BALANCES OKTOBERFEST

Ara que visc dins la tranquil·litat bucòlica de Collsuspina, em ve de gust recordar la memòria de la meva antiga llar d’indústria recuperant un conte que vaig escriure en el seu dia per a la Lidia i la Irma…

Basat en una història real…

KAFKA

La va descobrir la Lidia, un vespre, mentre miraven la tele, una merda de pel·lícula en un dels canal de cable on no hi feien mai res de bo. La Lidia havia anat a rentar-se les dents, fastiguejada, i en tornar del lavabo va anunciar que hi tenien una cuca gegantina.

-Mata-la! –va ordenar immediatament l’Irma, fent una ganyota d’angúnia.

-Jo l’he de matar? –va protestar la Lidia.

-Jo sóc artropofòbica! –es va excusar l’Irma.

-I què? –va respondre la Lidia-. Anirem les TRES al lavabo i acabarem amb ella.

Però l’Irma es va excusar dient que havia d’estudiar i es va tancar a l’habitació amb els peus damunt el llit. La Glòria i la Lidia, soles davant el perill, es van quedar una estona al menjador mentre discutien l’estratègia. No va ser fàcil. La Lidia sostenia que la millor manera era esclafar-la amb una bota. La Glòria defensava la tàctica de l’aspiradora, que tants bons resultats li havia donat contra les aranyes mutants de l’àtic on havia viscut en el passat.

-Però a l’aspiradora no es morirà. Es quedarà a dins, alimentant-se de tota la merda i criant! 

Després de sospesar l’horror que allò suposava, van decidir-se finalment per l’opció expeditiva: la bota. Van triar cuidadosament l’arma del crim, de sola dura i resistent i van
enfilar el llarg camí del passadís fins a la porta amb l’estrella, la porta del lavabo, el cau de la bèstia.

La van obrir, bota en mà i, des del passadís, van fer un escanneig visual.

-Està aquí! –va exclamar la Lidia-. Déu meu, és enorme!

La Glòria es va ajupir per veure-la. En efecte, era monstruosa, allà plantada darrera la pota
de l’armari metàl·lic IKEA: una veritable criatura de l’avern, amb la seva carcassa marró metal·litzada dissenyada per a sobreviure un holocaust nuclear, un ésser formidable fruit de l’enginy evolutiu de la natura.

La Lidia, sense pensar-s’ho dues vegades, va passar a l’atac, colpejant el terra de sota l’armari sense pietat amb la sola de la bota, però el monstre va resultar ser un digne rival i fent gala de la seva gran agilitat i velocitat va fugir. En alçar la bota, no hi era, com elles havien esperat, esclafat. S’havia esfumat, esvaït, a saber cap a on.

Les dues noies, van tornar a tancar la porta del lavabo per redissenyar un pla des del passadís. 

-Crec que el millor és calçar-se la bota –va afirmar la Lidia, i va procedir a treure’s una de les sabatilles per posar-se l’arma de destrucció coleoptèrica.

Va respirar fons i va entrar al lavabo de nou. Però la bèstia ja no hi era.

-Ha entrat per la finestra, segur, aquest matí quan l’he oberta per ventilar. Això ha vingut de casa els veïns –anava dient, mentre es preparava per l’assalt imminent.

Al final, van decidir que el millor era ignorar la seva existència. Tornar a obrir la
finestra per donar-li l’oportunitat de sortir i deixar-la.

Era més fàcil dir-ho que fer-ho. La vida ja no va tornar a ser el mateix. Cada viatge al lavabo es va convertir en una expedició a la selva, on calia guaitar primer tots els racons abans de poder seure a la tassa.

Van decidir abordar la situació convertint-la en un objecte familiar, menys terrorífic i així
cadascuna, per la seva banda, li va posar nom. La Lidia li deia Cuqui, la Glòria Kafka i l’Irma Darth Vader. Obrien la porta del lavabo i xiuxiuejaven el nom de torn abans d’entrar, per no espantar-la, perquè es quedés al seu racó, fos on fos, i no sortís mentre elles feien la seva. Van deixar de dur sabatilles d’anar per casa i les botes de muntanya es van convertir en el calçat oficial del pis.

Al poc temps, van deixar de dutxar-se, perquè la idea de descalçar-se damunt la catifa en forma de cor era massa horrorosa, perquè la idea de despullar-se i que el Cuqui/Kafka/Vader les estigués observant, esperant el moment per a passejar-se damunt la seva pell nua, els resultava insuportable.

Un dia fatídic i funest, la Glòria, en un descuit fatal, va oblidar tancar la porta del lavabo
després d’anar a pixar. 

-Però què has fet? –va cridar la Lidia, empal·lidint.

-I si ha sortit? –va ser l’exclamació d’horror i desesperació de l’Irma, abans de començar a
gratar-se tot el cos.

La situació no era per menys. I si realment havia sortit? Ara podia ser en qualsevol racó de la casa. A la cuina, al menjador, fins i tot a les habitacions. I ara què?

Dos mesos després, el pis es llogava.

La Lidia va acceptar una oferta de la Universitat de Leiden per a donar-hi classes, la Glòria va decidir provar sort a Austràlia i l’Irma es va hipotecar les celles per comprar un pis al Raval.

No se sap què se’n va fer del Cuqui, també conegut com Kafka o Darth Vader.

Possiblement va sortir aquella mateixa nit altre cop per la finestra on havia entrat, a la recerca dels seus, que vivien còmodament al pati dels veïns de sota. Potser es va quedar trista i sola en un racó, malferida pels cops de bota de la Lidia, a esperar la mort i la descomposició posterior. Potser va sortir del lavabo per sota de la porta i es va estar passejant per la caixa de queviures de la cuina, pel piano de la Lidia, pels Cd’s de l’Irma, pel llit de la Glòria –que dormia a terra.

Qui sap? No ho sabrem mai.

Glòria