Progènie X, o el Dia de la Cigala
No es pot negar que alguns dels fenomens que es produeixen en aquest planeta són certament fascinants – i per sort, sovint passen ben lluny de casa nostra. Avui vull parlar d’un d’aquest fenomens naturals que ens encanta veure per la tele asseguts al nostre sofà i amb la tranquil·litat de pensar que mai ens passarà a nosaltres. A no ser que ens mudem a Washington DC, centre de poder del món mundial, o algunes altres zones de l’Est dels EUA. L’esdeveniment en qüestió es produeix cada 17 anys –a Washington el darrer cop va ser el 2004 i el proper s’espera per al 2021 i jo us aviso amb temps perquè, si algú vol anar a veure-ho es vagi preparant.
Es tracta de l’emergència de sota terra de la “cigala periòdica” (Magicicada septendecim), més concretament la Brood X (Progènie X) o Great Eastern Brood, la variant més concentrada i nombrosa de les 15 existents i conegudes (cada progènie té un número diferent segons dates i lloc d’emergència, per exemple hi ha una Brood V que hauria d’emergir la primavera de 2016 a la zona d’Oklahoma i voltants –per si no teniu paciència- però la X, la de Washington DC, és la més massiva i per mi, la que té més gràcia).
I què coi és una periodical cicada? La també anomenada cigala del faraó o llagosta dels 17 anys, és un insecte natiu de Nord Amèrica, d’uns 3 cm de llargada, carcassa negra, ales translúcides, ulls vermells i unes venes de color taronja, que es distingeix per una particularitat: cada disset anys emergeix de manera sincronitzada amb tots els membres de la seva progènie de sota terra – parlem de milers de milions de bitxos- per aparellar-se i pondre els ous als arbres abans de morir a les poques setmanes. Les larves que surten d’aquests ous s’amaguen ràpidament sota terra a esperar el seu torn durant 17 anys – tota aquesta parafernàlia no és altra cosa que un estratagema per sobreviure als predadors, bàsicament.
A mi em fa certa gràcia pensar que això ocorri en una ciutat com Washington, que la capital del món quedi durant unes setmanes inundada pel so eixordador de milers de milions de cigales gratant les seves potes per atraure les femelles. La darrera emergència de la Brood X es va produir el 2004 i els científics ja havien calculat amb antelació que seria la generació més nombrosa de la història – la manifestació més massiva mai duta terme a la capital americana, la marxa del trilió de llagostes.
Evidentment es van prendre precaucions: es van donar instruccions a les escoles per evitar que els nens agafessin atacs de pànic (els nens, sí, ja); es van posposar o traslladar a pavellons coberts tots els esdeveniments a l’aire lliure, ja fossin públics -com partits de futbol o beisbol- o privats -com casaments (us imagineu una núvia coberta de petits monstres negres d’ulls vermells? O les seves dames d’honor vestides de rosa xiclet?).
Però per sort per als ciutadans de Washington la cosa dura poc i a mitjan juny de 2004 les femelles havien post els ous als arbres, els mascles havien mort i la seva descendència s’endinsava a les entranyes de la terra per desaparèixer una bona temporada. Allà es troben ara mateix, uns 60cm avall, tot esperant que un bonic vespre de primavera de l’any 2021 la temperatura del sòl superi els 17.89ºC per sortir a lligar.
De fet, són animals totalment inofensius – ni piquen ni mosseguen (a no ser que les agafis per emprenyar-les, és clar) i s’alimenten de saba vegetal. No són verinoses ni transmeten malalties i tampoc fan malbé els arbres i les plantes madures. Potser putegen una mica els esquirols però al mateix temps fan molts feliços un munt d’ocells que es posen les botes. I una munió de frikis amants dels insectes.
Com és força lògic, els primers colons que van observar el fenomen el van considerar una senyal de Déu, del tipus plaga bíblica (justament són llagostes i a sobre d’aspecte diabòlic). I evidentment van fascinar els naturalistes, com el suec Pehr Kalm, que va ser testimoni de l’emergència de 1749 a Pennsilvània i va recopilar documents que registraven el fenomen el 1715 i el 1732 arribant a la conclusió de la seva periodicitat de 17 anys en una tesi presentada al seu país natal. Inspirat en aquest treball, Carl Linnaeus va batejar l’insecte com a Cicada septendecim a la desena edició del seu Systema Naturae, el 1758. Un esdeveniment així no deixa ningú indiferent, ni que sigui per angúnia. Quan es va produir l’emergència de 2004, hi havia 3.600 pàgines web amb receptes de cigales (els de la OMS devien estar encantats). I com a dada curiosa destacarem que l’eixam de 1970 va quedar immortalitzat a la cançó The Day of the Locust de Bob Dylan.
Si no voleu esperar fins el 2021 per veure l’espectacle (segur que us n’esteu tots morint de ganes!), podeu consultar el calendari d’emergències a la pàgina www.cicadamania.com/where.html
En podeu sentir el so també, a www.cicadamania.com/audio/
O directament podeu escoltar Bob Dylan…
http://videos.sapo.pt/2GntSr2rbWHU3Gg0DLdK
https://play.spotify.com/track/5xStgjsb9BdVCHVTAHKwYs
La nena del pou
Espectacular!!! És estrany que encara no se n’hagi fet una pel·li de sèrie B: “The Rise of the Mutant Locusts” en la qual les simpàtiques llagostes siguin carnívores i arrasin amb bèsties i humans alhora. O sí que s’ha fet?