BALANCES OKTOBERFEST

A Manresa avui és la Festa de la Llum (tresor del Patrimoni Cultural i Immaterial de Catalunya i Andorra, eh? Poca broma!). I no, no té res a veure amb l’increment de la factura elèctrica. És un festa d’origen medieval i de fet commemora un miracle.

Tot comença amb una sequera, un dels mals endèmics catalans, que assolava els manresans des de 1333. Fallaven les collites amb tot el que això comporta: fam, empobriment, abandó de les terres, augment la mortaldat, voltors voleiant pels camps devorant les carcasses putrefactes del bestiar, malalties, cementiris desbordats i, com a darrera conseqüència, despoblament –Manresa va perdre la meitat dels seus habitants i penseu que era la segona ciutat més important de Catalunya amb uns 20.000 habitants-. 

Els consellers de la ciutat es van reunir i van acordar una solució -temps era temps que els polítics aportaven solucions útils, avui en dia això seria el miracle-, això sí, i no ha canviat gens, la solució consistia en construir una infraestructura, una, a més, que ens resulta molt familiar: una sèquia de 26 km per portar l’aigua del Llobregat fins a Manresa. Sí, al segle XIV ja fèiem transvasaments. Però encara que fos l’Edat Mitjana un no podia agafar pic i pala i començar a cavar així com així, llavors ja calia el permís d’obres corresponent, en aquest cas un permís del rei Pere III, que va arribar el 23 d’agost de 1339, juntament amb una rebaixa d’impostos per ajudar amb el finançament de l’obra (avantatges de no dependre d’un Ministerio de Fomento).

L’obra va ser encarregada a l’arquitecte Barceloní Guillem Catà i de seguida se’n va decidir el traçat i es van iniciar les tasques d’anivellament del terreny.

Fins aquí, tot normal. Fins que s’hi fica l’església (sí, Sancho, sí). El 1340, el bisbe de Vic Galcerà Sacosta s’oposa a que la sèquia passi pel municipi de Sallent, sota la seva jurisdicció. La disputa per aquest tema acaba amb l’excomunió de consellers, treballadors i arquitecte i la suspensió de misses i litúrgies a la ciutat (que llavors sí era una cosa molt greu; ara m’agradaria veure la Conferència Episcopal provant quelcom semblant, l’esclafit de riure general de la població el sentirien fins els pingüins emperadors enmig d’una tempesta antàrtica però al segle XIV aquesta mesura no feia gens ni mica de gràcia). Tot i això, van continuar les obres, no us penseu, doncs la situació de la ciutat era realment desesperada. I a partir d’aquí els historiadors seriosos us diran que el conflicte va durar fins que el Sacosta es va morir el 1345 i el nou Bisbe es va avenir a negociar. Però quina gràcia té això, quan existeix una alternativa amb molt més suc?

Per això, cavallers, tenim la tradició. I heus aquí que el 21 de febrer de l’any de nostre senyor de 1345, una misteriosa esfera de llum resplendent provinent de la muntanya de Montserrat baixa fins la ciutat de Manresa, es dirigeix a l’església del Carme i entra per la finestra de la façana principal mentre toquen les campanes. [“el dia 9 de les calendes de març de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella.”] [“21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) […], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat […], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.” ]

I això no és tot, un cop a dins, es divideix en tres feixos (o boles) que il·luminen l’absis i dues capelles. Tot seguit, es torna a unificar en una sol bola i emprèn la retirada cap a Montserrat.

Això és interpretat com un senyal diví i obliga el bisbe a rectificar (el nou bisbe, perquè Sacosta es mor abans de fer-ho).

La treva oficial es redacta i se signa a Vic el 19 de novembre de 1345.

L’anècdota de la llegenda podria ser un capítol d’Ancient Aliens perfectament. En té tots els ingredients: una esfera de llum resplendent. No hi pot haver història d’extraterrestres sense esferes de llum. Però a més a més aquesta baixa de Montserrat, el centre d’observació de fenòmens OVNI a Catalunya per excel·lència. Cal res més, de debò?

Sigui el que sigui: un miracle de la Moreneta, un fenomen sobrenatural, un fenomen meteorològic o una sonda alienígena escannejant la població per agafar mostres d’ADN, el Bisbe va cedir, la sèquia es va acabar (i encara hi és) i Manresa va sobreviure a la sequera.

http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%A9quia_de_Manresa

http://www.sortirambnens.com/excursions/a-peu/2558-la-sequia.html

http://www.parcdelasequia.cat/nivells/plantilla1/titular/centre-de-visitants
 

La nena del pou (o avui podria dir de la sèquia)