Phrasal Verbs (PV) versus Pronoms Febles (PF)
Els Phrasal Verbs
Els pronoms febles (PF)
Un dels temes més complicats de fer entendre és l’ús dels pronoms febles. Al principi pensava que era més fàcil explicar-los a gent catalanoparlant, per tal com els tenim incorporats a la llengua oral, a diferència dels no catalanoparlants, que o bé no en tenen a les seves llengües o només en tenen alguns. Però amb el pas del temps te n’adones que és igual de difícil per a als uns com per als altres per diversos motius.
La primera cosa que hem de fer és saber què és un pronom i què fa.
Mirem el diccionari i diu això 1 m. [FL] [LC] Categoria lèxica constituïda per mots generalment variables, que poden tenir caràcter substantiu, adjectiu o adverbial i que presenten un significat ocasional, delimitat a partir de relacions díctiques o anafòriques. Pronoms demostratius, possessius, interrogatius, indefinits, neutres.
És a dir és un mot o element gramatical variable que té la capacitat de substituir un nom i els seus complements, els complements del verb, i a vegades, el subjecte de l’oració.
Ara hem de saber per què els diem pronoms ‘febles’.
Si n’hi ha de febles, vol dir que hi ha pronoms forts. Els pronoms forts són pronoms tònics –això vol dir que les vocals que els formen són tòniques — i substitueixen la persona gramatical en un discurs. Quins són els pronoms forts? Els pronoms personals: jo, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles. També trobem el pronom mi, nós, vós, vostè i vostès.
Els pronoms febles es diuen així perquè són àtons, és a dir les vocals que els formen són àtones. El pronom ‘es’ l’hem de llegir /?s/.
Per tal que tinguin un sentit ple, els pronoms febles els hem de contextualitzar. En aquest sentit una bona definició és la següent: usem els pronoms febles per referir-nos a un complement del verb IDENTIFICAT perquè n’acabem de parlar o bé és en el context on es produeix la comunicació.
Ex: Volem anar a Berlín, però no sabem si hi anirem a l’estiu o a la tardor
‘Hi’ és un pronom feble que substitueix el complement circumstancial de lloc ‘Berlín’. Si no coneguéssim el mot Berlín, el pronom ‘hi, per si sol, no tindria cap sentit i no entendríem la frase.
Hi ha 13 pronoms febles. Són aquests:
Allò que realmenr costa d’identificar és la funció sintàctica que fa el pronom feble referit al complement del verb IDENTIFICAT del qual abans en parlàvem. Els pronoms febles fan la mateixa funció sintàctica que els noms a què substitueixen i aquesta és la part que més els costa als alumnes: identificar la funció sintàctica del nom substituït i afegir el pronom corresponent.
Aquest enllaç de gencat.cat explica força bé les funcions sintàctiques de cada pronom, a més d’una proposta d’activitats per mirar d’entendre-les.
Els pronoms febles que costen més d’entendre i que també estan perdent el seu ús espontani dins l’oralitat de la llengua catalana són els pronoms ‘en’ i ‘hi’.
Una altra qüestió és la combinació de dos o tres pronoms. Els quadres que s’han creat a tal efecte són d’una perfecció matemàtica, però els experts sovint avisen que hi ha combinacions ‘inventades’; és a dir, sí que es poden donar des d’un punt de vista teòric de la llengua, però no en el seu ús espontani i real, que és el que realment importa.
twitter: @sergi_borges
twitter: @lanenadelpou
twitter: @Boktoberfest73
Els verbs preposicionals anglesos s’han de considerar constructes quasi lèxics, ja que les combinacions no són productives i el significat del conjunt no sempre es desprèn del dels components.
Es tracta d’un fenomen comú a les llengües germàniques. L’alemany hi excel·leix: hi ha partícules separables i inseparables, i les separables van de llevant a ponent d’acord amb l’estructura de la frase.
Els pronoms febles del català són un fenomen comú a les llengües romàniques, en que el pronom adopta formes diferents en situacions diferents: a) quan fan de subjecte es fa servir la forma forta; b) quan fan de complement es fa servir la feble, i c) darrere preposició es fa servir una forma forta que en algunes ocasions es igual que la dels subjecte i en d’altres diferent (castellà yo/me/mi; català jo/em/mi; francès je/me/moi etc.).
Valgui el joc de paraules, el pronoms febles en català es troben en una situació de summa feblesa, i crec que val la pena de destriar-hi tres aspectes.
El primer aspecte fa referència a l’inventari dels pronoms. En relació al castellà, en català n’hi ha tres més (ho, en i hi); en relació al francès, només un més (ho, ja que el francès té y i en). La interferència dels castellà fa que si no s’hi posa remei, els dos primers acabaran desapareixent. I alhora alguns parlants han introduït la forma *lis (plural de li) i un se no reflexiu, corresponent a l’alternança castellana le/se. I comença a traure el cap, tímidament, l’equivalent al ‘leismo’ (li en comptes de el).
El segon aspecte és la combinatòria, que fa que en determinades combinacions la forma canviï totalment (alternança li/hi i similars) i en d’altres es produeixin elisions, reduccions i reforçaments, un de normatius (me, m’, ‘m, em) i d’altres que no ho són, com ara la reducció de la hi a l’hi.
Relacionat amb aquest darrer aspecte – però diferent – hi ha el darrer aspecte: la qüestió ortogràfica. Hem d’escriure me l’emporto, no pas m’el emporto ni me’l emporto, que serien combinacions d’elements realment existents i que es pronunciarien igual. Quan feia classe de català deia, com a regla mnemotècnica, que l’apòstrof és de dretes.