“Bowling for Columbine” de Michael Moore
En efecte, el 20 d’abril de 1999, Eric Harris i Dylan Klebold, de 18 i 17 anys respectivament, van entrar a l’institut Columbine i van matar 12 alumnes i un professor, a part de ferir irreversiblement molta altra gent. Un cop van acabar es van suïcidar.
Arran d’aquests fets, el cineasta i escriptor nord-americà Michael Moore va elaborar el documental “Bowling for Columbine”, un retrat dur, mordaç, punyent i irònic sobre un dels estats de la qüestió més controvertits als USA: l’ús i la possessió d’armes de foc.
“Bowling for Columbine” és una pel·lícula de culte, un documental de capçalera, un film que hauria de ser a les nostres tauletes de nit, com un bon llibre. Us adjunto uns fragments del documental que he trobat a youtube. Després us l’aneu a llogar al videoclub. O encara millor: la compreu. Imprescindible.
Bowling for Columbine-What a wonderful world
Michael Moore entrevista Charlton Heston
Molt bé, Sergi, has anat a triar L’ESCENA. Tinc el record d’estar al cine glaçada a la cadira amb la pell de gallina per aquesta escena en concret. La realitat sempre és molt més esgarrifosa que qualsevol recreació, per molt realista que sigui. Brutal.
Potser és la fascinació morbosa per l’horror, no ho podem negar. Però aquestes imatges de la càmera de seguretat combinades amb les veus de la trucada de la professora… Magistrals.
I evidentment, tots recordem l’escena final amb Charlton “over my dead body” Heston. I el clip de Wonderful Word és una obra mestra del sarcasme, directament.
Un dia d’aquests haurien d’estrenar el documental que va fer sobre el sistema sanitari americà. Sí que és cert que Michael Moore és molt “subjectiu” i manipulador, perquè fa servir el que li interessa per a exposar el seu punt de vista “anti-republicà a morir”. Però aquesta és la seva gràcia. No fa “30 minuts”; fa pel·lícules per expressar la seva opinió, com nosaltres fem aquest bloc. I per això m’agrada.
Ah, i el detall del periodista dient que “Un d’ells tenia la idea de segrestar un avió i llençar-lo sobre Nova York”… Això era l’any 99, has dit?
Havia vist la pel·lícula fa temps, recordo que la vaig trobar molt bona i ara m’ha fet gràcia recuperar-ne detalls.
Estic d’acord que va bé tenir torracollons tipus Michael Moore per fer-nos pensar una mica, però també és cert que ens agrada particularment que siguin nordamericans. Em pregunto qui seria el Michael Moore català… i em pregunto si ens faria la mateixa gràcia.
Glòria,
Sobre el que deies d’enviar un avió sobre NY, atenció al minut 2:26 del video What a wonderful world. És impressionant la presa de la imatge!!! Buf!!!