LA FI DE L’ERA INDUSTRIAL
Tota era arriba a la seva fi, com els imperis, tard o d’hora. Aquesta setmana acomiadem el nostre piset del carrer Indústria de Barcelona en la més absoluta indigència.
Ja no queda res, ni extractor; tan sols aquells mobles que no vol ningú, recollits del carrer, donats, tronats i tristos –avui un xic més del normal, doncs saben que els abandonem; alguns ja fa set anys que hi són-, la nostra tele posseïda que canvia sola els canals i es des-sintonitza, una taula casolana folrada amb ironfix de quadres grogs, dos sofàs de les escombraries, uns tamborets de l’ikea… Els acomiadem sense festes ni cerimònies, un adéu senzill que fa eco a les parets pistatxo, carbassa, marró i vermell. Sense banquets, doncs queda una paella abonyegada i algunes cassoletes per la pura necessitat de supervivència.
A la llum de les bombetes nues, la “baldosa insospechada” i les seves companyes decrèpites sentiran els nostres passos per darrer cop divendres, quan tornem les claus a
la propietària.
Tancarem la porta per darrer cop, direm adéu al nino que hi ha sobreviscut dos Nadals i baixarem les escales ronyoses, estretes i humides de la finca.
Serà la fi de l’era industrial. La indústria ha mort, visca la indústria!
La nena del pou
És una sensació difícil de definir, quan deixes un pis on has viscut uns quants anys. És un d’aquells moments de la vida on tens clarament la certesa que una part del present es converteix de cop i volta en passat. Jo ja m’hi he trobat un parell de cops, quan vaig marxar de Balaguer i quan vaig deixar de viure de lloguer a Vilafranca.
Quan passes la primera nit a la casa nova te n’adones que has de recuperar automatismes com, per exemple, saber d’esma cap a on has de tombar per anar al lavabo, sense haver-t’ho de pensar, o en quin armari guardes les paelles.
Per no parlar de la feinada de tornar a desempaquetar totes les caixes del trasllat, o l’emoció d’omplir els nous calaixos (per acabar posant-ho tot més o menys com ho havies tingut sempre). També és divertit comprovar com algunes de les caixes queden mesos i mesos sense obrir, i ja ni te’n recordes de què hi havia, fins que necessites un llibre en concret i les has de regirar totes.
Després d’estar 5 anys a Londres i canviar de casa 5 vegades vaig adonar-me que m’agradava que totes les meves coses cabessin en dues maletes atrotinades. El fet de no tenir gaires objectes materials i de no sentir afecte envers ells em permetia ser una mica més lliure, més independent. Ben mirat, només posseeixo dues coses en aquest món: el meu cos i el meu pensament. Per això un trasllat no hauria de ser un fet emocional rellevant, només un pal.