] la taxa de creixement
de població sembla haver augmentat de forma constant: 2,7% des de 1650 a 1700;
3,2% en la primera meitat del segle XVIII i 4,5% en la segona meitat; 5,3% des de
1800 a 1850; 6,5% des de 1850 a 1900; i 8,3% des de 1900 a 1950. [. . . ] aquestes
mitjanes no poden prendre’s molt seriosament; no obstant, existeix una alta
probabilitat de què s’haja produït una acceleració i, gairebé sense lloc a
dubtes, es pot afirmar que la població s’ha duplicat en els últims cent anys,
al mateix temps que la mà d’obra requerida per a mantenir la productivitat
agrícola en les explotacions mecanitzades ha minvat.

Mumford
(1956)

 

            Una mirada freda i estadística al
creixement de la població i del consum de combustibles des de 1800 mostra una
correlació pràcticament perfecta. Són dos factors que semblen influir-se
mútuament, sense que siga fàcil dir quin és el ou i quin la gallina.

S’adverteix
també que, en termes relatius, el patró de densitats ha romangut bàsicament
constant: Xina i Índia s’han mantingut en cap. Açò mostra la notable diferència
en capacitat de càrrega entre uns territoris i altres, quelcom que fins ara no
hem pogut alterar significativament, fins i tot amb l’ús intensiu de distintes
tecnologies. Una novetat és, precisament, l’aparició de conurbacions grans, de grandàries
mai vistes en la història humana
(recorde’s que el màxim de la població de Roma es xifra al voltant del milió d’habitants,
i que per a Plató o Aristòtil la grandària ideal de la ciutat es xifrava en unes
cinc mil ànimes, degut, entre altres coses a que amb eixe nombre encara podien celebrar-se
assemblees ciutadanes). I ja que són les conurbacions les que lideren el consum
de recursos minerals, cal tenir present la seua influència, encara indirecta,
sobre el creixement demogràfic; per a aquesta anàlisi no hem de centrar-nos en
la natalitat, sinó sobretot en els moviments migratoris: la urbanització de la
població continuarà mentre es mantinga l’escandalós gradient en l’usdefruit de
recursos.

 

            Com a resum d’aquesta evolució de les
societats humanes des del Neolític, cal citar el que feia
Odum ara fa quaranta anys:

            “Al llarg de l’existència de la
humanitat allò habitual ha estat preocupar-se per obtenir la màxima producció
del territori, desenvolupant i mantenint els ecosistemes en les seues fases
inicials, generalment en forma de monocultius. Però no només de pa i fibra
(paper, cotó) viu l’hombre, també necessita una atmosfera amb un equilibri
CO2-O2, el matalàs climàtic que proporcionen els oceans i les masses vegetals,
així com aigua neta, és a dir, improductiva, per a ús cultural i industrial.
Gran part dels recursos essencials per als cicles vitals, per no mencionar les
necessitats recreatives i estètiques, ens les proporcionen els territoris menys
productius. En altres paraules, el territori no és un simple magatzem de
recursos, sinó que és el nostre
oikos (la
casa) on vivim. Fins fa poc  la humanitat
no s’ha preocupat per l’intercanvi de gasos, la disponibilitat d’aigua neta, els
cicles de nutrients o qualsevol altra funció de manteniment o protectora dels ecosistemes,
principalment perquè ni la nostra capacitat de manipular l’entorn, ni el nostre
nombre ha estat el suficientment gran com per afectar als equilibris regionals i
globals. Ara és tristament evident que hem arribat a afectar als esmentats equilibris,
normalment per a mal. Ja no val l’enfocament “un problema, una solució” i deu
ser substituït per una anàlisi dels ecosistemes que considere al gènere humà com
una part, i no a-part, de l’entorn.

            El territori més amè i a la vegada
el més segur per a viure és aquell que presente una considerable varietat de conreus,
boscos, llacs, rierols, camins, maresmes, costes i terrenys erms, és a dir, una
mescla de comunitats amb diferents edats ecològiques. Cadascú de nosaltres envoltem
la nostra vivenda, més o menys instintivament, amb cobertes protectores no
comestibles (arbres, arbustos, herba), mentre que intentem extraure fins el darrer
gra dels nostres conreus. A tots ens sembla que els camps de cereals (dacsa en
el cas dels EEUU) són quelcom bo, clar, però a ningú li agradaria viure en un dacsar,
i seria certament suïcida cobrir tot el territori i tota la biosfera amb dacsars,
ja que les oscil·lacions serien gravíssimes. Simplificant pot dir-se que el principal
problema que la societat actual afronta es centra en determinar de forma objectiva
a partir de quin punt tenim massa d’alguna cosa bona. Aquest és un repte
absolutament nou per a la humanitat, que fins ara ha tingut a veure més a sovint
amb problemes d’escassetat que amb problemes de sobreabundància. D’aquesta
manera, el formigó és alguna cosa bona, però deixa de ser-ho si es cobreix de formigó
mig planeta.

            Els insecticides són beneficiosos
però deixen de ser-ho si s’utilitzen de manera indiscriminada i en grans quantitats.
Igualment, els embassaments i preses han  demostrat ser una aportació artificial al
territori molt útil per a l’home però això no vol dir que hajam d’embassar tota
l’aigua del país! Els embassaments poden solucionar determinats problemes,
almenys temporalment, però no obstant això, aporten poc quant a producció agrícola
i a causa de les enormes pèrdues que es produeixen per evaporació, no són la millor
forma d’emmagatzemar aigua, que on millor s’emmagatzema és a les conques hidrogràfiques
o als aqüífers subterranis. D’altra banda, la construcció de grans preses es un
pou sense fons que s’abasteix de la recaptació d’impostos. [. . . ]  La societat necessita, i deu trobar el
més ràpidament possible, un mode de contemplar el territori en la seua totalitat,
de manera que la nostra capacitat d’intervenció (és a dir, els mitjans
tecnològics) no sobrepasse la nostra capacitat de comprensió de les conseqüències
i impacte dels canvis produïts.

Odum(1963)

 

La Terra

            La primera obvietat en la qual, no obstant, cal insistir una i una altra vegada,
és que
qualsevol
creixement indefinit resulta insostenible en un espai tancat
: el planeta que ens allotja no creix y el creixement demogràfic
hauria de ser la nostra preocupació primordial. No obstant, les baixes taxes de
natalitat es continuen llegint en clau negativa (i s’arbitren mesures per a
fomentar-la). És clar que la nostra espècie no és en absolut comparable a una
inconscient població bacteriana alimentada artificialment en una placa de vidre
de laboratori, i conduïda així al seu col·lapse demogràfic. Ans al contrari l’acumulació
de coneixements i informació sobre la realitat que ens envolta, la nostra possibilitat
de previsió i d’algun control sobre el futur, la nostra capacitat d’anticipar-nos
als esdeveniments, resulten verdaderament sorprenents. Sent açò així, com és
que el control del creixement demogràfic no és la nostra preocupació prioritària?
De fet, sembla que tots els nostres debats més urgents giren sobre problemes
que, encara que importants, són secundaris. Així: Es debat sobre la millor
forma d’encarrilar el creixement de les nostres conurbacions, es parla de la
ciutat del futur, creixent en vertical, fins i tot

incorporant
en el seu interior horts artificials amb il·luminació “exacta”, per suposat elèctrica,
el que en caricatura és una cosa així com incorporar els hivernacles d’Almeria
en els gratacels de Hong Kong.

 

            Es discuteix sobre com augmentar l’oferta
energètica disponible: si en base a
energies renovables, amb conreus energètics o rellançant el programa nuclear, o
amb tot plegat.

            S’investiga com seguir construint nous
edificis, però de menor impacte ambiental, “bioclimàtics i respectuosos amb l’ambient”,
però en exactament el mateix entorn professional en què es construïren els
anteriors, reconeguts ara com a malbaratadors, sense que preocupe com evitar eixe
malbaratament dels vells edificis que seguiran en ús durant molt de temps.

             Aquesta peculiar situació intel·lectual
demana una explicació, o al menys una anàlisi. En la meua opinió, tot es redueix
al
poder, a les relacions de dominació d’uns pocs grups humans en
uns pocs territoris sobre la resta. Si bé es mira, tant en les societats
esclavistes de l’antiguitat com en la nostra moderna economia financera, el creixement
de la població dominada és la condició imprescindible per a que l’acumulació de
riquesa continue per a uns pocs (riquesa en forma d’esclaus capaços de realitzar
treball o d’extracció de la plusvàlua de la mà d’obra que atorga capacitat de
compra sobre la resta del món). Perquè, al mateix temps, mantenir la possibilitat
al menys teòrica de que eixa acumulació de riquesa puga estendre’s a la totalitat
de la població és imprescindible per a mantenir la il·lusió d’un futur millor
entre la població dominada. Fenòmens com el periodisme de les revistes del cor
o esportives, o el
showbusiness, no deuen despatxar-se sense més com un negoci menor que s’aprofita
d’unes masses ignorants. Pel contrari, que tantes persones adinerades, amb totes
les seues necessitats satisfetes, es presten afanyoses a la fira de les vanitats,
deu entendre’s com a part de les seues obligacions per a mantenir l’
status quo a resguard de tensions socials insuportables. El mateix cal
dir de la publicitat, la televisió, o de la hui denominada “societat de la informació”.

             No vaig a estendre’m ací sobre aquest
particular:
Jerry
Maunder
en el seu llibre En absència d’allò
sagrat
analitza en detall aquests temes i a
la seua lectura em remet.

             En aquest sentit, el maneig de la
territorialitat en la nostra espècie consisteix en una
estratègia contrària a la més comuna entre altres mamífers. Com ens recordava
la definició de “territori” del diccionari, en general es tracta de defensar el
territori front als congèneres. Moltes vegades es tracta d’una violència simbòlica
que no arriba a la destrucció de l’adversari, tan sols a forçar-lo a respectar
els límits del territori propi. D’aquesta
manera, cada grup dintre d’una mateixa espècie ha d’adaptar-se i integrar-se en
els límits eco sistèmics del territori que habita, de manera que la seua
població tendeix a estabilitzar-se juntament a la de la resta d’organismes que
formen l’ecosistema en qüestió, segons aquest assoleix la seua maduresa.

             L’estratègia de les nostres regles
econòmiques capitalistes és ben distinta: el poder financer, els diners simbòlics,
permeten precisament traspassar les fronteres en recerca de recursos o
territoris, de forma que cada grup humà amb poder per a això, lluny d’integrar-se
en un territori concret i sotmetre’s  als
seus límits, pot desenbarassar-se d’eixos límits acudint als recursos d’altres
territoris, per distants que estiguen. En aquesta ciutat de València, l’exemple
més a mà és, per suposat, el tan debatut transvasament
de l’Ebre, amb el qual es pretenia sortejar els límits hidrològics del
territori. El comerç i el transport a escala mundial deuen entendre’s en conseqüència
com el que realment són: els instruments mitjançant els quals unes poques
conurbacions globals poden explotar territoris cada vegada més llunyans. Aquesta
idea no és nova,
Odum, Deleuze
o Margalef l’han examinat des de diversos angles.

             Per a lluitar amb el creixement, Odum apuntava que bé poguera ser:

que
les restriccions d’ús de sòl i d’aigua siguen en la pràctica l’única forma d’evitar
la superpoblació o la sobreexplotació dels recursos, o ambdues coses a la vegada.
[. . . ] Ja
que els problemes econòmics i legals que comporta la zonificació són espinosos,
urgeix que les facultats de dret establisquen departaments o instituts de
legislació territorial i que es comence a formar a advocats del territori que siguen
capaços no només d’aplicar la legislació existent, sinó de redactar nova
legislació per a les institucions regionals, federals i nacionals. En l’actualitat,
la societat està conscienciada, i deu estar-ho, sobre els drets humans i
civils; els drets ambientals són igualment fonamentals.

            El lema “una persona un vot”  és vàlid, però també ho és “una persona, una hectàrea”.

Odum(1963)

             L’últim apunt d’Odum mereix ser pres seriosament. Des de molt jove, probablement
en la mateixa època en què
Odum deixés
per escrit aquesta idea, m’inquietava el fet que els éssers humans fórem els únics
animals que en nàixer no teníem el territori assegurat. En la meua innocència
infantil em preguntava què passaria si algun ric fóra capaç d’adquirir tot el
territori d’un país, on quedarien aleshores els drets dels seus nacionals. Poden
comprendre la meua simpatia quan, ja en la joventut, vaig llegir a
Proudhon: “la propietat es un robatori”: no tenia cap objecció que fer
a aquest lema, sobretot si només es referia a les coses immobles i no als meus llibres,
els meus discos o la meua guitarra.

            Més tard, llegint la descripció del
paradigma econòmic neoclàssic que feia
José Manuel Naredo en el seu llibre La economía en evolución, em vaig adonar de que el sòl, el territori, no té una de
las tres característiques que defineixen el valor de canvi per a eixa escola
econòmica: el ser industrialment produïble.

            El sòl, el territori, és essencialment
un recurs no renovable i no produïble i per tant la seua propietat privada o usdefruit
per uns, només és possible amb càrrec a la despossessió permanent d’altres. A més,
tal possessió putativa significa generalment la destrucció del bé: recorde’s per
exemple que, en paraules de Jovellanos en el seu informe sobre la llei agrària
espanyola del segle XIX, la propietat atorga “el ple dret dels propietaris a l’aprofitament
dels seus esplets (collites)”, és a dir, a l’esgotament de la fertilitat.

            El toc d’atenció d’Odum als estudiosos del dret no sembla que haja estat escoltat fins
a la data actual, malgrat ser una de les propostes ecològiques de major calat de
les quals tinc notícia. Pel contrari, l’aparició de figures como “l’agent
urbanitzador”, de funestes conseqüències per aquestes terres, apunten en sentit
contrari. Supose que haurien diversos camins jurídics possibles per a substanciar
el dret al territori, però sent ignorant en aquests assumptes, només em queda
especular lliurement per a il·lustrar la idea. Una forma seria declarar el
territori de domini públic. Per a evitar un immediat aixecament dels propietaris,
el mecanisme seria similar al de la nostra Llei d’Aigües: concessió automàtica
del dret d’ús per als seus anteriors propietaris mentre no se dispose una altra
cosa, a la vegada que s’elimina o, almenys, es limita estretament el dret de
venda. Seria l’única forma real d’acabar amb l’especulació financera sobre el
principal dels recursos exhauribles que necessitem per a viure i que, en el nostre
país, ens ha conduït a la nostra actual situació, plena de drames familiars
entre les últimes baules de la cadena de producció immobiliària, drames
especialment abundants en las comarques valencianes.

            Previsiblement, en allò que respecta
a les actuals regles del joc econòmic, la instauració real i efectiva del dret
al territori tindria el mateix efecte que retirar-hi una carta d’un castell, i
donaria origen a un nou ordre econòmic que només podem entreveure. En aquest
punt em remet a l’anàlisi que realitzà
José Manuel Naredo en aquest mateix cicle de conferències. Ha de quedar clar
que la proposta de diferents ecòlegs a favor de la “coerció mútua” com a expressió
de la territorialitat significa una aposta decidida per la cooperació, per la
res publica, i una denúncia del laissez faire i de l’autodenominat  “mercat lliure”. Al cap i a la fi, comptem amb
el llenguatge simbòlic (allò que, per a
Mumford,
és l’específicament humà), i el que altres mamífers han d’expressar amb violència
ritual, i altres espècies amb formes de guerra química molt refinades, en el nostre
cas pot expressar-se de forma més amistosa i comunicativa, encara que no per això,
menys ferma.

            No està de més veure fins a quin
punt seria possible fer realitat el lema d’
Odum en
l’Estat Espanyol: per a 45 milions de persones necessitaríem només 450.000 quilòmetres
quadrats i, llevat del fet que no totes las hectàrees serien comparables ni
oferirien la mateixa capacitat de manteniment, almenys nominalment es podrien
repartir títols d’una hectàrea per persona i encara quedarien per a altres cinc
milions. Ara bé, ja que l’empremta ecològica del nostre país s’aproxima a les
cinc hectàrees
per
càpita amb
el nostre actual nivell de consum,
i que el nostre dèficit ecològic està al voltant de les tres hectàrees i mitja,
queda clar quant ens hem allunyat del que el nostre propi territori pot sostenir:
reduir la població, minvar el nostre nivell de consum, o ambdues coses a un temps,
són les úniques vies que tenim per a tornar a integrar-nos com una part més d’un
ecosistema madur que ens atorgue protecció i estabilitat.

             La idea de restaurar la territorialitat
en els ecosistemes artificials mitjançant mesures legals i morals de “coerció
mútua, mútuament acordades per la majoria dels ciutadans” (
Murphy, 1967, cit. por Odum,
1969) suggereix altres moltes mesures a més de la del
dret al
territori
, totes elles encaminades al mateix
objectiu final: estabilitzar la població de forma menys dolorosa que mitjançant
la guerra, la fam o el col·lapse.

           Deuríem augmentar la maduresa dels nostres ecosistemes agrícoles,
reconduint les pràctiques actuals cap a totes aquelles formes antigues o modernes
que, a l’inrevés que l’actual agroquímica, minven l’aportació externa de
nutrients i altres recursos,  acceptant
produccions menors, més mà d’obra per unitat de producte, l’ús d’espècies adaptades
al sòl i al clima, associades en poblacions de diversitat elevada: les distintes
formes de permacultura i de l’agricultura orgànica, les recents investigacions
en cereals perennes o en la supressió del volteig de la terra durant la llaurança,
són exemples en aquest sentit.

             El caràcter exhaurible del territori
es mostra amb tota intensitat quan considerem tipus concrets. Ja en 1956,
Mumford advertia que: fins i tot en Anglaterra, a pesar què la
superfície ocupada per les ciutats, o sòl urbanitzat, només representa un 2,2%
de tota la superfície de les Illes Britàniques, aquesta [superfície] suposa més
de la meitat de la terra agrícola de “qualitat òptima” i una desena part de la
terra agrícola de “bona qualitat”.

Mumford
(1956)

 

            Ja que el conflicte entre usos és
evident, tot el sòl fèrtil hauria de gaudir de protecció específica, amb la mateixa
intensitat que la dels pocs ecosistemes madurs que ens queden. Amb una adequada
classificació i protecció dels sòls segons les seues aptituds, cosa que hui no ofereix
major dificultat tècnica, la per a mi paradoxal destrucció de l’Horta de València
sota la urbanització no hagués començat. I dic paradoxal, perquè un dels 30
paisatges classificats per la Unió Europea en el seu territori es denomina amb
la paraula castellana “huerta” i caracteritza sis enclavaments únics en la Mediterrània
europea situats en l’Estat Espanyol (València i Múrcia), Itàlia i Grècia (
Tamarit, 2008).

 

            Odum, en 1969, suggeria aquesta mateixa idea. Anticipant-se al
que hui es coneix
com “principi de precaució” proposava protegir estrictament tot el sòl no urbanitzat
a l’espera de la seua classificació i gestió pública en funció de les seues
capacitats: “La conservació de las àrees naturals no és un luxe perifèric per a
la societat, sinó una inversió en béns arrels de la qual esperem obtenir interessos”,
deia.

 

            Les infraestructures necessàries en
cada país per al transport veloç a grans distàncies, ports i aeroports, àrees
logístiques, línies d’alta velocitat, etc, són el contrapunt imprescindible per
a que els grups de poder puguen establir la seua dominació i desenbarassar-se
dels seus límits territorials. Com apuntava
Antonio Estevan (2006) no basta amb que Xina compte amb una producció
centralitzada i massiva en origen, és necessària igualment una distribució
centralitzada i massiva en destí, unides per uns canals comercials centralitzats
i massius. Res d’açò contribueix al benestar de la major part de la població ni
a que, en cada lloc, les societats humanes s’integren en els seus territoris
respectius. Però ja que el transport global no pot establir-se sense l’acord d’ambdós
extrems de la línia, hauríem de deixar de sufragar amb diners públics totes eixes
infraestructures en el nostre propi extrem. Per a pal·liar l’atur en l’actual conjuntura
és molt més eficient, almenys en termes de llocs de treball creats per cada
euro de despesa pública, dedicar tals dispendis a, per exemple, netejar monts,
riberes, abocadors incontrolats: en el fons es tractaria de substituir el keynesianisme
original (obra pública, ploga o faça sol), per un ecokeynesianisme de nou encuny,
amb la restauració ecològica en ment.

 

            Hi ha suficient evidència empírica al
voltant de que les grans conurbacions consumeixen més recursos, especialment
territori, que les ciutats petites, a igualtat de tot allò altre. La desitjable
moratòria urbanística, sobretot en països com el nostre que compten amb milions
de vivendes desocupades, ocioses, hauria de començar per les grans conurbacions.
En paral·lel, hauria d’usar-se tota mena d’estímuls en revitalitzar les ciutats
mitjanes i els pobles. No hi ha res utòpic en açò: en menys d’una generació pràcticament
tots els petits cinemes i teatres de les petites cuitetes han estat traslladats
als grans centres comercials dispersos al voltant de les conurbacions, gràcies
a un marc normatiu favorable; no hi ha cap impediment tècnic que impedisca revertir
la situació: bastaria amb tornar a canviar eixe marc en sentit contrari.

             Molts dels moviments socials dels darrers
anys, com els nombrosos
Salvem en
aquestes comarques, o les plataformes en defensa dels rius, participen de l’esperit
d’aquestes i altres mesures, que, encara que posades sobre el paper semblen impossibles,
són realistes, és a dir, encaixen bé amb les estratègies més comunes dels
ecosistemes no artificials que ens envolten, i també amb la definició del diccionari:
es tracta en definitiva de
defensar el territori.

             Per a concloure, prendre manllevades,
una vegada més, les paraules amb que
Mumford concloïa
el seu propi text, escrites justament abans que jo mateix nasqués:

“Les
forces cegues de la urbanització, fluint al llarg de les línies de menor
resistència, no mostren ninguna capacitat de crear un model urbà i industrial
que siga estable, sostenible i renovable. Pel contrari, segons augmenta la
congestió i prossegueix l’expansió de la ciutat, tant el paisatge urbà com el
rural es desfiguren i es degraden, al mateix temps que les inútils inversions per
a solucionar la congestió, com la construcció de noves autopistes o la utilització
de recursos hídrics més distants, augmenten les càrregues econòmiques i només serveixen
per a promoure més ruïna i desordre del que intenten pal·liar. Però, independentment
del difícil que siga revertir els procediments equivocats que ofereixen una
resposta temporal i un benefici financer immediat (sovint excessiu), comptem
amb una perspectiva suficient com per a concretar alternatives [.
. . ], disposem almenys d’una indicació de la direcció que cal seguir en el
camp de l’urbanisme: el restabliment, en el marc d’una unitat més complexa i amb
la utilització plena de tots els recursos de la ciència i la tècnica modernes,
de l’equilibri ecològic que originalment prevalgué entre la ciutat i el camp en
els estadis primitius de la urbanització. Ni la destrucció del paisatge ni la
desaparició de la ciutat [sota la informe conurbació] poden ser considerats la
culminació del procés d’urbanització. Més bé, aquesta deu cercar-se en l’equilibri
previsor entre la població de les ciutats i els recursos disponibles, mantenint
un nivell alt de desenvolupament en tots els camps (social, econòmic i agrícola)
necessaris per a la vida en comú”.

València, 24 de març de 2009