BALANCES OKTOBERFEST

El 2 de desembre de 1947 Josep Palau i Fabre va viure una de les experiències més importants i torbadores de la seva vida. Va conèixer Antonin Artaud al sanatori d’Yvry sur Seine. Va ser una relació dura i difícil que va durar fins a la mort del poeta francès el 1948. Ara que fa quatre mesos de la mort de Palau, repassarem la intensa i estranya relació entre Palau i Antonin Artaud.

Palau va descobrir Artaud llegint Le théâtre et son double, l’únic llibre d’Artaud que es trobava a les llibreries parisenques el 1946. A la tardor del 47 a Palau li va caure a les mans una de les Lettres de Rodez i de seguida va aconseguir un volum complet. I tot seguit va aparèxer Ci-Gît, la qual va ser devorada per Palau “obsessivament, desesperadament”. Diu Palau: “Jo crec que llegia Artaud per no tornar-me boig. La identificació amb la seva follia era l’únic remei que trobava per mantenir el meu equlibri“.

A Palau el descobriment d’Artaud li capgira l’existència. En un moment en què troba que tota la literatura que consumeix és “artificial” apareix Artaud. La maquinària de Palau comença i escriu “Antonin Artaud o la invitació a la follia” que apareix en el número 15 de la revista Ariel i en una traducció francesa a la K. Revue de Poésie, publicat gràcies a Henri Parisot.

Però Palau vol més. Mitjançant Arthur Adamov aconsegueix conèixer Artaud. Diu Palau: ” La meva primera visita a Artaud […] la comptabilitzo entre els moments més encrespats i tensos que m’ha tocat viure“. Li havien advertit que Artaud posseïa un martell amb el que s’esbravava atacant tot el que trobés al seu davant.

La primera visita de Palau a Artaud va significar la interrupció del moment d’extasi després d’una dosi de laudànum que havia pres el poeta francès. Això Palau ho endevinà després.

Artaud en saber que Palau era català i venia de Barcelona va sospitar que el poeta català era un emissari de l’església catòlica i venia a manipular-lo. Diu Palau:”Artaud em someté a una veritable “prova”: intel·lectual, moral i gairebé física.[…] Ell jugava amb mi com amb un conillet d’Índies, però això jo no ho sabia, no me n’adonava, ho sé ara”.

Palau el va anar a veure altres cops. Fins i tot en una ocasió el va ajudar amb una ampolla de Pantopon que Palau feia servir per als atacs de ronyó i que per Artaud, gràcies a l’arribada d’una infermera, li serví per reviscolar-lo. 

Un dia Palau li va demanar unes fotos seves que hi havia al llit. Li demanava una. Artaud irat li respongué: “Je vous les donne toutes! Vous ne comprenez rien les hommes!“

Diu Palau:”Artaud resta el testimoni més visible -o més tangible- de la meva situació d’aleshores, però no n’és l’únic exponent. Durant aquells anys jo vivia amb una sensibilitat exarcebada, a flor de pell, i al mateix temps, amb un grau d’interiorització que no he assolit mai més“.

Per últim fixeu-vos que li diu Artaud a Palau en una carta que li va escriure el 13 de gener de 1947:

“Vous vous êtés presenté à moi en Catalan. J’aime la Catalogne, c’est un peuple que aime à brusquer ce qui est. Mais on m’a dit des Catalans une chose que m’a profondément deplu et que j’ai retrouvé dans un de vos gestes (gestes) devant moi.[…] On m’a dit que les Catalans outre leurs idées politiques s’étaient faits des champions de l’idée de la sexualité”.

I la carta segueix, és espectacular. Afirma Artaud que l’objecte més horrible per a ell és la imatge del fal·lus, amb les seves dues esferes testiculars.

Una carta adient per a un Don Joan.

Seguirem investigant de quina manera va canviar la vida de Palau després de conèixer Antonin Artaud.

sergi borges