Philip Seymour Hoffman
En estat de xoc. Així ens vam quedar molts quan vam llegir la notícia el dia de la Candelera. Sí, l’hivern és viu i ens ho demostra amb un gerro d’aigua ben glaçada.
(article escrit a quatre mans per @lanenadelpou i @BorgesSergi)
Recordo perfectament que, quan el Sergi i jo vam triar anar a veure “The Master”, una de les raons va ser Philip Seymour Hoffman. Perquè era aquesta classe d’actor, el reclam que t’arrossega a veure qualsevol pel·lícula tan sols per la seva presència, immensa, a la pantalla. Crec que podríem dir que era un dels actors de culte dels Balances Oktoberfest. I de molta, moltíssima gent. S’ho mereixia. No recordo ben bé quan el vaig descobrir, potser amb el pervertit de Happiness –aquella petita meravella de Todd Solonz-. O potser no, tant li fa. N’hi ha tants per escollir, de personatges, alguns més memorables que altres, però tots impecablement interpretats. No es pot negar que la seva filmografia és impressionant. No n’escriuré la llista ni la dels seus premis i guardons perquè això ja ho estan fent d’altres.
Ens ha deixat prematurament, com tants d’altres grans talents artístics, per motius ben tristos. Malaguanyat. Els Balances el trobarem a faltar.
Em fixo detingudament en la filmografia de PS Hoffman i miro de recordar quan el vaig ‘descobrir’ de debò. És a dir, vaig veure Happiness, però no ‘sabia’ que aquell personatge tan fastigós era ell, o no podia ni tan sols sospitar que en Brandt, el genial secretari de Mr. Lebowski, fos el malaguanyat Hoffman. Sincerament crec que és a Capote quan flipo amb colors amb ell i des d’aleshores ja el busques o si hi surt ja se’t queda.
Com bé diu la Glòria, vam anar a The Master per ell. La seva interpretació és colossal. De fet, és el millor de la pel·lícula. Convindrem que Hoffman era un actor bàsicament de papers secundaris, sobretot el gran bloc dels primers 10/15 de la seva filmografia. Però tant a Capote com a The Master en fa de personatge principal i el trobem encara millor que de secundari.
Però he de dir que el personatge que em va impactar més i encara ara flipo més és Andy Hanson a Before the Devil Knows You’re Dead de Sydney Lumet. És el germà heroïnòman (ai las!) de Hank Hanson, un altre incommensurable Ethan Hawke, amb qui volen idear l’atracament perfecte. Si no l’heu vista ja trigueu.
I una altra recomanació és la interpretació del pare Brendan Flynn a Doubt, on representa el paper feixuc que ha de suportar un reverend de barri a qui acusen de pederàstia. És brutal com Hoffman es carrega ell solet la peli a l’esquena i la fa convertir-se en una peli brillant.
Un autèntic desastre que Hoffman s’hagi mort. Una llàstima. És claríssim que Heroin Come Back, l’heroïna i la seva addicció tornen de manera diàfana en aquest segle XXI que ha començat com el cul i que sembla que estiguem al IX o a l’XI. Era un dels actors pels quals triaves anar a veure una pel·lícula i si la tal pel·lícula era una merda, sempre quedava la seva interpretació, (quasi) sempre excel·lent.
I jo també m’he d’afanyar a veure pelis com Boggie Nights, Magnolia, The Talented Mr.Ripley, Love Liza, 25th hour, Charlie Wilson’s War o The Ides of March que encara tinc pendents.
I tornar a veure amb uns altres ulls les ja esmentades de Happiness, Big Lebowski o Before The Devil…, amb uns ulls exclusius per a Philip Seymour Hoffman.