Tres mesos sense Josep Palau i Fabre

El 23 de maig de 1985 – avui fa just 23 anys – Josep Palau i Fabre escrivia el seu article “Una ocasió perduda” que apareix en el volum II de les seva Obra Literària Completa, concretament en les seves memòries intitulades “El monstre”. La primera notícia que vaig tenir de Josep Palau i Fabre va ser la de ferm activista en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Aquest llarg i extens article així ho demostra.
Només des de la rauxa d’un jove Palau i Fabre s’explica el que ell mateix considera una ocasió perduda.

Palau ens explica una reunió que es va produir a casa de Josep Maria de Sagarra amb un seguit d’intel·lectuals catalans. Eren presents: l’esmentat Sagarra, Carles Riba, Jordi Rubió, l’editor en llengua castellana Josep Janés, Josep Pous i Pagès, Pere Puig Quintana i Josep Palau i Fabre. Data: juliol de 1945. Situació: Josep Janés, editor en castellà i que servia de refugi econòmic a molts escriptors catalans els ofereix acceptar condicions del govern franquista de Madrid per poder escriure en català; fins i tot Janés editarà un setmanari en català que es dirà Panorama.

Tots, amb més o menys abrandament, acceptaven que calia cedir a les condicions de Madrid. Tots MENYS dos intel·lectuals catalans, el més vell i el més jove, Pous i Pagès i Josep Palau i Fabre. Pere Puig Quintana deia que érem uns perdedors i que devíem acceptar les condicions del vencedor; Jordi Rubió apostava per una nova Renaixença a través del castellà per introduir coses d’aquí; Carles Riba sostenia que no es podia menysprear res i que calia aprofitar-ho tot; Sagarra, més dubtós, va alinear-se amb el grup majoritari. I Palau?

Palau diu el següent: “El que jo defensava – i ho defenso encara – és que calia rebutjar aquella oferta miserable, aquell plat de llenties que se’ns donava a canvi de la primogenitura, i tirar pel dret“. Ras i curt: Palau proposava agafar els diners que se’ls oferia i publicar clandestinament amb un resultat predictible i claríssim, anar a la presó.

Palau proposava que anessin a la presó uns quants intel·lectuals catalans. Ell mateix si fos necessari. I ho defensava amb arguments sòlids:
1) Lligam de solidaritat entre els intel·lectuals i el poble, ambdós molt divorciats al llarg del segle XX.
2) Explotar l’empresonament de tal manera que la premsa europea es fes ressò fent transcendir el fet català. Diu Palau: “Hauria estat una victòria moral, que ens era molt necessària, perquè Catalunya, a més de la derrota bèl·lica, duia al damunt una derrota moral, de poble que no ha sabut governar-se ell mateix, que ha malbaratat els seus pocs recursos“.
3) Presó era una victòria perquè publicaven el que els havien ofert i ho havien fet d’una manera independent “en lloc d’anar apareixent d’una manera paulatina i vergonyant com després es va fer, com si encara demanéssim caritat“.
4) El feixisme a Europa acabava de caure i el règim franquista se’n ressentí. No les tenien totes. Duien a l’esquena -la duen encara i la duran sempre – l’assassinat de Federico García Lorca. Tenien por de perdre el tro, però ningú va moure res i passada la mala maror, el franquisme es va endurir de nou.

Diu Palau: “Tot això jo ho veia clar com poques vegades en la vida he vist clara una situació“. Ell predicava amb l’exemple, publicava clandestinament. Fins i tot ell es prestava voluntari amb algú altre que l’hagués secundat a fer de cap de turc i anar a la presó. Però els altres no van voler cedir a la rauxa i, alhora seny, de Palau. Hi havia una figura de pes que ho impedí: Fèlix Millet.

Qui era Fèlix Millet? Fundador dels Fejocistes abans de la guerra, s’havia passat a l’Espanya de Franco. Tenia les portes obertes del Ministre de Comerç i Indústria i volia redreçar Catalunya a partir del seu redreçament econòmic personal. Diu Palau: “Amb la seva influència, crec que és l’home que, sota l’aparença de mecenatge, de la religió i del patriotisme, més mal ha fet a Catalunya durant aquests anys. Crec que ell és el responsable directe que en aquell moment la reacció del país – de la intel·lectualitat – no fos la que hauria hagut de ser“.En aquella famosa reunió a Can Sagarra Fèlix Millet no hi era, peró sí el seu espieta personal: Pere Puig Quintana.

Així acaba Palau el seu article Una ocasió perduda:” Si uns quants escriptors catalans arribem a anar a la presó en aquella ocasió, potser s’haurien evitat molts empresonaments i moltes tortures després“.

Visca la rauxa palauifabriana!!!

sergi borges

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*