BALANCES OKTOBERFEST

Si pots anar gratis al cine, no dius que no.
Inauguraven el festival de pau i drets humans i la Mireia tenia 4 entrades per a l’estrena, així que vam anar-hi. L’organització de l’acte, la podríem qualificar de “poc brillant”. Una paia vestida de princesa Leia –a mi em sembla molt bé que un estigui ficat a la casa del Tibet, les causes pro drets humans i el hippisme més obsolet, però en aquest món, si vols arribar a la gent, has d’esperar que se’t prenguin seriosament, i vestir-se com si anessis a la convenció Star Wars, no és la manera. La qüestió és que era un dia entre setmana, a les 10 de la nit.
La gent treballa, el metro tanca a les 12 i aquestes coses. Com que presentaven el festival, la Leia va fer el discurset inaugural (dots d’oradora: nuls). I llavors va començar a presentar convidats, els quals havien de sortir tots a parlar. La de Greenpeace –encara pitjor oradora-, el representant de la casa del Tibet –un monjo que amb la seva sensatesa budista va admetre que no era moment de discursos sinó de veure la pel•lícula i va ser brevíssim-, el representant d’una organització birmana – que tenint en compte que al festival hi ha un dia dedicat a les pel•lis sobre Birmània i al tema de Birmània, potser hagués estat més escaient aquell dia… dic jo-, va sortir amb uns folis a la mà i la gent va començar a bufar als seus seients. Va fer un discurs en un anglès incomprensible que entendria un 10% de la sala sobre la necessitat que els polítics es mobilitzin per Birmània i tal… Ja, però, és que aquí, l’únic polític que hi ha és el regidor de medi ambient de l’ajuntament de Barcelona, i la resta de penya ha vingut a veure una pel•li sobre el canvi climàtic. Després la Leia va presentar un dels responsables de la Pel•li –l’únic orador que realment tenia sentit, però ningú no se’l va escoltar perquè la gent ja n’estava farta. Després va pujar el regidor de l’ajuntament i aquí el murmuri de fons de la gent era evident. Van començar a proliferar els atacs de tos col•lectius. Va pujar un altre paio, prometent “seré breu”. Algunes persones van començar a marxar. La noia que estava asseguda amb mi ho va descriure com: això és un abús. No, això és una organització pèssima! Finalment van passar la pel•lícula. The 11th hour és un documental d’imatge ràpida i una mica estressant en moments, que bàsicament és un missatge per dir-nos: o canviem ja la nostra mentalitat consumista, el nostre sistema de producció industrial i la nostra economia, o ens en anem a la merda com a espècie i de passada, arrosseguem el 99% de la resta d’espècies del planeta en la nostra extinció. Hem d’abandonar el nostre sistema de producció que genera més residus que productes –i que tan sols és un lent suïcidi per a l’espècie humana-, i imitar la natura, on tot s’aprofita. Hem d’abandonar els combustibles fòssils i fer fora tota la classe política –és un docu americà- que està ficada en la indústria del petroli i, per tant, no farà res per les energies renovables. O ens movem ja, o morim. De fet, és una crida a la revolució anti-industrial (o millor dit la nova revolució industrial). És massa ràpid de desenvolupament a trams i no et dona temps de veure bé els exemples que et posen d’edificis sostenibles o trens ecològics… però per primer cop va més enllà de la simple presa de consciència del problema ecològic i fa una crida al canvi – a un canvi radical, a gran escala i global. I això és una novetat. A la nostra generació li toca canviar el món – i per primer cop, literalment. Potser és molt ianqui i una mica panflet, però em va agradar el seu plantejament radical.

La niña del pozo