BALANCES OKTOBERFEST

Tots els països i totes les cultures presenten les seves contradiccions, potser aquesta és la gràcia del ser humà i de les seves comunitats i pobles, l’eterna contradicció. Evidentment, l’Índia no se n’escapa i recentment he tingut l’ocasió de viure una d’aquestes grans antítesis. Abans de començar, us he de fer cinc cèntims sobre l’origen de la festivitat religiosa més important de Bengala Occidental: el Durga Puja. La història comença en el terreny de la mitologia hindú – un dels panteons més complexos i complicats del planeta. Temps era temps, els dimonis campaven al seu aire per la Terra i els déus, desesperats van decidir demanar ajuda. A qui? A una deessa –no deixa de ser curiós que haguessin de recórrer a una dona: Durga, l’esposa de Shiva. Aquesta va atraure l’atenció dels dimonis –temptant-los amb la seva bellesa- i quan els va tenir tots a l’encalç es va posar furibunda. La seva ira es va manifestar en la forma de Kali, la terrible, una deessa negra vestida amb un collar de caps humans i un cinturó de braços tallats (molt fan!).

Una figura de Kali al taller on es preparen per al Diwali, que celebra la victòria de la llum sobre la foscor. Curiosament la llum estaria representada per Kali.

Kali, furibunda, va exterminar els dimonis en un tres i no res. Tan sols en va quedar el seu capità, Mahishasur, transformat en un búfal i que fou vençut per Durga (i els seus deu braços armats). Aquest és, si fa no fa, el mite de la Durga guerra. Però la deessa té una altra vessant, molt diferent: és l’esposa soferta de Shiva, l’alcohòlic impresentable, i mare dels seus quatre fills, Lakshmi, Saraswati, Ganesha i Kartikeya (4 fills en la tradició bengalí, al Sud tan sols en té dos, per exemple). És a dir, per una banda és fúria i feminitat desfermada –representada pels seus cabells deixats anar- i alhora és l’esposa submisa que, durant 10 dies l’any, cap al mes d’octubre, deixa el seu marit a la seva llar de l’Himàlaia i torna a casa a veure la família. I això és el que se celebra durant el Durga Puja, el retorn de la deessa a la llar.

Per al Durga Puja, a tot Bengala però sobre tot a Kolkata es construeixen els anomenats pandals – unes espectaculars estructures gegants de diferents temàtiques que acullen els altars on s’exposa la pratima, la imatge de Durga matant el dimoni búfal acompanyada dels fills i alguna altra figura secundària. Durant deu dies – per honorar les deu manifestacions de la deessa, cada una amb el seu nom i història – els calcutencs visiten aquests pandals (a la vora de 5000 tan sols a la ciutat) després de purificar-se al Hoogly (una branca del Ganges) amb la cerimònia del kola bou snan, en què s’honora la dona de Ganesha –que és l’arbre de la banana.

L’arbre de la banana, un dels elements del ritual de purificació

A l’interior d’aquests muntatges impressionants que són els pandals els devots presenten ofrenes diverses a Ma Durga. El darrer dia del festival, aquestes pratimes es duen en processó fins al riu i es llencen a l’aigua. La deessa, feta amb el fang del riu, torna al riu. S’acaba el cicle fins l’any vinent. I el més al·lucinant de tot és que al moment de llençar-la al riu perd tota la divinitat i tot el sentit i es converteix en un objecte sense valor que es pot llençar. Ja no és res. S’ha acabat el ritual. La corrua de grups que van baixant al moll amb la seva pratima és interminable i no para fins a altes hores de la matinada; una grua les va traient de l’aigua per apilar-les formant un munt d’escombraries. Em va quedar gravada la imatge d’un home arrossegant una de les Durga per terra agafada per un peu i arrencant-li la roba sense miraments abans de llençar-la a la pila de residus. Ja no era res. No feia ni mitja hora que havíem vist dones plorant davant la deessa pels carrers.

Preparant la figura per dur-la cap al riu

La contradicció que vull esmentar té a veure amb la deessa i les dones. I justament el missatge reivindicatiu d’un dels pandals que vam visitar, el de l’associació Behala Friends, se centrava en això. Havien muntat una gàbia gegant que representava l’Índia com una presó per a les dones. Aquesta associació havia volgut criticar aquest fet tant evident i tan greu: per una banda es venera la deessa i la feminitat i per l’altra les dones terrenals -esposes, mares, filles, germanes-, són tractades com l’ídol un cop dessacralitzat fora de l’aigua; és a dir, no són res. Com la Durga submisa que es resigna al seu marit alcohòlic – la religió, com sempre, com a excusa per a la resignació a un matrimoni infeliç o, en el cas de l’índia, arranjat. La deessa ens ha tret les castanyes del foc amb els dimonis però la releguem a un paper de mare i esposa. La deessa que tan sols és digna de reverència durant 10 dies l’any. Curiosament, no hi ha gairebé cap temple permanent dedicat a Durga a l’Índia, tot i que la seva manifestació més terrorífica, Kali, és venerada arreu i concretament, a Kolkata, resideix al temple més sagrat de la ciutat, el de Kalighat. Fins i tot se sospita que és la responsable de l’etimologia del nom de la ciutat, que podria provenir de Kalikkhetrô (কালীক্ষেত্র), que significa “el Camp de Kali”. És a dir que la deessa és prou important com per donar nom a la segona ciutat de l’Índia (Mumbai la va superar en població a mitjans dels 80) i per generar cues inhumanes als carrerons que envolten el seu temple però en la seva manifestació més iracunda i violenta. La deessa mare, la dona, la que torna a cada per veure la família, la més real, aquesta tan sols es mereix una setmana d’atenció. I mentrestant, a la Índia mundana els abusos a les dones se succeeixen d’una manera alarmant. Per sort, algunes veus s’alcen per reivindicar aquesta contradicció.

Acabo l’apunt amb les fotos de la pratima i l’interior del pandal reivindicatiu de Behala Friends per al Durga Puja 2015. No era l’únic. Kolkata és coneguda pel seu patrimoni literari, artístic i revolucionari (l’anomenen la ciutat de l’energia creativa i furiosa -la fúria ja sabem de qui l’han heretada) i aquí al Durga Puja es combinen els tres aspectes de la ciutat natal de Tagore, bressol de la literatura i el pensament moderns del país, que va ser governada durant dècades pel partit comunista electe i va ser un focus de la lluita per la independència de la índia. Sembla que aquest esperit de lluita encara perdura.

La nena del pou

Aquesta és la història d’uns sanfermines improvisats i insòlits que van tenir lloc al peu del Costabona, un cim del Pirineu gironí, la tarda de dissabte. El J., la T., el M. i jo havíem deixat el cotxe al peu de la pista forestal que va d’Espinavell a Setcases i havíem fet cap a un dels tres refugis lliures que es troben al peu del Costabona. La idea era fer-hi nit i l’endemà fer cim. El primer que vam fer després de deixar les coses al refu va ser organitzar una partida d’abastiment de llenya pels bosquets dels voltants – tot i que és octubre la temperatura baixa força quan surten els estels. Després de fer un primer viatge amb les branques agafades com bonament podia i clavant-me branquillons per tot arreu me’n vaig adonar que al costat de la llar de foc hi havia un sac gros. Vaig pensar que m’aniria força bé per carregar la llenya i me’l vaig endur.

Un dels tres refugis del Costabona i el cim al fons

Al llindar del bosc em vaig trobar amb la T. i totes dues ens en vam adonar que ens seguia una vaca. Mugia i ens seguia. Ens en vam allunyar pensant que defensava algun vedell o alguna cosa i vam enfilar bosc amunt entre els arbres. I la vaca ens seguia. Ja en aquell moment ens va donar una mica de mal rotllo, perquè no és un comportament normal. Allà al bosc ens vam topar amb el J., que havia aplegat un bon feix. I a tots tres ens va semblar que la vaca desistia i marxava. Vam omplir el sac de llenya i jo el vaig agafar. Vam decidir fer una mica de volta per esquivar les vaques en general, que amb els mugits de la primera s’havien alterat una mica i ens feien més cas del que seria normal. En sortir del bosc i endinsar-nos al prat per dirigir-nos cap al refugi va tornar a fer acte d’aparició la primera vaca però ara ja no anava sola. Baixava d’entre els arbres mugint cap a nosaltres i acompanyada d’unes amigues. Vam accelerar el pas. I llavors, totes les altres vaques que estaven escampades pel prat i que ja havien començat a caminar cap a nosaltres van començar a córrer mugint com boges. Les que baixaven del bosc també van començar a córrer. A córrer! Des de dos flancs diferents, i el millor de tot és que me’n vaig adonar que corrien cap a mi. I tot i que el meu inconscient tenia claríssim que les vaques són inofensives tampoc se m’escapava que un ramat sencer al galop podria llençar-me a terra i trepitjar-me –sense ànims de fer mal però una vaca és un bitxo prou gros, i ja no diguem mig centenar. Quan ja les tenia quasi a tocar se’m va il·luminar el cervell: és el puto sac! I el vaig llençar i vaig arrencar a córrer cap al refugi, que es trobava a uns 20 o 30 metres. En arribar a la porta em vaig girar per contemplar com el ramat havia envoltat completament el sac de llenya. Llavors, l’M., que s’havia quedat tallant troncs a la porta i havia contemplat l’escena de lluny hi va caure. – És que és un sac de pinso. Es devien pensar que els duies menjar! -va dir tan tranquil.

La mare que les va parir! – vaig exclamar.

Però la cosa no s’acaba aquí. Perquè als cinc minuts, en adonar-se que allò no era menjar, es van tombar i van venir totes cap al refugi, com a demanar explicacions. I allà s’hi van estar una bona estona, envoltant-nos i avançant a poc a poc (això sí és més típic en vaques i ja m’havia passat en diverses ocasions). No va ajudar que els meus companys es posessin a dinar al sol.

Aquesta marró va ser la darrera en marxar. Es veu que ens va agafar afecte perquè va trigar dues hores ben bones en desistir…

L’endemà ens vam llevar i vam fer el cim sense problemes – ningú no ens va confondre amb un sac de pinso.

La nena del pou

Fa uns mesos vaig tenir l’ocasió de descobrir la ciutat de Lió, convidada per l’agència SNCF Voyages i l’oficina de turisme de la ciutat. També va ser el meu primer viatge en AVE i per sort, a ningú no se li va acudir tallar cap cable de fibra òptica aquell dia. 5 hores de BCN-Sants al centre de Lió, contemplant els camps de colza florescents des de la finestra amb un fil musical que va incloure la banda sonora de the X-Files.  Confesso que no en sabia res, d’aquesta ciutat que s’alça a la confluència del Saona i el Roine, i em va sorprendre molt gratament. És un destí proper i molt recomanable per al típic pont de 3-4 dies.

La nostra primera parada va ser la basílica de Notre-Dame de Fourvière, al capdamunt d’un turó de 300m, allà on s’erigia la vella Lugdunum (la ciutat de la llum) romana. La Basílica és força moderna, construïda entre 1872 i 1896 i té una història particular i miraculosa. El 1634, la pesta va fulminar la meitat de la població i els lionesos, desesperats, van decidir resar-li una novena a la verge. Al novè dia,  l’epidèmia va passar. Com a agraïment, cada 8 de setembre des de llavors, l’alcalde puja a peu al turó amb una ofrena de 3 quilos d’espelmes i una moneda d’or. El 1832 la ciutat va patir una nova epidèmia: còlera. I els lionesos van tornar a provar sort amb la novena. Contra tot raciocini, va tornar a funcionar i en homenatge, la ciutat va erigir una estàtua d’or a la verge. El dia de la seva inauguració estava previst un festival de focs artificials però una tronada va aigualir –literalment- la festa. Llavors, els lionesos van decidir encendre espelmes de manera espontània a les finestres, donant origen a la Fête des Lumières, que se celebra cada 8 de desembre i atrau milers de visitants. Finalment, el 1870 no va ser una epidèmia sinó els prussians els que es van plantar a les portes de la ciutat. I què van fer els lionesos? Novena de torn – a veure, si funciona?-. Doncs, senyors, el novè dia, atenció, els prussians va decidir llençar la tovallola. Tal com ho sentiu. Tres miracles ja es mereixen una basílica i aquí la teniu. Rep 1.5M de visites l’any.

Tot baixant el turó cap al Vieux Lyon trobem les restes de Lugdunum, desenterrades gràcies a un projecte urbanístic i convertides en el Museu Gal·loromà l’any 75. Hi destaquen un teatre principal per a 10.000 espectadors i un altre de més petit per a 3000. Diuen que l’emperador August volia convertir aquesta ciutat fundada el 43aC en la nova Roma i en va fer un centre de vida intel·lectual i modern de 50.000 habitants, amb un aqüeducte i un sistema de cisternes connectades sota el turó. Però un incendi la va destruir el s.II i va quedar totalment abandonada.

La ciutat medieval es va alçar a la riba del Saona. I va anar creixent fins passar el riu als s.XVII-XVIII i ocupar part de la península que es forma a la confluència de les dues vies fluvials. I al s.XIX va traspassar també el Roine.  Avui és la tercera ciutat del país i capital de la gastronomia francesa.

Un Traboule

La característica més emblemàtica del Viex Lyon, el casc medieval, són els traboule, un laberint de carrerons coberts que connecten les cases amb els carrers principals i que neixen dels problemes d’espai de la Lió medieval, atrapada entre el riu i el turó. Es veu que els lionesos medievals eren reticents a passar el riu i es van entestar en apilar filera rere filera de cases, cada cop més estretes i cada cop més enganxades. Quan ja no podien enganxar-les més, van afegir-hi pisos i van compartir escales. Tot per evitar l’inevitable. Al final no van tenir més remei que expandir-se a l’altra banda igualment. Alguns dels traboule estan oberts al públic i fan de drecera entre els carrers principals. No són fàcils de navegar si no te’ls coneixes i per això la resistència els va fer servir per fugir dels nazis.

De l’Edad Mitjana passem al Renaixement i a la moda de l’arquitectura italiana – en part impulsada pels mercaders que s’instal·laven a la ciutat. Fins i tot els Médici van passar per aquí a fer de mecenes i els arquitectes van deixar una corrua de palazzos al seu pas.

I tot i que els carrerons medievals i els palaus venecians tenen la seva gràcia i encant, Lió no seria el que és sense el contrast brutal amb La Confluence, l’antiga zona industrial que ha deixat 150Ha al cor de Lió per desenvolupar el projecte urbanístic més gran d’Europa a dia d’avui. La renovació es va iniciar fa 10 anys quan, amb el tancament del port Rambaud, la desaparició de les velles instal·lacions portuàries, els molls de càrrega, els magatzems, els escorxadors i les fàbriques va fer lloc per a un barri modern i sostenible amb habitatges, universitats, espais culturals, museus i un auditori, entre d’altres, al bell mig de la ciutat. Ara, La Confluence és un somni per als amants de l’arquitectura contemporània i de l’urbanisme. Hi trobareu obres d’arquitectes internacionals com MVRDV, Coop Himmelbau, Jakob i MacFarlane, Massimiliano Fuksas, Kengo Kuma i Christian de Portzamparc, Odile Decq, Manuelle Gautrand i Jean-Michel Wilmotte. Espais moderns, lluminosos, dissenyats amb criteris mediambientals i energètics (l’edifici Hikari produeix més energia de la que consumeix gràcies a la combinació de panells solars, energia geotèrmica i una planta de cogeneració). Edificis contemporanis com l’espectacular i vistós Cube Orange conviuen amb les velles instal·lacions industrials rehabilitades que s’han volgut mantenir com a homenatge al passat, com La Sucrière, un vell magatzem de sucre amb 10.000m2 d’espai per a exposicions – em vaig perdre la d’Star Wars per una setmana- i biennals d’art o l’Espace Verney-Carron, que ha convertit les velles plataformes de càrrega en balcons.

Aquests detalls i uns pocs elements com les grues o les vies conservades com a element paisatgístic ens recorden que això abans era un horror de molls de càrrega i escorxadors (penseu que van haver de treure el 35% de la terra per netejar-la de la contaminació acumulada per dos segles d’activitat industrial abans de començar cap obra). Fins i tot hi havia una presó que estan reconvertint en Universitat. I completant el paquet, al final d’un passeig ajardinat a la vora del riu, a la punta de la península, es troba l’espectacular Musée des Confluences, dels arquitectes austríacs Coop Himmelb(l)au.

Val la pena visitar-lo només per l’edifici, que és impressionant, un “núvol” d’acer i vidre en dos nivells. A dins hi podem trobar la col·lecció típica de qualsevol museu de les civilitzacions- mòmies, esquelets de dinosaure, màscares africanes i animals dissecats -, tot i que distribuïda d’una manera més original. També hi ha un pis dedicat a exposicions temporals, que en aquell moment eren més interessants que la permanent. El restaurant de la planta baixa és molt recomanable.

Deixem La Confluence  per tornar al centre en un vaporeto – que surt del moll del costat del centre comercial- i fem cap a la place Bellecour, una de les places peatonals més grans del món, al costat de la zona comercial. I d’allí ens dirigim, en metro, a la Croix-Rousse, el centre de producció de seda únic a França. Situat damunt un turó, va ser un poble separat de Lió fins al 1852, amb la qual cosa conserva la personalitat pròpia. Al s. XIX es va transformar amb l’arribada dels canuts, els artesans de la seda. Joseph Marie Jacquard va revolucionar la indústria de la seda a l’inventar un tela mecànic que funcionava amb un sistema de targetes perforades per fer patrons, una tècnica única i que no es pot reproduir amb mitjans moderns (els pocs artesans que queden a Lió capaços d’operar un telar Jacquard treballen per als grans noms de l’alta costura). Els telers feien 4 metres d’alçada i els artesans treballaven a casa i això obligava a construir sostres altíssims, la característica principal dels habitatges d’aquest barri. La vida no era fàcil per a aquests treballadors, que van protagonitzar dues revoltes al s.XIX.

I per acabar, no podem parlar de Lió sense parlar de cuina –no paràvem de menjar, crec que em vaig engreixar i tot- i de Paul Bocuse, pare de la nouvelle cuisine. Que Lió sigui la capital de la gastronomia francesa és, en bona part, mèrit d’aquest home, que fa 50 anys que té 3 estrelles Michelin, un rècord absolut. Se’l considera el millor xef de tots els temps i és un heroi local. El mercat central du el seu nom. Lió és la ciutat de món amb més estrelles Michelin per metre quadrat, en part també gràcies a que la regió produeix alguns del millors productes frescos de França.

Els típics restaurants de Lió són els bouchons, d’origen medieval. El bouchon era el raspall amb el qual els empleats de les fondes raspallaven els cavalls del clients i per anunciar que oferien aquest servei en tenien un de penjat a la porta. Les fondes i els cavalls van desaparèixer però el nom ha perdurat. En teoria es caracteritzen per la decoració i per una cuina amb ingredients senzills i plats més mundans, perquè aquí hi venien a menjar els treballadors. Per contra, la nouvelle cuisine té un origen burgés i neix a les llars dels mercaders rics, que contractaven cuineres per oferir àpats als seus clients i parlar de negocis. Aquestes cuineres van acabar obrint els seus propis restaurants. En general, eren dones amb molta personalitat i se les coneixia com les mères. Una d’elles, Eugenie Brazier, va esdevenir la primera dona en guanyar-se tres estrelles Michelin. Al final va decidir abandonar Lió i obrir un restaurant en un poble dels voltants. I allà vivia tan feliç quan una nit a les 4 de la matinada se li va presentar un xaval de 14 anys amb la bici perquè volia aprendre a cuinar. Era Paul Bocuse. Ell heretaria la tradició de les mères i la convertiria en la nouvelle cuisine. Irònic, oi? Al final ha acabat en mans d’homes. Vaig preguntar a la nostra guia quantes dones xef hi havia a Lió i no em va saber respondre. O sigui que deuen ser ben poques. Algunes especialitats locals? El fromage cervelle de canut (formatge fresc, all i cebetes), la saucisson à cuire (un embotit), les andouillettes lyonnaises (un paté) o els grattons (morro de porc), el paté en Croute (una massa farcida de paté), els macarons (no confondre amb macarrons). Cal regar-ho amb un beaujolais rosat o negre o un Côtes du Rhône, per exemple.

I tal com havia arribat a Lió, en tren gràcies a es.voyages-sncf.com/es, me’n vaig tornar cap a casa.

Nota: Aquesta entrada és un auto-plagi. He decidit no denunciar-me a mi mateixa.

La nena del pou

Vam entrar a Cambotja per via fluvial, Mekong amunt, amb un vaixell suposadament ràpid. Sort que vam triar el ràpid, que si no encara hi seríem. Potser sí que el vaixell ho era, de ràpid, no sé, però els tràmits fronterers es van fer eterns, especialment al moll de la duana bananera d’entrada, sobre tot, crec, per la calor inhumana – a les 7 del matí ja suàvem a Chau Doc, al bell mig del delta, encara a Vietnam-. Mentre esperàvem, nens, com sempre a vendre’ns coses i exclamant “Same, same monkey, eat banana!” en veure els pèls de les cames d’un dels meus companys de viatge.

Però finalment, passaports revisats i retornats i visat pagat, vam poder continuar el nostre viatge riu amunt amb aquella mena d’autobús aquàtic claustrofòbic que va acabar atracant a Phnom Pehn a quarts de 4 del migdia, amb molt de retard, la qual cosa ens donava molt poc temps de marge per fer res (l’endemà al matí ja marxàvem cap a Siem Reap). Neguitosos per això i sense haver dinat – l’eixam de taxistes i conductors de vehicles diversos llançant-se’ns al damunt no ajudava pas gaire, tampoc-, vam agafar un taxista que ens va deixar en un hotel sense finestres exteriors però no ens podíem permetre el luxe de triar, i a més, només era una nit i el preu era irrisori. El mateix taxista es va oferir a dur-nos al camp de la mort de Choeung Ek. El meu amic Dani – el “same same monkey”- i jo vam aprofitar l’oferiment. La resta del grup va optar per la Pagoda de Plata. Era tard i no podíem fer totes dues visites.

El taxi va sortir de Phnom Penh i les carreteres van perdre l’asfalt, i, de sobte, vam fer una regressió en el temps, a un entorn totalment rural i salvatge alhora. Cambotja no era Vietnam – l’Àsia d’influència xinesa amb gent d’ulls esquinçats i pell groguenca i estil arquitectònic totalment cantonès, sobre tot els temples-, Cambotja era l’Àsia de tipus hindú, d’estil més aviat tailandès, començant per l’alfabet, però també  en l’arquitectura i la vestimenta. Gent fosca de pell i ulls occidentals; monjos budistes amb les túniques característiques de color carbassa; nens despullats i bruts pels carrers de la capital, imatge que no havíem vist pas al país veí. El contrast era bèstia.

Pel camí, en Khem, el taxista ens va anar posant en situació explicant la seva experiència amb la dictadura: familiars morts i desapareguts, un germà assassinat, un altre perdut a la selva amb el khmer roig, al qual encara buscava. Amb l’horripilant balanç d’un terç total de la població del país assassinada durant el regnat de terror de Pol Pot no és d’estranyar que ens digués que totes les famílies cambotjanes, absolutament totes, hi havien perdut gent. És pura estadística.

El Centre d’extermini de Choeung Ek, un lloc absolutament desolat, depriment i incomprensible per a cap persona humana, estava situat al bell mig de la selva, tot i que no gaire lluny de la capital. Com a cartell de benvinguda, una estupa de vidre amb centenars de cranis humans desenterrats de les fosses comunes dels voltants, una visió esfereïdora. Desenes de barretes d’encens cremant en homenatge envaïen l’aire amb aquella olor tan característica a la qual ja ens havíem acostumat. I en marxar nosaltres n’hi hauria una més.

Però no van ser els cranis. No va ser l’aroma d’encens ni l’aire de desolació. Va ser un arbre, un simple arbre amb un rètol. Hi deia: “En aquest arbre, els guàrdies del camp hi lligaven els nens per apallissar-los”. Va ser allí, en aquell precís moment, passades les 5 de la tarda d’un 4 d’octubre de 2005, que vaig perdre la poca fe en la humanitat que em quedava (i creieu-me que ja era ben poca després del Museu de la Guerra de Saigon), davant un simple rètol lligat matusserament a un arbre. No cal res més.

La nena del pou

L’altre dia era a casa d’uns amics [uns bons amics que m’acullen de tant en tant al seu jardí al peu de Collserola, cosa que s’agraeix amb aquestes calorades. També hi fa calor, sobre la Ronda, però hi corre l’aire i la temperatura baixa tres o quatre graus. El meu pis de Nou Barris sembla estancat en una bombolla de 31^oC. I és Nou Barris. Endinseu-vos a l’Eixample, si goseu]. Dos dies abans, tot sopant, havíem vist una cosa peluda córrer esperitada per la barana i enfilar-se a un arbre. “Un esquirol?”, ens vam plantejar, innocents de nosaltres, “o una rata?”.  I la cosa va quedar aquí.

En aquesta ocasió, paràvem taula al porxo poc abans del capvespre, quan ella em diu, tranquil·lament:

-Recordes el dubte que teníem si allò de l’altre dia era un esquirol o una rata? Doncs era una rata. N’estic veient una ara mateix a l’arbre del veí. No, dues…. Tres….

-Quatre… –afegeixo jo, i ja deixem de comptar, l’arbre n’és ple. Rates negres amb la cua llarga, passejant entre les branques i menjant-se les llavors entre les fulles.

Poc després ja tan sols n’intuïm les siluetes en la penombra. Aviat, sopant, tan sols en sentirem la fressa.

-No sabia que les rates pugessin als arbres!  Les rates pugen als arbres? – és evident que sí. Però, per sort, sempre ens queda el wifi, un mòbil i sant Google. Escric “rates” i “arbres” i ja em surt l’opció automàticament de “Barcelona”. Mala senyal. Enllaços a articles diversos de diaris. Són de l’estiu passat. Titulars de l’estil “les rates de Barcelona han començat a fer niu als arbres”. Sí, amics, ja no són tan sols les simpàtiques cotorretes verdes les que sentim fent soroll entre el fullam. Al capvespre, a l’abric de la penombra, el que sentiu podrien ser rates. Hi ha mil entrades a blocs parlant-ne.

I al porxo dels meus amics, sopar amb espectacle – sonor, en la foscor ja no es veuen. Però hi són. I ben a prop, a uns 4 metres de distància del nostre porxo. La meva amiga es comença a posar nerviosa. Tanquem finestres. Comprovo que la de la meva habitació ja era tancada.

-Demà mateix faig posar mosquiteres! – exclama- . I vaig a buscar dos o tres gats més – el resident jau tranquil·lament al jardí, marcant-se un Rajoy i mirant cap a una altra banda, com si res. No el culpo, està en clara inferioritat numèrica.

Llegim alguns dels articles que trobem per Internet, la meva amiga cada cop més esgarrifada. Descartem l’opció verí per no matar el gat i l’opció escopeta perquè no tenim balins (i per seguretat, també). Pel que diuen pel ciberespai, sembla que la solució és posar una anella metàl·lica al voltant del tronc… però aquest arbre és del veí. Suggereixo trucar a l’ajuntament demà a primera hora.

En acabat de sopar, recollim ràpidament i ens tanquem dins de casa a jugar a la Playstation. Avui, res de ressopó a la fresca.

– I de dia, on es fiquen? – aquesta és l’altra gran pregunta.

Me’n vaig a dormir. L’endemà, quan em desperto, la meva amiga em comenta que ha vist el jardiner del veí i li ha explicat. Ara ja estan avisats. Escric un whatsapp a un dels meus grups explicant el meu descobriment sobre les rates arborícoles. Una amiga em respon: “I pel matí van a les piscines del fòrum, jo les he vistes”. Vés per on, ara ja sabem on van de dia, a la platja. Com a bones barcelonines.

Penso en aquella col·lecció de cromos dels anys 80 Arbres de Barcelona. En podrien fer una segona part, amb els seus residents.

La nena del pou

Voleu veure ocellets sense haver-vos d’aixecar del sofà?

http://projectpuffin.audubon.org/audubon-live-cams

Aquí podreu triar entre una sel·lecció de live feeds de càmeres col·locades en indrets estratègics, com nius o el penya-segat dels frarets (i altres aus marines):

O un niu de xatrac àrtic: http://explore.org/live-cams/player/tern-cam

Que els ocells us avorreixen? Tranquils, http://explore.org/live-cams/ us ofereix de tot, des d’óssos polars, tolls d’aigua africans, zones d’aterratge d’abelles i càmeres submarines fins a càmeres panoràmiques enfocant el mar -per seguir postes de sol en directe a l’altra punta del món- o col·locades en parcs nacionals.

Per a tots els gustos i nivells d’avorriment estiuenc…

La nena del pou

Aquesta foto dels germans Sayn-Wittgenstein-Sayn la va fer la seva pròpia mare, Marianne (coneguda al món de la fotografia com Mamarazza), en un iot a la costa de Mallorca l’any 55.

Ja han passat gairebé 30 anys del desastre de Txernòbil i els efectes de la devastació continuen ben evidents. Ocells amb el cervell més petit, més aranyes i menys papallones, animals amb comportaments estranys… Animals, sí, perquè malgrat tot, la vida sempre se’n surt, d’una manera o un altra. Les càmeres col·locades estratègicament a la zona d’exclusió pel programa TREE (http://www.ceh.ac.uk/tree) mostren imatges d’óssos (no se n’havien vist en més de 100 anys), llops, guineus –s’ha fet viral el vídeo d’una guineu fent-se un “entrepà”-, cavalls salvatges, ants, cabirols, senglars, linxs, toixons, cérvols… Qui sap els efectes que la radioactivitat tindrà en aquests animals però per ara s’han fet els amos d’una zona lliure d’humans des de 1986.

Però hi ha un altre grup en el qual la gent normal no ens fixem, els descomposadors: insectes, fongs i fongs mucilaginosos que s’alimenten de les restes dels organismes morts. Sense aquests recicladors, el carboni, el nitrogen i altres elements essencials per a la vida queden atrapats dins els cadàvers de les plantes.

Els efectes de la contaminació radioactiva en la desintegració del material vegetal eren desconeguts fins ara. Els científics que estudien els boscos de Txernòbil han descobert que la radioactivitat ha reduït la pèrdua de massa de fullaraca. Les fulles mortes de terra, juntament amb les agulles dels pins del tristament famós Bosc Vermell – nom amb què es van batejar els arbres dels 10km2 al voltant de la funesta central-, no es desintegren… ni passades més de dues dècades de la catàstrofe.

“A part d’unes quantes formigues, els troncs dels arbres morts estaven gairebé intactes quan els vam examinar”, explica l’investigador nord-americà Timothy Mousseau. “És sorprenent, perquè als boscos que jo conec, un arbre caigut ha esdevingut serradures després de 10 anys a terra”.

Mousseau i un equip internacional han estat estudiant l’acumulació de fullaraca, que era tres cops més densa a los zones amb més contaminació radioactiva. Havien predit que el ritme de descomposició es reduiria a les zones més contaminades per l’absència d’invertebrats i microorganismes. I així és. “La radiació inhibeix la descomposició microbial de les fulles mortes a les capes superiors del sòl”. Aquesta acumulació té un efecte: els nutrients no retornen al sòl i per això els arbres creixen més a poc a poc a Txernòbil.

Així doncs, encara que a priori pugui sonar poètic, això de les fulles –la balada de la fullaraca eterna-, podria ser el símbol d’un dels grans desastres ecològics de la nostra era. I ens ajuda a avançar els esdeveniments del que ens podem trobar a Fukushima.

La rabosa de l’entrepà:

https://www.youtube.com/watch?v=2Kconda5VD8

El biòleg Timothy Mousseau in situ estudiant les teranyines, insectes i altres…

Més fotos d’animalons:

https://wiki.ceh.ac.uk/display/NRT/Chernobyl+Webcams

La nena del pou radioactiu

Com ja comentava en un apunt de 2011, l’erupció del volcà indonesi Tambora, el 10 d’abril de 1815, va ser una explosió que va alterar el clima del planeta durant anys i acabaria impulsant revolucions i migracions. Unes 70.000 persones van morir directament en l’explosió i centenars de milers més van morir de malalties i fam a conseqüència dels efectes de l’erupció al planeta.

Quina magnitud va tenir aquesta erupció?

El Tambora va escopir 175km3 de cendra i piroclasts. Prou com per cobrir Singapur amb 245 metres de cendra. Els vulcanòlegs no comparen les erupcions en termes de volum de cendra sinó que ho converteixen al seu equivalent en roca densa: En aquest cas, 50km3 de magma, que són 35 cops més que la darrera erupció a Islàndia (el camp de lava del Holuhraun, la major al país en 200 anys). En densitat, són 150 gigatones de magma.

Però el Tambora no tan sols va escopir una quantitat ingent de material sinó que a més ho va fer en un període de temps molt breu; menys de 3 dies. En el punt àlgid, devia d’escopir entre 300-500 milions de quilos per segon. I amb el magma es van deixar anar gasos: 60 Tg (teragram, o 10¹² grams) de sofre, 100 Tg d’àcid clorhídric (HCl) i 70 Tg de fluor, 6 cops més sofre que l’erupció del Pinatubo. Són aquests aerosols, sobre tot el sofre, els que van crear les acolorides postes de sol que retrataria William Turner i que van refredar la temperatura del planeta durant anys, amb conseqüències demolidores.

L’erupció va tenir dues fases: Una erupció Pliniana inicial que va produir una columna de cendra de 33-43 km d’alçada (3-4 cops més amunt que un vol comercial). Això vol dir que la cendra va arribar a l’estratosfera, on els vents la podien desplaçar ràpidament per tota la Terra. A la columna eruptiva la va seguir un flux piroclàstic que va lliscar avall. Uns 500.000km2 de terreny van quedar coberts per 1cm de cendra – imagineu tota Espanya coberta per 1cm de cendra-. El doble d’aquesta superfície devia quedar coberta amb una capa fina de cendra. A Banyawangi, a uns 400km del Tambora, van caure 23 cm de cendra. Prou com per enfonsar les teulades de les cases al barrejar-se amb la pluja.

Es calcula que l’energia alliberada amb l’erupció va ser de ~1.4 x 10²⁰ joules, o sigui 33mil milions de tones de TNT (2.2 milions de bombes atòmiques) o ¼ del consum energètic anual mundial. 1200 cops més potent que un terratrèmol d’escala 9.

Abans de l’erupció, el Tambora feia uns 4300m d’alçada. Evidentment, va quedar destruït i en el seu lloc es va formar una caldera de 1.2km de profunditat i un volum de 36km3 (bàsicament el forat que van deixar els 50km3 de magma escampats pel sud-est asiàtic; la resta és la cendra que ha desaparegut).

Les conseqüències d’aquella erupció les vaig relatar a l’apunt de 2011:  http://blocs.mesvilaweb.cat/aniol/?p=203987

Les possibilitats que es produeixi una altra erupció com aquella als propers 50 anys és del 10% i el més probable seria un altre volcà indonesi.

El Tambora ara:

La nena del pou de magma

Aquest any (i el que ve) es commemora el centenari d’una de les expedicions més famoses i fascinants de la història de les grans exploracions. Fascinant perquè poques fites de supervivència humana igualen la desafortunada expedició de Sir Ernest Shackleton a l’Antàrtida entre 1914 i 1916. Suposo que al llarg d’aquests dos anys en sentirem a parlar i se’n faran homenatges diversos. Jo vaig començant ja, que és llarga…

Ernest Shackleton, nascut a Irlanda, és una de les figures clau de l’era heroica de l’exploració antàrtica (va participar en quatre expedicions al continent blanc, de les quals en va liderar tres, la Discovery, la Nimrod, la que el faria més famós i de la qual en parlo aquí a bord de l’Endurance i la Shackleton-Rowett).

Shackleton ja va començar a planejar el seu tercer viatge a l’Antàrtida tan bon punt va retornar de l’expedició Nimrod (1907-09), amb la qual havia fracassat en el seu intent d’arribar al Pol Sud (tot i haver assolit altres fites). Convençut que ben aviat algú aconseguiria arribar-hi va decidir pujar la juguesca. Aquest cop el seu objectiu era creuar tot el continent Antàrtic de costa a costa passant pel Pol Sud, un recorregut de 2900km. El seu pla era sortir de la zona del mar de Weddell i per fer-ho va triar un vaixell construït a noruega per a creuers turístics per l’Àrtic: l’Endurance. Per trobar homes per a l’expedició va posar un anunci al diari:

“Men wanted: for hazardous journey. Small wages, bitter cold, long mesos of complete darkness, constant danger, safe return doubtful. Honour and recognition in case of success. Sir Ernest Shackleton”

“Es busquen homes per a un viatge perillós. Poca paga, fred inhumà, molts mesos de completa obscuritat, perill constant, no està garantit el retorn. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.

Es van presentar centenars de candidats.

A finals de juny de 1914 ja ho tenia tot a punt. Havia aconseguit finançament i fins i tot el vist i plau del mateix Churchill just el dia abans que esclatés la Primera Guerra Mundial.

El 8 d’agost l’Endurance es feia a la mar, cap a l’Antàrtida, via Buenos Aires i l’illa de South Georgia, on hi havia una estació balenera noruega. En aquell moment es creia que la guerra duraria sis mesos i es resoldria aviat – i segurament ningú no s’esperava l’escabetxina que va ser.

Els expedicionaris van arribar a South Georgia el 5 de novembre. La idea era passar-hi tan sols uns dies però les condiciones del gel al mar de Weddell els van obligar a quedar-s’hi un mes, esperant que es dispersés. Finalment van salpar el 5 de desembre de 1914 amb un carregament extra de carbó que els havia d’ajudar a empènyer l’Endurance a través del gel. També es van endur roba i subministraments extra adquirits a South Georgia, per si de cas.

Ben aviat van trobar gel. Després de batallar-hi durant milers de kilòmetres i quan tan sols es trobava a un dia de navegació del seu destí, l’Endurance va quedar encerclat. Era el 18 de gener de 1915. La temperatura va caure en picat cimentant el vaixell dins el gel. I així, atrapat, va començar a anar a la deriva. Els expedicionaris ho van provar tot per alliberar-se’n – fins i tot serrar el gel a mà- però no van poder. La capa era gruixuda i sòlida.

A finals de febrer (finals de l’estiu antàrtic), la temperatura havia baixat a 20 sota zero i començava a ser era evident que haurien de passar l’hivern allà. Van trobar maneres d’entretenir-se, com partits de futbol i hoquei damunt el gel, fins que els dies es van escurçar al màxim i la foscor els va engolir. I el gel continuava acumulant-se.

“El gel s’està acumulant fins a alçades d’entre 3 i 5 metres en alguns punts, les corrents oposades mouen les plaques unes contra les altres a 100m/hora. El so em recorda al d’un fort onatge llunyà. Dret, sobre el gel que es mou, et pots imaginar que el destorba l’alè d’un poderós gegant sota la superfície”. Shackleton

Fins llavors, també havien sortit a caçar foques i pingüins per alimentar-se (ells i els gossos de trineu que duien al vaixell), però aquests havien desaparegut en començar l’hivern. En van tornar a veure alguns al setembre.

El 23 d’octubre el gel va començar a esberlar el casc de l’Endurance. La primera fuga d’aigua es va poder solucionar. Havien anat a la deriva amb el gel uns 2400km des que s’hi havien quedat atrapats 281 dies enrere i ara es trobaven a 770km de Paulet Island, el punt més proper on era possible trobar refugi i aliment.

Shackleton va ordenar baixar les barques, l’equipament, les provisions i els trineus al gel. Els homes van plantar 5 tendes a 100 metres del vaixell, cada cop més esclafat, però es van haver de traslladar quan se’ls va començar a esquerdar. Van establir l’Ocean Camp a uns 2km.

L’Endurance finalment es va enfonsar sota el gel i les aigües del mar de Weddell el 21 de novembre de 1915. Els homes havien salvat tot el que havien pogut (incloses les fotos –meravelloses- d’en Frank Hurley).

Ara, els 28 membres de l’expedició (més desenes de gossos i el gat del cuiner) es trobaven aïllats sobre la capa de gel, a la deriva a milers de kilòmetres de terra ferma i de la civilització, sense vaixell, sense cap manera de comunicar-se amb el món i amb un nombre limitat de provisions. Però el pitjor era que aquesta capa es començava a esquerdar ara que havia arribat la primavera. El 20 de desembre, Shackleton decidia abandonar el campament i avançar cap a l’oest, on creia que es trobava l’illa de Paulet.

Es van endur dos dels bots: el James Caird i el Dudley Docker. El tercer, l’Stancomb Wills, es va quedar al campament. Si el gel es desfeia, sempre els quedarien els bots de 6 metres.

“Després d’un any de batalla incessant contra el gel havíem tornat a la mateixa latitud de la qual havíem partit amb tantes esperances i aspiracions 12 mesos abans; però les condiciones eren ben diferents ara. Amb el vaixell destrossat suràvem a la deriva sobre un tros de gel a la mercè dels vents”.
Shackleton, cap d’any de 1915

Molts dels gossos havien mort per malaltia i els que quedaven van haver de ser sacrificats entre el 14 de gener i el 30 de març de 1916. Van aprofitar per menjar-se’ls. Tampoc va sobreviure el gat del cuiner.

Alguns homes encapçalats per Frank Wild van tornar a buscar l’Stancomb Wills, el tercer bot. El 9 d’abril, es van veure obligats a pujar-hi per avançar per trams d’aigües obertes però al vespre van poder tornar a acampar sobre un tros de gel.

Si els homes es mantenien ferms era gràcies als dots de lideratge de Shackleton, les seves habilitats i el fet que entenia com d’important n’era mantenir la moral. Era una de les seves grans virtuts.

El grup es mantenia unit gràcies a la tasca d’empènyer els bots carregats per damunt el gel irregular. Ja feia 14 mesos que l’Endurance s’havia quedat atrapat i 5 des que s’havia enfonsat, convertint-los en nàufrags en aquell paratge inhòspit. El 12 d’abril, Shackleton va descobrir que, enlloc d’avançar cap a l’Oest, s’havien desplaçat 50 km cap a l’Est per culpa del gel a la deriva. Però des d’on eren es podia veure Elephant Island, que formava part de les Shetland del Sud, i el mar en aquella zona estava obert i era navegable. Quan van desembarcar a Elephant Island, extasiats, feia 497 dies que no tocaven terra.

La primera platja on van desembarcar no era ideal ni de bon tros, però aviat van trobar un lloc més adient per acampar.

“Apinyats al voltant de l’estufa de greix, amb aquell fum acre a la cara, formàvem un grup alegre. La vida no era tan horrorosa. Vam sopar mentre la neu es desprenia de la glacera i els nostres cossos glaçats s’anaven escalfant”.

Shackleton

Per primer cop en molt de temps estaven segurs, però continuaven perduts, lluny de la civilització i sense que ningú sabés on eren i com es trobaven. El rescat era inimaginable. Per allà no hi passava cap vaixell. No hi havia cap aparell de ràdio capaç de comunicar-se a aquella distància. El món no vindria fins a Elephant Island.

Shackleton es va adonar que si volia que els rescatessin hauria de viatjar fins al lloc habitat més proper, que era l’estació balenera a South Georgia, a uns 1300km a través del tram d’oceà més tempestuós del planeta. Amb un bot de 6 metres de llarg. Amb onades de 15 metres. Amb l’ajut d’un sextant i un cronòmetre de precisió desconeguda i depenent del sol que potser no es veuria durant setmanes sota la capa de núvols típica d’aquelles latituds. El bot triat per al viatge fou el James Caird, que van arreglar i equipar com van poder cobrint una part per refugiar-se del mar i les inclemències del temps.

Shackleton va triar Frank Wild perquè es quedés a càrrec del homes a Elephant Island perquè el va considerar el més adequat per mantenir-los units. Si no els havia rescatat a la primavera, haurien de provar d’arribar a Deception Island. El grup que es va quedar va fer servir els dos bots restants per fer-se dues cabanes, donant-los la volta i col·locant-los sobre petits murs de pedra, i fent servir la lona de les tendes per protegir-se del vent. Fins i tot van aconseguir crear finestres de cel·luloide amb una vella capsa de fotos, i s’escalfaven amb una estufa de greix que doblava com a fogó i fanalet. Estaven estrets i tenien poc menjar. Un membre del grup, en Blackborow (un nano que s’havia embarcat com a polissó a Buenos Aires quan havien contractat al seu company) patia congelació als dits del peus. El metge va haver d’amputar-los-hi amb la llum magra de l’estufa de greix.

El James Caird va salpar el 24 d’abril, el darrer dia abans que el gel es tornés a tancar, i un dia de relativa calma. En formaven la tripulació Shackleton, Worsley, Crean, McNeish, McCarthy i Vincent. Preveien que la travessa duraria un mes. Potser no preveien que esdevindria un dels viatges en bot més increïbles de tots els temps.

Avançaven a un ritme de 100-110km al dia en unes condicions duríssimes. L’aigua entrava constantment mullant-ho tot, fins els sacs de dormir i era gairebé impossible escalfar-se. Duien 4 sacs de dormir fets de pell de ren que van perdre el pèl amb la humitat, perdent efectivitat i taponant la bomba que feien servir per treure l’aigua del bot. Com que anava poc carregat hi havien hagut de posar rocs i llast, que havien d’anar movent constantment per no afectar el rumb.

El temps va empitjorar i es van haver d’enfrontar a tempestes ferotges. A mesura que la temperatura queia, es formava gel a la part externa del bot, que va arribar a ser de 38cm de gruix a la coberta. Això li va afegir molt de pes i n’afectava el rumb. Van provar de treure tant de gel com van poder amb eines improvisades però la situació encara va empitjorar més. Van començar a llençar objectes per la borda, com els rems de recanvi i dos sacs de dormir, que ara eren xops i durs i plens de gel.

A vegades havien de treure l’aigua de dins i l’únic consol durant tot el viatge foren els àpats calents cada quatre hores a la llum de l’estufa. L’àncora marina que mantenia una mica l’estabilitat del bot en l’onatge es va perdre i es van veure obligats a treure el gel de les veles per poder mantenir el rumb.

Començaven a patir congelació a les mans amb el fred i la humitat constant. El cel ennuvolat dificultava la navegació. Però al setè dia, una clariana els va permetre veure el sol i en Worsley va poder orientar-se; va calcular que havien avançat 600k i es trobaven a mig camí de South Georgia. Aquell breu període de sol els va permetre estendre la roba i altres peces d’equipament a la coberta per assecar-la. El gel es va obrir i van començar a veure fauna, marsopes i petrells.

El 5 de maig la mar es va enfadar.

“Vaig dir als homes que cel s’aclaria i de sobte me’n vaig adonar que allò que havia vist no era una clariana sinó la cresta blanca d’un onada gegantina. En 26 anys de navegació mai no m’havia trobat amb una onada tan immensa. Era una convulsió poderosa de l’oceà, una cosa molt diferent dels mars agitats que havien estat el nostre enemic durant dies. Vaig cridar: ‘Per l’amor de Déu, agafeu-vos. Ve directa!’. Va ser un moment que va semblar hores. El mar al nostre voltant es va tornar escuma blanca. Vam sentir com el bot s’alçava i queia com un tros de suro a la platja. Ens trobàvem en mig del caos de l’aigua torturada; però no sé com el bot va sobreviure, mig ple d’aigua, mig enfonsat pel pes i agitant-se amb l’embat. Vam treure l’aigua amb l’energia de qui lluita per sobreviure amb el primer recipient que vam trobar i al cap de 10 minuts d’incertesa vam sentir que tornàvem a viure”.

El 7 de maig en Worsley va poder tornar a fer una lectura de navegació i va calcular que es trobaven a uns 160km de la punta de South Georgia, dos dies amb el vent a favor i veurien l’illa. El matí del 8 de maig van començar a trobar algues surant i algunes aus. Tot just al migdia van albirar South Georgia, 14 dies després d’haver sortit d’Elephant Island i en la meitat de temps que havien previst.

Desembarcar no seria fàcil; hi havia moltes roques en aquella zona i molts penya-segats. Malgrat que eren a punt de quedar-se sense aigua no van tenir més remei que esperar al matí següent per provar de desembarcar.

Però el matí va dur una tempesta terrible que va empènyer el James Caird mar endins. Quan es va fer de dia, ja no es veia la terra. Van aconseguir tornar a South Georgia al migdia però de nou es van trobar amb una costa de penya-segats. Al vespre, quan ja semblava tot perdut, el vent va tornar a canviar i es va calmar. El matí del 10 de maig no feia gaire vent i van poder buscar un lloc per desembarcar. Van trobar una badia però el vent els va tornar a empènyer mar endins. Finalment, al capvespre, van poder fer cap a una petita cala i el James Caird va tocar terra en una platja de King Haakon Bay. Si no haguessin pogut desembarcar, les corrents s’haurien endut el bot cap a l’Atlàntic.

Ho havien aconseguit gràcies al lideratge de Shackleton i als dots de navegació del neozelandès Frank Worsley. En Worsley tan sols havia aconseguit veure el sol 4 cops: el 26 d’abril, el 3, 4 i 7 de maig, la resta havien estat intuïció. Però encara els quedava un obstacle important. Havien desembarcat a 35km de l’estació balenera d’Stromness. Per arribar-hi, haurien de creuar les muntanyes que travessaven l’illa, un viatge que ningú no havia fet abans i per una zona que no estava cartografiada.

McNeish i Vincent estaven massa dèbils per intentar el viatge així que Shackelton els va deixar amb en McCarthy. El 15 de maig, Shackleton, Crean i Worsley van sortir a fer la travessa de les muntanyes cap a l’estació balenera: van creuar glaceres, carenes gelades i camps nevats. A una alçada de 1370m, van tombar la mirada i van veure que la boira els atrapava. Es feia de nit, no duien tenda ni sac de dormir i havien de baixar. Es van deixar caure lliscant per una rampa de neu i van baixar de cop 250m. Van poder cuinar fent de parapet humà per al fogonet. Es va fer fosc i van seguir caminant, amb la llum de la lluna plena. Van tornar a pujar i van fer un altre àpat calent per guanyar forces.

Aviat es van adonar que havien anat en direcció contraria i van haver de recular. A les 5 de la matinada s’asseien esgotats i abraçats per mantenir la calor. En Worsley i en Crean es van adormir però en Shackleton es va adonar que si es quedaven adormits potser ja no es despertarien. Va esperar 5 minuts i els va despertar dient que havien dormir mitja hora. I es van tornar a posar en marxa.

Ara tan sols quedava un massís de cims cantelluts entre ells i Stromness i van trobar un punt per baixar. A les 6.30, en Shackleton s’estava a la cresta per veure el camí quan va sentir el xiulet de vapor que despertava els treballadors de l’estació balenera. Va tornar amb en Worsley i en Crean i els va dir que esperessin a les 7. El xiulet que cridava els homes a treballar va sonar a l’hora en punt; era el so de la civilització.

“Nois, aquesta rampa de neu sembla que acabi en un precipici però potser no n’hi ha cap, de precipici. Si no baixem haurem de fer una marrada de 8km abans de trobar el camí per baixar. Què fem?”

“Baixar per la rampa”

A 600 metres sobre el nivell del mar van trobar una paret de gel que van haver de baixar tallant esglaons i amb cordes 150 metres avall. I una rampa de neu els va deixar a 450m en un altiplà. Encara els quedava un tros fins a l’estació balenera. I no era un camí planer. A la 1.30 escalaven la darrera muntanya i van poder veure un vaixell entrant a port. Podien veure les petites figures movent-se i la fàbrica. Els tres homes es van aturar i es van donar la mà. Van superar l’últim obstacle, una cascada, fent ràpel.

Eren a 2km de l’estació balenera. Van provar d’arreglar-se una mica abans d’entrar-hi, però amb la barba, el cabell despentinat, la roba feta pols i tacada que no havien rentat en un any, era impossible. A les 3 de la tarda del 20 de maig van entrar a Stromness i es van topar amb dos nens que, en veure’ls, van fugir esperitats. Van anar cap al moll i van demanar per l’encarregat. Va reconèixer Shackleton per la veu.

Es van rentar, es van afaitar, van menjar i van dormir. En Worsley va pujar a un balener i va sortir a rescatar els tres homes que s’havien quedat a l’altra banda de l’illa. Aquell dia hi ha haver una tronada que, d’haver-se produït el dia abans podria haver estat un desastre per a tothom.

El 23 de maig, en Shackleton, en Worsley i en Crean embarcaven al Southern Sky cap a Elephant Island. Però a 100km el gel els va obligar a refugiar-se a les Malvines, on el govern uruguaià va deixar-los el vaixell Instituto de Pesca per tornar-hi, però també van fallar. A Punta Arenas, els residents britànics i xilens van donar 1500 lliures a Shackleton perquè pogués llogar l’Emma. A 160 km d’Elephant se li va trencar el motor auxiliar i encara va caldre un quart intent, amb el vaixell xilè Yelcho.

Els homes d’Elephant Island eren a punt de dinar, el 30 d’agost de 1916, quan Marston va veure el Yelcho entre la boira. Va córrer com un esperitat cap als altres cridant que hi havia un vaixell. Van sortir tan ràpidament de dins el refugi que van trencar la lona. En Wild va fer servir la darrera llauna de combustible per encendre una foguera amb roba.

-Esteu tots bé?- va cridat en Shackleton des d’un bot tant bon punt va ser prou a prop.

-Tots bé! –va respondre en Wild.

-Gràcies a Déu!

En una hora, eren tots al Yelcho a punt per marxar. No tenien notícies del món des d’octubre de 1914; havien sobreviscut a Elephant Island 137 dies i en feia 128 que Shackleton havia salpat amb el James Caird.

Els homes de l’Endurance van tornar a Anglaterra i pocs mesos després molts d’ells van ser enviats al front d’aquella guerra que havia de durar sis mesos. Després d’haver sobreviscut dos anys en unes condiciones extremes alguns d’ells caurien a les trinxeres.

Sir Ernest Shackleton va tornar a l’Antàrtida per darrer cop el 1921 per cartografiar la costa i fer una recerca meteorològica i geològica. L’acompanyaven un grapat de supervivents de l’Endurance. Va morir d’un atac de cor a bord del Quest quan era ancorat a King Edward Cove, South Georgia. Tenia 47 anys. El van enterrar, per petició de la seva dona, a Grytviken, mirant cap al Pol Sud.

Cronologia

Docu en dues parts:

https://youtu.be/nZuydFcnGzs

https://www.youtube.com/watch?v=txZCHgwyGrE

Aquí una peli  amb el Kenneth Brannagh (en castellà)

https://www.youtube.com/watch?v=c6wMcTAqBBE

La nena del pou (de glaç)

Qui hagi llegit mai una novel·la del Discworld de Terry Pratchett entendrà el títol. La Mort, un dels seus personatges recurrents, parlava en MAJÚSCULA.

Ens ha deixat Sir Terry Pratchett. Se l’ha endut el maleït Alzheimer. Són 30 anys de novel·les, i això són molts anys de la meva vida esperant amb il·lusió la versió paperback d’un nou llibre (en solia caure un per Nadal). Mai més, ja no podrà ser. Però potser serà una bona ocasió per començar a rellegir-los tots. M’esperen moltes hores de rialles. Ara mateix, sento un profunda tristor.

Recupero el post que li vaig dedicar fa uns anys. I quan tingui temps, n’hi escriuré un altre de més digne. Prou que s’ho mereix.

http://blocs.mesvilaweb.cat/aniol/?p=198479

La nena del pou

Avui fa set anys que moria Josep Palau i Fabre i avui vull recordar el text que vaig escriure aquell febrer del 2008 > Boira (ALQUÍMICA) sobre Barcelona

Dibuix d’Anet Duncan on hi veiem un dibuix de Josep Palau i Fabre.

@BorgesSergi  | @PalauiFabre

La casa de subhastes francesa Artcurial va descobrir fa uns mesos una col·lecció de 60 vehicles d’època i clàssics que feia 50 anys que estaven abandonats als coberts d’una finca francesa, bàsicament l’equivalent actual a trobar un tresor: Bugatti, Hispano-Suiza, Talbot-Lago, Panhard-Levassor, Maserati, Ferrari, Delahaye, Delage…

La finca en qüestió havia estat la residència de Roger Baillon, el director d’una empresa de transports que va començar a reunir aquesta col·lecció als anys 50 amb la idea de fer-ne un museu. Però als anys 70 el seu somni es va esvair quan la seva empresa va fer fallida. Es va veure obligat a vendre’s la meitat dels seus preuats automòbils i la resta van quedar oblidats i abandonats a la finca fins el dia del seu descobriment (cap al desembre de 2014).

Molts d’aquests cotxes havien estat construïts per carrossers famosos com Million-Guiet, Chapron y Saoutchik. (Aquí em toca fer un breu incís per a no iniciats en el tema: antigament, els cotxes no es venien sencers d’una sola peça. El que feies era comprar el xassís bàsic i dur-lo a un carrosser, és a dir, a un senyor que li feia la carrosseria -és evident que tenir cotxe abans de Ford era cosa de gent amb possibles-. Òbviament era tot un món i hi van haver carrossers molt famosos i amb molt de prestigi per Europa -Pininfarina, Zagato, Vanden Plas, Gläser i Saoutchik, entre d’altres-. Fin de la cita).

El conjunt trobat a cal Roger incloïa sis Talbot Lago T26,  entre ells un Grand Sport Aérodynamique i un Cabriolet que havia estat del rei Farouk. Les joies de la col·lecció es van trobar en millors condicions dins un garatge tancat: tres Maserati A6G Gran Sports de 1956 amb carrosseria de Frua i, amagat sota una muntanya de diaris vells, BINGO! un Ferrari 250GT SWB California Spider, que havia estat propietat d’Alain Delon.

Tots aquests cotxes es van exposar i subhastar el 6 de febrer al Saló Retromóbile de París.

Ferrari 250GT SWB California Spider

L’estrella de la subhasta va ser, sense dubte, el California Spider del Delon, un model del qual tan sols se n’havien fabricat 37 unitats. El primer propietari havia estat també un actor, Gerard Blain, que se n’havia enamorat en un saló de l’automòbil el 1961. En va gaudir –suposem- dos anys abans de vendre’l a l’Alain, que se’l va endur a Los Angeles el 1964. El cotxe va anar a parar a les mans de Baillon l’any 71. Era el més ben protegit de tota la col·lecció (molts estaven resguardats dels elements en coberts precaris amb sostre d’uralita i similars) i es troba en bones condicions. A la guantera es van trobar un parell de guants –molt adequat- i al maleter hi havia un parell de camions de joguina que creuen que Baillon havia comprat pels seus néts. Es va vendre, atenció, per l’esfereïdora xifra de 14.2 milions d’euros – el cinquè cotxe més car venut en subhasta pública de la història.

Maserati A6G 2000 Gran Sport Berlinetta Frua

Darrere seu venia el Maserati A6G 2000 Gran Sport Berlinetta Frua de 1956. Presentat al Saló de l’Automòbil de París el 1956, tan sols se’n van fabricar 4 unitats. Va ser propietat de Jacques Fildier, un arquitecte parisenc i entusiasta dels cotxes britànics –també tenia diversos Aston Martin. És un cotxe que havia estat de la mateixa família durant 55 anys i està extraordinàriament ben conservat. Malgrat que el model original tenia un preu “modest” de 2.5m francs (380.000€), esperaven que sortís per entre 800.000 i 1.2 milions  d’euros. Després de 10 segons de licitació frenètica la xifra va pujar a 1.720.000 euros.

 Talbot-Lago T26 Record Cabriolet

També s’esperava que atraguessin força interès el trio carrossat per Saoutchik, tres vehicles que es creien perduts. El primer, el Talbot-Lago T26 Record Cabriolet de 1948, estava valorat entre els 120.000 i els 150.000€. Aquesta peça costava originalment més de 4 milions de francs, el preu de 10 Citroën Traction Avant. Els seus primer propietaris van ser Salah Orabi i la princesa Nevine Abbas Halim d’Egipte i va aparèixer en nombroses publicacions de l’època. Es va vendre per 650.000€.

Talbot-Lago T26 Grand Sport SWB

El Talbot-Lago T26 Grand Sport SWB de 1949 compartia la mecànica del primer però en comparació era menys inusual. Saoutchik va comprar el xassís i el va carrossar per exposar-lo. Formava part d’un conjunt de sis: els dos primers tenien el sostre molt baix i resultaven incòmodes. El cotxe de Baillon és una de les quatre versions de sostre alt i el va presentar a diversos concursos d’elegància quan era nou (sí, això encara es fa, igual que hi ha gent que porta els gossos amb pedigrí a fer aquestes coses, hi ha gent que hi porta els cotxes). Va sortir per 1.450.000€.

T26 Record Fastback Coupé

La tercera carrosseria de Saoutchik descoberta era la més curiosa. No se’n conserven fotos de l’època del T26 Record Fastback Coupé, així doncs, el seu descobriment va ser tota una sorpresa. Amagat durant més de 60 anys, n’esperaven treure 350.000€ i aquest cop la van clavar.

 Bugatti Type 57

Pel Bugatti Type 57 de 1937 s’esperava treure’n uns 160.000€, malgrat el seu estat. Però alguna ànima caritativa va pensar que mereixia alguna cosa més i va en oferir 250.000€. Es creu que aquest cotxe amb carrosseria de Gangloff va ser construït expressament per a un Saló de París.

Porsche 365SC Coupé

Els compradors més pràctics i amb menys compte corrent tenien opcions, també: per exemple, el Porsche 365SC Coupé de 1963, completament original i mai restaurat. El cotxe estava en bones condicions tot i que potser caldria canviar les moquetes. Entre els documents inclosos a la venda, un rebut de 290F d’una multa de trànsit de la policia de Courbevoie. Es va vendre per 75.000€.

Facel Vega Excellence

Un altre dels que ja se sabia que despertaria l’interès dels compradors era el Facel Vega Excellence de 1960, a mans de la familia Baillon des de 1964. Havia estat propietat originalment d’una família aristocràtica que havia hagut de fugir a Franca durant la revolució Russa. El cotxe apareix en fotos davant la casa familiar dels Baillon. El preu de sortida era 30.000€; es va adjudicat per 120.000€.

Hispano-Suiza H6B Cabriolet

Força més car – i també impressionant- era l’ Hispano-Suiza H6B Cabriolet de 1925 de Million Guiet. En total, se’n van construir 2450 H6, molts d’ells per a la reialesa. Estava sense restaurar, una raresa. Es va vendre per 480.000€.

Delahaye 135M Cabriolet

Una altra estrella parisenca, de 1948, el Delahaye 135M Cabriolet amb carrosseria de Faget Varnet.  De les sis unitats que es van produir tan sols en sobreviuen tres, dos de les quals es troben en col·leccions americanes. Aquest és l’únic amb una reixa de radiador amb barra cromada vertical. Es va adjudicar per 360.000€.

Talbot T11 Cadette Berline

Però no tots els vehicles subhastats (més de 50) van assolir preus desorbitats. Pel Talbot T11 Cadette Berline de 1936 se n’esperava una cosa modesta. Un adhesiu de manteniment de 1962 mostrava que la última revisió s’havia dut a terme 200km enrere i, veient les fotos era evident que caldria fer-li mota feina. De fet, crec que el van presentar com un “meravellós projecte de restauració” (un meravellós eufemisme per tros de ferralla diria jo). Es va vendre per 16.500€.

Singer Roadster 1500

La subhasta la va inaugurar un Singer Roadster 1500 amb tan sols 58.277km i va assolir el preu més modest de la llista: 9000€.

Ara sumeu totes les xifres (i penseu que la col·lecció sencera eren 50. La podeu veure aquí: http://www.artcurial.com/en/asp/results.asp) i us en adonareu d’una cosa: Encara es poden trobar tresors en aquest món (potser no en forma de cofre amb monedes –que encara se’n troben també, d’aquests, però cal una inversió en vaixells i equipament que fa feredat); tan sols cal saber on buscar-los.

I ara pensem en els 14.2 milions (16.2 segons veig ara a la pàgina de resultats) que li sobren a algú per gastar-se’ls en un cotxe (perquè t’han de sobrar; no vas a demanar un crèdit de 15M€ “Y para qué lo quiere?” “No, mire, es que voy a una subasta”) i ens en adonem d’una altra cosa: que com diu el meu amic Dani, els rics viuen a Matrix.

La nena del pou

La missió Kepler, llançada el 2009, té com a objectiu la recerca de possibles planetes habitables (o no), els anomenats exo-planetes, en una zona de la Via Làctia. El dia de Reis d’aquest any la NASA anunciava que ja n’havia trobat 1000. D’aquest mil, evidentment, n’hi ha molts que són massa petits, molts que són massa grans o gasosos i pocs realment aprofitables però la gran aportació de la Kepler no és un planeta ni un sistema planetari concrets sinó l’oportunitat d’observar sistemàticament els mons més enllà del nostre Sistema Solar que ofereix a la comunitat científica. I de fet, fins ara, la missió ha revelat que els planetes petits i rocosos com la Terra són més comuns a la Via Làctia que els gegants gasosos com Saturn o Júpiter.

Entre les troballes anunciades el dia de Reis, 8 planetes nous que es troben dins l’anomenada “zona rínxols d’or” –és a dir a una distancia de la seva estrella on no hi fa massa fred ni massa calor i per tant poden contenir aigua en estat líquid-  i n’hi ha dos, en concret que s’assemblen molt més a la Terra que cap altre observat fins ara.

Són el Kepler-438b i el Kepler-442b. Ambdós orbiten dues nanes roges (un tipus d’estrella que es caracteritza per ser petita i relativament freda), però ho compensen giravoltant molt més a prop d’elles que nosaltres del Sol, i per tant és probable que les seves temperatures mitjanes siguin similars a les de la Terra.

I mentrestant, els de la NASA, que són uns frikis (òbviament) es dediquen a fer cartells

El Kepler-438 gira al voltant de la seva petita estrella a 470 anys llum cada 35 dies i és un 12% més gran que la Terra. Els científics no estan segurs de la seva composició però han calculat que hi ha un 70% de possibilitats que sigui un planeta rocós (i això és bo, vol dir que no és gasós sinó terrestre).

L’estrella del Kepler-422b és més gran i per tant triga 112 dies a orbitar-la. Es troba a 1.100 anys llum i és un terç més gran que el nostre planeta i les probabilitats que sigui rocós són del 60%.

El 186f va ser el primer descobert amb un radi similar a la Terra

Les zones ideals per a la vida (rínxols d’or) per a aquests planetes es calculen segons la llum que reben. Però les possibilitats que hi hagi aigua també depenen de la força de l’efecte d’hivernacle, una cosa que encara no podem mesurar de tant lluny. L’únic que podem saber és que el Kepler-438b rep un 40% més de llum que la Terra. Com que és més gran això podria indicar un efecte d’hivernacle i per tant, les possibilitats que sigui un planeta càlid són elevades i la probabilitat de trobar-hi aigua en estat líquid és del 70%. El Kepler-442b, per altra banda, només rep 2/3 de llum solar. Si té una atmosfera gruixuda d’acord amb la seva mida, és possible que les temperatures siguin molt similars a les nostres.

No podem estar segurs que aquests dos planetes siguin realment habitables però sí que són candidats prometedors.

El Kepler-442b supera amb escreix els dos anteriors planetes descoberts similars a la Terra que, tot i tenir un diàmetre similar a la nostra llar, reben només un 32% i un 41% de llum respectivament.

La massa d’alguns dels planetes descoberts per la Missió Kepler es podria mesurar observant la seva influència en les estrelles que orbiten. Tanmateix, aquests objectes són massa petits per mesurar-ho d’aquesta manera amb els mitjans tecnològics de que disposem avui dia. Haurem d’esperar.

I quines altres troballes interessants ha fet la Kepler a part d’aquests i més enllà de possibles candidats a ocupació?

Comencem amb el Kepler-10b, el primer planeta inqüestionablement rocós. Descobert el gener de 2011, és un món infernalment calorós, 1.4 cops la mida de la Terra i es troba a 560 anys llum de nosaltres.

El Kepler-16b és un gegant gasós amb dos sols, és a dir, que com Tatooine, el planeta natal de Luke Skywalker, orbita un parell d’estrelles. No és l’únic trobat d’aquestes característiques però va ser el primer, el setembre de 2011. I el Kepler-20e va ser el primer més petit que la Terra, 0,87 cops la mida del nostre. Té un germà, el Kepler-20f, 1.03 cops la mida del nostre (de poc!), i tots dos van ser trobats el desembre de 2011. El mateix desembre, els astrònoms van anunciar el descobriment del Kepler-22b, el primer potencialment habitable. 2.4 cops més gran que el nostre orbita una estrella molt semblant al nostre sol. Hem de saltar a febrer de 2013 per trobar Kepler-37b, un planeta un xic més gran que la nostra lluna que orbita al voltant de la seva estrella en 13 dies. Es probable que la temperatura a la seva superfície sigui de 400 graus. I l’abril de 2013 s’anunciava el descobriment de Kepler-62e i f, fins llavors els més prometedors. 1.6 i 1.4 cops la mida de la Terra, és possible que siguin mons blaus amb oceans curulls de vida… I així fins a 1004.

No tots els planetes possibles han estat descoberts per la Kepler. Potser fa un temps us sona haver sentit a parlar de Gliese-581. Gliese és una nana roja de la constel·lació de La Balança (evidentment) amb un sistema planetari orbitant al seu voltant. Dels 4 planetes descoberts fins ara, el Gliese-581c es va classificar com a “súperterra” (és uns 5 cops més gran que la Terra), un planeta rocós que podria albergar vida i diuen que el seu company, el Gliese-581d, encara té més possibilitats de ser-ho (6 cops més gran que la nostra llar). Van ser descoberts per l’espectrògraf HARPS, com la súperterra HD 40307 g, a 42 anys llum, 7 cops la mida de la Terra, entre altres.

El premi gros és, evidentment, trobar un planeta exactament com el nostre, de mida, temperatura i condicions. Potser algun dia. Mentrestant seguirem llegint ciència-ficció.

La nena del pou