Mort als pixapins a cops d’esquella!
Estic absolutament indignada, com molta gent, per les recents notícies sobre pixapins merdosos que es compren cases per a passar-hi els caps de setmana i que deixen buides el 90% de l?any, però no contents amb això, es dediquen a putejar la gent que ha viscut des de sempre als municipis de la seva segona residència. Resulta que aquesta gentussa garruloide, perquè no es pot descriure d?altra manera, se?n va a passar els caps de setmana al camp i descobreix- oh, sorpresa- que la merda fa pudor, les vaques porten esquelles i els xais no són silenciosos com indica el títol de certa pel?lícula. I què fan? S?indignen tant perquè la vida rural de sempre els trenca els esquemes mentals idealitzats de la tranquil?litat campestre quan es dignen a ocupar la casa que han comprat un parell de cops l?any que es dediquen a posar demandes contra ramaders i grangers. Però el pitjor de tot és que alguns jutges ? que al meu parer es mereixen el cessament del càrrec immediat- tan pixapins i garruloides com els demandants, es dediquen a donar-los la raó.
Estic parlant de dos casos en concret, però de ben segur que n?hi ha molts més.
El primer cas, uns subnormals que van exigir que els ramats de vaques no duguessin esquelles al creuar el poble de Llanars, ?perquè molesten?. I el pobre pastor es va veure obligat per una sentència judicial a silenciar els esquellots de les seves bèsties que han portat tota la vida. Per sort, els veïns del poble de sempre, han decidit que no pensen admetre tanta subnormalitat i van sortir ells mateixos al carrer a fer una ?esquellotada? popular. Visca!!!
El segon cas encara és pitjor perquè exemplifica molts dels problemes d?aquest país. Un constructor especulador construeix una urbanització al costat d?una granja de pollastres (i l?ajuntament li dóna els permisos per a fer-ho). Què passa? Que, com que, per llei, no pot haver-hi una indústria a menys de X metres d?una zona habitada, la granja, QUE HAVIA ESTAT ALLÀ TOTA LA VIDA ha de desaparèixer perquè uns pixapins de merda puguin pujar 2 dies l?any a la seva caseta rural. Us penseu que el constructor pagarà una nova granja als afores del poble? O que l?ajuntament els indemnitzarà com cal? No. Que es fotin, els pollastres. L?important és construir segones residències per a la penya de Barna.
Jo sóc de Barcelona i ara visc a Osona, el centre de cria de porcs de Catalunya. I dia sí, dia no, un meravellós perfum de purins inunda l?aire? És el que hi ha. A qui no li agradi que marxi! El que no pots pretendre és fer tancar les granges de porcs, no?
SENYORS PIXAPINS: Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d’altra manera). El camp no és un parc temàtic ni un spa fashion; és un lloc on la gent viu i treballa des de fa generacions de la ramaderia i l?agricultura.
Faig una crida a tota la població rural que veu el seu estil de vida amenaçat per aquesta gentussa de ciutat a seguir l?exemple del veïns de Llanars i fer la guitza a aquests urbanites idiotes i pijos. Allò de ?si no vols caldo, dues tasses?. Visca els esquellots!
La nena del pou
Som molts, però molts més, que no som com aquests, i potser que aquesta gent viuen a L’Hospitalet, o a Sabadell, o a Badalona, o a Lleida, o a Tarragona o a Manresa, o qui sap si a Madrid o Bilbao. Estem també una mica farts de rebre tots els cops siguin d’esquella, de garrots,o a cop de campana. Potser seria millor quedar-se a casa, perque jo disfruto de molta tranquil.litat, el meu barri és acollidor i quan vaig a muntanya o fora Ciutat disfruto molt de la natura i de vegades he rebut més d’un moc o sorpreses per part de la gent de poble. No val generalitzar. Rebutjo absolutament aquests fets ridículs, sense solta, i amb molt mala fe, però no ens poseu a tots en el mateix sac, si us plau !
Si els jutges tinguessin una mica més de criteri no s’hauria arribat a aquest punt. Amb sentències així, aviat haurem de crear una secció nostrada dels famosos Stella Awards, que premien casos de demandes absurdes dels nordamericans i que reben el nom de la dona que va aconseguir una indemnització milionària perquè s’havia escaldat amb el cafè del McDonalds en abocar-se’l al damunt.