BALANCES OKTOBERFEST

El passat 30 de setembre de 2010 ens deixava Joan Triadú, poeta, crític, pedagog i professor. Cal dir i recordar ara i aquí que Joan Triadú i Josep Romeu, juntament amb Josep Palau i Fabre, són el trident indiscutible de la recuperació, manteniment i pervivència de la llengua i la cultura catalanes en els temps foscos i sinistres de la immediata postguerra. Qui usem, estimem i valorem la llengua i la cultura catalanes devem un tribut permanent a aquest trident irrepetible, i en tota justícia hem d’atribuir-los una lluita , fins i tot contra els elements del propi país, de la qual a sobre en van sortir malparats i en certa mesura vilipendiats.

Avui toca veure quina estreta relació van mantenir Josep Palau i Fabre i Joan Triadú. Així doncs, aquesta entrada és l’homenatge doble dels Balances Oktoberfest: l’habitual a Josep Palau i Fabre, i un altre per al mestre Joan Triadú.

Foto: Joan Triadú, Josep Palau i Fabre i Jordi Porta, expresident d’Òmnium Cultural. (M.SERRA, Vilaweb)

“Abans d’anar-me’n a França, el desembre de 1945, vaig deixar algunes de les coses que tenia entre mans a cura de Joan Triadú“. Això escrivia Josep Palau i Fabre el 6 de juliol de 1974 en el seu article intitulat Una mica d’història. A propòsit de l’entrevista amb Triadú, article on Palau i Fabre narra fil per randa totes les activitats que ell i molts d’altres feien en la immediata postguerra per mantenir amb vida la llengua i la cultura catalanes. El fragment citat reflecteix la confiança extrema que tenia Palau amb un jove Joan Triadú.

Van ser Joan Triadú, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Frederic Pau Verrié i Josep Palau i Fabre els qui van fundar Ariel el mateix 1945. Ariel i Poesia són dues revistes que en aquell temps de derrota i desert cultural i intel·lectual van permetre que la literatura catalana, i més concretament la llengua catalana, no quedés reduïda, en paraules de Palau, “a un ús purament domèstic, tan digne i apreciable com ho pot ser el de cuinar un bon gall dindi per al dia de Nadal, però res més“.
Josep Palau i Fabre va patir un autèntic calvari per culpa d’un article que va escriure a La Soli, un pamflet infecte franquista. Palau es va enlluernar amb un company d’institut més gran que ell, Luys Santa Marina, i va estar a punt de caure en el franquisme. Però se’n va adonar de seguida, encara que després va tenir una idea millor: des de dins del franquisme mateix, erosionar el mateix movimiento fins a fer-lo esclatar. No hi va caldre, perquè per sort per a nosaltres, es va convertir en un antifranquista integre i sense fisures. Malgrat tot, insistim, aquest maleït article que va publicar a La Soli el va portar pel camí de l’amargura i va fer que moltes de les ments benpensants barcelonines intel·lectuals del moment el deixessin a l’estacada. És espectacular com Palau narra a les seves memòries com va haver d’aguantar la mirada inquisidora i perplexa de la mateixa Mercè Rodoreda.

Qui no el va deixar mai a l’estacada va ser Joan Triadú. A propòsit de l’arraconament que va patir Palau a causa d’aquest article, Triadú va escriure una carta a en Palau en aquests termes: “Es coneixen les teves activitats polítiques[de resistència antifranquista] i tenen ganes de fer-te mal de debò. A tu i a la revista (es refereix a Ariel). A la revista tots hem pres automàticament l’acord de fer front amb decisió qualsevol insinuació en contra teu. No et preocupi res, te’n responc“. També va rebre una carta de solidaritat de Josep Romeu i en definitiva un suport incondicional de tot el grup Ariel.

És per motius com aquest que Palau i Fabre tenia plena confiança en Joan Triadú. A les seves memòries reclama amb amargor que no se’l deixés liderar la resistència intel·lectual catalana amb la seva rauxa particular. Afirma Palau: “¿Per què el que no s’atrevien a fer ells, la majoria dels intel·lectuals catalans, no m’ho deixavan fer a mi i a algú altre que m’hauria secundat? Penso, en dir això, en  Joan Triadú,  l’únic dels joves que, durant aquells anys, em semblava decidit a menar les coses del tot endavant…“.

Palau i Fabre era conscient, i així ho expressa, que Triadú i la resta del grup Ariel res podien fer contra els intel·lectuals barcelonins benpensants.  Però la confiança en Triadú és  tal que un cop a París, Palau edita el seu llibre Càncer i vol fer-ne arribar deu exemplars a Catalunya mitjançant un activista de la resistència que passaria la frontera. Aquests deu exemplars de Càncer han de ser lliurats a Joan Triadú per tal que els reparteixi a les persones que ell cregui convenient. Palau expressa amargament com mai van arribar aquests llibres a Triadú perquè l’activista en qüestió perd la maleta. Palau se’n fa creus en mans de qui està la responsabilitat de la resistència si algú és capaç de perdre la maleta amb tot el que hi podia haver dins.

Joan Triadú va estar a totes amb en Palau. Hi va ser present en les múltiples trobades clandestines que Palau organitzava per fer-hi recitals de poesia; va ser el primer en conèixer el projecte de Palau que consistia en retre un homenatge de benvinguda a l’exiliat Carles Riba; va organitzar el sopar de rebuda a en Palau, que es va celebrar a La Punyalada, quan aquest tornava de París i que va comptar amb la presència fantasmagòrica de Salvador Espriu (el poeta d’Arenys no s’atrevia a entrar al restaurant i pretenia que Palau l’anés a cercar per pregar-li que entrés. Palau s’hi va negar en rodó perquè tots els altres assistents hi havien anat per voluntat pròpia); Triadú va ser editat per l’editorial La Sirena, editorial que va crear Palau i Fabre el 1944.

Per acabar us torno a deixar amb un fragment que ja va sortir en una altra entrada en homenatge a Palau. Considero un fragment cabdal dins les memòries d’en Palau i que reflecteix el seu compromís insubornable amb la llengua i literatura catalanes. Ara també cal llegir-lo en clau Joan Triadú:

“Però sense la generació del 39, sense la generació dels qui, davant
l’ocupació franquista i la interdicció de la llengua, vàrem reaccionar
decididament en contra —Triadú, Romeu, Perucho, Tarradell, Verrié,
Panyella i Rosa Leveroni, que constituïa l’excepció a la generació anterior–, res no hauria estat possible del que de positiu es pogué fer durant els anys 40“

sergi borges

Pd: Joan Triadú se’ns ha mort i  ara no podrem saber què en pensava ell d’en Palau, que en podria dir de totes les històries i anècdotes que ens explica L’Alquimista, com per exemple la que es va produir al Pati de la facultat de Lletres on, en presència de Triadú, Palau li va cantar la Santa Espina als morros d’un infecte líder sindical del SEU (sindicat franquista) quan aquest va dir quelcom ofensiu dels catalans.

sergi borges