BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Lou Reed (1942-2013)

Publicat el 28 d'octubre de 2013 per aniol

Els membres i fundadors únics de Balances Oktoberfest, na Glòria Barrobés i en Sergi Borges, celebràvem els 40 anys el 17 i el 6 d’octubre respectivament. Ahir va ser la Glòria que em va enviar un correu que deia ‘S’ha mort Lou Reed’ i a part de l’òstia inicial que et gira la cara, el primer que vaig pensar va ser: ‘L’he pogut gaudir 40 anys’. Un record homenatge a un home brillant, peça indiscutible del rock contemporani.

You Make Me Forget Myself. 

40 anys gaudint Lou Reed

No recordo com el vaig descobrir ni qui me’n va parlar primer, però tinc molt present que el meu pare em va comprar el disc ‘New York’ en K7 en una àrea de servei quan anàvem a esquiar a Andorra. Dec estar parlant de l’any 1989. Anava tard com de costum però a mi el disc ‘New York’, que sempre m’ha agradat moltíssim (per exemple, cançons com Romeo Had Juliette, Dirty Boulevard o Strawman) , em representa la porta d’entrada a l’univers de la música ‘autèntica’, el de la ‘bona’ música.

De les poques coses que puc salvar de la meva estada a l’Institut Maragall va ser conèixer una noia de Montgat que em va regalar un K7, amb el The Man Who Sold The World de David Bowie en una cara i a l’altra el Transformer de Lou Reed. Des d’aquí li dono les gràcies, i mil vegades més li’n tornaré a donar. Per fi feia el passeig pel costat fosc amb Walk on the Wild Side, però la cançó que de veritat em va impressionar (i sempre m’emociona amb un nus a la gola esfereïdor) és Perfect Day.

Va venir moltíssims cops a Barcelona i a Catalunya, i mai el vaig veure en directe. Juraria –corregiu-me si m’equivoco – que va fer un Palau de la Música on va cantar el ‘Songs for Drella’ amb John Cale. També és mítica la seva actuació a Escalarre el 1996 un diumenge per la tarda començant amb Sweet Jane i aquella llum càlida de tarda dels Pirineus banyant-lo de dalt a baix. Jo ho veia pel Canal 33 mort de ràbia i enveja. Què faríeu si tornéssiu a néixer? Entre moltes d’altres coses, anar a la 1a edició del Doctor Music Festival a Escalarre. Per les festes de la Mercè de l’any 1998 va tocar a la plaça de la Catedral de Barcelona, recordat pels caos organitzatiu que es va muntar. Era un dia ideal per a poder haver-lo vist en directe i resulta que jo era a Mèxic de viatge.

Cap als 2000, vaig descobrir l’origen de tot, és a dir The Velvet Underground. Quan me’n vaig anar a Argentina un dels discos que més escoltava era el The Velvet Underground & Nico amb el famós plàtan d’Andy Warhol a la portada, declarat per la revista Rockdelux el millor disc del segle XX. Què us he de dir, qui no s’ha emocionat amb Sunday Morning, amb All Tomorrow Parties o a qui no li ha girat la cara amb Heroin? Quan coneixes la història de Lou Reed amb The Velvet Underground pots entendre la seva trajectòria individual: díscola, irreverent, indomable, salvatge… Genial.

A la segona meitat de la dècada dels 10, Lou Reed s’enamora de la cultura catalana i especialment de la poesia catalana. Balances Oktoberfest li va fer un article el 2008 agraint-li que ens posés a la primera línia de la cultura mundial, recitant Brossa, Blai Bonet o Casasses.

L’any 2007 havia de fer un concert al Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols on interpretaria el seu disc Berlín. Ja teníem les entrades a la mà. Es va cancel·lar!!! Es repetia la mateixa història que amb David Bowie: amb entrades en mà per anar a Carcasonne a veure’l, es va anul·lar la gira després d’un concert a Praga.     

I una pregunta: Algú ha pogut escoltar el disc ‘Berlín’ de dalt a baix sense aturar-lo? Mai una obra d’art havia transmès tanta angoixa i tanta tristesa. És un disc de l’any 1973 i és clar que un dia els Balances Oktoberfest haurem de parlar d’ell.

Ahir deien que havia mort diumenge al matí…


  1. Quan el vaig descobrir, no ho recordo, com tu. Però el que sí recordo és la meva amiga Pili de la uni, una gran fan de Velvet, Nico i Lou Reed, amb la qual vam tenir moltes converses sobre ells. En recordo una, en concret, sobre la cançó Heroine, que ens tenia flipades. I de Perfect Day és impossible no recordar l’ús genial que en va fer Danny Boyle a Trainspotting.
    Ens deixa un munt de cançons increïbles.

    La nena del pou
     

  2. Gràcies, Sergi, per l’herència que va suposar per mi el teu K7 New York… encara deu correr per casa.
    Jo sí que vaig anar al concert de la Plaça de la Catedral, on vam arribar amb la meva amiga Júlia hores abans per aconseguir bon lloc. I el vam aconseguir… però després d’un parell de cançons, amb la gentada i tantes hores que portàvem allà, la Júlia es va desmaiar i la feinada va ser meva per treure-la d’allà… i ens vam perdre el concert. Oh! Igualment, és un gran record i una bona lliçó: si un amic es desmaia en un concert enmig de la gentada, don’t panic! Intenta “ressucitar-lo” perquè surti d’allà pel seu propi peu, no carregar-lo a fora! La noia que em va ajudar també es va perdre el concert. La vam convidar a unes birres després, però no és el mateix. En fi…

Respon a aniol Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.