A quina hora tanca Laie Museu Picasso?
Primer apunt del 2012. I primer apunt de protesta.
Dit avall i xiulada de protesta #ForaFora contra la botiga Laie Museu Picasso i el seu horari comercial.
A quina hora tanca la botiga Laie Museu Picasso? Oficialment, a les 20h. Doncs bé, a les 19.50 m’han barrat el pas i no m’han deixat passar. Els meus precs han estat inútils. Les mentides de la noia, cremada per l’allau de turistes de tot el dia, flagrants.
La queixa és només contra Laie Museu Picasso; deu minuts abans, una dependenta m’ha atès exquisidament a Laie Llibreria-Cafè de Pau Claris, que tot sigui dit és una de les meves llibreries preferides de Barcelona.
Vagi per endavant que la culpa és meva: si hagués anat a la botiga Laie del Museu Picasso abans, aquest post no existiria. Un cop dit això, però, m’agradaria llençar algunes reflexions.
Aquí va la pel·lícula dels fets.
Dimecres 4 de gener. Temps de regals de reis, temps de nadal. El consumisme, a tota màquina.
Baixo caminant des de Gràcia fins a Laie Llibreria – Cafè de Pau Claris. Demano una ‘cosa’ molt concreta –un regal que havien de portar els reis — i una dependenta m’atèn exquisidament. Em diu que no ho tenen, m’explica on ho puc trobar, em mira quins models hi ha a les altres botigues, hi truca per assegurar-se on n’hi ha ‘això’ que vull i em diu l’horari comercial de Laie Museu Picasso: tanca a les 20h. Mirem l’hora: 19.38. La dependenta riu. Li dic: gràcies, a veure si hi arribo. No crec, em diu, vas a peu?; Sí, adéu i moltes gràcies.
Arribo a Laie Museu Picasso en una hora indeterminada entre tres quarts de vuit (20.45) i tres quarts i cinc de vuit (20.50). Una noia rossa és a la porta obrint-la perquè surtin els clients de dins. Mala espina. Un ‘prosegur’ ben a la vora barra l’entrada.
M’hi atanso decidit per entrar-hi, però la noia em barra el pas. Em diu: ja hem tancat. Li dic: només vull una ‘cosa’ molt concreta. Li dic quina ‘cosa’ és. Diu: Ui, no, aquesta secció està tancada. Tots dos mirem: els llums oberts de la secció i l’accés obert. Primera mentida.
Escolta’m, que li dic, és només agafar una cosa. A més a més, encara no són les vuit. No pot ser, em respon, la caixa ja està tancada. Segona mentida perquè una cua de por davant nostre així ho demostra. Li dic: vinc de Laie Pau Claris expressament, serà només un moment, demà no puc venir… Em diu: no pot ser, que se les carrega ella, que no, que no i que no.
Els meus precs no funcionen.
Amenaço feblement i sense convicció: posaré una queixa.
Emprenyat? A mida que m’allunyo del Museu, m’hi vaig tornant més i més. Frustradíssim. Quina ràbia.
Entenc que la noia deu portar un munt d’hores allà pencant, aguantant mil turistes per hora, però si la botiga tanca a les 20h, l’accés d’entrada ha ser fins a les 20. Si no que ho especifiquin: darrer accés a botiga a les 19.45h. És ben senzill.
A més a més, per què menteix? És el que més ràbia em fa.
No faré cap queixa oficial, però l’extraoficial és aquesta.
I què en penseu, vosaltres, de tot plegat?
M’havien o no m’havien de deixar entrar?
Recordeu que és temps de regals de reis, és temps de Nadal, i el consumisme, a tot drap.
sergi borges
ens sap molt greu aquest incident. He parlat amb els companys de Laie Museu Picasso i m’han comentat que tot i que tenen l’obligació de desallotjar la llibreria abans de les 20:00 en punt, la noia que li va atendre hauria d’haver estat capaç de comprendre la situació i haver-li permès accedir a la llibreria.
Si es posa en contacte amb mi, farem tot el possible perquè el regal que havia triat arribi tan aviat com sigui possible a l’adreça que vostè ens indiqui.
No cal dir que modificarem la informació horària perquè s’ajusti a la pràctica habitual.
Rebi una cordial salutació.
Era un regal per mi? NO?! 😉