BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Y tu que sabes?!?!?!?

Només sé que és una estafa: en vaig tenir prou quan per intentar explicar-nos la reacció del cos humà a l’excitació sexual, la nostra protagonista arriba a la feina i es troba el seu cap, rollo Benny Hill, mirant-li el cul a la seva secretària després de llançar-li un paper a terra per a què el reculli.


Me’n vaig anar del cine tres quarts d’hora després que comencés aquesta estafa majúscula. I massa que vaig durar amb semblant espectacle. El que hauria d’haver estat una suggerent explicació científica al voltant de la condició humana i el desenvolupament dels seus actes s’havia convertit en una autèntica bajanada disfressada amb explicacions d’uns personatges, pressumptes físics, neuròlegs, psiquiatres, teòlegs, anestesistes, biòlegs moleculars i fins i tot un pobre vident que es fa passar per filòsofa mística. Qui els va enganyar per aparèixer en aquesta bírria de documental?

El paper que dóna el cine Verdi diu: “[…] la película se sumerge en el fantástico mundo de Alicia en el País de las Maravillas con sus encuentros casuales y sus fenómenos inexplicables.” I és clar, els incauts espectadors com jo i la raki piquen, compren l’entrada i acte seguit ja estan flipant amb aquesta presa de pèl que provoca atacs de riure nerviosos a mesura que deixa pas a una extrema i profunda indignació. Quin insult per a Lewis Carroll!!! Pobre Alicia, aquesta pressumpta pel·lícula no li arriba ni al serrell de la faixa a les seves aventures.

El tuf ianqui apareix ja des del principi. El tuf ianqui del seu producte popular i escombraria. Comencen a aparèixer una sèrie de preguntes a l’aires que van lligades amb una història que condueix una persona sord muda que treballa de fotografa, tot plegat amanit amb l’opinió dels experts científics, opinions tan enravessades que no diuen res bàsicament perquè no s’entenen. Malament quan en un documental sobre el misteri del ser humà les explicacions ja d’entrada no s’entenen. I l’espectador comença a observar, primer flipat, i després indignat, com la fotògrafa, que suposadament hauria de ser Alicia, és una empanada, és una flipada de pa sucat amb oli. Buf!!!

Intentes aguantar al seient esperant un canvi revel·lador que canviï el rumb d’aquella basofia i tot torni al que prometia la falsa publicitat. Però amb dues escenes de la presumpte pel·lícula ja pots treure l’entrellat que l’estafa és real. La primera és quan intenten explicar com reacciona una persona quan veu alguna cosa que és nova, que no coneix. Després de teories inintel·ligibles sobre el cervell i les seves capacitats (pobre cervell, com me’l maregen) acaben per posar un exemple molt sospitós: el que van sentir els indígenes americans quan van avistar per primer cop les caravel·les de…!!!Cristòfor Colom!!! I ells què saben si els indígenes americans no havien vist abans algun altre vaixell pel mar? I ells què saben si els indígenes americans no tenien per ells mateixos navegacions pròpies encara que no fossin tan espectaculars com les putes caravel·les de Colom? Sabeu que diuen a la peli sobre la reacció dels indis? Afirmen que els indígenes americans no van sentir res en veure les caravel·les de Colom perquè mai havien vist cap caravel·la i per tant no podien sentir res perquè per ells era una cosa nova mai abans vista. Ni tan sols al veure-les a la llunyania no haurien experimentat cap sensació. Sabeu de qui era la culpa del sentiment de temor que van experimentar al veure-les? Del xaman de la tribu que com estava fins al cul d’herbes psicotròpiques anunciava l’arribada d’una espècie de Déu. No us sona d’alguna cosa aquesta interpretació? Imperialisme, potser? Encara hi som amb allò de què Colom va descobrir Amèrica?

La segona escena encara és més dantesca. Figura que la fotografa sord muda arriba tard a una sessió de fotos. Al ja s’està cagant-se en tot perquè perd un metro, però de seguida se li passa el cabreig quan es queda al·lucinada amb un anunci publicitari. Se li acosta un tipus del metro que li fa una reflexió insofrible i amb un punt d’erotisme (sembla que se la vulgui lligar) sobre la interpretació de l’anunci. La fotografa se’l mira com un boig pero acte seguit se la veu molt pensativa amb la reflexió, que no té ni cap ni peus, del viatger. Ui ui ui!!! Però seguim. Acte seguit veiem a la dona pel carrer corrent per arribar a la sessió quan de sobte veu un nen negre juagnt a bàsquet al carrer. Malgrat la pressa que té es para i el nen pretén ser el conill d’Alicia però d’un mode barroer i barat. El nen comença fotent unes reflexions sobre la realitat que no faria ni un científic quàntic i li demostra a la nostra protagonista que no tot el que veiem és real i que hi ha moltes realitats superposades. Fins aquí encara. L’obliga a llençar a cistella i la noia falla. I el nen li diu que no te fe que ho torni a intentar. I aleshores amb uns efectes especials horribles comença una perorata sobre la realitat en forma de pluja de pilotes de bàsquet. La noia veu la llum (osti tu, quina crack) llença i encistella. Ooooohhhh, basket!!! Ara ja està contenta. I li pregunta al nen com ho sap tot això ell. I aleshores el xaval es treu un còmic de la butxaca i diu que tot el que sap està en les històries de no sé quin cony de superheroi americà. Indecent.

I aleshores, com no, apareix la figura de Déu. Home, no hi podia faltar!!! Les reflexions sobre Déu per part dels experts encara eren més difícils d’entendre, però hi va haver una que semblava la d’un integrista cristià que deia que tot en l’home humà és possible, però de cap manera dubtar de la existència de Déu. Amb una agressivitat indigna d’un científic manava a l’espectador que Déu és intocable i res té a veure amb les mil i una probabiliats del ser humà. Ah!!! Collonut!!!

Me’n vaig anar quan per intentar explicar-nos la reacció del cos humà a l’excitació sexual, la nostra protagonista arriba a la feina i es troba el seu cap, rollo Benny Hill, mirant-li el cul a la seva secretària després de llançar-li un paper a terra per tal que el reculli.

“¿!Y tu qué sabes!?” és una estafa en tota regla disfressada de producte nordamericà amb el seu tuf característic. El millor que podeu fer si voleu saber les diferents probabilitats que té el ser humà des d’un punt de vista psiquiatric, psicolgic o neurofisiologic és veure el programa de televisió Redes de l’Eduard Punset que és d’un rigor científic i on les explicacions emeses s’entenen i arriben a tots els espectadors. I si de debò voleu submergir-vos en el món d’Alícia en el País de les Meravelles llegiu el llibre de Lewis Carroll.

 

 


  1. El comentari del paper que donen al Verdi no és gens encertat. És molt clar que aquesta pel.lícula no té res a veure amb Alícia en el País de les Maravelles, per cert, un llibre d’allò més avorrit.

    Aquesta pel.lícula és un documental. Bàsicament intenta explicar el domini que pot tenir la nostra ment sobre el nostre cos i el nostre entorn. Estic d’acord que algunes explicacions són enrevessades i algunes opinions esgarrifoses  però crec que les explicacions són fidedignes i les opinions, doncs això, opinions.

    No ens podem limitar al què veiem o escoltem, crec que la pel.lícula indueix a despertar la consciència per descobrir-nos i descobrir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.