BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Lió

LIÓ, ENTRE DUES AIGÜES

Publicat el 8 d'octubre de 2015 per aniol

Fa uns mesos vaig tenir l’ocasió de descobrir la ciutat de Lió, convidada per l’agència SNCF Voyages i l’oficina de turisme de la ciutat. També va ser el meu primer viatge en AVE i per sort, a ningú no se li va acudir tallar cap cable de fibra òptica aquell dia. 5 hores de BCN-Sants al centre de Lió, contemplant els camps de colza florescents des de la finestra amb un fil musical que va incloure la banda sonora de the X-Files.  Confesso que no en sabia res, d’aquesta ciutat que s’alça a la confluència del Saona i el Roine, i em va sorprendre molt gratament. És un destí proper i molt recomanable per al típic pont de 3-4 dies.

La Basílica
La Basílica

La nostra primera parada va ser la basílica de Notre-Dame de Fourvière, al capdamunt d’un turó de 300m, allà on s’erigia la vella Lugdunum (la ciutat de la llum) romana. La Basílica és força moderna, construïda entre 1872 i 1896 i té una història particular i miraculosa. El 1634, la pesta va fulminar la meitat de la població i els lionesos, desesperats, van decidir resar-li una novena a la verge. Al novè dia,  l’epidèmia va passar. Com a agraïment, cada 8 de setembre des de llavors, l’alcalde puja a peu al turó amb una ofrena de 3 quilos d’espelmes i una moneda d’or. El 1832 la ciutat va patir una nova epidèmia: còlera. I els lionesos van tornar a provar sort amb la novena. Contra tot raciocini, va tornar a funcionar i en homenatge, la ciutat va erigir una estàtua d’or a la verge. El dia de la seva inauguració estava previst un festival de focs artificials però una tronada va aigualir –literalment- la festa. Llavors, els lionesos van decidir encendre espelmes de manera espontània a les finestres, donant origen a la Fête des Lumières, que se celebra cada 8 de desembre i atrau milers de visitants. Finalment, el 1870 no va ser una epidèmia sinó els prussians els que es van plantar a les portes de la ciutat. I què van fer els lionesos? Novena de torn – a veure, si funciona?-. Doncs, senyors, el novè dia, atenció, els prussians va decidir llençar la tovallola. Tal com ho sentiu. Tres miracles ja es mereixen una basílica i aquí la teniu. Rep 1.5M de visites l’any.

L'amfiteatre
L’amfiteatre

Tot baixant el turó cap al Vieux Lyon trobem les restes de Lugdunum, desenterrades gràcies a un projecte urbanístic i convertides en el Museu Gal·loromà l’any 75. Hi destaquen un teatre principal per a 10.000 espectadors i un altre de més petit per a 3000. Diuen que l’emperador August volia convertir aquesta ciutat fundada el 43aC en la nova Roma i en va fer un centre de vida intel·lectual i modern de 50.000 habitants, amb un aqüeducte i un sistema de cisternes connectades sota el turó. Però un incendi la va destruir el s.II i va quedar totalment abandonada.

La ciutat medieval es va alçar a la riba del Saona. I va anar creixent fins passar el riu als s.XVII-XVIII i ocupar part de la península que es forma a la confluència de les dues vies fluvials. I al s.XIX va traspassar també el Roine.  Avui és la tercera ciutat del país i capital de la gastronomia francesa.

Traboule-001

Un Traboule
Un Traboule
Un Traboule

La característica més emblemàtica del Viex Lyon, el casc medieval, són els traboule, un laberint de carrerons coberts que connecten les cases amb els carrers principals i que neixen dels problemes d’espai de la Lió medieval, atrapada entre el riu i el turó. Es veu que els lionesos medievals eren reticents a passar el riu i es van entestar en apilar filera rere filera de cases, cada cop més estretes i cada cop més enganxades. Quan ja no podien enganxar-les més, van afegir-hi pisos i van compartir escales. Tot per evitar l’inevitable. Al final no van tenir més remei que expandir-se a l’altra banda igualment. Alguns dels traboule estan oberts al públic i fan de drecera entre els carrers principals. No són fàcils de navegar si no te’ls coneixes i per això la resistència els va fer servir per fugir dels nazis.

Place de la Trinité Vieux Lyon-001

De l’Edad Mitjana passem al Renaixement i a la moda de l’arquitectura italiana – en part impulsada pels mercaders que s’instal·laven a la ciutat. Fins i tot els Médici van passar per aquí a fer de mecenes i els arquitectes van deixar una corrua de palazzos al seu pas.

Confluence4-001

I tot i que els carrerons medievals i els palaus venecians tenen la seva gràcia i encant, Lió no seria el que és sense el contrast brutal amb La Confluence, l’antiga zona industrial que ha deixat 150Ha al cor de Lió per desenvolupar el projecte urbanístic més gran d’Europa a dia d’avui. La renovació es va iniciar fa 10 anys quan, amb el tancament del port Rambaud, la desaparició de les velles instal·lacions portuàries, els molls de càrrega, els magatzems, els escorxadors i les fàbriques va fer lloc per a un barri modern i sostenible amb habitatges, universitats, espais culturals, museus i un auditori, entre d’altres, al bell mig de la ciutat. Ara, La Confluence és un somni per als amants de l’arquitectura contemporània i de l’urbanisme. Hi trobareu obres d’arquitectes internacionals com MVRDV, Coop Himmelbau, Jakob i MacFarlane, Massimiliano Fuksas, Kengo Kuma i Christian de Portzamparc, Odile Decq, Manuelle Gautrand i Jean-Michel Wilmotte. Espais moderns, lluminosos, dissenyats amb criteris mediambientals i energètics (l’edifici Hikari produeix més energia de la que consumeix gràcies a la combinació de panells solars, energia geotèrmica i una planta de cogeneració). Edificis contemporanis com l’espectacular i vistós Cube Orange conviuen amb les velles instal·lacions industrials rehabilitades que s’han volgut mantenir com a homenatge al passat, com La Sucrière, un vell magatzem de sucre amb 10.000m2 d’espai per a exposicions – em vaig perdre la d’Star Wars per una setmana- i biennals d’art o l’Espace Verney-Carron, que ha convertit les velles plataformes de càrrega en balcons.

Sucriere4-001

Confluence6nens

Aquests detalls i uns pocs elements com les grues o les vies conservades com a element paisatgístic ens recorden que això abans era un horror de molls de càrrega i escorxadors (penseu que van haver de treure el 35% de la terra per netejar-la de la contaminació acumulada per dos segles d’activitat industrial abans de començar cap obra). Fins i tot hi havia una presó que estan reconvertint en Universitat. I completant el paquet, al final d’un passeig ajardinat a la vora del riu, a la punta de la península, es troba l’espectacular Musée des Confluences, dels arquitectes austríacs Coop Himmelb(l)au.

MuséeC-001

Val la pena visitar-lo només per l’edifici, que és impressionant, un “núvol” d’acer i vidre en dos nivells. A dins hi podem trobar la col·lecció típica de qualsevol museu de les civilitzacions- mòmies, esquelets de dinosaure, màscares africanes i animals dissecats -, tot i que distribuïda d’una manera més original. També hi ha un pis dedicat a exposicions temporals, que en aquell moment eren més interessants que la permanent. El restaurant de la planta baixa és molt recomanable.

La Confluence

Deixem La Confluence  per tornar al centre en un vaporeto – que surt del moll del costat del centre comercial- i fem cap a la place Bellecour, una de les places peatonals més grans del món, al costat de la zona comercial. I d’allí ens dirigim, en metro, a la Croix-Rousse, el centre de producció de seda únic a França. Situat damunt un turó, va ser un poble separat de Lió fins al 1852, amb la qual cosa conserva la personalitat pròpia. Al s. XIX es va transformar amb l’arribada dels canuts, els artesans de la seda. Joseph Marie Jacquard va revolucionar la indústria de la seda a l’inventar un tela mecànic que funcionava amb un sistema de targetes perforades per fer patrons, una tècnica única i que no es pot reproduir amb mitjans moderns (els pocs artesans que queden a Lió capaços d’operar un telar Jacquard treballen per als grans noms de l’alta costura). Els telers feien 4 metres d’alçada i els artesans treballaven a casa i això obligava a construir sostres altíssims, la característica principal dels habitatges d’aquest barri. La vida no era fàcil per a aquests treballadors, que van protagonitzar dues revoltes al s.XIX.

Sedas-001

I per acabar, no podem parlar de Lió sense parlar de cuina –no paràvem de menjar, crec que em vaig engreixar i tot- i de Paul Bocuse, pare de la nouvelle cuisine. Que Lió sigui la capital de la gastronomia francesa és, en bona part, mèrit d’aquest home, que fa 50 anys que té 3 estrelles Michelin, un rècord absolut. Se’l considera el millor xef de tots els temps i és un heroi local. El mercat central du el seu nom. Lió és la ciutat de món amb més estrelles Michelin per metre quadrat, en part també gràcies a que la regió produeix alguns del millors productes frescos de França.

Saussison a cuire

Els típics restaurants de Lió són els bouchons, d’origen medieval. El bouchon era el raspall amb el qual els empleats de les fondes raspallaven els cavalls del clients i per anunciar que oferien aquest servei en tenien un de penjat a la porta. Les fondes i els cavalls van desaparèixer però el nom ha perdurat. En teoria es caracteritzen per la decoració i per una cuina amb ingredients senzills i plats més mundans, perquè aquí hi venien a menjar els treballadors. Per contra, la nouvelle cuisine té un origen burgés i neix a les llars dels mercaders rics, que contractaven cuineres per oferir àpats als seus clients i parlar de negocis. Aquestes cuineres van acabar obrint els seus propis restaurants. En general, eren dones amb molta personalitat i se les coneixia com les mères. Una d’elles, Eugenie Brazier, va esdevenir la primera dona en guanyar-se tres estrelles Michelin. Al final va decidir abandonar Lió i obrir un restaurant en un poble dels voltants. I allà vivia tan feliç quan una nit a les 4 de la matinada se li va presentar un xaval de 14 anys amb la bici perquè volia aprendre a cuinar. Era Paul Bocuse. Ell heretaria la tradició de les mères i la convertiria en la nouvelle cuisine. Irònic, oi? Al final ha acabat en mans d’homes. Vaig preguntar a la nostra guia quantes dones xef hi havia a Lió i no em va saber respondre. O sigui que deuen ser ben poques. Algunes especialitats locals? El fromage cervelle de canut (formatge fresc, all i cebetes), la saucisson à cuire (un embotit), les andouillettes lyonnaises (un paté) o els grattons (morro de porc), el paté en Croute (una massa farcida de paté), els macarons (no confondre amb macarrons). Cal regar-ho amb un beaujolais rosat o negre o un Côtes du Rhône, per exemple.

Quesos en Les Halles

I tal com havia arribat a Lió, en tren gràcies a es.voyages-sncf.com/es, me’n vaig tornar cap a casa.

Nota: Aquesta entrada és un auto-plagi. He decidit no denunciar-me a mi mateixa.

La nena del pou

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari